Dimite el alcalde de Ciudadanos de Espartinas (Sevilla) imputado por prevaricación

El alcalde de Espartinas, José María Fernández, de Ciudadanos (C’s), ha dimitido de su cargo debido a un asunto administrativo relacionado con el Plan de Ayuda a la Contratación de la Junta de Andalucía, explica Ciudadanos en una nota.
Los hechos denunciados son consecuencia de una batalla librada en el ayuntamiento por el ex teniente de alcalde de este pueblo sevillano, Javier Jiménez, del Partido Popular, imputado por malversación de caudales públicos.
lainformacion.com destapó este miércoles que el regidor de Ciudadanos ha sido citado como imputado por presunto delito de prevaricación. Según se indica en la cédula de citación, a la que este diario ha tenido acceso, José María Fernández deberá declarar el próximo 20 de enero. La citada cédula tiene fecha de 29 de octubre.
Este diario ha tratado de ponerse en contacto con el regidor en repetidas ocasiones a lo largo de esta mañana, sin éxito.
Fernández, el único alcalde con que cuenta Ciudadanos en Andalucía, fue investido el pasado junio gracias a la abstención de los cuatro ediles del PSOE en la localidad. El grupo 'naranja' cuenta con seis.
La causa por la que se le imputa son las presuntas irregularidades en el sistema de contrataciones municipales del Plan de Emergencia Social, financiado por la Junta de Andalucía, y que en su día fueron denunciadas por el grupo del PP y una vecina de la localidad, excluida tras el cambio de baremos. Según los informes del secretario municipal y de los técnicos que participaron en la baremación, los contratos, un total de 18, se firmaron sin respetar el período de alegaciones, entre otras irregularidades.
El entonces portavoz popular, Javier Jiménez, presentó una denuncia por prevaricación contra el equipo de Gobierno. Según los populares, varios de los contratos se firmaron cuando aún no había concluido el plazo establecido legalmente para presentar alegaciones. Los populares afirmaron además disponer de una grabación entre Ignacio Rubio, edil de asuntos sociales, del PSOE, y la vecina excluida de las contrataciones-que emprendió una huelga de hambre en protesta por la situación- en las que se admitían irregularidades en la baremación con conocimiento del alcalde.


El Consistorio decidió entonces retrotraer las actuaciones al momento de apertura del período de alegaciones, para permitir a los 64 solicitantes emprender las acciones oportunas.
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía afirma en una nota que la renuncia del alcalde de Espartinas no está relacionada con un caso de corrupción política sino con un tema administrativo. Asimismo, quiere denunciar que este litigio lo ha abierto el PP contra el regidor de Ciudadanos que fue el claro vencedor en las elecciones del pasado 24 de mayo después de 32 años de gobiernos con mayorías absolutas del Partido Popular.
José María Fernández, añade el partido de Albert Rivera, ha decidido dimitir de su cargo de alcalde para no perjudicar al partido.

