Qué significa Monsanto en el mercado mundial de alimentos?

–La meta de Monsanto es controlar la cadena alimentaria. Los transgénicos son un medio para esa meta. Y las patentes una forma de lograrlo. La primera etapa de la “revolución verde” ya quedó atrás, fue la de plantas de alto rendimiento con utilización de pesticidas y la contaminación ambiental. Ahora estamos en la segunda etapa de esa “revolución”, donde la clave es hacer valer las patentes sobre los alimentos. Esto no tiene nada que ver con la idea de alimentar al mundo, como se publicitó en su momento. El único fin es aumentar las ganancias de las grandes corporaciones. Monsanto gana en todo. Te vende el paquete tecnológico completo, semillas patentadas y el herbicida obligatorio para esa semilla. Monsanto te hace firmar un contrato por el cual te prohíbe conservar semillas y te obliga a comprar Roundup, no se puede utilizar un glifosato genérico. En este modelo Monsanto gana en todo, y es todo lo contrario de la seguridad alimentaria. De paso, recordemos, que la soja transgénica que se cultiva aquí no es para alimentar a los argentinos, es para alimentar a los puercos europeos. Y qué pasará en Argentina cuando las carnes de Europa deban etiquetarse con que fueron alimentadas con soja transgénica. Se dejará de comprar carnes de ese tipo y Argentina también recibirá el golpe, porque le bajará la demanda de soja. – Entrevista de Darío Aranda a Marie-Monique Robin: (http://webs.chasque.net/~rapaluy1/transgenicos/Prensa/entrevista_Robin.html)

Independència i pensions: La mentida més innoble

• 22 Nov 2012 
• Escrit per  Col·lectiu Wilson 
• Publicat a Comunicats Conjunts 

1De totes les falsedats que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que “si Catalunya s’independitzés els avis catalans no cobrarien les pensions” és la més innoble. Treure el son a uns avis indefensos simplement per guanyar vots o impedir que es porti a terme una consulta democràtica no és acceptable. El present comunicat pretén aclarir la veritat sobre les pensions i explicar per què les pors que alguns intenten generar no tenen cap justificació.

2En termes generals, podem dir que hi ha dos tipus de sistemes de pensions al món: de capitalitzaciói de repartiment. En un sistema de capitalització, els diners que cotitzen els treballadors es dipositen en un fons de capital(d’aquí ve el nom) que s’inverteix en actius financers que van generant interessos. Aquest fons es recupera el dia que el treballador es jubila i aleshores s’utilitza per pagar la seva pensió. Hi ha alguns països al món que tenen un sistema de pensions basats en un fons de capital. Espanya NO és un d’ells.

3Espanya té un sistema de repartiment. En aquest sistema les cotitzacions dels treballadors d’avui es reparteixen (d’aquí ve el nom) entre els jubilats (i d’altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d’avui. És a dir, la generació que treballa és la que finança la generació de pensionistes: els diners que els jubilats d’avui van cotitzar quan eren joves ja van ser utilitzats en el seu dia per a pagar les pensions dels que eren jubilats en aquell moment. Per tant, les cotitzacions que els jubilats de demà han anat pagant durant la seva vida laboral no són acumulades enlloc. Així doncs, com que ni el Govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola tenen els diners que serviran per a pagar les pensions dels jubilats de demà, no tenen capacitat per evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en cas d’independència.

4Si Catalunya fos independent i decidís mantenir el sistema actual de repartiment els treballadors catalans cotitzarien a la seguretat social catalana i els diners d’aquestes cotitzacions servirien per pagar les pensions dels catalans. És a dir, qui garanteix que els jubilats catalans cobraran les seves pensions no és ni el Govern espanyol, ni la Seguretat Social espanyola sinó els treballadors catalans. I com que en una Catalunya independent hi hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.

