Obrir aquest 2016 tan ple d'incertesa, de
canvis, de situacions que s'albiren imprevisibles entrevistant Joan Francesc
Mira, és quasi una responsabilitat, a més d'un gran honor, per al nostre diari
i el nostre afany de contribuir a resoldre la voràgine de dubtes que aquest
2015 ens ha deixat. Un home fidel a un discurs que brolla imparable des d'un torrent
inesgotable d'idees protegides per la seua infatigable voracitat intel·lectual.
Ens rep el Joan Francesc Mira amable, cordial, que mira amb la il·lusió d'un
infant la seua enorme biblioteca. Ens respon el Joan Francesc Mira
intel·lectual, sempre contundent i amb el suport de dir allò que,
fonamentalment, sap. Paraula de Mira...
Eduard Ferrando / Castelló de la Plana
- Després de quasi 20 anys de la publicació de Sobre la Nació dels valencians, apareix araLa nació dels valencians, què és una reedició, una revisió...?
És un llibre que estava exhaurit ja des de feia massa temps i hi havia gent que m’ho demanava, que els agradaria tornar-lo a llegir... i la meua editorial de Barcelona m’ho va proposar. Això sí, jo vaig dir que no el tornava a escriure, que retocaria alguna coseta i no llevaria pràcticament res, algun afegit, alguna nota i ja està perquè crec que la visió, la interpretació, per dir-ho d’alguna forma, i entre cometes la ‘doctrina,’ és la mateixa, això no ha canviat. De fet, han canviat circumstàncies concretes i previsions que podria haver fet i que no han sigut exactament com jo pensava... i és que cada vegada m’agrada menys fer previsions (riu).
- Quins matisos han canviat en referència a l’edició del 1997?
Han canviat dos coses importants: aquella efervescència anticatalanista –i anticatalana-- ha amainat moltíssim, encara que malauradament sempre quedarà algun residu silvestre. La “mala dreta” que tenim ací ho ha pogut aprofitar durant alguns anys, però en general, en la força que puga tindre dins de sectors importants d’esta societat, aquell tipus d’anticatalanisme ferotge, amb blavers virulents, una cosa sectària... diríem que no té ja una importància històrica. D’altra banda trobem una certa evolució del nacionalisme polític, que jo tampoc me l’esperava fa 15 o 20 anys. En els darrers 5 anys amb l’aparició de Compromís, el fet d’haver aprofitat els fonaments organitzatius d’un partit com el Bloc ha produït una evolució, un eixamplament a partir d’una base territorial sòlida, i ha tingut una floració bastant espectacular que jo no m’esperava. I cal sumar-hi l’aportació d’Iniciativa, i també l’aparició d’alguna figura mediàtica, amb tot el que això té de positiu encara que sovint pot ser problemàtic. El fet és que ha aparegut un fenomen de caire popular com és Compromís que ha triomfat fins i tot a l’Horta de València, un territori blaver en les dècades anteriors. Tot açò és el resultat d’una faena de molts anys que no es veia i que ara està mostrant els resultats. Això són les dos coses que crec que han canviat, eixa eclosió de la política valenciana que no és purament valencianista ni purament nacionalista però que incorpora de manera positiva i activa elements bàsics del que una minoria consistent i tenaç hem estat fet i proposant durant molts anys. Un exemple extraordinari i altament representatiu d’aquest fet és la ciutat de València. Qui hauria cregut fa un temps que aquest moviment guanyaria a la ciutat de València?! Que tindríem un alcalde que sense vindre d’eixe món de què parlem, ha canviat la imatge de l’Ajuntament de dalt a baix! I això, civilment, històricament i socialment és molt important. Hem de pensar que no tot ha de ser nacionalisme des d’un punt de vista ideològic, des d’un punt de vista diguem de plantejaments doctrinals: pot ser simplement acceptació positiva i activa de determinats factors bàsics d’esta societat, d’este país, tant si ets nacionalista com si no. Nacionalista en el sentit positiu de la paraula, perquè com sabeu és una paraula molt desacreditada internacionalment, ja que en nom del nacionalisme s’han fet autèntiques barbaritats. Que també se n’han fet en nom del socialisme i a pesar d’això s’ha continuat fent servir positivament aquesta denominació, en fi... Al País Valencià, pot durar i arribar a consolidar-se aquest fenomen nou, aquesta circumstància política en el sentit que té actualment? Jo el futur no me’l sé... confie que sí, si este conjunt de forces ho fan bé des de les estructures de poder, que finalment és el que compta. Més ja no puc dir perquè seria entrar en el terreny de la bola de cristall i això ja no m’ocupa...