Entrevista a Gabriel Rufian

El candidat d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián (Santa Coloma, 1982), va canviant sense manies del català al castellà al llarg de tota l’entrevista. Sense pensar-hi ni donar-hi cap importància. Amb aquesta naturalitat, la mateixa amb què, com ell explica, ha viscut a Santa Coloma on va créixer o a Sabadell on ara resideix, s’ha convertit en una de les novetats de la campanya: el cap de llista d’Esquerra, un autèntic desconegut fa pocs mesos, que fa bandera de la defensa de l’independentisme en castellà.
D’on surt Gabriel Rufián? Ha aparegut gairebé de cop i volta…
La veritat és que no hi ha misteri. Com tants altres vaig estudiar a la Universitat i treballava de tot per pagar-me els estudis. Després d’un màster vaig entrar a una empresa com a becari i allà hi vaig estar nou anys treballant. Va arribar un moment en què era incompatible l’activitat en l’empresa privada amb l’activitat més pública. Principalment després d’entrar a l’ANC, on l’exposició mediàtica era molt més gran. Vaig haver de decidir i vaig optar per dedicar-me d’una forma més intensa i exclusiva a aquest món.
I la vinculació amb ERC?
Des dels inicis de Súmate vam tenir contactes amb tots els partits del procés. Era inevitable, compartíem actes, trobades, xerrades… Sóc d’esquerres. L’afinitat ja hi era. Nosaltres a Súmate començàvem a interpel·lar els partits per dir que intentàvem fer independentisme en castellà, que potser podia arribar fins a on encara no s’havia arribat. També perquè hi havia formacions com Ciutadans que usaven la llengua com una mena d’arma llancívola. Volíem explicar que això no anava d’orígens o de llengua, sinó de tenir un país de tots i per a tots.
Alguns s’han dedicat a gratar en el seu passat a veure què hi troben…
A mi em consta… No hi ha misteri. No trobo tan estrany que gent com jo que venim de fer política al carrer, en un moment determinat donem aquest pas endavant. No faig res que no hagi fet tota la meva vida. Jo vinc d’una tradició d’esquerres molt determinada, és el que he viscut a casa meva. Potser no és tan habitual que algú com jo, que no tinc militància o història pública prèvia, tingui aquesta oportunitat entre cometes, però no m’ho prenc com un tema personal. És una victòria de tot aquest procés el fet que persones que vénen del carrer siguin a segons quins llocs.
Però inquieta en alguns àmbits que algú que fa bandera que es castellanoparlant defensi l’independentisme…
Sectors de l’unionisme més reaccionari… L’independentisme en castellà reflecteix una mica la seva derrota. Ells contínuament venen el relat que aquí la gent està enfrontada per l’idioma, que el castellà està perseguit. Si fem 30 segons de discurs independentista en castellà et carregues tot aquest relat trampós. Per això estan una mica més neguitosos del compte. Ha passat des del primer moment. A Súmate ho tenim molt interioritzat que hi haurà gent que estarà contínuament atacant. Si estan tan nerviosos és perquè incidim en les seves mentires.
Quina és, doncs, la qualitat de Gabriel Rufián per ser cap de llista?
No és tant un tema personal. Potser el fet d’intentar interpel·lar gent que potser fins ara no s’havia sentit interpel·lada, arribar a gent que potser no s’havia arribat, reflectir que aquest procés no va d’un barri, un polític o un partit determinat, sinó d’un munt de gent que són fills i néts d’aquells que van arribar a aquest país fa tant de temps i potser pensaven que aquest procés no anava amb ells. Potser perquè es feia en un determinat idioma.
Fins ara l’independentisme en general no ho havia intentat, això d’obrir-se més?
Sí i no. Aquest país ha canviat moltíssim. Hem fet coses que semblaven impossibles. Parlar a la Diada en castellà semblava impossible. I ha passat. Fer aquesta revolució semblava impossible i s’està fent a la catalana, sense trencar una sola paperera. Ho repeteixo: jo que vinc del Fondo de Santa Coloma de tota la vida he sentit parlar català, castellà, i un munt de llengües, i fins i tot a la mateixa persona en poques hores. És el país que tenim. És important fer-ho perquè tenim una maquinària mediàtica de poder enorme a sobre que diu que això va d’una llengua determinada i una classe determinada. I no. Això va de tothom.
Va conèixer Oriol Junqueras, fa un any, a casa seva…
Teníem amics en comú. Vam fer un dinar a casa seva. Jo anava amb una mica de respecte, no sé si la paraula és por, pel personatge. Amb molt poques ganes de parlar. I el primer que em va preguntar va ser “tu, què n’opines”. I vaig haver de parlar i ell escoltava. Em va semblar que això era una mica especial. No m’ho esperava. També em va passar amb Toni Comín. Escoltava.
I què li va explicar?
Que hi havia moltíssima feina a fer. Li vaig explicar la feina que havíem fet a Súmate, que coneixia perfectament. I que se’n podia fer molta més. Calia anar on no s’hi havia anat tant i parlar amb qui no s’hi havia parlat. Hi va haver una bona sintonia.
Ha anat per tertúlies de mitjans espanyols. Què li diuen?
Tampoc tant! Sí que he estat en platós una mica especials. No entenen res. Perquè no ho volen entendre. La seva percepció és que ets un dels seus i què fas allà. Tenen un estereotip d’independentista molt determinat. No només de l’independentisme. De gairebé tot. Parlem de cadenes que pertanyen a una dreta molt reaccionària. Quan veuen que ets un tipus normal que no crida ni insulta ni poden treure’t de polleguera, ho porten pitjor. No és mèrit meu, és demèrit d’ells. S’enfaden molt.

