L'Estat pendent del que pugui passar a l'assemblea de la CUP

Com pot afectar al panorama post lectoral un possible acord a Catalunya? I a l’independentisme els possibles escenaris a l’Estat?

Les eleccions de diumenge deixen un panorama incert a la política espanyola, que en qualsevol cas afectarà a Catalunya. De fet, els dos escenaris estan lligats, i l’Estat també estarà pendent del que pugui passar a l’assemblea de la CUP el dia 27. Repassem quines són les combinacions més realistes que ens podem trobar durant els primers passos de l’any vinent, de més a menys probable segons les previsions del directe!cat.

1. Acord a Catalunya i govern espanyol PPSOE: xoc de trens màxim amb més unitat catalana que mai

Junts pel Sí i la CUP porten setmanes negociant un full de ruta pels propers mesos i un pla de xoc. Hi ha bona sintonia en molts temes, així que és realista pensar que l’assemblea anticapitalista aprovi l’oferta de JxSí, tot i que no els agradi la proposta de president, veient que ara és Espanya qui ha posat l’àncora. En aquest cas, el desgovern aparent espanyol s’anirà esvaint. La pressió de tots els diaris, opinadors i partits espanyolistes diversos es girarà encara més que ara al PSOE, a qui se li demanarà un ‘pacto por España’.

Poden passar setmanes, però al final el soroll pot arribar a convèncer fins i tot els militants socialistes que aquesta és la millor sortida. Si és així, el xoc de trens Catalunya-Espanya es produirà en estat superlatiu, però l’independentisme català estarà més unit que mai, imprescindible per la victòria final sobiranista.

2. Eleccions a Catalunya i govern PPSOE: opció per eixamplar l’independentisme però risc de perdre-ho tot

Tot i l’aparent sintonia en les reunions Junts pel Sí – CUP, hi ha una ‘pedra a la sabata’ pels antisistema, Artur Mas. Això els podria portar a votar en contra de l’acord i enviar el país a unes noves eleccions el proper març. Mentrestant, potser PP i PSOE es posen d’acord amb alguna fórmula de govern estable ‘por España’ que no deixi tan malament els socialistes –un president del govern de consens?-, cosa que deixaria en fora de joc la proposta de referèndum de Pablo Iglesias. Si el nou govern espanyol es concretés abans de març, el discurs de Catalunya Sí que es Pot seria un contrasentit i potser hi hauria un gir cap a l’independentisme.

Seria un escenari molt complicat perquè un trencament Junts pel Sí – CUP debilitaria l’independentisme. A més, la continuïtat de la coalició encapçalada per Raül Romeva no estaria garantida, i Esquerra voldria caminar sola. Es posaria en joc la majoria per l’Estat propi ja aconseguida, però al mateix temps, potser es podria aconseguir el 50% de vots per una Catalunya independent veient que Espanya no es pot canviar.

3. Acord a Catalunya i eleccions espanyoles: l’opció somiada

Assumim un acord Junts pel Sí – CUP. Tot i que aquest escenari farà avançar la independència, podria ser que els tacticismes polítics que tant mal han fet al sobiranistes també afectessin a Espanya i els partits estatals no s’entenguessin. Això portaria a noves eleccions i a govern en funcions espanyol ben bé fins el juny de 2016. Potser a aquelles alçades la desconnexió ja serà irreversible.

4. Eleccions tant a Catalunya com a Espanya: fi del procés

Si Catalunya s’embarranca i va a noves eleccions mentre que PP i PSOE no són capaços de pactar a Espanya i també van a nous comicis, les opcions de créixer pel bloc Podemos són moltes. No obstant, les urnes es posarien primer a Catalunya i Catalunya Sí que es Pot –o En Comú Podem, el nom que triïn- no canviaria de discurs perquè encara no estaria clar que Espanya pacta un govern anti-referèndum. En aquest cas, els podemites es podrien menjar els partits del procés, que estarien desgastats, i més si Ada Colau s’hi impliqués. Els partits que conformen Junts pel Sí + CUP potser no arribarien ni a 68 escons.