- A La nació dels valencians podem trobar com vostè fa una diferenciació entre el que és Nació cultural, Nació política i Estat, ens ho podria explicar?
Eixos conceptes els vaig introduir jo, perquè no estaven elaborats ni els gastava ningú. Sempre es feia servir nació i estat, i prou: i hi ha diferències clar. Jo vaig fer la distinció conceptual entre nació política i nació cultural, com a aportació teòrica, ja en Crítica de la nació pura l’any 1984. Allà vaig introduir una sèrie de conceptes i d’explicacions i factors d’anàlisi que ací no havia introduït ningú, de fet ni ací ni fora. Açò ho vaig treballar molt quan estava als EUA, a la Universitat de Princeton, amb tota una bibliografia que ací a Europa no coneixia ningú, i vaig elaborar una sèrie de conceptes nous. Llàstima que no ho vaig publicar en una editorial nord-americana i en anglès, i hauria circulat per tot el món com a gran novetat, però, és clar, com ho vaig publicar a València i en valencià, doncs no es va assabentar ningú (riu)... Realment ací sí que va canviar la percepció des del punt de vista conceptual, i com a resultat, eixa espècie d’economicisme determinista que venia del (emfasitza) ‘mal marxisme’ va desaparèixer. Bé, si analitzem el concepte de nació cultural, hem de començar pensant una cosa: el concepte de nació és totalment ambigu, serveix per a tot. El “model nació” és una creació històrica de l’Europa occidental, procedent d’eixe tipus de societat en què van quallant i consolidant uns elements distintius de base, juntament amb diversos factors culturals, i amb una llengua distintiva que finalment acaba per ser una llengua escrita. En definitiva, una nació cultural és bàsicament un conjunt de factors que poden ser etnolingüístics i de molts tipus: des d’uns trets estètics o de valors , fins a uns símbols comuns, unes referències, una manera de fer... Per exemple, els valencians també tenim en comú amb els catalans, una sèrie de factors d’història cultural, com l’arquitectura gòtica, els consolats, la manera de comerciar, uns models d’estructura legislativa interna, el tipus de govern municipal... vaja, tot allò que ens arrasaren al s. XVIII. Tot açò pot formar una nació cultural, i d’ací, pot eixir o no una consciència de reivindicació política comuna, de voler tindre unes estructures de poder pròpies. O ix, o no ix. Les nacions culturals poden seguir existint durant un cert temps sense tindre eixa consciència de reivindicació política. Si per les circumstàncies històriques eixa nació cultural ja té el seu propi estat, ja és també una nació política perquè ja té eixa consciència que es difon a través de les estructures de l’estat mateix, a través de l’administració, de la mili, de l’escola, dels símbols públics... I les que no, com ha sigut el cas de la majoria de les nacions centreeuropees, i part de les del sud d’Europa i algunes del Nord, que no han tingut estat o el tenien i el van perdre, el poden recuperar a partir de la consciència de ser una entitat cultural diferent i la reivindicació de voler tindre un poder polític propi. O complet del tot, o suficient com per a subsistir de manera autònoma. A partir d’ací ja tens una nació política. En casos excepcionals una nació cultural pot durar molt de temps sense un nacionalisme polític, però això en la societat contemporània s’acaba prompte, perquè existeix la pressió de la cultura dominant que no és la teua, que té tots els mitjans per destruir la base de la nació cultural si no es constitueix en nació política, que és bàsicament un “fet de consciència”.
- Ací ens trobem amb el procés de nacionalització de què parla també en La nació dels valencians: creu que en els darrers anys també hi ha hagut un intent de nacionalització a la nostra terra per part de l’Estat espanyol? No sé, se’ns ocorre la frase aquella d’’Espanyolizar a los niños catalanes’...
