Y si cae de nuevo la banca, que consecuencias habrá?

Los bancos europeos pueden volver a sufrir problemas por tres razones (al menos). La principal es el vínculo o bucle entre deuda soberana y balances bancarios. Sucede que muchos bancos tienen mucho dinero invertido en deuda pública de su país. Esta, a medida que vencen las emisiones, no recupera su rentabilidad (del 4%, del 5%...). Al revés, las nuevas emisiones ofrecen intereses negativos, gracias a la abundante liquidez dispuesta por el BCE para evitar la depresión, activar la economía, animar los precios. Ergo a los bancos se les ciega una manera ultra cómoda de obtener margen financiero y registrar beneficios.
El segundo problema sigue al primero: si no en deuda, ¿dónde invertir el dinero de los clientes? La escasez de materia bancable o demanda solvente de crédito con cuya concesión obtener beneficios (función de la banca) complica el oficio de banquero, y sus riesgos.
Queda un tercero, pero de este nadie habla. Peor, se rehúye ante las sonrisas soberanistas de David Cameron: la permanencia de la City londinense como coto cerrado de las peores prácticas, emporio de la corrupción y éxtasis de toda locura financiera. Ello puede contagiar en un minuto al resto, así lo vimos desde 2008. Como ahí no entra el Banco Central Europeo con su exigente Mecanismo Único de Supervisión, sino solo la vigilancia genérica de la mediocre Autoridad Bancaria Europea —que hace pruebas de estrés surrealistas e increíbles—, el peligro es real.
Pero seamos posibilistas y centrémonos en el primer problema, más abordable.
Quizá el elemento más hábil de la propuesta lanzada el martes por la Comisión para construir un Fondo de Garantía de Depósitos FGD a nivel europeo —que constituye el tercer brazo pendiente de la Unión Bancaria (UB)— es que acoge las preocupaciones de todos: las de Alemania, opuesta como siempre a mutualizar obligaciones por miedo a tener que hacer frente a las incumplidas por los incumplidores; y las de todos quienes desean fortalecer la Unión Bancaria, también con una mutualización de deberes y derechos, aunque sea a largo plazo.
Largo: la fecha de llegada es 2024. Y el trayecto se recorrerá progresivamente, por fases. El propósito es ir avanzando en la mutualización: primero, un FGD europeo complementario a los nacionales, que va aspirando año a año las reservas de estos y al final los absorbe enteramente y garantiza todo depósito hasta 100.000 euros. Al mismo ritmo se irían contrarrestando riesgos como el mentado al principio: se pondrían límites al exceso de deuda soberana yacente en los balances bancarios, que tanto quita el sueño a Berlín.
La UB se pensó para afrontar las nuevas crisis que seguro llegarán; impedir que su factura la paguen los contribuyentes; aumentar la solvencia, la calidad de los activos bancarios y la cantidad del capital; uniformizar las condiciones del crédito; homologar el trato a los clientes en toda la Unión; evitar así la fragmentación y la discriminación... Hasta que se complete, no estaremos tranquilos. Y aún.

Que es la democràcia?

Karl Popper deia que la democràcia consisteix en posar sota control el poder polític. I això és el que modestament perseguíem quan vam decidir realitzar l’estudi “Qui ocupa els 135 escons?” sobre la composició del Parlament de Catalunya. Les dades ens brinden reflexions molt interessants i pertinents en aquests moments de debat sobre la composició de les llistes per a les eleccions del 27S. Per exemple, sabíeu que la mitjana d’anys en el càrrec dels diputats de la X legislatura és de 6,8?
D’acord amb aquesta informació, la limitació d’anys en el càrrec a dues legislatures (8 anys) ―una demanda que en determinants cercles s’ha plantejat com una mesura de regeneració― no seria necessària, perquè en aquests moments s’estaria per sota d’aquest llindar (encara que s’ha de tenir en compte  que les darreres legislatures han estat mes curtes respecte al període previst de 4 anys). Però adoptar la limitació de mandats implicaria refinar i millorar la qualitat democràtica i de regeneració política del Parlament. És a dir: permetria acabar amb rèmores que porten més de 3 legislatures: 31 diputats porten més de 4 legislatures; 7 en porten 5; 5 en porten 6; i una en porta 8.