5. Eleccions a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la independència salta pels aires

Tornem a elucubrar ara que la CUP decideix vetar a Mas i el procés s’encalla. Noves eleccions al març, però mentrestant, PSOE i Podemos troben la manera d’arribar a un acord amb la promesa d’un referèndum vinculant -amb suport extern d'algun partit sobiranista- o alguna fórmula rebaixada –amb abstenció de Ciudadanos per evitar implicar independentistes al pacte. En aquest molt improbable escenari, en la campanya de les noves eleccions catalanes Catalunya Sí que es Pot –o el nom que es triés- podria fer molt forat, i més si Colau s’hi implica. El discurs seria clar: el canvi a Espanya ja és una realitat, ara necessitem Catalunya.

Bona part de l’electorat compraria aquest discurs, Junts pel Sí –que potser aniria per separat- i la CUP potser no sumarien, però el problema seria el mateix que en supòsit anterior: ni el Senat ni el TC acabaran deixant fer un plebiscit. El PSOE ja va deixar Catalunya fer un nou Estatut, i va passar la feina bruta de carregar-se'l als populars i als dotze jutges d'un jutjat ben qüestionat. 

6. Acord a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la trampa del referèndum que podria alentir-ho tot

Imaginem que Junts pel Sí i la CUP van de la maneta per desplegar un full de ruta. Pel camí, però, es troben un llop vestit de xai: un improbable govern espanyol en forma de PSOE – Podemos –amb el suport d’algun partit sobiranista- que han pactat fer un referèndum vinculant a Catalunya. Això crearia un gran debat a Catalunya i potser el procés s’alentiria o canviaria de direcció per acceptar el plebiscit. De fet, una votació a l’escocesa és l’òptima per una independència amb reconeixement exterior, però hi ha dues trampes: i si s’imposa que el referèndum tingui tres opcions? És més, i si quan tot estigui aprovat algú s’adona que el Senat té majoria del PP o bé que el Tribunal Constitucional mai permetrà una votació que posi en risc les fronteres espanyoles? És de pensar que ni ERC ni Democràcia i Llibertat no cauran en la trampa, així que sense ells, aritmèticament l'opció passa a ser impossible. No suma, excepte si hi hagués una fórmula que també integrés a Ciudadanos. 

Font: ElDirecte.cat

Cafeé per a tothom? NO gracies

En el PSOE s’està formant un poderós corrent d’opinió que intenta dissuadir el seu secretari general i candidat a la Moncloa, Pedro Sánchez, que intenti encapçalar una alternativa d’esquerres al PP si fracassa l’intent de Mariano Rajoy de formar govern. Un dia després que l’executiva federal socialista acordés no donar suport a Rajoy –el que avui han ratificat dirigents com la número dos per Madrid, Meritxell Batet– la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, ha reiterat que els ciutadans han “col·locat” el PSOE en l’oposició després de les eleccions generals del 20 de desembre, per la qual cosa ha instat el seu partit a evitar l'”aventurisme polític” i l'”oportunisme”.

De les paraules de Díaz es pot desprendre que el PSOE hauria de facilitar la governabilitat al PP –la qual cosa, almenys, requeriria la seva abstenció en la investidura de Rajoy o d’un candidat o candidata alternativa del PP. Així, la dirigent socialista va assenyalar: “Per recuperar la credibilitat, no se’ns pot veure com un partit que estigui d’aventures, no se’ns pot veure com un partit d’oportunisme”. Díaz va expressar aquesta posició durant la seva intervenció en la reunió del grup parlamentari socialista abans de la celebració de l’últim ple de l’any de la Cambra andalusa.

Díaz, que mai no ha renunciat al lideratge del partit, va assenyalar així mateix, davant de la baixada del PSOE en el 20D dels 110 a 90 escons, que “a mitjà termini”, el PSOE és la “garantia de l’estabilitat” i, per “recuperar la confiança”, ha de ser “reconeixible” i, alhora, canviar “coses” sense “entrar en cap moment en l’autocomplaença”. Per això, entén que cal “analitzar amb fredor” el succeït diumenge, en al·lusió a la derrota de Sánchez.

Referèndum a Catalunya

Alhora, la també secretària general del PSOE andalús s’ha mostrat molt crítica amb l’actitud de “prepotència” de Podemos i del seu líder, Pablo Iglesias, per haver posat sobre la taula l’exigència de la convocatòria d’un “referèndum d’autodeterminació” a Catalunya, i ha advertit que els socialistes “no hi estan disposats”.

“Ell (Pablo Iglesias) ha preferit renunciar a la defensa de la unitat d’Espanya, a la defensa de la convivència i la igualtat de tots els espanyols a canvi d’un grapat de vots en el Congrés”, ha etzibat, amb referència als grups nacionalistes.