Això és molt antic, de fet ja ho tenien molt clar els castellans del s. XVI. Diríem que és el procés d’imposició d’una estructura cultural nacional pròpia sobre un territori que tu domines políticament. El procés és el següent: tu domines un territori políticament, la Península Ibèrica, i si, per exemple, Portugal, que va formar part també de la corona hispànica, no s’haguera fet independent hauria rebut la mateixa pressió homogeneïtzadora, el mateix procés de voler nacionalitzar els portuguesos. Però es van escapar perquè van recuperar una autonomia política completa, és a dir, van recuperar l’Estat, i llavors aquest procés de submissió o d’integració, d’absorció per part de la nació castellano-espanyola es paralitza i s’acaba. Pensa que al s.XVI hi havia molts escriptors portuguesos que escriuen en castellà, com també ho feien molts valencians i catalans...
- Això ja ho apunta a Crítica de la nació pura, que per a assolir la condició de nació política fóra bo que ens veieren com a portuguesos...
Però és que perquè et vegen t’has de fer veure tu! A partir d’eixe invent tan especial que es diu ‘Democràcia parlamentària’, o tens una força política pròpia o políticament no existeixes. Una força política defineix un territori polític. Si no tens partits d’àmbit valencià importants, no tens una definició política del teu territori, i formes part del mateix “territori mental” que els altres que estan representats pels mateixos partits. Des de la Restauració fins a la Segona República, partits espanyols i punt. Per tant formaves part de la vida política espanyola. A la gent què li arribava com a imatge política?, un partit espanyol , i votaven pensant en Madrid. El territori polític, des que hi ha democràcia, està definit pels partits polítics, no necessàriament per una estructura de poder com l’estructura autonòmica que hem tingut després. ¿Quina consciència política ha de tindre la gent si el seu territori polític ha sigut anul·lat per eixos partits polítics que no són del i pel teu territori, sinó que formen part d’un altre espai més potent? Cap.
- Tanmateix, després del Franquisme sí que hi hagué un moviment valencianista que semblava bastant definit...
Hi havia un moviment que avançava i creixia, però en conjunt no tenia encara una estructura organitzativa definida... i finalment va fallar una cosa molt simple: el poder. Com que als poders bàsics de l’Estat, inclosos els partits polítics tant de dreta com d’esquerra, també els comunistes i els socialistes, no els interessava un moviment així, el van bloquejar directament. Van fer tot el possible per anul·lar-lo. És cert que no hi havia una base social extensa, ni una memòria històrica feta de referents propis valencians. Perquè la memòria històrica no és només la de la repressió del franquisme, no... la memòria històrica també ha d’anar molt més enllà. A diferència del País Basc i de Catalunya, al País Valencià la gent no compartia uns referents polítics històrics, ni remots ni recents. De quin polític popular s’ha d’enrecordar la gent?, d’un espanyolista virulent com Blasco Ibáñez? I clar, sense eixa memòria tu has de començar a construir la consciència política des de zero.
- Independentment d’eixe poder polític, és cert, com defensa Vicent Marqués a País Perplex, que part de la responsabilitat l’ha tinguda una burgesia valenciana “més dominant que dirigent”?
Això és una terminologia que apareix bàsicament al marxisme italià i que s’explica, en part, per la necessitat de posar etiquetes, però l’explicació és molt més complicada, més profunda. Estudis seriosos sobre l’actitud nacional de la burgesia valenciana no se n’havien fet fins al de Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. En això, també Fuster va fer una interpretació errònia, però perquè era un tema sobre el qual no hi havia estudis sistemàtics d’historiadors competents. Efectivament ací hi ha hagut una burgesia valenciana potent, però era una burgesia espanyola. I la primera vegada que podem dir que hi ha una definició territorial o identitària valenciana, en un sentit molt general de la paraula, es fa amb una perspectiva regionalista: regionalista espanyola, evidentment. Per exemple, Teodor Llorente, nacionalment, era un espanyol de cap a peus, a banda del seu mèrit com a prohom de la Renaixença! El que fan és cultivar una espècie de regionalisme superficial, sentimental,... i ideològicament espanyol. El llibre de Ferran Archilés desmunta algunes de les teories de Fuster, cosa que va fer espantar molts fusterians, diguem-ne, doctrinals. Però no és que Fuster tinguera la culpa d’haver-se equivocat, el que passa és que no hi havia estudis previs. Hi ha interpretacions de Fuster en Nosaltres els valencians que no tenen fonament seriós perquè ell improvisava, de manera brillant, amb els coneixements que tenia a mà, i aquell llibre el va escriure amb el que hi havia en aquell moment. Per exemple, del procés d’industrialització al País Valencià se’n sabia molt poc, i Fuster interpreta la societat valenciana com una societat encara bàsicament agrària, tot i que ja no ho era. Però no passa res, si t’equivoques en coses així, és normal. Fuster el que va fer és una aportació fonamental i transcendent, i és que trenca els esquemes del pseudovalencianisme clàssic, els esquemes de la dependència espanyola. I això va ser crucial, definitiu!