5La pregunta, doncs, no és si les pensions en una Catalunya independent es cobrarien sinó si serien més altes o més baixes que les que hi ha en una Catalunya dins d’Espanya. Com ja hem dit abans, en un sistema de repartiment, la pensió que cobra cada jubilat és el resultat de repartir tots els diners que cotitzen els treballadors entre tots els jubilats. El total de diners recaptats en concepte de cotitzacions d’un país depèn de:

a) el número de treballadors que cotitzen
b) el salari d’aquests treballadors
c) el percentatge del seu salari que es dedica a la Seguretat Social (el “tipus de cotització”)

El total de cotitzacions recaptades es reparteixen entre la població pensionista. Per tant, la pensió que rebrà, en promig, cada pensionista serà més alta:
a) com més gran sigui la relació entre nombre de treballadors ocupats i nombre de pensionistes
b) com més alt sigui el salari mitjà
c) com més alta sigui el tipus de cotització

A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista.(1) Aquesta diferència, tot i que petita, s’explica perquè Catalunya té una taxa d’ocupació més elevada que Espanya, malgrat que un percentatge més gran de la població és pensionista (degut sobretot a una taxa d’ocupació més alta en el passat). D’altra banda el salari mitjà anual a Catalunya és de 24.449 euros, mentre que a Espanya és de 22,790 euros.(2) Per tant, si una Catalunya independent mantingués els tipus de cotització a la Seguretat Social actuals, els total d’ingressos per cotitzacions dividit pel nombre de jubilats donaria una pensió mitjana significativament més alta que la xifra calculada per a Espanya. Exactament, la pensió mitjana en una Catalunya independent podria ser un 10% superior a la que s’obté quedant-nos a Espanya, i sense augmentar els tipus de cotització.(3)

Això ens porta a una conclusió ben clara: si Catalunya fos independent, no només les pensions estarien garantides sinó que fins i tot podrien ser més altes que formant part d’Espanya.

6Per constatar això amb dades històriques, mirem el saldo que Catalunya ha tingut amb la Seguretat Social (en sentit ample, incloent prestacions d’atur) espanyola en els darrers temps. Aquest saldo és la diferència entre el que els beneficiaris de prestacions catalans reben de la Seguretat Social i el que els treballadors catalans cotitzen. Els càlculs d’aquest saldo es mostren al quadre següent. (4)

D’aquest quadre en podem destacar dues coses. Primera, Catalunya ha estat deficitària en quatre anys: 1995, 1996, 2009 i 2010. Això ha portat a alguns analistes a dir que la “Seguretat Social espanyola ha hagut de rescatar Catalunya”. Alguns han agafat les dades del 2010 (dèficit de 2.142 milions) i les han utilitzat per “demostrar” que una Catalunya independent no podria pagar les pensions! La idea proposada per aquesta gent és: “com que els beneficiaris catalans han tret més diners de la Seguretat Social que no pas han aportat els treballadors amb llurs cotitzacions, són les cotitzacions dels treballadors espanyols les que han servit per rescatar els avis catalans. Sense les aportacions dels espanyols, els catalans no haurien pogut cobrar les pensions!”, diuen. Aquest argument no aguanta el mínim escrutini perquè si mirem la segona columna veiem que no és cert que els treballadors espanyols han hagut de pagar les pensions dels catalans perquè Espanya sense Catalunya encara ha tingut un dèficit més gran: 26.317 milions d’euros. Tretze vegades més gran que el dèficit català.

Què va passar al 2010 (i al 2009)? Cal entendre que en èpoques de crisi el total de cotitzacions baixa perquè, en augmentar l’atur, hi ha menys gent que cotitza. A més hi ha un augment de les prestacions d’atur, que fa que augmentin les despeses. Amb la crisi que va començar el 2008 l’atur va pujar a tota Espanya. Les cotitzacions van baixar a totes les comunitats i les prestacions d’atur van augmentar i això va generar dèficits arreu. La Seguretat Social (en sentit ample), en conseqüència, va ser deficitària.

Com es van poder pagar les pensions i prestacions d’atur catalanes del 2009 i 2010? Doncs amb les aportacions netes que havien fet de més els treballadors catalans abans de la crisi. I aquesta és la segona cosa que hem de ressaltar del quadre de més amunt: entre el 1995 i el 2008, Catalunya va sumar un total de 28.168 milions d’euros de superàvit. Una fracció ínfima d’aquests 28.168 milions de més que havien pagat els treballadors catalans és la que es va utilitzar per pagar el dèficit català. Això contrasta amb el que va passar a la resta d’Espanya, que entre 1995 i 2008 havia sumat unes pèrdues de 38.084 milions. Si a això li afegim el dèficit de 48.248 del 2009 i 2010 tenim que la Seguretat Social espanyola sense Catalunya va acumular un dèficit estratosfèric de 86.332 milions d’euros.