Díaz ha retret a Iglesias que consideri que “ja no hi ha cafè per a tothom, només per a (Ada) Colau, a canvi d’esgarrapar un grapat de vots més”, després del qual ha subratllat que aquest és el “peatge” que “voluntàriament, ell ha decidit pagar”.

Podem ha fixat com a condició per a qualsevol acord de governabilitat la convocatòria d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, com demanen els seus socis d’En Comú Podem, la plataforma impulsada per Colau que va guanyar a Catalunya les eleccions del 20D.

Noves eleccions al maig de 2016?

Han estat aquestes unes eleccions fallides? Depèn de com es miri. Si es tractava d’expressar a les urnes l’estat d’ànim de la societat després de vuit anys d’empobriment econòmic, patiment social i descomposició política, aquesta votació ha resultat ser una teràpia immillorable. Però si l’objectiu era elegir un president i dotar Espanya d’un Govern i d’una majoria parlamentària que el sostingui, el menys que es pot dir és que Espanya ha fet un pas en fals.

El vot com a expressió del clima social o el vot com a decisió política operativa: aquesta dicotomia ha sobrevolat aquesta elecció des del primer moment. I en vista del resultat, és evident que la primera dimensió s’ha imposat sobre la segona. Aquí tothom ha decidit fer amb el seu vot el que li demanava el cos sense parar gaire atenció a les conseqüències sobre la governació del país. Podemos és qui millor ha interpretat aquesta disposició de l’electorat i ha muntat la seva reeixida campanya sobre un eficaç “voti el que sent” mentre que altres líders s’enredaven en enrevessades apel·lacions al vot tàctic.

El cert és que han passat 48 hores i ens disposem a celebrar el Nadal i Cap d’Any sense tenir ni punyetera idea de qui serà el pròxim president del govern espanyol i amb qui o qui governarà. I és de témer que passin 48 dies i seguim igual. L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya. La fragmentació dels parlaments combina malament amb la rigidesa de les posicions polítiques i l’al·lèrgia que aquí patim a les coalicions de govern que són el pa de cada dia en les democràcies europees.

L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya

La gestió de les expectatives és essencial en la competició democràtica, i la vivència d’aquest resultat electoral ha estat molt més induïda per les expectatives que s’havien creat que pel seu valor objectiu.

Fa tres mesos, qualsevol dirigent socialista hauria considerat que obtenir un 22% i perdre un milió i mig de vots i 20 escons respecte al desastrós resultat de Rubalcaba el 2011 seria una catàstrofe sense pal·liatius i suposaria la decapitació fulminant de Pedro Sánchez. Avui han rebut aquest resultat gairebé com un triomf, i el líder del PSOE se sent reforçat al seu lloc.

El PSOE té dos drames a mitjà termini: el primer és que ha perdut l’hegemonia de l’esquerra. 5,5 milions de vots per als socialistes i 6,1 milions per a la suma de Podemos i IU: l’espai de l’esquerra ha quedat dividit en un 47% per al Partit de Pablo Iglesias, “l’avi” i un 53% per a Pablo Iglesias “el cues” i els seus satèl·lits. Més enllà de les tortuositats de les aliances immediates, això és un canvi geològic al mapa polític espanyol.

I el segon mal de fons del PSOE és el seu naufragi en els grans conglomerats urbans. No es pot pretendre ser majoritari a Espanya si ets quart a Madrid, quart a Barcelona, quart a València, quart a Bilbao i tercer a Saragossa i A Coruña (i podem continuar).

També s’ha fragmentat la dreta, però menys: 67% per al PP i 33% per a Ciutadans.

El PP també té el seu particular drama. No es pot resistir gaire temps com a partit majoritari a còpia del suport dels pobles petits i de les persones majors de 65 anys. El partit de la dreta no només necessita urgentment una renovació de la seva cúpula dirigent i dels seus procediments de treball, sinó també de la seva pròpia base electoral. Ara li ha traspassat més de dos milions de vots a Ciutadans (la majoria, menors de 45 anys); però si segueix amb el seu actual ritme, en el futur seran molts més.