Eduard Ferrando / Castelló de la Plana
- Després de quasi 20 anys de la publicació de Sobre la Nació dels valencians, apareix araLa nació dels valencians, què és una reedició, una revisió...?
És un llibre que estava exhaurit ja des de feia massa temps i hi havia gent que m’ho demanava, que els agradaria tornar-lo a llegir... i la meua editorial de Barcelona m’ho va proposar. Això sí, jo vaig dir que no el tornava a escriure, que retocaria alguna coseta i no llevaria pràcticament res, algun afegit, alguna nota i ja està perquè crec que la visió, la interpretació, per dir-ho d’alguna forma, i entre cometes la ‘doctrina,’ és la mateixa, això no ha canviat. De fet, han canviat circumstàncies concretes i previsions que podria haver fet i que no han sigut exactament com jo pensava... i és que cada vegada m’agrada menys fer previsions (riu).
- Quins matisos han canviat en referència a l’edició del 1997?
Han canviat dos coses importants: aquella efervescència anticatalanista –i anticatalana-- ha amainat moltíssim, encara que malauradament sempre quedarà algun residu silvestre. La “mala dreta” que tenim ací ho ha pogut aprofitar durant alguns anys, però en general, en la força que puga tindre dins de sectors importants d’esta societat, aquell tipus d’anticatalanisme ferotge, amb blavers virulents, una cosa sectària... diríem que no té ja una importància històrica. D’altra banda trobem una certa evolució del nacionalisme polític, que jo tampoc me l’esperava fa 15 o 20 anys. En els darrers 5 anys amb l’aparició de Compromís, el fet d’haver aprofitat els fonaments organitzatius d’un partit com el Bloc ha produït una evolució, un eixamplament a partir d’una base territorial sòlida, i ha tingut una floració bastant espectacular que jo no m’esperava. I cal sumar-hi l’aportació d’Iniciativa, i també l’aparició d’alguna figura mediàtica, amb tot el que això té de positiu encara que sovint pot ser problemàtic. El fet és que ha aparegut un fenomen de caire popular com és Compromís que ha triomfat fins i tot a l’Horta de València, un territori blaver en les dècades anteriors. Tot açò és el resultat d’una faena de molts anys que no es veia i que ara està mostrant els resultats. Això són les dos coses que crec que han canviat, eixa eclosió de la política valenciana que no és purament valencianista ni purament nacionalista però que incorpora de manera positiva i activa elements bàsics del que una minoria consistent i tenaç hem estat fet i proposant durant molts anys. Un exemple extraordinari i altament representatiu d’aquest fet és la ciutat de València. Qui hauria cregut fa un temps que aquest moviment guanyaria a la ciutat de València?! Que tindríem un alcalde que sense vindre d’eixe món de què parlem, ha canviat la imatge de l’Ajuntament de dalt a baix! I això, civilment, històricament i socialment és molt important. Hem de pensar que no tot ha de ser nacionalisme des d’un punt de vista ideològic, des d’un punt de vista diguem de plantejaments doctrinals: pot ser simplement acceptació positiva i activa de determinats factors bàsics d’esta societat, d’este país, tant si ets nacionalista com si no. Nacionalista en el sentit positiu de la paraula, perquè com sabeu és una paraula molt desacreditada internacionalment, ja que en nom del nacionalisme s’han fet autèntiques barbaritats. Que també se n’han fet en nom del socialisme i a pesar d’això s’ha continuat fent servir positivament aquesta denominació, en fi... Al País Valencià, pot durar i arribar a consolidar-se aquest fenomen nou, aquesta circumstància política en el sentit que té actualment? Jo el futur no me’l sé... confie que sí, si este conjunt de forces ho fan bé des de les estructures de poder, que finalment és el que compta. Més ja no puc dir perquè seria entrar en el terreny de la bola de cristall i això ja no m’ocupa...
- A La nació dels valencians podem trobar com vostè fa una diferenciació entre el que és Nació cultural, Nació política i Estat, ens ho podria explicar?
Eixos conceptes els vaig introduir jo, perquè no estaven elaborats ni els gastava ningú. Sempre es feia servir nació i estat, i prou: i hi ha diferències clar. Jo vaig fer la distinció conceptual entre nació política i nació cultural, com a aportació teòrica, ja en Crítica de la nació pura l’any 1984. Allà vaig introduir una sèrie de conceptes i d’explicacions i factors d’anàlisi que ací no havia introduït ningú, de fet ni ací ni fora. Açò ho vaig treballar molt quan estava als EUA, a la Universitat de Princeton, amb tota una bibliografia que ací a Europa no coneixia ningú, i vaig elaborar una sèrie de conceptes nous. Llàstima que no ho vaig publicar en una editorial nord-americana i en anglès, i hauria circulat per tot el món com a gran novetat, però, és clar, com ho vaig publicar a València i en valencià, doncs no es va assabentar ningú (riu)... Realment ací sí que va canviar la percepció des del punt de vista conceptual, i com a resultat, eixa espècie d’economicisme determinista que venia del (emfasitza) ‘mal marxisme’ va desaparèixer. Bé, si analitzem el concepte de nació cultural, hem de començar pensant una cosa: el concepte de nació és totalment ambigu, serveix per a tot. El “model nació” és una creació històrica de l’Europa occidental, procedent d’eixe tipus de societat en què van quallant i consolidant uns elements distintius de base, juntament amb diversos factors culturals, i amb una llengua distintiva que finalment acaba per ser una llengua escrita. En definitiva, una nació cultural és bàsicament un conjunt de factors que poden ser etnolingüístics i de molts tipus: des d’uns trets estètics o de valors , fins a uns símbols comuns, unes referències, una manera de fer... Per exemple, els valencians també tenim en comú amb els catalans, una sèrie de factors d’història cultural, com l’arquitectura gòtica, els consolats, la manera de comerciar, uns models d’estructura legislativa interna, el tipus de govern municipal... vaja, tot allò que ens arrasaren al s. XVIII. Tot açò pot formar una nació cultural, i d’ací, pot eixir o no una consciència de reivindicació política comuna, de voler tindre unes estructures de poder pròpies. O ix, o no ix. Les nacions culturals poden seguir existint durant un cert temps sense tindre eixa consciència de reivindicació política. Si per les circumstàncies històriques eixa nació cultural ja té el seu propi estat, ja és també una nació política perquè ja té eixa consciència que es difon a través de les estructures de l’estat mateix, a través de l’administració, de la mili, de l’escola, dels símbols públics... I les que no, com ha sigut el cas de la majoria de les nacions centreeuropees, i part de les del sud d’Europa i algunes del Nord, que no han tingut estat o el tenien i el van perdre, el poden recuperar a partir de la consciència de ser una entitat cultural diferent i la reivindicació de voler tindre un poder polític propi. O complet del tot, o suficient com per a subsistir de manera autònoma. A partir d’ací ja tens una nació política. En casos excepcionals una nació cultural pot durar molt de temps sense un nacionalisme polític, però això en la societat contemporània s’acaba prompte, perquè existeix la pressió de la cultura dominant que no és la teua, que té tots els mitjans per destruir la base de la nació cultural si no es constitueix en nació política, que és bàsicament un “fet de consciència”.
- Ací ens trobem amb el procés de nacionalització de què parla també en La nació dels valencians: creu que en els darrers anys també hi ha hagut un intent de nacionalització a la nostra terra per part de l’Estat espanyol? No sé, se’ns ocorre la frase aquella d’’Espanyolizar a los niños catalanes’...
Això és molt antic, de fet ja ho tenien molt clar els castellans del s. XVI. Diríem que és el procés d’imposició d’una estructura cultural nacional pròpia sobre un territori que tu domines políticament. El procés és el següent: tu domines un territori políticament, la Península Ibèrica, i si, per exemple, Portugal, que va formar part també de la corona hispànica, no s’haguera fet independent hauria rebut la mateixa pressió homogeneïtzadora, el mateix procés de voler nacionalitzar els portuguesos. Però es van escapar perquè van recuperar una autonomia política completa, és a dir, van recuperar l’Estat, i llavors aquest procés de submissió o d’integració, d’absorció per part de la nació castellano-espanyola es paralitza i s’acaba. Pensa que al s.XVI hi havia molts escriptors portuguesos que escriuen en castellà, com també ho feien molts valencians i catalans...