Tanmateix, limitar únicament els mandats al Parlament no seria suficient per causa de la tendència a fer carrera política i saltar d’administració a administració. En aquest context, és interessant destacar una altra dada de l’estudi: gairebé la meitat dels diputats posseeixen altres càrrecs públics ―la gran majoria dins del món local (82%)― i el 69% ha tingut altres càrrecs públics en el passat. Si a tot això li afegim la mitjana d’anys en la política com activitat principal (16,4 anys), es confirma la tendència a l’anquilosament polític; sobretot en els grups parlamentaris que estan per sobre de la mitjana: CiU (19,6 anys), PSC (19,7) i ICV-EUiA (19,5). Així, doncs, també s’hauria d’obrir el meló del debat sobre la limitació de la carrera política. Per tot plegat, es palesa la necessitat d’un canvi estructural de cultura política (i associativa en general) que afavoreixi la renovació i castigui l’empoltronament. Aquest és un canvi que s’ha d’anar forjant a poc a poc i amb bona lletra. Però, en el curt termini, també es poden adoptar mesures. Concretament, jo en destaco dues.
Primera. Limitar els mandats al capdavant de les cúpules dels partits. En aquesta anàlisi hem detectat que els partits que regeneren les seves direccions també presenten candidatures renovades. Aquest és el cas d’ERC amb l’elecció d’Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant del partit republicà. En aquest sentit, el d’ERC és el grup parlamentari que més percentatge de diputats nous presenta (76,2%) i menys percentatge de diputats que no han tingut altres feines al marge de la política institucional.
Segona. Incrementar la presència d’independents a les llistes. Durant aquest mandat, els diputats sense carnet de partit representen el 5,2% (7 diputats) i d’aquests, només 2 s’han estrenat aquesta legislatura. Si els partits augmentessin el reclutament d’independents es milloraria el percentatge de regeneració de la cambra parlamentària. En aquest sentit, seria interessant incorporar experts independents que s’adaptessin a les necessitats de cada període; com, per exemple, economistes o membres del teixit social en època de crisi.
Mesures com aquestes permetrien millorar la qualitat de la nostra democràcia, regenerar el sistema polític, acabar amb la professionalització de la política i superar la desafecció generalitzada. En definitiva, posar en relleu aquella vella idea que tots els problemes de la democràcia es poden curar amb més democràcia.
Publicpolicy.it

Atur a la UE, es aquest el seu principal problema?

És l’atur el primer problema de la Unió Europea?



finestradoportunitat.com  


per Silvio Falcón (@silviofalcon)
Si preguntéssim als ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea quina és la seva principal preocupació, quina seria la seva resposta? Seria una fotografia real, aquesta resposta, si tenim en compte les principals estadístiques econòmiques? Certament, per a una gran majoria dels que viuen a l’Estat espanyol la principal preocupació és la taxa d’atur. I, potser també, la situació econòmica. Som tan diferents d’Europa? Observem les dades.
L’atur: el gran problema social d’Espanya
José María Aznar parlava el 1999 de plena ocupació a Espanya, afirmant haver creat 1,8 milions de llocs de feina des de 1996. El miracle econòmic espanyol s’ensenyava llavors a les millors (i més neoliberals) facultats econòmiques del món. Una de les principals dades que destacaven els experts era justament la taxa d’atur, que se situava llavors en un 15,6%, després d’haver-se enfilat fins al 24,1% el 1994.
Figura 1. Dades d’atur a Espanya (1990-2015). Font Instituto Nacional de Estadística, via Wikipedia.

Així, les polítiques privatitzadores i de flexibilització del mercat laboral (encara recomanades per la FAES, el PP i Ciudadanos) no van poder corregir el problema estructural de l’atur a Espanya. El pic dels darrers 15 anys es produeix fa ben poc, el 2012, en plena crisi econòmica a tota Europa i amb Espanya a punt d’ésser rescatada (després rebria un rescat bancari).
Segons dades del Centro de Investigaciones Sociológicas, l’atur ha estat sempre un dels problemes principals d’Espanya segons els ciutadans. Actualment, hi ha un 79,1% de ciutadans que perceben l’atur com un dels 3 primers problemes a l’Estat, segons dades del CIS d’octubre de 2015.
Figura 2. Atur com a un dels 3 problemes principals a Espanya. Dades CIS, 2015
                                                       
Quin és el principal problema polític a Europa?
Els 28 membres de la Unió Europea tenen problemes domèstics ben diferenciats, fruit d’estructures econòmiques diverses i de cultures polítiques sovint divergents. Principalment trobem quatre macrotendències, a nivell socioeconòmic, a la UE: els països centreeuropeus, els països nòrdics, els països de l’Est d’Europa i els països mediterranis. Potser caldria afegir-hi el sempre inclassificable Regne Unit (o, també, afegir Irlanda als mediterranis?). Què impliquen aquestes tendències? Que el que acostuma a passar a Portugal o Espanya, acaba tenint conseqüències (més o menys intenses) a Grècia o Itàlia, i viceversa. O, almenys, amb major intensitat que en els afers interns d’Holanda o Dinamarca. Un exemple en l’àmbit dels moviments socials seria el 15M i la Geraçao à rasca, fruit d’una situació econòmica molt semblant i l’existència de reivindicacions compartides tant a Espanya com a Portugal.
Figura 3. Principal problema que afronta el teu país. Dades Eurobarometer, Primavera 2015
                      