En realitat, tots aquests canvis es van manifestar ja en les eleccions municipals i autonòmiques de maig i en la resta d’autonòmiques que han tingut lloc al llarg del 2015. Si atenem els percentatges, el resultat d’aquestes generals s’assembla bastant al de l’agregació de totes les autonòmiques celebrades durant l’any. Va ser al maig quan es van establir les bases del nou mapa polític espanyol: fragmentació, majoria de l’esquerra sobre la dreta (un milió de vots més en les generals) i emergència de Podemos i C’s per deixar el PP i el PSOE reduïts al 50% dels vots.

PP i PSOE pràcticament han reproduït l’escenari que van tenir al maig

El 20D ha estat una prolongació d’aquest escenari. El PP i el PSOE pràcticament han reproduït el resultat que van obtenir al maig. No només en percentatges, sinó també en la distribució territorial del seu vot: on van estar forts llavors (per exemple, el PSOE a Andalusia i Extremadura) ho han tornat a estar ara i viceversa.

Què ha passat des d’aleshores? Bàsicament, tres coses:

1. Que el PP i el PSOE han assolit la part alta de les forquilles de vot que els donaven les enquestes pel fet que la crescuda de la participació no ha assolit ni de lluny el nivell que s’esperava.

2. Que Podemos ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical. És probable que hagi rebut un bon cabal de vots de la CUP a Catalunya (a més de la formidable mobilització que li ha deixat Colau; al País Basc ha deixat EH-Bildu reduït a la meitat de la força electoral que va tenir fa quatre anys; i a Galícia ha fulminat el BNG i ha rebut el suport dels votants de Beiras).

Podem ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical

No és estrany que en la mateixa nit electoral Pablo Iglesias es presentés com el campió de “l’Espanya plurinacional” i que la seva primera exigència pública per acordar amb el PSOE hagi estat el compromís d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Després d’aquestes eleccions, Podemos adquireix un nou perfil i es converteix de fet en una estranya coalició de populisme, socialdemocràcia kitsch i nacionalisme extraconstitucional.

Una mica més sobre Podemos: IU ha aconseguit, ella soleta, més de 900.000 vots amb el ridícul botí de dos escons. Imaginin el que hagués suposat en escons afegir tots aquests vots al paquet de Podemos i els seus aliats: avui seria Iglesias i no Sánchez l’indiscutible candidat de l’esquerra a una possible investidura. Que dolent és el sectarisme.

3. Que Ciutadans s’ha quedat sense gasolina en la recta final, perdent a força de toscos errors d’estratègia de campanya el “momentum” que al seu moment el va fer aparèixer, fins i tot com la possible gran sorpresa d’aquesta campanya. Amb el desinflament ha salvat un bon grapat d’escons que el PSOE tenia seriosament compromesos a les províncies estratègiques de les dues Castelles.

Com diuen els britànics, estem davant d’un Parlament “penjat”: aquell que és incapaç de produir un govern sostenible. No hi ha vots per a la investidura de Rajoy ni n’hi haurà per a la de Sánchez. Així, només veig dos escenaris versemblants: un govern d’àmplia base parlamentària amb un programa curt lligat a una reforma constitucional i una durada taxada; i si això no és possible, eleccions al maig del 2016. 

Informació; ElNacional.cat

El plá de Pablo Iglesias sobre el referendum

L’únic actor polític que sembla comprendre quin partit s’està jugant a Espanya, a banda dels serveis d’intel·ligència que assessoren el PP, és Pablo Iglesias. El líder de Podemos és conscient que l’Estat és la baula feble d’Europa, o el bordell en què sempre s’acaben dirimint les contradiccions del Vell Continent, per dir-ho amb una metàfora de Larra. Iglesias sap que el nou bipartidisme que fa trontollar la Unió Europea no és el que separa la dreta de l’esquerra, sinó el que enfronta els interessos dels poders locals amb els interessos dels poders globals.

És el que va dir Marine Le Pen després de perdre les eleccions franceses in extremis: el nou bipartidisme es juga entre el patriotisme i la mundialització. A França, l’Estat és fort i mira d’evitar el debat sobre la plurinacionalitat a través d’un ninot de palla postfeixista. A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva i el seu liberalisme només podria funcionar en un país com Alemanya, que no tan sols té un passat totalitari, sinó que a més disposa d’una cultura constitucional creada i vigilada per les tropes nord-americanes.