La conclusió de l’anàlisi dels saldos de la Seguretat Social per a Catalunya i Espanya és que, si Catalunya hagués estat independent entre el 1995 i el 2010, la Seguretat Social catalana hagués pogut disposar de 24.773 milions d’euros de més.

Aquests diners s’haguessin pogut fer servir per a reduir les cotitzacions dels treballadors catalans (amb l’objectiu d’estimular l’ocupació i d’atraure inversió), per a constituir un “fons de reserva propi” (veure més avall), o per a pagar unes pensions més altes als jubilats i altres pensionistes catalans. De fet, si aquests diners es repartissin entre tots els pensionistes catalans actuals els tocaria, en promig, 20.439 euros a cada un.(5)

Les dades del saldo de Catalunya amb la Seguretat Social espanyola (en sentit ample) poden analitzar-se des d’una altra perspectiva: pel període 1995-2010, les contribucions catalanes han estat de mitjana 9% més altes que les prestacions rebudes pel catalans (pensions i atur). Dit d’una altra manera: si Catalunya hagués estat independent les pensions i prestacions d’atur haurien pogut ser un 9% més altes.

7El drama del fons de reserva de la Seguretat Social espanyola. La població espanyola envelleix. De fet, la població de la major part de països occidentals envelleix. La raó és que als anys 50 i 60 del segle XX (just després de la segona guerra mundial) la taxa de natalitat va augmentar molt, un fenomen conegut com el “baby boom”. Com que d’això ja en fa 60 anys, els nens del “baby boom” ja comencen a tenir edat de jubilar-se. Com que la generació que segueix a la del “baby boom” és relativament petita, les projeccions demogràfiques indiquen que d’aquí pocs anys hi haurà molts jubilats per treballador. Això podria crear problemes a la Seguretat Social.Anticipant les tensions que la jubilació dels nens del “baby boom” crearà sobre les pensions, la Seguretat Social espanyola va decidir estalviar una part de les cotitzacions i crear un petit fons anomenat “fons de reserva”.(6) La idea era que, com que es preveia que quan es jubilés la generació del baby boom les cotitzacions dels joves no serien suficients per pagar les pensions, s’anirien estalviant uns quants diners cada any i es posarien en el “fons de reserva”. Aquesta reserva s’utilitzaria només quan es jubilés la generació del baby boom.En el cas d’Espanya, aquest fons de reserva, però, té tres problemes molt greus.El primer és la seva mida: és molt petit. A finals del 2011 aquest fons només tenia 66.000 milions d’euros, una quantitat ridícula ja que suposa uns 1.500 euros per ciutadà espanyol. El segon problema del fons de reserva és que està desapareixent ràpidament com a conseqüència dels dèficits de la Seguretat Social causats per la crisi. El tercer problema del fons de reserva és que, en lloc d’invertir els diners en un lloc segur, el 90% dels diners del fons s’han destinat a comprar deute de l’Estat espanyol, ja que a aquest li resultava difícil col·locar aquest deute entre els inversors privats. És a dir, si el govern decidís anar a buscar els diners del fons de reserva per a pagar pensions, trobaria que en lloc de diners hi ha pagarés del propi govern. Tenim, doncs, un peix financer que es mossega la cua i que fa que, de diners “de debò”, al fons de reserva n’hi hagi tan pocs que ha esdevingut pràcticament irrellevant a l’hora de garantir pensions futures.

Resum i conclusions

El fet que la Seguretat Social espanyola sigui de repartiment i no de capitalització fa que la decisió de pagar les pensions als jubilats i altres pensionistes catalans en cas  d’independència no depengui del Govern de Madrid sinó dels treballadors catalans que cotitzin. Per tant, les amenaces que vénen d’alguns partits de Madrid en relació al fet que els avis catalans no cobrarien pensions no tenen cap fonament.
Si analitzem les dades de salaris, ocupació i població pensionista a Catalunya, arribem a la conclusió que les pensions catalanes en cas d'independència no només no desapareixerien sinó que podrien ser fins a un 10% més altes que les actuals, si així ho volguessin els catalans, sense augmentar els percentatges de cotització.

D’altra banda l’anàlisi del saldo català de la Seguretat Social i altres organismes que generen cotitzacions i prestacions confirmen el mal negoci que suposa Espanya des d’un punt de vista d’aquesta despesa social: durant el període 1995-2010 les pensions i altres prestacions socials haurien pogut ser un 9% més altes amb una Catalunya independent, sense augmentar la pressió fiscal.