- Això ja ho apunta a Crítica de la nació pura, que per a assolir la condició de nació política fóra bo que ens veieren com a portuguesos...
Però és que perquè et vegen t’has de fer veure tu! A partir d’eixe invent tan especial que es diu ‘Democràcia parlamentària’, o tens una força política pròpia o políticament no existeixes. Una força política defineix un territori polític. Si no tens partits d’àmbit valencià importants, no tens una definició política del teu territori, i formes part del mateix “territori mental” que els altres que estan representats pels mateixos partits. Des de la Restauració fins a la Segona República, partits espanyols i punt. Per tant formaves part de la vida política espanyola. A la gent què li arribava com a imatge política?, un partit espanyol , i votaven pensant en Madrid. El territori polític, des que hi ha democràcia, està definit pels partits polítics, no necessàriament per una estructura de poder com l’estructura autonòmica que hem tingut després. ¿Quina consciència política ha de tindre la gent si el seu territori polític ha sigut anul·lat per eixos partits polítics que no són del i pel teu territori, sinó que formen part d’un altre espai més potent? Cap.
- Tanmateix, després del Franquisme sí que hi hagué un moviment valencianista que semblava bastant definit...
Hi havia un moviment que avançava i creixia, però en conjunt no tenia encara una estructura organitzativa definida... i finalment va fallar una cosa molt simple: el poder. Com que als poders bàsics de l’Estat, inclosos els partits polítics tant de dreta com d’esquerra, també els comunistes i els socialistes, no els interessava un moviment així, el van bloquejar directament. Van fer tot el possible per anul·lar-lo. És cert que no hi havia una base social extensa, ni una memòria històrica feta de referents propis valencians. Perquè la memòria històrica no és només la de la repressió del franquisme, no... la memòria històrica també ha d’anar molt més enllà. A diferència del País Basc i de Catalunya, al País Valencià la gent no compartia uns referents polítics històrics, ni remots ni recents. De quin polític popular s’ha d’enrecordar la gent?, d’un espanyolista virulent com Blasco Ibáñez? I clar, sense eixa memòria tu has de començar a construir la consciència política des de zero.
- Independentment d’eixe poder polític, és cert, com defensa Vicent Marqués a País Perplex, que part de la responsabilitat l’ha tinguda una burgesia valenciana “més dominant que dirigent”?
Això és una terminologia que apareix bàsicament al marxisme italià i que s’explica, en part, per la necessitat de posar etiquetes, però l’explicació és molt més complicada, més profunda. Estudis seriosos sobre l’actitud nacional de la burgesia valenciana no se n’havien fet fins al de Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. En això, també Fuster va fer una interpretació errònia, però perquè era un tema sobre el qual no hi havia estudis sistemàtics d’historiadors competents. Efectivament ací hi ha hagut una burgesia valenciana potent, però era una burgesia espanyola. I la primera vegada que podem dir que hi ha una definició territorial o identitària valenciana, en un sentit molt general de la paraula, es fa amb una perspectiva regionalista: regionalista espanyola, evidentment. Per exemple, Teodor Llorente, nacionalment, era un espanyol de cap a peus, a banda del seu mèrit com a prohom de la Renaixença! El que fan és cultivar una espècie de regionalisme superficial, sentimental,... i ideològicament espanyol. El llibre de Ferran Archilés desmunta algunes de les teories de Fuster, cosa que va fer espantar molts fusterians, diguem-ne, doctrinals. Però no és que Fuster tinguera la culpa d’haver-se equivocat, el que passa és que no hi havia estudis previs. Hi ha interpretacions de Fuster en Nosaltres els valencians que no tenen fonament seriós perquè ell improvisava, de manera brillant, amb els coneixements que tenia a mà, i aquell llibre el va escriure amb el que hi havia en aquell moment. Per exemple, del procés d’industrialització al País Valencià se’n sabia molt poc, i Fuster interpreta la societat valenciana com una societat encara bàsicament agrària, tot i que ja no ho era. Però no passa res, si t’equivoques en coses així, és normal. Fuster el que va fer és una aportació fonamental i transcendent, i és que trenca els esquemes del pseudovalencianisme clàssic, els esquemes de la dependència espanyola. I això va ser crucial, definitiu!
Mira ensenya la seua biblioteca al nostre col·laborador Joan Beltran
- Passant a fer una breu revisió de l’actualitat, ens podria fer una valoració de les passades eleccions del 20D?