A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva

Si Iglesias ha convertit el referèndum en el talismà de la seva remuntada és perquè vol evitar que Espanya es trenqui, no pas perquè sigui especialment demòcrata. La reivindicació del referèndum està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda, arraconant-lo a poc a poc cap a posicions d’extrema esquerra i solucions poc democràtiques. Mentre ERC i CDC es dediquen a dir que el referèndum acordat és impossible, Iglesias va creant noves figures carismàtiques i teixint el seu discurs per assaltar el govern d’Espanya amb l’energia alliberada pel folklore independentista.

El resultat d’aquestes eleccions ha posat de manifest que els dos únics partits que hi ha a Espanya amb una idea d’Europa i una missió històrica són Podemos i el PP. El PSOE va servir per fer de policia bo mentre l’Estat tenia força i la globalització no pressionava les ciutats de la perifèria. El partit de Pedro Sánchez ha anat quedant fora de context a mesura que la integració europea s’ha fet efectiva. Les fronteres militars han canviat i ja no separen Estats, sinó civilitzacions. No veure que la força política del referèndum es basa en el paper que la democràcia juga en la identitat d’Europa és una tremenda miopia.

La reivindicació del referèndum i de l’Estat plurinacional que fa Iglesias està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda

Europa està debatent quin contingut dóna als seus valors. Per això ningú no pot dir encara si Angela Merkel es va equivocar obrint les portes als refugiats sirians, i si això perjudicarà la Unió o servirà per garantir-li un paper en el món que ve. Per això els americans poden nomenar personalitat de l’any la cancellera alemanya, igual que Madrid va nomenar Jordi Pujol espanyol de l’any fa tres dècades, poc després del cas de Banca Catalana. Avui Merkel intenta garantir la submissió d’Europa a la política dels Estats Units, igual que Pujol va garantir durant molts anys la submissió de la nació catalana a l’espanyola.

Si l’Ada Colau és el futur pujolet de Pablo Iglesias, els partits independentistes s’estan equivocant creient que Podemos toparà amb el mateix mur que Maragall. El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París. Per això la prioritat de l’Estat passa per evitar que els socialistes hagin de votar o contribuir sols a la investidura de Rajoy. La prioritat, em diuen algunes fonts, és aconseguir que CDC i el PNB ajudin a la investidura, juntament amb Ciutadans. Així, s’alentiria el desgast del PSOE i l’Estat podria començar a treballar en una recomposició de l’espai de centredreta a Catalunya.

El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París

Fa poc, un fill de Pujol deia que la policia havia proposat a la família d’acabar amb la persecució judicial a canvi que l’expresident col·laborés amb l’Estat. Curiosament aquesta confessió venia quan semblava que Pujol ja havia fet tot el mal possible a l’independentisme. La cirereta, doncs, seria arrossegar CDC a participar en la investidura de Rajoy. Per transcriure-ho literal: “A ver cómo se come esto el hijoputa de Mas”. Mentre CDC no elabori un discurs de centredreta urbà per a l’independentisme posarà en perill els seus votants. I mentre l’independentisme no entengui que l’únic antídot polític al referèndum acordat és el referèndum unilateral, caminarà com un somnàmbul cap a la derrota.

Las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo.

 

La agricultura y la industria alimentaria generaron empleo para más de mil millones de personas el año pasado, o un tercio de la fuerza laboral mundial. Mientras que la industria es sustancial, un número relativamente pequeño de empresas ejercen una enorme cantidad de influencia.

En su informe de 2013, “Detrás de las marcas,” Oxfam Internacional se centró en 10 de las compañías de alimentos y bebidas más grandes e influyentes del mundo. Estas corporaciones son tan poderosas que sus políticas pueden tener un impacto importante en las dietas y las condiciones de trabajo de la gente de todo el mundo, así como en el medio ambiente. Basándose en el informe, estas son las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo.

En una entrevista con 24/7 Wall St., Chris Jochnick, director del departamento del sector privado en Oxfam América, habló sobre el impacto que estas 10 empresas tienen en el mundo. “Si nos fijamos en el sistema masivo mundial de alimentos, es difícil voltear a varios lugares. Sólo un puñado de empresas puede dictar la elección de alimentos, condiciones de los proveedores y variedad de los consumidores “, dijo Jochnick.

