Això és el principi de la fi d'un règim. Ha començat una deriva política i les plaques continentals s'estan trencant i recomponent amb una certa velocitat. L'autonomisme majoritari adaptat a la Transició s'ha esquerdat. Una part molt important d'aquest s'ha fusionat amb l'independentisme. Una altra ha derivat cap a l'unionisme federalista, placa molt disminuïda per la seva erosió també en dues direccions: l'espanyolista radical i la independentista. La dreta s'ha esberlat entre conservadors i pseudoliberals; i l'esquerra, entre reformistes i pseudorevolucionaris. A Catalunya, la divisió es multiplica per dos, perquè el xoc essencial de les plaques espanyolista-independentista trenca els diversos blocs ideològics que van d'esquerra a dreta. Amb aquest panorama, les pròximes eleccions del 20-D ens donaran una fotografia d'aquests moviments continentals. I caldrà saber en quina mesura la majoria de ciutadans de Catalunya voldran ratificar la voluntat que la placa catalana s'emancipi de l'espanyola, com a condició necessària per poder dirimir les pròpies contradiccions en condicions més favorables.
Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista En aquesta fase del Procés hem patit les febleses de les ales extremes del bloc social sobiranista: l'una amb la temptació de retornar al pactisme autonomista; l'altra amb la de prioritzar la lluita revolucionària a la independència. En el fons fent-se el joc: el revolucionarisme alimenta l'ala conservadora del neoindependentisme que vol tornar a fer bondat. Com si no ens coneguéssim la història del 36./
Mentrestant apareix a Espanya una operació gattopardiana que només pot ser desemmascarada des de Catalunya. En el seu moment, l'operació Roca va ser un espanyolisme light i liberal per catalanitzar Espanya; amb un rotund fracàs allà, però un èxit notable a Catalunya. Ara, l'operació té imitadors en Podem en comú, que creu que des de Catalunya es pot esquerranitzar Espanya. A aquest roquisme d'esquerres, si mira les enquestes, més li valdrà no fer el ridícul de quedar sols a Catalunya.
Amb el suport de bona part de l'Íbex 35 i algun d'internacional, Ciutadans significa el roquisme espanyolista hard que vol espanyolitzar Catalunya i liberalitzar Espanya. Això segon, ja sabem que no ho aconseguiran. Vegi's com en la primera mesura econòmica de l'IVA cultural la demanda populista s'ha imposat al criteri acadèmic de l'economista Garicano. Per tant, no esperin veure, si el govern de Madrid depèn de Rivera, ni supressió de diputacions i Senat, ni final del sistema de subsidis, ni atacs reals als fonaments de la casta. El liberalisme real es desarà a l'armari.
Que les dues operacions gattopardianes de suplència del PP i del PSOE fracassin depèn dels ciutadans de Catalunya. Especialment la de Rivera. Per això, els resultats d'Esquerra haurien de ser molt bons per enviar el missatge que Catalunya és una nació diferent d'Espanya. Espanya, de dretes. Catalunya, d'esquerres. Aquesta contradicció és la que pot afavorir l'acostament de més població a la causa sobiranista. Molt més que si a Espanya guanya o condiciona la dreta pseudoliberal. I a Catalunya guanya la mateixa dreta o el centredreta liberal independentista.
Fa poc he llegit Vae Victus de Sánchez Piñol i en vull remarcar dues frases. Les paraules que el general Villarroel adreça al protagonista Zuviría: “Els qui exigeixen que el seu bàndol sigui immaculat són uns ronses. [...] Jo no li demano si la causa és perfecta; li he demanat si és justa.” O bé, com diu Zuvi en una altra frase lapidària: “La derrota és quan l'enemic aconsegueix que dubtem de la veritat. [...] Una causa no està vençuda fins que els seus partidaris decideixen que ho està.” Que en aquests dies a l'entorn del 20-D, d'Advent i dels embarassos evangèlics feliços de Maria i Elisabet, els electors i electores catalans sapiguem gestar una bona empenta a la causa.