Jo m’he format en un mètode de pensament com és la filosofia escolàstica, que és d’on ve tot el pensament científic i modern, a través del sil·logisme: premisses, conclusions. En definitiva, es tracta de no donar mai una resposta simple a una situació complexa. I de distingir. Tal com deia Montaigne, “distinguo est la part la plus importante de ma logique”. Més o menys.
Que com ho veig? Doncs ho veig complicat. En primer lloc m’agradaria saber, però mai ho podré saber, la proporció de gent que, dins de la coalició És el moment, han votat pensant Podemos o pensant Compromís o pensant en el Bloc... no ho sé, de fet no ho sap ningú. Ara bé, sí que sé per exemple, que la part que podríem anomenar de lleialtat valenciana amb visió de territori, amb visió de país i tota aquesta cosa confusa, complexa, ha penetrat tot aquest conjunt. Jo, que sóc un viciós de llegir la premsa, veig en diaris que no són del nostre territori: “Éxito de los nacionalistas de Compromís”, i això és la visió dels altres, fins i tot des de Madrid! En canvi ací diem que no representen el nacionalisme...
- Creu que Compromís representa eixe nacionalisme de què parlàvem?
No, d’eixa manera tan simple, no. Però eixe component en forma part. M’explique: parlem d’un fenomen social complex on hi ha molta gent. Si hagueren anat per separat, encara et diré més, si hagueren anat els d’Iniciativa amb Podemos, i el Bloc haguera anat a part, el fracàs electoral hauria sigut memorable, com ha passat amb el BNG a Galícia o amb Bildual País Basc. És que fins i tot el meu vell amic Xose Manuel Beiras ha fet la coalició amb Podemos i ha tret 5 diputats! I també a Catalunya un partit com Iniciativa que ve del PSUC, un partit catalanista i marxista de tota la vida, han entrat en aquesta maniobra... Tot açò vol dir alguna cosa, però que encara no sabem què és. S’està produint un nou tipus de conglomerat on hi ha també elements de l’esquerra clàssica, amb gent del PCE i d’IU, al costat de nacionalismes històrics i d’una certa esquerra radical: pots estar segur que més de la meitat de votants de la CUP han votat En comú podem.
- Això és un indicador que la política, més que valors i ideologia, és pura estratègia...
No, no... tot això compta: forma part d’un conjunt ben complicat...
- Compta però amb molts matisos...
Evident, és que tot ho has de matisar. És que pràcticament en cada territori, diríem, d’Espanya, aquests resultats s’han d’interpretar d’una manera. No significa el mateix Podemos a Andalusia o Extremadura que al País Valencià o a Catalunya, o a Galícia o el País Basc... perquè més de la meitat dels diputats de Podemos de Galícia procedeixen de les Mareas, els del País Basc de Bildu, els de Catalunya d’Iniciativa i els del País Valencià de Compromís, del Bloc i procedents del nacionalisme valencià. Si tu mires els còmputs oficials que fa el Ministeri, posa: Podemos, 40 diputats; Mareas, 5 diputats; En comú podem, 12 diputats; Compromís-Podemos, 9 diputats... Podemos sol, ha tret només 40 diputats, com Ciudadanos.
Per tant, si em preguntes, com ho veus? Doncs molt interessant d’analitzar i sense una resposta simple. Aquest funcionament electoral té aspectes positius. Tenint en compte que és una situació molt diferent, podem fer una comparativa amb els anys 70 (sense cap intenció de fer-ho equivalent), quan al PCE li importava ben poc tot allò del valencianisme, nacionalisme, etc., perquè deien que era una cosa de la burgesia..., cosa que també deien a Catalunya fins que es feren estudis de veres que demostren la base popular que tenia allò del catalanisme. Doncs bé, estàvem en el moment en què els partits valencians començaven a organitzar-se i jo, malgrat estar des de feia temps en tot allò de la política clandestina al PSPV, etc., no coneixia ningú, però ningú, que militara en el PSOE: vull dir militants nous o joves, no alguns vells supervivents. I de sobte arriba Felipe, arriben els diners d’Alemanya i es munta el nou PSOE i la gent va i el vota massivament. Perquè era identificat amb el que hi havia abans de la Guerra Civil. Doncs bé, el PSOE era un partit totalment espanyol i el PSPV, amb tota eixa tradició valencianista que transmetia des dels anys 60, entra a formar-ne part en 1978, i això va servir perquè canviaren eixes actituds tan espanyolistes del PSOE respecte a la llengua, etc. Sense això no s’haguera fet ni la llei de normalització lingüística. Van assumir una sèrie de posicions des del punt de vista de la llengua, de la cultura i fins i tot la idea d’autonomia, que mai havien tingut, ni en la República!