“Els radicals no som nosaltres, són ells” / S.A.
Té família a Andalusia?
 Sí
I què en pensen?
Jo vinc d’una tradició d’esquerres que està a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. I ho tinc més fàcil. També tinc família que ho veu no tan clar però ho respecten molt. No discutim per aquest tema ni molt menys.
Al dinar de Nadal parlen sense problemes…
I tant! Aquest estiu va venir família d’Almeria que són votants de Ciutadans. Parlem amb absoluta normalitat. No hi ha cap problema.
S’ha trobat a faltar una certa resposta d’aquesta esquerra espanyola sempre disposada a mobilitzar-se per tot, però amb el procés no ha dit res…
Sí. Em sembla dramàtic, un enorme acte d’hipocresia. Ho dic amb pesar. Aquells que fa uns anys, com La Tuerka [la televisió per internet de Podem], han acabat quedant com a revolucionaris molt estranys, que regalen el DVD de Juego de Tronos al Rei i, en canvi, aquí diuen que això va de cognoms. Els demostrarem que això es pot guanyar.
Havia tingut simpatia per Podem?
Simpatia no. Els seguia. Iglesias, Errejón, Monedero, Cotarelo… Els seguia i em semblava una molt bona notícia per a l’Estat. Simpatia? No em considerava pròxim a Podem, més que res perquè aquí ja hi havia una majoria configurada a favor del procés d’autodeterminació. Jo veia gent que estava a favor d’aquest procés i després han fet un viratge. Els que han canviat han estat ells, no nosaltres.
L’han decebut?
Com a tants altres. Al final, la cúpula de Podem i de CSQP diuen “no es pot”. Nosaltres, amb tota humilitat, interpel·lem a les bases d’aquestes formacions per dir-los-hi que el canvi, la revolució, la regeneració, és aquí i ara i es diu procés d’autodeterminació.
A Súmate té com a company Antonio Baños. Què li sembla com van les converses amb la CUP per al nou govern?
La notícia seria que fos fàcil. En aquella taula amb polítics tan diferents com el senyor Artur Mas i l’Antonio Baños, seria notícia que es posessin d’acord immediatament. Parlem d’una negociació extraordinària, que requereix paciència, generositat, pragmatisme… però també menys soroll. Forma part de la normalitat que no es posin d’acord. Una mica de paciència, perquè es farà segur.
En parlen amb Baños?
Jo personalment amb ell parlo de tot menys d’això. Per un tema d’amistat. Prou feina té i prou preguntes té a sobre perquè jo també el truqui.
Per tant, Mas serà president?
I tant. Jo estic a les antípodes ideològiques de Convergència i del que representa Artur Mas, però entenc que un país es guanya amb tothom. Si no, no es guanya. El que digui que es pot guanyar el país sense el que representa Artur Mas desconeix el que té davant o no vol guanyar res. Necessitem tothom i el candidat inequívoc de JxSí a la presidència és Artur Mas i va guanyar les eleccions, no?
Un dels seus rivals de campanya és CDC, dins Democràcia i Llibertat, que és un dels socis d’ERC al Parlament. Complica la campanya, això?
No, perquè per a nosaltres no és una confrontació ni és un rival. Venim d’una coalició electoral de fa molt poc. Entenem que anem al mateix en aquestes eleccions: la defensa del vot de la gent i la república catalana, i els desitgem el millor, com a tots els independentistes. Perquè els necessitem forts. Ara bé, sí esperem que a nosaltres ens vagi una mica millor…
Veient com funciona la campanya creu que ha estat un encert anar en llistes separades?
JxSí tenia l’objectiu de guanyar, com mai, el plebiscit que no ens van deixar fer de manera democràtica i normal. Ara estem en un altre escenari, el de defensar aquell resultat. El fet que CDC, o DiL, i ERC des dels seus espais ideològics tan diferents defensin el mateix, és també una manera d’anar junts. No ho percebo com afebliment, sinó com una fortalesa d’aquest procés, com una victòria.
I què hi faran, a Madrid?
El mateix que a Brussel·les. Defensar les institucions i el vot de la gent. Ocupar un espai de poder enorme que és el Congrés dels diputats. Podem no anar-hi, però si no hi anem, regalem el relat del que aquí passa a Albert Rivera, per exemple, a qui només falta sortir en un programa de cuina. Gent amb intencions democràtiques molt estranyes.
I si en quatre anys no s’ha aconseguit tancar el procés d’independència?
No contemplem aquest escenari. No hi ha pla B. Hem de fer el que sempre hem fet, respectar els acords signats, el full de ruta. No estarem ni un dia més dels 18 mesos que marca el full de ruta i, quan es proclami la independència de Catalunya, marxarem, perquè ja haurem fet la nostra feina. Aquesta imatge dels diputats independentistes marxant és molt potent. Podem arribar a molts llocs on fins ara no hem arribat amb aquesta imatge.
Marxaran passi el que passi?
Entenem que ja som un Estat diferent a l’Estat espanyol. Això és el que anem a defensar. Això comporta, quan es proclami la independència de Catalunya, marxar d’un Congrés que no és el nostre.
I si d’aquí 18 mesos no s’ha proclamat?
El que farem serà respectar el Parlament. Tothom vol que es faci de la millor manera possible dels temps que tenim, 18 mesos, no estarem ni un dia més. Si és menys, millor. Si és més, pitjor. Però no estarem ni un dia més.
Heu dit que no formareu part d’una ponència per la reforma de la Constitució?
Es ciència ficció política de la bona. Som davant d’un escenari electoral dramàtic, on guanya PP o el Partit Socialista o Ciutadans. Tres partits que s’assemblen molt perquè són més de dretes que una altra cosa. Són els primers que li diuen cop d’estat al que aquí passa, o amenaça i desafiament. Amb aquesta gent no es pot negociar res. Els radicals no som nosaltres, són ells. I a més parlant d’una Constitució sagrada, que ells canvien en una nit perquè els truca segons qui. No hi ha res a negociar. L’única possibilitat que hi hauria de negociar alguna cosa seria que David Cameron es presentés a les eleccions a Espanya, però crec que no ho fa…
La campanya ha tret a la llum tota mena d’operacions: Menina, salvar al soldado Sánchez…
Em recorda una mica quan ets petit i no t’agrada un menjar, la teva mare t’ho torna a posar un altre cop per la nit amb un altre plat. Que sigui Soraya, Rajoy o Sánchez és el mateix. Els únics que ho podrien entendre, Garzón o IU, són absolutament residuals, minoritaris. Davant aquest escenari el que hem de fer és deixar de parlar de segons qui, i segons quines operacions estranyes, i començar a obeir el que tenim aquí.