Notes

(1) Calculat com a rati entre població ocupada respecte a població jubilada o pensionista, amb dades del INE per al 2011 (mitjana anual).

(2) Dades del INE per al 2010 (últimes dades disponibles).

(3) Aquest càlcul està fet sobre el supòsit d’una cotització estrictament proporcional al salari, i per tant ignorant els topalls que afecten només als salaris més alts.

(4)  Dades del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat.

(5) Càlcul propi: 24.773 milions d’euros dividit entre 1,212 milions de jubilats i pensionistes.

(6) Aquest fons de reserva no s’ha de confondre amb el “fons de capital” que hi ha als països amb seguretat social per sistema de capitalització.

Un cambio en Turquía; hacia Irán y Rusia al alejarse de EEUU y Europa

Un cambio en Turquía; hacia Irán y Rusia al alejarse de EEUU y Europa

Un cambio en Turquía; hacia Irán y Rusia al alejarse de EEUU y Europa

Desde hace varios años Turquía ha ido cambiando su discurso, el antaño país de los sultanes vio en Europa y más tarde en Estados Unidos su modelo de sociedad y de política.

Las reformas de Mustafá Kemal "Attaturk" alumbraron un estado de matriz islámico pero laico, progresista y democrático. Turquía representó el aliado más importante de Israel frente al mundo islámico. 

Europa veía en los turcos un vecino molesto pero tranquilo, de ahí las constantes trabas para que Ankara no fuera una capital más de la Unión Europea (UE), al mismo tiempo que Bruselas se abría hacia los países de la Europa del Este.

Y llegó Erdogan, de un partido islamista moderado, con una política interna a favor de la reislamización de Turquía, en pocas palabras, desmontar a Attaturk pero sin tocar su figura, sacrosanta en Turquía debido a que es un padre fundador de la patria, al mismo tiempo en el exterior mostró siempre una política externa realmente agresiva, empezó en el Cáucaso con sus relaciones cada vez más tensas con Armenia, nada nuevo bajo el sol en las relaciones entre ambos países, pero esta vez Erdogan si fue más agresivo de lo normal en sus relaciones con Ereván, en la controversia de Nagorno Karabaj y en su apoyo a los azeríes, nada nuevo desde luego en el esqueleto del discurso pero sí en el tono del mismo.

En los Balcanes igual, sus esfuerzos por estrechar lazos con Bosnia, Montenegro, Kosovo y Albania era llamativo, al mismo tiempo que internamente luchaba por mantener un régimen personalista cada vez más calificado en ciertos círculos como "Neootomanismo", si bien tanto el Cáucaso como los Balcanes son zonas "blandas". 

Oriente Medio es una tierra de rivales, Arabia Saudí al sur, Irán al este, Israel al oeste y toda una región rica en recursos energéticos. Arabia Saudí e Irán luchan por la influencia en la región, que está ganando por goleada Irán. Israel intenta debilitar a las naciones árabes para que no sean un estorbo a sus planes para mantener la anexión de Palestina y de los altos de Golán y expandirse desde el Nilo hasta el Éufrates para crear el Eretz Israel.

Turquía quería representar el cuarto poder, en primer lugar aumentando la tensión con Israel. En la época de Erdogan las relaciones Ankara-Tel Aviv han sido tensas y han habido rupturas, sobre todo después del asalto de las fuerzas especiales israelíes al Mavi Mármara en la flotilla de la libertad en la que todas las víctimas fueron turcas, así como las constantes denuncias de Ankara ante los excesos militares de Israel en la Franja de Gaza.

Al mismo tiempo Turquía, reislamizada por Erdogan, se presenta como una opción moderada del Islam en Europa frente al rigorismo árabe wahabista saudí, pretende ser una potencia de influencia y de visagra, aumentar su influencia en el Cáucaso, los balcanes y Oriente Medio pero diferenciándose de los europeos del oeste y de los árabes y farsis del sur y el este. 

Y los grandes obstáculos eran los sirios, iraquíes y kurdos, los dos primeros por ser países laicos, socialistas en el eje de Irán-Rusia y los últimos por ser una profunda molestia en Turquía.