Malgrat l’existència d’aquests quatre grans grups, segons l’Eurobaròmetre de la primavera de 2015 el principal problema que detecten els ciutadans de molts dels estats membres, per sobre de macroregions, és també l’atur. Un 42% dels europeus ho considera així, una petita reducció respecte del 45% que pensava això quan es va fer l’Eurobaròmetre de la tardor de 2014. Una diferència: a Espanya es manté la tendència pel que fa a la percepció del problema, al conjunt de la Unió Europea baixa. Sembla que la sensació de crisi econòmica encara es manté vigent en termes d’ocupació.
L’atur és, doncs, la principal preocupació entre els ciutadans de 19 estats membres, amb el lideratge d’Espanya (74%) i Xipre (69%). Cal afegir que la desocupació només és el problema principal al seu país per un 13% d’alemanys, un 22% de britànics i un 25% de danesos. En canvi, a tots aquests països la immigració és, segons els ciutadans, la principal preocupació (46% a Alemanya i 35% al Regne Unit i Dinamarca).
Evidentment, hi ha una Europa de diferents velocitats. La clau de volta per entendre-ho són les dades d’atur a tota la UE.
Figura 4. Dades d’atur a la Unió Europea. Dades Eurostat, Setembre 2015

Mentre la mitjana d’atur és d’un 9,8% a tota la Unió Europea, a Espanya la taxa d’atur és del 21,6%. Sobta veure com a Grècia, segons l’Eurobaròmetre, l’atur només era el primer problema per un 56% dels ciutadans, tot tenint en compte que la seva taxa d’atur és del 25%. És certament important subratllar la diferència de 21,5 punts entre la taxa de desocupació de Grècia i d’Alemanya. Imagineu-vos una diferència semblant dins d’un mateix estat. No pot fer-hi res la Unió Europea?
Els tres estats poc preocupats per l’atur que citàvem abans (Alemanya, Regne Unit i Dinamarca) tenen un 4,5%, un 5,3% i un 6,2% de taxa d’atur: és comprensible que la seva població trobi més importants d’altres problemes.
L’atur, un problema comú?

La manca de projecte social compartit de la Unió Europea fa possible aquestes diferències. Sense integració econòmica i fiscal, un pressupost federal inferior a l’1% del PIB europeu i manca de lideratge polític, és impossible l’establiment d’una agenda social que lluiti contra l’atur. El Pla Juncker o la Garantia Juvenil són iniciatives molt tímides i més aviat poc efectives contra el gran problema europeu que suposa l’atur. Perquè no és casualitat que els països on no hi ha atur siguin receptors nets d’immigrants, que arriben també des d’altres països europeus. És necessària una reflexió comuna i un model de governança econòmica a nivell de la UE per poder lluitar contra aquestes diferències. Potser a alguns Estats de la UE l’atur no és el problema principal, però a nivell europeu la desigualtat entre ciutadans de la Unió a l’hora d’accedir a un lloc de feina hauria d’ocupar un espai important a les agendes polítiques dels principals líders europeus

el dilema de la CUP

PAU LLONCH:

En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d'Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m'interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l'error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d'indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.

Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l'anomenat procés independentista- està reple de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s'hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l'ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d'avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d'ara que amb el procés català passa el mateix. M'explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.

Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s'amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març”mentre dissol el seu desgastat i corromput partit... no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l'estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.

Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d'un mes, s'empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP... no pot ser més que un símptoma.

Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas... no pot ser més que un símptoma.

Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l'única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l'essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l'esquerra... no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s'investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.

Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.

1) Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s'ha guanyat el plebiscit (encara que no s'ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d'esquerres que fins al moment no s'ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic. L'últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.

2) L'únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s'estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d'Estabilitat i Creixement i el Pacte de l'Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s'entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d'Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.

3) Finalment, sigui quin sigui l'escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d'encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t'ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d'aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d'un llimac. La pressió no és cap argument, i és l'argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l'organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.

i 4) Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.

Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.

En el cant XII de l'Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d'Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s'empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d'Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.

La CUP-CC està a punt de creuar l'estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d'assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.

Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.

¿Se pueden evitar las guerras?

¿Se pueden evitar las guerras? La respuesta es SI.

¿Como las puedo evitar?
Todas las guerras tienen un punto en común: la economía,  sin ella no hay motivos para declararla. Sirva un ejemplo para entenderlo mejor: la guerra de Irak.

La familia Busch en la década de los 90 quería instalar unas plataformas petrolíferas en este país, Saddam Hussein afín a Rusia, les negó el permiso. George Busch, (era el presidente de EEUU durante estos acontecimientos) ordenó un embargo económico que impedia la exportación  de petroleo sin su supervisión, la UE les siguió como un cordero.
Dicho embargo provoco la pobreza del país naciendo una tímida reacción contraria al régimen.

Al terminar su mandato George Bush, su hijo le reemplazó en la presidencia y, como represalia con falsos informes de amenazas con bombas de destrucción masiva, AZNAR Y BLAIR picaron y la ayudaron en la guerra, y hoy en día continuamos sufriendo las consecuencias de esta guerra toda la humanidad. Así nació  Al Qaeda y el ISIS. Mientras exista estas formaciones terroristas la humanidad corre peligro, y todo por el petroleo y el deseo de venganza de una familia.
Como se puede leer todo es economía y control de las materias primas.


Si recapacitáis y analizáis veréis que los países de habla anglosajona es el que controla todo el comercio mundial y castiga con una guerra a quien logra contradecirle u oponerse a sus designios de dominar el mundo Hasta cuando tendrá el control los anglosajones?






















.: