El moment del trencament

El moment del trencament
«El joc del gat i la rata entre Espanya i Catalunya té data de caducitat curta. L'estratègia de l'eslàlom contra les ordres del TC aviat perdrà eficàcia»

Germà Capdevila
naciodigital.cat  


El procés català cap a la independència inclou necessàriament un trencament.
Més d'hora que tard haurem d'assumir el cost i les conseqüències de desconnectar amb l'estat espanyol. La part catalana sembla poc disposada a fer-hi front. La part espanyola cada dia estira més i més una corda que de tan esquerdada que està només s'aguanta per uns quants fils.
El primer episodi clar i concret el vam viure el 9N2014. El governcatalà va organitzar una consulta i el Tribunal Constitucional va suspendre-la. Si la Generalitat desobeïa, provocava el trencament. Va optar per driblar la resolució judicial amb un procés participatiu que va portar el president i dues conselleres davant dels tribunals espanyols.
El procés de desconnexió de 18 mesos iniciat aquesta legislatura oferirà un munt d'ocasions similars. De fet, el mateix document fundacional d'aquesta etapa, la declaració del 9N2015, ja va provocar la primera tensió: cal acatar la suspensió del TC? O, per contra, continua vigent, en aplicació del seu articulat que desconeixia la competència del tribunal?
Sense anar més lluny, la suspensió de la Conselleria de Raül Romeva ens torna a posar davant el mateix problema. Cal fer una nova filigrana i canviar-li el nom, com suggereixen alguns? Cal anar a l'enfrontament directe i continuar funcionant com si res? Cal acotar el cap i suspendre'n les activitats?
Sigui com sigui, el joc del gat i la rata entre Espanya i Catalunya té data de caducitat curta. L'estratègia de l'eslàlom contra les ordres del TC aviat perdrà eficàcia, i caldrà acceptar que per continuar endavant haurem de fer efectiu el trencament per la via dels fets, assumint-ne el cost i les conseqüències. Només si demostrem al món que res no aturarà la nostra determinació tindrem possibilitats d'èxit.

Incertesa politica i baix creixement

L'OCDE adverteix del risc per a Europa de la incertesa política i el baix creixement

La incertesa política a la Unió Europea amenaça amb llastrar les inversions i agreujar les condicions financeres a la regió, la lenta recuperació el fa vulnerable a les sacsejades globals i pot provocar un cercle viciós amb el sector bancari europeu, segons adverteix l'OCDE. De fet, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha rebaixat la seva previsió de creixement per a la zona euro.

En concret, la institució ha retallat quatre dècimes la seva previsió del passat mes de novembre per 2016 i en dues dècimes la de 2017, que ara se situen en el 1,4% i el 1,7%, respectivament. Aquesta rebaixa de previsions per a l'eurozona s'explica per la retallada de mig punt percentual de l'expectativa de creixement per a Alemanya el 2016, fins a l'1,3%, que el 2017 serà de l'1,7%, dues dècimes menys del que estimat en novembre.

Així mateix, l'OCDE ha revisat a la baixa el seu pronòstic per a França, fins al 1,2% el 2016, enfront del 1,3% de novembre, i el 1,5% el 2017, una dècima menys de l'anterior estimació, mentre que en el cas d'Itàlia, l'organització preveu que el seu PIB creixerà aquest any un 1%, quatre dècimes menys del que s'havia estimat al novembre, i un 1,4% el 2017, en línia amb l'anterior previsió. "La lenta recuperación en la zona euro és un factor important que llasta la recuperació global i deixa a Europa vulnerable a sacsejades globals", adverteix l'OCDE. D'aquesta manera, la institució alerta del risc que la regió quedi "encallada" en una situació de baix creixement, baixa inflació i una confiança feble per generar majors inversions que permetessin millorar la productivitat i la creació d'ocupació.

Així mateix, l'OCDE adverteix que aquest baix ritme de creixement pot arribar a crear una retroalimentació negativa amb el sector bancari, com reflecteixen les recents caigudes de les accions dels bancs. "La UE s'enfronta a desafiaments creixents per mantenir el suport al projecte europeu, incloent l'onada de refugiats, les amenaces de seguretat, la impopularitat de les mesures d'austeritat i les forces centrífugues en una sèrie de països", adverteix l'OCDE. Així mateix, la institució adverteix que "aquesta incertesa política amnaza amb perjudicar més la inversió i podria portar a condicions financeres més difícils, el que deprimiria el ja feble creixement a Europa". D'aquesta manera, l'OCDE subratlla la necessitat que Europa recuperi la consciència de si mateixa i parli amb una sola veu per promoure el creixement i la unitat.

En aquest sentit, la institució recomana impulsar l'harmonització reguladora que permeti impulsar el pla d'inversions patrocinat per Jean Claude Juncker, així com que el Banc Europeu d'Inversions accepti finançar projectes més arriscats. "Es requereix major ambició per fer les institucions europees més favorables al creixement i la productivitat", assenyala la institució

Jerusalén es más antigua de lo que se creía

Descubren artefactos y vestigios de un asentamiento de la Edad del Cobre en la ciudad santa.





Un grupo de arqueólogos ha descubierto en Jerusalén un asentamiento que se remonta a hace 7.000 años, lo cual lo convierte en el vestigio más antiguo de presencia humana en la ciudad.
Se trata de dos viviendas con paredes parcialmente preservadas y suelos íntegros, así como de vasijas de arcilla, herramientas de sílex y un cuenco de basalto y cuentas de piedras preciosas pertenecientes a la Edad del Cobre (o eneolítica).
El hallazgo fue hecho por la Autoridad de Antigüedades de Israel (AAI) en el barrio de Shuafat en el curso de unas excavaciones que precedían la construcción de una carretera.
Anteriormente se consideraba que Jerusalén había estado habitada desde hace 4.000 o 5.000 años.
Varios asentamientos eneolíticos han sido descubiertos fuera de Jerusalén en diferentes zonas de Israel, y solo vestigios fragmentarios en las colinas de Judea y Jerusalén, según comentó Omry Barzilai, director del departamento prehistórico de la AAI, citado por 'The Jerusalem Post'.
La excavación "indica que en la zona de Jerusalén hubo un asentamiento próspero en tiempos antiguos", comentó Ronit Lupo, directora para excavaciones de la AAI.
En la edad eneolítica los humanos empezaron a emplear herramientas de cobre, aunque todavía los utensilios de piedra todavía se mantenían en uso

refundar la UE es posible si posem voluntat

Un Pla B per no anar enlloc Davant la proposta de Varoufakis per refundar la Unió Europea

Després de la trobada celebrada a París el 23 i 24 de gener passat, les persones i forces polítiques agrupades en el que es coneix com el pla B per a Europa traslladen la seva caravana a Madrid els dies 19, 20 i 21 febrer. Cal dir abans de res, que la posada en marxa d'aquestes iniciatives revela la precària situació en què es troba la Unió Europea i l'incert projecte d'integració del Continent.

Per molt que es vulgui passar per alt la desolació social existent, el fracàs de la unió monetària i el desconcert polític d'Europa, és impossible no detectar un gran malestar general i no sentir-se en la necessitat i obligació per als que es reclamen de l'esquerra de dir alguna cosa sobre el mal de fons, les fractures en les quals s'assenta l'actual Unió. Aquestes iniciatives revelen la precària situació en què es troba la Unió Europea A això respon l'anomenat pla B, sorgit després del desastre que va representar la claudicació del govern de Tsipras davant la Troica el juliol de l'any passat.

Tota l'esquerra es va commoure, per més que, al nostre país en particular, s'hagi estès un mantell de silenci sobre l'anàlisi i les conseqüències del que ha passat. Acaben de celebrar-se les eleccions generals i el condicionant del tema europeu mai no va entrar en el debat i en les propostes dels partits. En l'embolic de la investidura, s'eludeix contumaç i sistemàticament la resposta que serà forçós donar a les exigències de la Comissió Europea, que imposa ​​nous ajustos i retallades sense cap embut, amb independència del govern que es configuri.

Al voltant del pla B hi ha personalitats favorables a la ruptura amb la unió monetària, però també d'altres que encara sostenen una postura poc clara S'agrupen al voltant del pla B molts personatges reconeguts de diferents països. Immediatament es detecta que hi ha dues posicions ben diferenciades, la convivència entre les quals no podrà tenir una gran vigència temporal.

D'una banda, hi ha aquells que, havent comprès correctament la naturalesa política i ideològica de la unió monetària i les seves inevitables conseqüències –que tant de manifest s'han posat a Grècia i en altres països perifèrics, entre ells Espanya– saben que no hi ha altra solució que desmantellar la zona euro, bé sigui per un acord col·lectiu entre els països europeus, o bé sigui perquè unilateralment els països escanyats per l'euro es desprenguin el dogal que els asfixia.

Participants a París com Oskar Lafontaine, Costa Lapavitsas, Fréderic Lordon o Zoe Konstantopoulou, van deixar nítida la seva posició a favor de la ruptura de la unió monetària. Però, al costat d'ells, participen en aquesta iniciativa altres persones i organitzacions propostes de les quals no estan clares, ni tampoc les seves veritables intencions polítiques, ja que no especifiquen la resposta que cal donar a l'euro ni tampoc la forma d'acabar amb el projecte de la unitat europea aixecat a partir del Tractat de Maastricht de 1992. Fins i tot parlen amb desimboltura de "salvar Europa d'ella mateixa", carregant sobre llurs espatlles una responsabilitat que els pobles mai els han demanat, sinó més aviat tot el contrari, com ho demostren les ocasions en què han estat consultats. S'ha arribat a dir que en el pla B hi conviuen dues ànimes, i cal admetre-ho així, sense perjudici de les diferències i matisos que hi ha en cadascuna d'elles. (En una recent entrevista, Oskar Lafontaine ha mostrat discrepàncies clares en relació amb els objectius que ve defensant Yanis Varoufakis, famós exministre grec, que va abandonar sense més les negociacions del govern de Tsipras amb la Troica.)

Els promotors de la trobada de Madrid pertanyen sens dubte al sector de l'ànima en pena, dels quals no se sap si pugen o baixen Per descomptat, els promotors de la trobada de Madrid pertanyen sens dubte al sector de l'ànima en pena, dels qui no se sap si pugen o baixen, a jutjar pel document llançat per la convocatòria. La premsa s'ha fet ressò de l'edició d'un manifest per a la reforma de la Unió europea sota la fórmula d'un pla B. Vista la llista dels primers signants –nombrosos, reconeguts noms, amb autoritat legítima uns, amb altres càrrecs– no és sorprenent aquesta irrupció mediàtica, lligada més que res al nom de Varoufakis.

En el manifest és fàcil detectar l'origen ideològic de la seva elaboració –per més que sempre hi ha signants per a tot– que es deixen seduir fàcilment quan es parla de democràcia i, si d'assumptes econòmics es tracta, per a no quedar despenjats als llimbs de la ignorància. Són els partidaris del no però si, tan freqüents en la política. Són aquells que tan còmodament s'instal·len en la confusió i busquen coherències amb arguments espuris. Molts d'ells critiquen amb molta cruesa la Unió Europea per les seves mancances i per la seva política, però no proposen la seva liquidació. Paradoxalment denuncien els desastres per als treballadors i altres capes populars provocats per la globalització que representa la zona euro, però al·leguen que té l'avantatge que ha impulsat l’ "internacionalisme". Afirmen que les solucions no poden ser nacionals, ni revertir de nou la sobirania als estats-nació, perquè són cosa superada històricament; excepte per als governs de cada país, per extorsionar millor els seus pobles, emparant-se en la internacionalització del capital, és clar.

Pensen que realment no hi ha solució als problemes d'Europa, i dels països membres, en el marc de la unió monetària, però consideren que ja estem afortunadament integrats sota les exigències i els dogmes del neoliberalisme i potser convé inventar reformes inviables que no suposin ruptures. Es tracta d'una nova edició de la política TINA (There is not alternative) practicada recentment pel govern de Tsipras. Tot això ens recorda al revisionisme astut i vell, acompanyat de sensibilitat social, però resignat i impotent per evitar les conseqüències d’allò que es denuncia. Cortines de fum per alimentar l'obscurantisme, no deixar veure amb claredat a ningú i tapar-se les vergonyes pròpies. Es tracta d'una nova edició de la política TINA (There is not alternative) practicada recentment pel govern de Tsipras Tota reacció per combatre la UE actual és benvinguda, però és molt penós que tantes signatures il·lustres ajuntin el seu nom per a produir un manifest tan pobre, confús, desorientat i inútil.

