Catalunya crea 176.000 llocs de treball els últims dos anys

Catalunya manté una ''bona'' tendència de ''fons'' en el ritme de creació de llocs de treball el tercer trimestre de l'any, un augment de l'ocupació de l'1,2% (37.000 nous llocs de treball), però a menor ritme del que creixia el 2014 quan el tercer trimestre el creixement va ser del 2,3% (69.000 nous llocs de treball), segons l'Índex Manpower L'ocupació el 2015: extensió, consolidació i reptes elaborat pel catedràtic Josep Oliver.
 El professor reconeix que la creació d'ocupació a Catalunya s'ha desaccelerat, i més en relació amb el ritme que registra l'Estat (el tercer trimestre d'aquest any 3,1%), però ho ha justificat pel fet que els llocs de treball creats a Catalunya són mes productius i sòlids.
 El diagnòstic que defensa el catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en l'Índex Manpower és que l'economia catalana com tradicionalment ha passat els últims anys ''s'anticipa'' al procés de recuperació econòmica i laboral del conjunt de l'economia de l'estat espanyol. Això explicaria perquè la creació d'ocupació el tercer trimestre del 2015 a l'Estat ha crescut un 3,1% mentre que a Catalunya aquest increment ha estat de l'1,2%.
 A més, aquest ritme de creixement de l'ocupació catalana el tercer trimestre d'aquest any (1,2%) està per sota de l'increment que es va registrar el tercer trimestre del 2014, en la primera fase del procés de recuperació, que va ser del 2,3%, cosa que va possibilitar crear 69.000 nous llocs de treball en contra dels 37.000 nous llocs de treball que s'han creat en termes interanuals aquest tercer trimestre.
 Josep Oliver ha explicat que si tingues la capacitat de poder elegir entre un ritme de creixement del model català o l'espanyol ho tindria fàcil per elegir el català perquè està fonamentat en sectors més productius (indústria i serveis).
 El catedràtic ha destacat que un creixement del PIB del 3,5% acompanyat d'un creixement de l'ocupació del 3,1% ''no m'agrada'' perquè indica que el guany de productivitat de l'economia espanyola és d'un escàs 0,4 punts. Per contra, un creixement del PIB català de l'entorn del 3,5% acompanyat d'un augment de l'ocupació de l'entorn de l'1,2% indica que s'està creixent en un model econòmic més ''sòlid'' i amb guanys de productivitat més alts.
 De cara al final d'aquest any, Oliver ha previst que es mantindrà aquest ritme de creixement de l'ocupació tot i que no ha descartat que puntualment l'últim mes de l'any hi hagi un repunt important de la contractació per fer front a les contractacions del Pont de la Puríssima i a la campanya de Nadal i Cap d'Any.
Raúl Grijalba, president executiu de ManpowerGroup, ha assenyalat que les últimes dades de contractació que està registren la seva companyia de treball temporal indiquen un ritme de contractació ''inèdit'' en relació amb els últims anys de la crisi.
 L'estudi de Manpower també destaca que per recuperar els nivell d'ocupació que hi havia abans de la crisi encara hauran de passar a Catalunya entre cinc i sis anys més, sempre que es mantingui aquest ritme de recuperació de l'economia.
 Durant la crisi Catalunya ha perdut un 18% de la seva ocupació, uns 660.000 llocs de treball, aquests dos últims anys la recuperació de l'ocupació ha estat de 176.000 llocs de treball, entre el primer trimestre del 2013 i el tercer trimestre del 2015, cosa que suposa la recuperació de sis punts percentuals de l'ocupació que hi havia el 2007. Queden encara per recuperar 13 punts percentuals de l'ocupació els pròxims anys, tot un repte per l'economia catalana, ha reblat Oliver.
 El joves, els grans ''damnificats''
 El professor ha explicat la dimensió d'aquest repte alertant de la necessitat de desplegar polítiques actives i de formació tècnica i professional per donar entrada al mercat de treball al segment de persones joves entre 16 i 34 anys. L'estudi indica que els últims gairebé dos anys la creació d'ocupació no ha beneficiat als joves d'aquesta franja d'edat on l'ocupació està l'1,7% per sota dels nivells del tercer trimestre del 2007 quan la franja de persones entre 35 i 64 anys tenen un cens laboral que ja ha superat el 2,4% l'ocupació d'abans de la crisi.
 En aquest tercer trimestre, l'ocupació del col·lectiu de joves encara necessita recuperar un 42,5% dels llocs de treball del 2007.
 Raúl Grijalba ha destacat a l'inici de l'acte de presentació que les dades indiquen que tant a Catalunya com en el conjunt de l'Estat s'està observant una consolidació d'una línia de ''bifurcació'' entre els joves amb estudis superiors i els joves sense formació.
 Els últims vuit anys els joves amb estudis superiors i universitaris han vist passar la crisi des de fora, amb un creixement de l'ocupació del 10%, mentre que els joves amb formació mitjana registraven una caiguda de la contractació en el període del 9% i els joves sense formació quedaven fora del mercat amb una caiguda de la contractació del 32%.
 Grijalba ha assegurat que els joves segueixen sent els ''grans damnificats'' d'aquest crisi perquè dels 3,7 milions de llocs de treball que en el conjunt de l'Estat s'han perdut durant aquests anys de recessió, 3 milions eren joves entre 16 i 29 anys i el que és més preocupant és que del milió de llocs de treball que s'han recuperat fins ara cap d'ells correspon a persones d'aquesta franja juvenil. Oliver ha afegit que això constata un preocupant ''envelliment'' del mercat de treball espanyol i català.

