America's increasingly hysterical fantasies

by Mark Lawrence SchradMarch 02, 2017

from ForeignPolicy Website

Spanish version

 

 

 

Russia is neither the global menace,

nor a dying superpower,

of America's increasingly

hysterical fantasies.
 

America's hysteria over Russian President Vladimir Putin is mounting, and there's no reason to think the fever will break anytime soon.
 

At this point it's only tangentially related to the accusations that Putin has made President Donald Trump his "puppet" or that Trump - or Attorney General Jeff Sessions, or any number of other administration officials - is in cahoots with Russian oligarchs.

Perhaps you've heard about the sudden death of Russia's U.N. ambassador, Vitaly Churkin? It's all nefarious Kremlin intrigues - or so we're told.

In fact, a lot of Russian diplomats have diedrecently - isn't that suspicious?

And don't look now, but while you were fixated on Russia's subversion of American society through psychological warfare, you may have missed that Russia's expanding its influence in Syria.

• And provoking Japan.
• And meddling with Britain.
• And it's sowing "chaos" in the Balkans.
• And the Baltics.
• And Ukraine.
• And may invade Belarus.
• And Finland.
• And if that weren't enough, Putin has a "master plan" for overthrowing the entire European and world democratic order.

We might as well give up: Russia "runs the world now."

With such bombast dominating American political discourse, citizens and pundits rightly worry about the potential for geopolitical competition from Russia.

But is Putin's regime really as threatening and omnipresent as it is cracked up to be?

Western commentary on the Kremlin's foreign-policy ambitions tends to fall into two opposing camps, each with different starting points: One begins with Russia's foreign policy, the other with Russian domestic politics.

Both are prone to hyperbole in their appraisals and conclusions, albeit in different directions. And neither is useful for understanding, or responding to, the reality of Russian ambitions.

I call the first camp "Putler," a mashup of Putin and Adolf Hitler, the two leaders whom Western commentators seem most fond of pairing.

Largely a result of Russia's 2014 annexation of Crimea and intervention in the Donbass, this lens portrays Russia as the foremostthreat to liberal democracy:

a scary, aggressive, expansionist, revanchist reincarnation of the Soviet Union, equating Putin with the worst excesses of authoritarianism.

Rooted in 20^th-century historical analogies, specifically World War II, this camp implicitly prescribes military confrontation:

Anything less, including economic sanctions, is weak-kneed, Chamberlainesque appeasement, to evoke the Hitlerite comparison.

Another favored historical analogy for Putler adherents is the Cold War.

For many observers, it is a given that we are already grappling in a life-and-death "Cold War 2.0" (just without, they neglect to mention, the ideology of communism, the nuclear arms race, realist power balancing, global competition for proxies, or any of the other elements that defined the original Cold War).

House Speaker Paul Ryan's recent reference to Russia as a "global menace led by a man who is menacing" falls squarely within this school of thinking, along with his rejoinder that President Barack Obama's sanctions followed "too much of an appeasement policy."

Turning from geopolitical ambitions to Russian domestic policy, the Putler worldview tends to highlight Putin's consolidation of autocratic control, fraudulent elections, hisharassment and murder of opposition journalists, curtailing of civil liberties, and his use of disinformation through state-run media to disorient and control the public.

It is a portrait of Putin as an unrestrained totalitarian, intent on weaponizing "absurdity and unreality."

Such appraisals often border on the hysterical, but one imagines they draw a lot of internet traffic. At the other end of the spectrum from the Putler worldview is the "Dying Bear" camp.

This approach is dismissive of Russia as a threat; its adherents instead presage stagnation, corruption, and decline.

The term originated with demographers, discouraged by Russia's dim health prospects, but could reasonably include its political, social, and economic limitations as well.

To be sure, Russia's health and demographic statistics lag far behind those of Western Europe and the United States, with relatively high mortality rates, relatively low fertility rates, and average life expectancy on par with impoverished African countries.

In the medium and long term, that meansdemographic decline:

Fewer Russians means fewer taxpayers, fewer conscripts, and fewer state resources; all exert downward pressure on Russia's growth potential.

There are a bevy of other limitations on Russia's potential for future economic growth:

• an undiversified economy cursed with an overreliance on resource extraction
• a lumbering, systematically corrupt, and growing state bureaucracy thatimpedes entrepreneurship
• technological backwardness
• a kleptocratic political system that rewards cronyism and penalizes development.

Without economic diversification and freedom, we're told, Russia's economy has hit "rock bottom."

Groaning under the weight of Western sanctions and low global oil prices, Russia's own Economic Development Ministry isforecasting no real improvement in living standards until 2035.