Estas 10 empresas se encuentran entre las más grandes del mundo por una serie de medidas. Todos ellos tuvieron ingresos en las decenas de miles de millones de dólares en 2013. Cinco de estas empresas tienen por lo menos $50 mil millones en activos, mientras que cuatro tuvieron más de $6 mil millones en ganancias el año pasado. Además, estas 10 empresas emplean directamente a más de 1.5 millones de personas combinados – y tienen contratos con mucho más.

Nestlé es la mayor de estas 10 empresas. Convertido en dólares, Nestlé tuvo más de $100 mil millones en ventas y más de $11 mil millones en ganancias en 2013. La gigante suiza emplea por sí sola aproximadamente a 333,000 personas.

Muchas de estas empresas y sus marcas son muy bien conocidas. Una de las razones es que a menudo gastan enormes sumas de dinero en publicidad. Nueve de estas 10 empresas se encontraban entre las 100 compañías que más gastan en los medios de comunicación en todo el mundo en 2012. Coca-Cola, el sexto mayor anunciante del mundo, gastó más de $3 mil millones en 2012 en publicidad. El gasto promedio de Unilever, con $7.4 mil millones, fue el segundo más alto en todo el mundo.

Con tal escala, muchas de las políticas de estas compañías – incluyendo la publicidad, ingredientes alimentarios, el impacto ambiental y las prácticas de trabajo – tienen un impacto significativo en millones de vidas. A menudo, estas empresas se han mostrado renuentes a abordar cuestiones relacionadas con el impacto ambiental y la calidad de vida de los trabajadores en su cadena de suministro. Según Jochnick, muchas de estas empresas ” no están conscientes del impacto social y ambiental que están creando y facilitando.”

Sin embargo, no todas las empresas son reacias a abordar estos problemas. Ninguna de las 10 empresas fue mejor calificada por Oxfam que Nestlé, que es seguida de cerca por Unilever. Sin embargo, incluso estas empresas tenían problemas, de acuerdo con el informe de Oxfam de 2013. En 2011, Nestlé descubrió casos de niños que trabajan en la cadena de suministro de cacao, así como casos de trabajo forzoso. Un proveedor de aceite de palma para Unilever fue acusado de la deforestación ilegal y la apropiación de tierras de manera forzosa.

Un perfil público fuerte, así como la sensibilización de los consumidores, pueden llevar a estas empresas a abordar cuestiones de interés. “Una empresa que es buena y de confianza debe ser una empresa que sea consciente de, y tomar medidas para evitar problemas concernientes a los derechos humanos, o problemas sociales o ambientales de los que forma parte”, dijo Jochnick.

Algunas empresas han tomado medidas para convertirse en mejores ciudadanos corporativos. General Mills y Kellogg, que están entre las 10 empresas estudiadas por Oxfam, han puesto en marcha nuevas políticas para abordar cuestiones importantes como el cambio climático. Ambas compañías se han comprometido recientemente a divulgar y reducir las emisiones de gases de efecto invernadero en los próximos años.

Basado en el informe de 2013 de Oxfam International, “Behind the Brands: Food justice and the ‘Big 10’ food and beverage companies”, 24/7 Wall St. revisó las 10 empresas que controlan los alimentos del mundo. También hemos añadido información sobre los ingresos de cada empresa, el beneficio neto, los activos totales, y el número de empleados de su informe anual más reciente. Los datos de las divisas fueron convertidas basados en el tipo de cambio en la fecha final del período de reporte de cada compañía. La información sobre marcas de las empresas provienen de los sitios web corporativos y Oxfam. Los datos sobre los gastos de publicidad 2012 son del informe de Advertising Age, “Global Marketers 2013,” y son estimados. Las estimaciones de Mars Incorporated, que se mantienen de forma privada, son del informe de Forbes “America’s Largest Private Companies 2013.”

10) Associated British Foods plc

• Ingresos: $21.1 mil millones
• El gasto en publicidad: N / A
• Ganancias: $837 millones
• Empleados: 112,652

Associated British Foods es un fabricante de alimentos del Reino Unido que ha construido una presencia global en gran medida a través de adquisiciones. Associated British Foods opera fábricas de azúcar, vende ingredientes alimentarios a los clientes al por mayor y de la industria, y fabrica productos de consumo, tales como el aceite de maíz Mazola y té Twinings. Según Oxfam, la compañía recibió bajas calificaciones por sus prácticas en el uso del agua, al no llevar a cabo evaluaciones de impacto, y al mismo tiempo no adoptar prácticas sólidas en la gestión de su cadena de abastecimiento de agua.