© 2015 EL NACIONAL.CAT

ntolerables insultos de Carlos Herrera a la CUP

El periodista de la COPE Carlos Herrera es va referir a la CUP com un grup anarquista, d’extrema esquerra, del tercer mon, troglodita, violent i partidari dels ocupes. El senyor Herrera hauria de saber que la majoria dels simpatitzants de la CUP son joves menors de 35 anys, formats per classes mitjanes-altes, descontents amb les politiques dels partits habituals, desmotivats pel tarannà de la política catalana i que forma un espai de confluència entre diferents organitzacions de l’esquerra independentista revolucionaria que va eclosionar a les municipals de 2003 i que ara és qui té a les seves mans la clau de la Presidència de la Generalitat. Els ha arribat l’hora de prendre decisions polítiques que marcaran el seu futur, de demostrar la seva maduresa i responsabilitat i no tirar per la borda la il·lusió de més d’un milió i mig de catalans que saben que l’enemic no és Mas sinó l’Estat. Confio en que el senyor Herrera hagi de canviar la seva opinió.

13TV financiada per l'esglesia a través del IRPF

13TV es paga amb els diners que els contribuents donen a l'Església catòlica en la declaració de renda.

En total s'han desviat un total de 5,9 milions d'euros cap a 13TV sota l'epígraf "d'activitats pastorals nacionals"

Els diners de l'IRPF que els contribuents destinen a l'església catòlica en la seva declaració de la renda es fan servir per finançar la televisió ultraespanyolista 13TV.S'ha pogut saber després que la revista TIEMPO hagi tingut accés als comptes de l'Església gràcies a la nova llei de Transparència a la qual s'ha hagut d'adaptar l'Estat espanyol. És el primer cop que aquest document s'ha pogut fer públic i posa de relleu les inversions que es realitzen amb els diners que es recullen de la gent que marca la "X" a la seva declaració de la renda. L'any 2013 es van recollir a tot l'Estat un total de 246,9 milions d'euros.