Cinc diferències entre Barcelona i Madrid

per Lluís Bou 
Vet aquí cinc diferències entre Barcelona i Madrid. Cinc diferències a primer cop d'ull, que mostren les capitals de dos països diferents.
- Madrid pivota cap a l'Amèrica Llatina, Barcelona cap a Europa. La capital espanyola no es pot desempallegar del que va ser el seu gran triomf històric, la colonització americana. Aquell passat enyorat pels espanyols apareix per tot arreu, des del Museu del Prado a la nomenclatura dels carrers. A Barcelona la influència és francesa i mediterrània. Madrid reivindica sense manies l'antifrancesisme del 2 de maig, però que ningú li toqui el dia de la Hispanitat.
- A Barcelona es consulta moltíssim l'internet del mòbil, a Madrid no. A la capital espanyola no es veu gaire gent aturada mirant el mòbil al mig del carrer. A Barcelona s'està molt pendent de la darrera notícia. A Madrid no tant. No s'espera que hagi de venir cap gran novetat. La capital catalana s'assembla en aquest cas a la inquieta Roma. Es confirma el que deia Josep Pla: Catalunya és la província més occidental d'Itàlia.
- Madrid bruteja molt més que Barcelona, A la capital espanyola només semblen nets els carrers del centre, on hi ha el poder polític i econòmic. Als barris es nota que no hi passa sovint cap cotxe municipal llançant aigua a les voreres. És una ciutat més classista i no se sent el carrer seu. Les botigues només freguen fins a mig metre de la porta d'entrada. L'Ajuntament de Madrid fa anuncis als cinemes demanant que la gent no llenci els papers a terra. A Barcelona la gent se sent més seu el carrer.
- Manuela Carmena no és Ada Colau. L'esquerranisme de l'alcadessa de Madrid és més dúctil que el de la de Barcelona. Colau té més derives radicals. A Madrid hi ha llums de Nadal i no ha canviat la celebració tradicional. Només ha fet un canvi que era obsolet: El rei negre de la cavalcada era un blanc pintat, i aquest any serà un subsaharià.
- Deia Henry Kissinger que Espanya és un país d'excel·lents cambrers. I a Madrid això es nota, el tracte al client és millor que a Barcelona en tota mena d'establiments. La capital catalana és bona si la bossa sona. Però Barcelona brilla com a destí turístic, i Madrid ofereix el mateix que sempre.

Victòria històrica de l'ultradretà Front Nacional en les eleccions regionals

L'ultradretà Front Nacional ha estat el partit més votat a nivell nacional a la primera volta de les eleccions regionals franceses celebrades aquest diumenge. El partit de Marine Le Pen s' ha imposat així als Republicans de centre-dreta i al Partit Socialista del president François Hollande.


A la regió de Nord-Pas de Calais-Picardia, en què la cap de llista és la pròpia Le Pen, els frontistes han aconseguit un 42,1 % de vots, segons aquesta enquesta, molt per davant dels Republicans (24,2 %) i els socialistes (17,7 %).