9) The Coca-Cola Company

• Ingresos: $46.9 mil millones
• El gasto en publicidad: $3 mil millones
• Ganancias: $8.6 mil millones
• Empleados: 130,600

Coca-Cola es una de las marcas más valiosas del mundo. En total, Coca-Cola y sus embotelladoras vendieron  28.2 mil millones de botellas de bebidas, de los cuales 47% fueron “marca registrada Coca-Cola.” En total, las ventas de The Coca-Cola Company fueron casi $47 mil millones en su último año fiscal. En general, los resultados de Coca-Cola Company no son malos debido a una serie de prácticas, incluyendo abordar la desigualdad de las mujeres que trabajan en la producción y apoyar el empoderamiento femenino para las trabajadoras en su cadena de suministro. La compañía también está bien clasificada por sus prácticas de manejo de tierras.

8) Groupe Danone S.A.

• Ingresos: $29.3 mil millones
• El gasto en publicidad: $1.2 mil millones
• Ganancias: $2 mil millones
• Empleados: 104,642

La francesa Groupe Danone tiene una presencia verdaderamente global. Su mercado más grande, por las ventas, es Rusia, seguido de Francia, los EE.UU., China e Indonesia. Según la compañía, Danone es el mayor vendedor mundial de productos lácteos frescos, que representaron 11.8 millones de euros en ingresos, o más de la mitad de las ventas totales de la compañía en 2013. Danone es también uno de los mayores vendedores del mundo de productos de nutrición de la vida temprana y aguas embotelladas. Danone recibió altas puntuaciones de sus políticas en una serie de importantes cuestiones, incluida la transparencia y la gestión de los recursos hídricos. Sin embargo, la compañía también recibió bajas calificaciones en otras políticas, incluyendo su manejo de problemas de la tierra y la agricultura. Danone recibió la puntuación más baja de cualquier empresa de Oxfam por sus políticas con respecto a temas de la mujer en la producción agrícola.

7) General Mills, Inc.

• Ingresos: $17.9 mil millones
• El gasto en publicidad: $1.1 mil millones
• Ganancias: $1.8 mil millones
• Empleados: 43,000

General Mills es propietaria de una serie de marcas muy conocidas en Estados Unidos, incluyendo a Betty Crocker, Green Giant, y Pillsbury. Ninguna compañía recibió una calificación más baja de Oxfam por su enfoque global en cuestión a las principales políticas. General Mills tuvo las puntuaciones más bajas en la conciencia y las políticas en materia de cambio climático. Recientemente, sin embargo, General Mills anunció nuevas iniciativas destinadas a reducir las emisiones de gases de efecto invernadero en su cadena de suministro. Como parte del anuncio, General Mills también se comprometió a poner en práctica los objetivos de emisiones específicas, para revisar las prácticas de los proveedores, y así nombrar a sus mayores proveedores de aceite de palma y el azúcar con el fin de mejorar la transparencia.

6) Kellogg Company

• Ingresos: $14.8 mil millones
• El gasto en publicidad: $1.1 mil millones
• Ganancias: $1.8 mil millones
• Empleados: 30,277

Entre las principales empresas de alimentos, Kellogg es el más pequeño en cuanto a ingresos. Sin embargo, a partir de 2013, la compañía contaba con casi $15 mil millones en ventas, una cantidad similar en el total de activos, y más de 30,000 empleados. Kellogg también posee un gran número de marcas muy conocidas, incluyendo cereales Kellog’s, Keebler, y Pringles, que adquirió en 2012 por $2.7 mil millones. Según Kellogg, es la empresa líder de cereales del mundo y el segundo mayor fabricante de galletas. En total, Kellogg hace 1,600 alimentos diferentes, que se venden en más de 180 países diferentes. Kellogg recibió una de las calificaciones generales más bajas de Oxfam por sus prácticas. Sin embargo, en un reciente comunicado, Oxfam elogió Kellogg por su promesa de reducir las emisiones de efecto invernadero en su cadena de suministro.