En la guerra contra Siria, los turcos, que son aparte aliados de la OTAN, jugaron duro, permitió que la OTAN usara sus bases en Turquía para realizar labores de espionaje del territorio sirio, que la zona sur de Turquía fuera santuario de los terroristas de Daesh y de Al Qaeda y les ayudó dándoles cobertura militar, material, económica y diplomática, todo iba bien, Erdogan se sentía tan protegido que, incluso derribó aviones rusos que luchaban en Siria.

Pero hace unos meses la estación de radio rusa en Tartous, nadie lo dirá de forma oficial, captó las transmisiones de las bases de la OTAN en Turquía preparando el golpe de Estado, pocas horas antes Rusia avisó a Erdogan y este pudo prepararse, supo que la OTAN, es decir, Estados Unidos, le habían traicionado y querían poner a gente absolutamente radical, en su vuelo de huída Angela Merkel se negó a recibirle en Alemania, por lo que constató que la Unión Europea también le traicionó así que Teherán y Moscú le salvaron.

Ahora llega la factura, Turquía ha descubierto que Rusia e Irán son sus aliados y que la UE y Estados Unidos no son sus amigos de ahí este cambio de política frente a la cuestión internacional, ahora Erdogan no solo lucha contra los Kurdos sino que ahora empieza a luchar contra el Daesh, el grupo terrorista que tanto ayudó, retiró sus tropas de Alepo, está intentando limpiar de terroristas su territorio y ahora el Ejército Turco penetra en territorio Sirio para ayudar a limpiar de terroristas la región. 

¿El futuro de Turquía? pues no entrará en la Unión Europea, puede que sea expulsada o sancionada de la OTAN aunque eso aún no lo sabemos porque es temprano y estas cosas requieren tiempo, pero desde luego Turquía, un aliado de primer orden en la zona, ya no es el aliado de Occidente aunque tal vez nunca lo fue.

Escrito por Koldo Salazar para HispanTV

FUENTE: http://www.hispantv.com/noticias/opinion/288981/turiquia-cambio-politica-siria-golpe-estado-erdogan

Què paguem els catalans a l’Estat espanyol?

Congreso De Los Diputados / SubtlePanda

Versión castellano

Catalunya és de les Comunitats Autonónomes que més esforç fiscal per càpita realitza per darrere de Madrid i el País Basc, és a dir, cada català paga de mitjana a l’Estat un 18% més del que ho fa la mitjana espanyola. En relació al PIB també paga més que la mitjana espanyola, concretament un 1% més per cada € de PIB generat. Catalunya pateix un sobreesforç fiscal general que no és compensat pel que torna a serveis públics.

Font : Balances fiscals de De la Fuente
Elaboració pròpia.

Catalunya amb el 16% de la població i el 18% del PIB d’Espanya paga el 19% dels impostos que cobra l’Estat espanyol i és la Comunitat Autónoma que més aporta a les arques per davant de Madrid segons les dades publicades per les balances fiscals de De la Fuente.

Font : Balances fiscals de De la Fuente
Elaboració pròpia.

No obstant això, en aquestes balances fiscals se li imputa a Catalunya el cost dels serveis generals amb un percentatge equivalent al de la seva població (16%). Aquest percentatge va servir per reproduir en el Diari Ara uns costos que li es atribuïen a Catalunya per al sosteniment de l’arquitectura general de l’Estat. És evident que els ingressos de l’Estat no són finalistes (menys les cotitzacions socials) i per tant, no es pot saber a què va destinat què, però resulta una mica irreal atribuir el 16% del cost a Catalunya quan paga el 19% dels impostos. ¿No seria més lògic calcular el cost de l’administració general de l’Estat d’acord amb aquest 19% d’impostos que paga Catalunya i no amb el 16% de la població que representa?

Tornant a calcular les balances fiscals, les dades publicades pel Diari Ara quedarien inflats al 19% del total del cost i no el 16%. A la taula que hi ha a continuació es reprodueixen algunes dades curioses per saber què ens costa als catalans alguns conceptes de l’administració general de l’Estat espanyol.

RPH, el nou malson de la banca

IRPH, el nou malson de la banca

ALBERT VIDAL Barcelona27/09/2016 20:27

Les preferents i la clàsula sòl poden tenir una tercera part en el serial de productes financers paradigmàtics de la Gran Recessió que es van convertir en un malson per als clients abans de ser-ho per als bancs. Es tracta de l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris (IRPH), un índex com ho és l’Euríbor que, segons dades aportades per les entitats al Banc d’Espanya, s’aplica a més de 760.000 préstecs hipotecaris amb un saldo total de gairebé 46.000 milions d’euros.

Aquesta clàusula està a punt de començar el tortuós camí judicial que han seguit d’altres abans: el Col·lectiu Ronda ha anunciat aquest dimarts que impulsarà la primera demanda col·lectiva sobre la qüestió que es fa a Espanya on s’exigirà la seva nul·litat i la devolució de tots els interessos abonats. Òscar Serrano, advocat del Col·lectiu, serà qui portarà als tribunals una demanda de l’Associació d’Usuaris Financers (Asufin).

La intenció del Col·lectiu Ronda és fer les demandes per entitats i arrencarà amb la catalana CaixaBank. Tot i que l’àmbit d’aplicació de l’IRPH és espanyol, les primeres entitats que seran objecte d’aquestes demandes col·lectives són catalanes. La previsió és que després de l’entitat que dirigeix Gonzalo Gortázar arribi el torn de CatalunyaCaixa (ara integrada al BBVA) i a continuació el Sabadell, on s’han incorporat moltes d’aquestes hipoteques referenciades a l’IRPH que es van signar a la CAM i a Caixa Penedès. Fins ara ja s’han guanyat casos als tribunals amb sentències fermes que han considerat abusiu l’IRPH, però també se n’han perdut d’altres. “La demanda col·lectiva és una opció més eficaç, i si es fa a través d’una associació de consumidors els demandants no han de pagar costes”, explica Serrano.

¿Quin és el problema de l’IRPH? N’hi ha diversos. Aquest índex existeix des de 1990 però va ser entre 2003 i 2005, amb l’eufòria del totxo que va embriagar la banca, que la seva comercialització es va popularitzar. Es venia als clients amb l’argument que era un índex més estable que l’Euríbor, cosa que convencia els signants de les hipoteques, que sovint són conservadors i no volen sorpreses amb el préstec. Però segons Serrano, això no és així: “Quan pugen els tipus, l’IRPH igual, però quan baixen, baixa molt més lent”.

L’índex es fixa fent una mitjana aritmètica entre diferents tipus d’interès de diferents prèstecs però segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea era poc transparent i també manipulable. “Hi ha informes del Banc d’Espanya que admeten que hi havia irregularitats a les caixes a l’hora de fixar l’índex”, afegeix Serrano.

Europa, contrària a l’índex

De fet, l’any 2013 es va suprimir l’IRPH Caixes i es va reformular l’IRPH Bancs després d’una dura resolució del TJUE. El Col·lectiu Ronda entèn que aquests dèficits no van quedar resolts pel nou índex, l’IRPH Entitats, que, a més, es va imposar de manera unilateral i no negociada als clients. Els càlculs dels afectats són que amb l’IRPH de tipus fixe (que es va aplicar després de la supressió de l’IRPH Caixes) els clients paguen un interès del 4% més el diferencial. En el cas de l’IRPH Entitats, l’interès és superior al 2% més el diferencial pactat. En tots dos casos, són marges molt superiors als de l’Euríbor, que està en negatiu des de principis d’any.

Les sentències que veuen abusiu l’IRPH són clares. “La clàusula és totalment desproporcional, supera en tres vegafes l’interès legal de 2006 (...) Kutxabank no tenia motiu per fixar un interès tan elevat (...) Els jutges nacionals estan obligats a deixar sense aplicació la clàusula contractual abusiva a fi que aquesta no produeixi efectes vinculants per al consumidor”, es llegeix a la primera sentència emesa per una Audiència Provincial a Espanya es va signar a Àlaba.

El perill potencial per als bancs és gran. Si es declara abusiu l’IRPH, aquest seria nul i obre la porta, com s’està exigint en el cas de les clàusules sòl, a una devolució retroactiva dels interessos cobrats de més. Però el problema per a les entitats no acaba aquí. Els jutges no poden aplicar un altre índex alternatiu a una hipoteca si no ho demana l’afectat. Això implica (ja s’han donat casos) que la nul·litat de l’IRPH provoqui que una hipoteca surti gratis: a més de recuperar els interessos pagats, el consumidor passa a pagar només el principal del seu préstec.

La cursa judicial està a punt de començar i, a l’espera de veure com es desenvolupa, els bancs tenen un nou focus de tensió

Diario ARA