La Conferència Episcopal espanyola, tot i que sempre ho havia negat, ha fet successives aportacions anuals a la televisió segons la memòria que ells mateixos han presentat al govern de l'Estat i que ara s'ha fet pública. En total s'han desviat un total de 5,9 milions d'euros cap a 13TV sota l'epígraf "d'activitats pastorals nacionals", una partida que en global, entre les aportacions a la televisió i altres accions, té un pressupost total del 7,7 milions d'euros. L'any 2012 es van destinar a la televisió un total de 4 milions d'euros i actualment el finançament de la televisió d'Alfredo Urdaci, Isabel Durán i Antonio Jiménez continuen.

Elecciones 20D que ofrecen los partidos?

ERC dice que "después de haber intentado conseguir avances en el autogobierno, es más fácil construir una República de 7,5 millones de personas que no cambiar una Monarquía de 46 millones"

Salario mínimo de 1.000 euros o subida de pensiones un 10%. Esas son algunas de las perlas que pone encima de la mesa Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su programa electoral para el 20 de diciembre. Todo ello en un supuesto contexto político como si las elecciones a las que se presenta fuesen las del Estado catalán y dando por sentado que dispone de “estructuras de Estado” que en Cataluña no existen. Y es que los republicanos parten de una base programática que lo justifica todo: “El Estado español es irreformable e inviable para acoger las aspiraciones legítimas de los ciudadanos de Cataluña en materia social, económica y cultural. El Estado no ofrece ninguna solución a los problemas que padecemos los ciudadanos”.

Recuerda que “ERC, después de haber intentado conseguir avances en el autogobierno durante 2004 y 2005 por la vía del pacto, ha aprendido que es más plausible construir de nuevo una República de 7,5 millones de personas que no cambiar una Monarquía de 46 millones”.

Pero no solo de intenciones puede vivir el político catalán. La independencia se tiene que vestir, o de lo contrario se caería el programa entero. Y, en este sentido, ERC apuesta por machacar con sus eslóganes tradicionales y expone en el programa de las elecciones generales un anticipo de la paradisíaca República catalana. En realidad, algunos de los puntos (que hacen referencia al contexto de la región mediterránea, por ejemplo), son de hace cuatro años y, por si fuera poco, la mayor parte del programa republicano se pierde en copiar extractos del programa electoral de las elecciones autonómicas, haciendo hincapié en la hoja de ruta específica del Gobierno catalán, algo que queda fuera de contexto de la actividad parlamentaria del Congreso.

La última Diada en Barcelona. (EFE)

De ahí que se puedan encontrar párrafos ‘desenfocados’, como uno que dice que “la República catalana es el conjunto de herramientas para satisfacer las necesidades actuales y de las futuras generaciones en materia política, social, económica y cultural”. Otro dice que “el proceso constituyente de la república catalana es, necesariamente, un proceso ciudadano de abajo arriba, ideológicamente transversal y abierto”. Se trata, en definitiva, de un programapoco coherente y que da la impresión de haber sido improvisado.

Hacia la República valenciana

En la mayoría de los capítulos se limita a alabar la República catalana sin abordar las cuestiones de qué harán sus representantes en el Congreso o cuáles serán sus obligaciones. Por relatar, relata, por ejemplo, el “nuevo modelo de organización territorial” del Estado… pero del Estado catalán, claro. Esa organización territorial se expande en uno de los capítulos a los Països Catalans, ya que habla de articular un proceso donde tengan cabida unaRepública valenciana y la “plena soberanía de las Islas Baleares y del actual Departamento de los Pirineos Orientales, como sujetos políticos (asimétricos, obviamente) que proponen reunificarse políticamente en los términos que acuerden las partes”. O el partido se ha equivocado de elecciones o se ha equivocado de territorio.

El programa republicano es una fuente de sorpresas, porque en otro de sus puntos propone: “La negociación con los estados español, francés y andorrano e impulsar la creación de órganos comunes de relación transfronteriza para facilitar los intercambios culturales y la imprescindible cooperación y especialización en ámbitos como el de las infraestructuras (portuarias, viarias, ferroviarias y aeroportuarias)”.

Esquerra promete, asimismo, incrementar “progresivamente la inversión en políticas sociales desde el 22,8% actual hasta el 30% del PIB”. Lo que no queda claro es si esta medida es para el Estado español o el Estado catalán, porque en el párrafo anterior habla de que “Cataluña se ha de plantear un nuevo contrato social que siente las bases de un nuevo Estado del bienestar”. Bajo el epígrafe de “el sistema educativo de la República catalana”, afirma que “priorizaremos la inversión en las estructuras de Estado de la educación para llegar al 6% del PIB”.