El que vull dir és que tot això va servir per a alguna cosa. I ho dic jo, que no vaig entrar mai en el nou PSPV-PSOE. Que això va significar la desaparició d’una força política, purament valenciana, nacional i d’esquerres?, sí. Que ens ha costat molts anys de recuperar, també, però no tenien cap possibilitat de traure uns mínims bons resultats. No pots anar, com es diu en terminologia marxista elemental, en contra de les condicions de la realitat. Una de les coses que també dic en La nació dels valencians és que haver tingut un president de la Generalitat, un Palau de la Generalitat, unes conselleries, etc., ha sigut molt important, amb totes les seues deficiències, d’acord, per a crear una mínima consciència territorial i política, i sense això, i abans d’això, no teníem res.
- I no podria passar de nou el mateix i que Compromís fóra absorbit per Podemos?
Crec que una absorció així no està prevista ni en les fantasies més al·lucinades! Que jo sàpiga no es preveu que Compromís, ni molt menys el Bloc s’integren en l’organització política que s’anomena Podemos. No deixarà de ser una coalició de tipus electoral o cosa equivalent durant el temps que dure, una coalició segurament estable, però no un sol partit ni res per un estil. Això crec i, sobretot, això espere fermament.
- Un altre dels temes que volem plantejar-li és la nova política lingüística del Govern valencià. Sembla que la idea és l’aplicació estricta de la LUEV. Tanmateix des d’ACPV van presentar un Document per a la creació d’una Llei per la Igualtat Lingüística que venia a superar el contingut de la LUEV. Creu que la LUEV és un document vàlid hui dia, creu que s’ha de canviar?
Jo crec que sí, tot i que no sóc jo qui ha de parlar d’aquest tema, ja que dins de la junta directiva d’ACPV tenim un gran especialista per parlar-ne, que és Ferran Suay. Jo crec que s’ha de fer una llei nova ajustada a les noves circumstàncies, sobre la base dels canvis que s’han produït en la mateixa societat i ha de ser amb una certa contundència legal, o siga, que la Generalitat i les institucions públiques han de tindre el deure de comprometre’s per garantir l’ús efectiu de la llengua tant en l’ensenyament, com en l’administració, en tots els nivells. No cal fer una revolució, simplement fer unes normes clares i que tota l’Administració pública tinga la consciència que la llengua preferent ha de ser la nostra. S’ha de donar un suport molt decidit i molt clar, inclús reglamentàriament, a la llengua pròpia, perquè és la llengua del país. Que hi ha cooficialitat, d’acord, però en primer lloc hem de defensar sempre la llengua pròpia...
- Pel que fa al panorama comunicatiu, quin tipus de RTVV espera? Ha de ser íntegrament en valencià?
Home, això ha d’estar clar des del principi. O és que tenint tots a casa una amplíssima oferta de canals en castellà, els hem de regalar també mig canal nostre? No home no! Per què no ens en regalen mig seu? La nostra televisió ha de ser en la llengua del nostre país. I punt.
- Creu que s’han de crear uns mitjans que abasten els territoris del nostre domini lingüístic?
Primer s’ha de construir la RTVV ací, després ja anirem fent. És molt complicat perquè hi ha molt per fer. Primer s’han de resoldre tots els problemes legals, laborals i econòmics que segons que m’expliquen són molt complexos. Per tant, fins que no tinguem una RTVV funcionant, no podem posar en marxa un sistema de reciprocitat amb els altres territoris, perquè si emeten TV3 abans que tinguem una televisió valenciana, això seria un suïcidi social i polític. I si els “catalanistes d’ACPV” (riu amb ironia) intentem reactivar els repetidors, la multa que ens posaria immediatament l’Estat seria terrible. Quant a la resta, com emissores privades, mitjans de premsa, etc., que tinguen difusió per tot el territori, desgràciadament són encara del tot insuficients, i no reben el suport públic que mereixen. En fi, hi ha més matèria, però ho deixarem ací.