Molts cervells per a gestar un ratolí de manifest tan lamentable, quan la crisi europea colpeja amb tanta força i en alguns països de la Unió el dolor i els sofriments i la seva extensió ciutadana arriben situacions dramàtiques, al punt que poden acostar-se cruïlles polítiques on opcions sinistres poden tenir la seva oportunitat, com fins i tot s'esmenta en el manifest del pla B. Que a hores d'ara es vingui a reconèixer que la UE no és democràtica i que la seva política està dominada pels poders econòmics és un gran encert analític, si bé ha transcorregut massa temps per adonar-se'n i per sentir-se en l'obligació de demostrar-ho. En efecte, la Unió europea i el sistema econòmic capitalista, en la versió més dogmàtica i neoliberal en què se sustenta, no són democràtics. Però aquest fet es podria exposar netament, sense barrejar assumptes i sense amalgamar problemes. A Grècia, el juliol de l'any passat, no hi va haver un cop d'estat financer, sinó el lliurament d'un govern que, amb un mandat dels ciutadans de no negociar nous ajustos i retallades, va claudicar davant la Troica i va acceptar escanyar amb més força els treballadors i les capes populars gregues. Tampoc aclareix molt citar el trist problema dels refugiats com un afer lligat a la naturalesa d'Unió europea quan, sobretot, és una situació generada per l'imperialisme americà i pels jocs contradictoris i tèrbols de molts altres països. En fi, des del punt de vista ideològic, dir que les institucions europees treballen a favor d'una petita minoria, és no haver entès que aquesta petita minoria representa el poder de la gran burgesia europea amb les seves diferents tensions i lluites de poder. No cal ridiculitzar Marx per aclarir que, en el capitalisme, la immensa majoria està doblegada i supeditada als interessos de la minoritària, però totpoderosa, classe dominant. Dir que les institucions europees treballen a favor d'una petita minoria és no haver entès que aquesta representa el poder de la gran burgesia europea

Amb aquest rerefons analític i amb la trivial conclusió de la manca de democràcia a la Unió europea, la inanitat de les propostes del manifest és tan evident que cal pensar malèvolament que el seu objectiu no és tant posar fi a la situació desoladora que en tants sentits que viu Europa, com confondre la població i donar-li un respir a les institucions europees. Davant del malestar i les propostes més radicals que han sorgit, com la necessitat que els països recuperin la seva sobirania econòmica i monetària i abandonin l'euro, ja sigui cohesionada o aïlladament, el pla B cal interpretar-lo com un programa de viatge cap enlloc; com un intent de desviar l'atenció sobre els veritables problemes i les seves causes i il·lusionar amb falses expectatives una població desorientada, a través de la potència mediàtica que poden acumular tantes signatures il·lustres proclamant el no-res. L'ambigüitat, la manca de rigor i la manca de concreció de les propostes com a senyes d’identitat del manifest, no impedeixen reconèixer, com s'ha dit, que participen al voltant del Pla B noms de prestigi que tenen una posició ferma i coherent sobre les implicacions de l'euro i amb la ineludible necessitat de desmuntar-lo.

Tota reacció per combatre la UE actual és benvinguda, però el temps és limitat: no hi ha lloc per a debats acadèmics ni ocurrències sense fonament quan està demostrat de manera fefaent que la causa més decisiva del col·lapse d'Europa és la unió monetària. Donada l'existència de nuclis de rebuig a l'Europa de Maastricht i donat que els treballadors d'una forma o altra s'han expressat massivament contra les conseqüències econòmiques i socials de la moneda única, els signants del manifest, amb gran sensibilitat política i un sentit pur de l'"internacionalisme", es proposen generar un espai de confluència a escala europea, per lluitar contra el "model" actual de la política de les institucions europees, trencant amb l'austeritat i democratitzant radicalment perquè es posi al servei de la ciutadania. El manifest no s'ocupa de desenvolupar propostes per acabar amb l'austeritat ni el pes del deute Nobles objectius, tot i que el manifest no s'ocupa de desenvolupar propostes per acabar amb l'austeritat, ni com els països atrapats i en fallida amb un enorme deute poden eludir-la, ni com resoldre les gravíssimes contradiccions que tanca la unió monetària, entre altres els tipus de canvi irrevocables que han desencadenat la crisi actual en provocar profunds desequilibris econòmics i financers que no es poden corregir amb els vigents canvis implícits entre les monedes per països. Malgrat el nostre desacord amb el manifest, per la seva fugissera posició i per les seves desenfocades propostes, considerem que representa una contribució per a despertar la consciència dels ciutadans sobre el crucial tema d'Europa. Aquesta consciència és decisiva per afrontar la desolació econòmica i social que s'ha instal·lat en molts països. A casa nostra, tots els intents per eludir la qüestió europea seran erms. Expulsada per la porta del debat polític sense cap consideració, la qüestió de l'euro i de la UE, es colarà per la finestra per la senzilla raó de què la Troica amenaça i és molt poderosa, i l'economia espanyola molt fràgil i vulnerable. Els partidaris de qualsevol de les versions de l'anomenat pla B s’hauran d'esforçar encara molt per sortir de la retòrica i per donar una resposta concreta i real als problemes reals i concrets del nostre poble. * Ramon Franquesa, Pedro Montes, Joan Tafalla i Diosdado Toledano són membres de la Plataforma Sortir de l'euro

apertura del frente árabe

La apertura del frente árabe: ¿Qué consecuencias tendrá el operativo terrestre en Siria?