For some in the Dying Bear camp, Russia's foreign-policy aggression - including its incursions into Ukraine and Syria - is just Putin's attempt to distract patriotic Russians from the misery of their own existence and have them rally around the flag of patriotism, since he can't deliver the performance legitimacy associated with the economic growth of the early 2000s, driven by sky-high global oil prices.

While the Putler perspective calls for confrontation, Dying Bear prescribes management or marginalization, if not disengagement:

Why bother taking Russia seriously if it's doomed anyway?

President Obama's dismissive public statements about Russia being at best a "regional power," or a "weaker country" that doesn't produce anything worth buying "except oil and gas and arms," and that its international interventions are borne "not out of strength but out of weakness" are all reflective of the Dying Bear position.

The reality, of course, is somewhere between these extremes.

Russia is not nearly the global menace that many fear, nor is it doomed to collapse.Russia's geopolitical strength is indeed constrained by its demographic, economic, social, and political weaknesses, but those aren't as catastrophic as they're often made to be.

Russians today are healthier and living longer than they ever have.

Though having ever fewer women of childbearing age presages long-term demographic decline, with births outpacing deaths, Russia's population has recently registered natural growth for the first time since the collapse of communism.

Economically, the ruble has stabilized following the collapse of late 2014, and the recession of 2014-2015 is statistically over.

However, Russia isn't out of the woods, with low oil prices leading to dwindling state revenue, and little private investment for the foreseeable future, which will inevitably meanstagnation and low growth.

Russia's economic performance is so intimately tied to public spending that any curtailment of spending despite dwindling oil receipts would reverberate throughout the economy.

And the economy ultimately constrains its political options. Although Putin's geopolitical gambits in Ukraine and Syria can boost hisapproval ratings, they come at the expense of increasing poverty and unpaid wages, which are fueling a notable rise in labor protests nationwide.

While presently manageable, the Kremlin will need to address these socio-economic issues in order to maintain domestic tranquility, limiting its resources for foreign adventurism in Syria, Ukraine, and beyond, to say nothing of investments in health care, education, science, and infrastructure.

Russia can't have it all.

So, despite its high-level meddling in American affairs, for the foreseeable future, Russia is poised to continue to muddle through, with economic and demographic stagnation constraining its lofty geopolitical ambitions.

Unsurprisingly, the Russia of 2020 will look more like the Russia of 2012 or 2016, rather than the expansionist Soviet Union of 1944 or the collapsing Soviet Union of 1991.

Accordingly, American foreign policy toward Russia should not be given to the militarization and conflict of the Putler camp, nor to the marginalization of the Dying Bear view, but rather a respectful engagement, recognizing the interconnectedness of Russia's varied strategic interests, which may conflict with Washington's own.

The problem, though, is that stasis isn't a particularly sexy prognosis, which means it is not a frequently made one. There are two reasons for this. First is a lack of nuanced understanding of Russian governance.

Most experts know what liberal democracy looks like and - if we believe democratization scholarship (and there is good reason forskepticism, especially in the Trump era) - that once "consolidated," democracies are robust and durable.

We also understand that autocracies can bereasonably stable, too:

just look at the longevity of Fidel Castro's reign in Cuba or the Kim dynasty in North Korea.

But we have a harder time understanding a polity like present-day Russia, which is neither fully democratic nor fully autocratic.

For a long time, democratization theorists have struggled to understand this sort of neither/nor "illiberal democracy" or "competitive authoritarian" regimes like Russia that combine democratic and nondemocratic elements.

If liberal democracy is understood to be the optimal endpoint, then it is understandable to assume that Russia is just "stuck" in transition, rather than having achieved something of a stable equilibrium in its own right.

Second, still haunted by Kremlinologists' fabled inability to foresee one of the most significant geopolitical events of the 20^thcentury - the collapse of communism and the Soviet Union - Russia watchers now appear to be hypersensitive to any economic or social clue that may portend trouble for the Putin regime.

• When the global financial crisis rocked Russia in 2008, we were told it was "the end of the Putin era."
• When popular protests opposed his re-election in 2011-2012, experts called it "the beginning of the end of Putin."
• The Euromaidan revolution in next-door Ukraine likewise allegedly portended "the end of Vladimir Putin."

As it turns out, competitive authoritarian regimes in general, and Putin's Russia in particular, tend to be surprisingly durable.

With Russia's new prominence in American political discourse, it is necessary to have a sober assessment of the country's capabilities and limitations.

Russia is neither the juggernaut nor basket case it is varyingly made out to be.

A well-reasoned Russia policy begins by quelling one's hysteria long enough to recognize this and then engaging it accordingly.