5) Mars, Incorporated

• Ingresos: $33 mil millones
• El gasto en publicidad: $ 2.2 mil millones
• Utilidades: N / A
• Empleados: 60,000

Mars es la única de las 10 compañías de alimentos más grandes del mundo que es de propiedad privada. Mars posee varias marcas de chocolate bien conocidas, tales como M & Ms, Milky Way, Snickers y Twix. Mars también es propietaria de una serie de marcas de alimentos como el arroz Uncle Ben, así como la goma de mascar y los dulces fabricante de Wrigley. Entre las 10 empresas mundiales más grandes de alimentos, Marte recibió las calificaciones más bajas en sus políticas para los problemas del agua y de la tierra. En ambos casos, Oxfam penalizo a la empresa por su falta de conocimiento en su impacto ambiental, así como por sus políticas de proveedores.

4) Mondelez International, Inc.

• Ingresos: $35.3 mil millones
• El gasto en publicidad: $ 1.9 mil millones
• Ganancias: $3.9 mil millones
• Empleados: 107,000

En 2012, Kraft Foods se dividió en dos compañías, Kraft Foods Group y Mondelez. Mientras Kraft Foods Group tomó marcas norteamericanas de comestibles, Mondelez tomó sus aperitivos y marcas de dulces, que incluyen Cadbury, Nabisco, Oreo y Trident, entre muchas otros. La empresa tuvo más de $35 mil millones en ingresos y contaba con más de $72 mil millones en activos el año pasado. También empleó a 100,000 trabajadores en todo el mundo. Según Oxfam, Mondelez recibió bajas calificaciones por su transparencia, así como por su manejo de temas relacionados con el cambio climático y los trabajadores.

3) Nestle S.A.

• Ingresos: $103.5 mil millones
• El gasto en publicidad: $3 mil millones
• Ganancias: $11.2 mil millones
• Empleados: 333,000

Por muchas medidas, Nestlé es la mayor de las 10 empresas de alimentos, con más de 92 mil millones de francos suizos en ingresos el año pasado – el beneficio neto y las cifras totales de los activos eclipsan otras empresas de alimentos – y aproximadamente 333,000 empleados. Nestlé también es la empresa mejor calificada por Oxfam por su enfoque a las principales cuestiones en  sus políticas. Se recibieron las mejores calificaciones por abordar la transparencia, el uso del agua, y el cambio climático de una gran compañía de alimentos. En su informe de 2013, Oxfam destacó los esfuerzos de Nestlé para hacer frente a los abusos laborales que la empresa descubrió en su cadena de suministro de cacao en Costa de Marfil.

2) PepsiCo Inc.

• Ingresos: $66.4 mil millones
• El gasto en publicidad: $2.5 mil millones
• Ganancias: $6.7 mil millones
• Empleados: 274,000

Además de ser dueña de las marcas de refrescos famosos como Pepsi, Mountain Dew y Gatorade, PepsiCo también controla las marcas de alimentos tales como Tostitos, Doritos y Quaker. PepsiCo también empleó casi un cuarto de millón de personas en todo el mundo a finales de 2013. Pepsi estaba entre los mayores anunciantes del mundo. Advertising Age estima que el gasto mundial en los medios por parte de PepsiCo fue de $2.5 mil millones en 2012. De acuerdo con tres grupos que miden el valor de marca – Interbrand, BrandZ, y CoreBrand – Pepsi es una de las marcas más valiosas del mundo en cualquier industria. Mientras PepsiCo recibió una puntuación inferior en varias políticas que otras tres empresas examinadas por Oxfam, se ha desarrollado una reputación de empresa responsable en al menos una zona.  La CEO Indra Nooyi ha presionado por productos más saludables en su tiempo al frente de la compañía.

1) Unilever Group

• Ingresos: $68.5 mil millones
• El gasto en publicidad: $7.4 millones
• Ganancias: $6.7 millones
• Empleados: 174,381

Los productos de Unilever no solo se limitan a los alimentos y bebidas. El grupo con sede en Países Bajos y Reino Unido, también hace productos para el cuidado en casa y el asea personal. Aún así, sus empresas en comida y refrigerios representaron 23 mil de los casi 50 mil millones de euros en ingresos que tuvo la compañía el año pasado. Las marcas propiedad de Unilever incluyen el té Lipton, la mayonesa Hellmann, y el helado Ben & Jerry’s , por nombrar sólo unos pocos. Unilever en general tuvo puntajes bastante buenos por sus esfuerzos para hacer frente a cuestiones importantes. Oxfam la calificó por encima de todas las demás empresas por políticas hacia sus trabajadores y políticas agrícolas. Sólo Nestlé recibió una calificación general más alta por su manejo de las cuestiones destacadas por Oxfam.