Arabia Saudita, país hostil al Gobierno de Bashar al Assad, se ha mostrado dispuesta a lanzar un operativo terrestre en Siria. ¿Qué sucederá cuando sus intereses choquen con la postura de Rusia?
El año 2010 fue testigo de una modernización relevante de las Fuerzas Armadas de Baréin, Catar, Kuwait, Emiratos Árabes Unidos, Omán y Arabia Saudita. Los ministerios de Defensa de estos países firmaron con EE.UU. una serie de contratos de compra de armamento, preparándose para una posible guerra contra Irán, publica el portal ruso Slon.
Los clientes de Washington firmaron varios contratos para el suministro de sistemas de defensa aérea, helicópteros, aviones y misiles antibuque. Arabia Saudita planeó gastar casi 60.000 millones de dólares, principalmente en la renovación de la aviación: Riad modernizó sus cazas en servicio y compró otros nuevos, también obtuvo nuevos helicópteros AH-64E Apache Guardian junto a diversos tipos de munición.
¿Cuáles son las perspectivas del uso de todas estas armas en Siria?
Para entender qué conlleva la posible misión terrestre contra los grupos armados en Siria se debe tener información precisa sobre la fuerza del Estado Islámico, el mayor grupo terrorista que opera en la región. La inteligencia de EE.UU. maneja una cifra de 40.000 combatientes, mientras que otras estimaciones suponen una cantidad de al menos 100.000 miembros.

En cualquier caso, se conoce que Estado Islámico se ha apoderado de un territorio de 130.000 kilómetros cuadrados, lo que equivale a casi el 70% de la superficie de Siria. Las Fuerzas Armadas sirias, controladas por el presidente Bashar al Assad, dominan el 16% del territorio. El área restante se la disputan las fuerzas de la llamada 'oposición siria' y múltiples grupos de insurgentes y terroristas.
La oposición siria posee un arsenal muy parecido al del Estado Islámico, ya que la mayoría de su munición, equipo y armamento fue obtenida como trofeo durante los combates contra las fuerzas gubernamentales.
Sin embargo, las condiciones actuales del conflicto dejan claro que los grupos armados radicales y terroristas solo pueden ser neutralizados con un ataque terrestre de unidades militares profesionales y organizadas.
Si los miembros de la posible coalición árabe mantienen una ofensiva firme contra los grupos terroristas en Siria, sería probable expulsarlos del territorio sirio en unos ocho o nueves meses, considera el portal.
Sin embargo, este escenario alberga la posibilidad de que los yihadistas resurjan en otro país, como por ejemplo Libia, muy vulnerable por estar sumida en un caos administrativo tras separarse en varias partes durante el periodo siguiente a la intervención de EE.UU. de 2011.
¿Cuál será la reacción de otros participantes del conflicto a la intervención terrestre?
EE.UU. apoya parcialmente la intención de Arabia Saudita de lanzar el operativo antiterrorista en Siria. Pero parece que el Gobierno estadounidense aún no ha elaborado una postura común sobre el caso. A finales del pasado enero el jefe del Pentágono, Ashton Carter, declaró que la misión terrestre ayudaría combatir a los terroristas en la región.


¿Qué pasaría con Turquía y Arabia Saudita si invaden Siria?

Posteriormente, el portavoz del Departamento de Estado de EE.UU., John Kirby, dijo que una operación militar terrestre en Siria no puede ayudar a solucionar el conflicto entre el Gobierno de Bashar al Assad y la oposición y, por esa razón, no tiene sentido. Mientras tanto, Rusia sigue apoyando el Gobierno de Al Assad, a quien considera el único mandatario legítimo del país en la actualidad.
Si se tiene en cuenta que cada bando de la guerra de Siria persigue sus propias metas, incluso en el caso de que los grupos terroristas sean destruidos, parece poco probable que se pueda esperar la paz en el futuro próximo. Es más probable que varios participantes de la coalición árabe y de la coalición occidental continúen apoyando distintos grupos de la oposición mientras que Rusia continúe respaldando el poder legítimo de Damasco, opina el autor.


actulidad.rt.com© Organización Autónoma sin Fines de Lucro