La cobardia de EE.UU

EEUU es un pais de cobardes, cobardes porque solo se atreven con paises o personaz más débiles. Necesitan armas para defdnderse de sus miedos y tenerlo todo controlado, excepto en su propio territorio que impera una anarquia al permitir a menores llevar armas, gastar más de lo que se tiene y cabrearse cuanfo tiendn una contrariedad, aunque son buenos ingenieros y muy creativis les falta mucha economia ya que su país es el más endeudado del mundo superando lis 20B $ y lonpeor de todo es qud tambien hsn endeudado a todos los pauses del planeta para satifacer su ego imperialista.

Quizás el mundo no acabe con ellos, pero dl planeta puede prescindir de ellos, y la prueba es el cambio climatico.

deduccions del 20D

Això és el principi de la fi d'un règim. Ha començat una deriva política i les plaques continentals s'estan trencant i recomponent amb una certa velocitat. L'autonomisme majoritari adaptat a la Transició s'ha esquerdat. Una part molt important d'aquest s'ha fusionat amb l'independentisme. Una altra ha derivat cap a l'unionisme federalista, placa molt disminuïda per la seva erosió també en dues direccions: l'espanyolista radical i la independentista. La dreta s'ha esberlat entre conservadors i pseudoliberals; i l'esquerra, entre reformistes i pseudorevolucionaris. A Catalunya, la divisió es multiplica per dos, perquè el xoc essencial de les plaques espanyolista-independentista trenca els diversos blocs ideològics que van d'esquerra a dreta. Amb aquest panorama, les pròximes eleccions del 20-D ens donaran una fotografia d'aquests moviments continentals. I caldrà saber en quina mesura la majoria de ciutadans de Catalunya voldran ratificar la voluntat que la placa catalana s'emancipi de l'espanyola, com a condició necessària per poder dirimir les pròpies contradiccions en condicions més favorables.
 Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista En aquesta fase del Procés hem patit les febleses de les ales extremes del bloc social sobiranista: l'una amb la temptació de retornar al pactisme autonomista; l'altra amb la de prioritzar la lluita revolucionària a la independència. En el fons fent-se el joc: el revolucionarisme alimenta l'ala conservadora del neoindependentisme que vol tornar a fer bondat. Com si no ens coneguéssim la història del 36./
 Mentrestant apareix a Espanya una operació gattopardiana que només pot ser desemmascarada des de Catalunya. En el seu moment, l'operació Roca va ser un espanyolisme light i liberal per catalanitzar Espanya; amb un rotund fracàs allà, però un èxit notable a Catalunya. Ara, l'operació té imitadors en Podem en comú, que creu que des de Catalunya es pot esquerranitzar Espanya. A aquest roquisme d'esquerres, si mira les enquestes, més li valdrà no fer el ridícul de quedar sols a Catalunya.
 Amb el suport de bona part de l'Íbex 35 i algun d'internacional, Ciutadans significa el roquisme espanyolista hard que vol espanyolitzar Catalunya i liberalitzar Espanya. Això segon, ja sabem que no ho aconseguiran. Vegi's com en la primera mesura econòmica de l'IVA cultural la demanda populista s'ha imposat al criteri acadèmic de l'economista Garicano. Per tant, no esperin veure, si el govern de Madrid depèn de Rivera, ni supressió de diputacions i Senat, ni final del sistema de subsidis, ni atacs reals als fonaments de la casta. El liberalisme real es desarà a l'armari.
 Que les dues operacions gattopardianes de suplència del PP i del PSOE fracassin depèn dels ciutadans de Catalunya. Especialment la de Rivera. Per això, els resultats d'Esquerra haurien de ser molt bons per enviar el missatge que Catalunya és una nació diferent d'Espanya. Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista. Molt més que si a Espanya guanya o condiciona la dreta pseudoliberal. I a Catalunya guanya la mateixa dreta o el centredreta liberal independentista.
 Fa poc he llegit Vae Victus de Sánchez Piñol i en vull remarcar dues frases. Les paraules que el general Villarroel adreça al protagonista Zuviría: “Els qui exigeixen que el seu bàndol sigui immaculat són uns ronses. [...] Jo no li demano si la causa és perfecta; li he demanat si és justa.” O bé, com diu Zuvi en una altra frase lapidària: “La derrota és quan l'enemic aconsegueix que dubtem de la veritat. [...] Una causa no està vençuda fins que els seus partidaris decideixen que ho està.” Que en aquests dies a l'entorn del 20-D, d'Advent i dels embarassos evangèlics feliços de Maria i Elisabet, els electors i electores catalans sapiguem gestar una bona empenta a la causa.