'Amèrica cada vegada te més fantasies histèriques.

per Llorenç de la marca Schrad 02 març de 2017

de Foreign Policy Lloc Web

versió espanyola

 

 

 

Rússia no és ni l'amenaça mundial,

ni una superpotència morir,

d'Amèrica del cada vegada

fantasies histèriques.
 

Histeria d'Estats Units sobre el president rus, Vladímir Putin està augmentant, i no hi ha raó per pensar que la febre es trencarà en qualsevol moment aviat.
 

En aquest punt està només tangencialment relacionat amb les acusacions que Putin ha fet el president Donald Trump seu " titella ", o que Trump - o procurador general Jeff Sessions , o qualsevol nombre d'altres funcionaris de l'administració - està en connivència amb els oligarques russos .

Potser vostè ha sentit parlar de la mort sobtada de l'ambaixador de l'ONU de Rússia, Vitaly Txurkin ? És tots els nefastos intrigues del Kremlin - o això ens diuen.

De fet, una gran quantitat de diplomàtics russos han mort recentment - no és tansospitosa ?

I no miri ara, però mentre estava obsessionat amb la subversió de Rússia de la societat nord-americana a través de la guerra psicològica , que pot haver perdut que la Rússia d'expandir la seva influència en Síria .

• I provocant Japó .
• I ficar-se en Gran Bretanya .
• I és sembrar el "caos" en els Balcans .
• I els països bàltics .
• I Ucraïna .
• I poden envair Bielorússia .
• I Finlàndia .
• I si això no fos suficient, Putin té un " pla mestre " per enderrocar tot l'Europeu ordre democràtic i el món .

Pot ser que també renunciar a: Rússia " corre el món ara ."

Amb tals grandiloqüència que domina el discurs polític nord-americà, ciutadans i experts amb raó es preocupen per la possibilitat que la competència geopolítica de Rússia.

Però és realment el règim de Putin com una amenaça i omnipresent, ja que està bo com sembla?

Comentari occidental sobre les ambicions de política exterior del Kremlin tendeix a dividir-se en dos camps oposats, cada un amb diferents punts de partida: Es parteix de la política exterior de Rússia, l'altre amb la política interna de Rússia.

Tots dos són propensos a l'exageració en les seves apreciacions i conclusions, encara que en diferents direccions. I tampoc és útil per a la comprensió, o respondre a la realitat de les ambicions russes.

Em dic el primer camp "Putler," un mashup de Putin i Adolf Hitler , els dos líders als comentaristes occidentals semblen més aficionat a la vinculació.

En gran part un resultat de 2014 l'annexió russa de Crimea i la intervenció en el Donbass, aquest objectiu retrata Rússia com la principal amenaça per a la democràcia liberal :

una por, agressiu, expansionista, la reencarnació revengista de la Unió Soviètica, la qual cosa equival a Putin amb els pitjors excessos d'autoritarisme.

Arrelada en 20 ^th analogies històriques -century, específicament la Segona Guerra Mundial, aquest campament prescriu implícitament confrontació militar:

Qualsevol altra cosa, incloses les sancions econòmiques, és pusil·lànime, el apaivagament Chamberlainesque, per evocar la comparació hitlerià .

Una altra analogia històrica afavorida per Putler adherents és la Guerra Freda.

Per a molts observadors, és una dada que ja estem tractant de resoldre en una vida o mort " Guerra Freda 2.0 " (just fora, s'obliden d'esmentar, la ideologia del comunisme, la carrera d'armes nuclears, l'equilibri de poder realista, la competència global per a servidors proxy, o qualsevol dels altres elements que defineixen la Guerra Freda original).

President de la Cambra Paul Ryan 's recentreferència a Rússia com una "amenaça global liderada per un home que és amenaçant" entra de ple en aquesta escola de pensament, juntament amb la seva rèplica que les sancions del president Barack Obama van seguir "massa d'una política d'apaivagament."

Passant de les ambicions geopolítiques a la política interna de Rússia, el Putler visió del món tendeix a destacar la consolidació de Putin de control autocràtic, fraudulentes eleccions , el assetjament i l'assassinat dels periodistes de l'oposició, que restringeixen les llibertats civils , i el seu ús de la desinformació a través dels mitjans estatals per desorientar i controlar el públic.

És un retrat de Putin com una desenfrenada totalitària, la intenció d'armar a " absurd i irrealitat ."

Tals avaluacions freguen sovint en la histèrica, però un s'imagina que treu una gran quantitat de trànsit d'Internet. A l'altre extrem de l'espectre de la Putler visió del món és la " mort de l'ós de camp".

Aquest enfocament és desdenyós de Rússia com una amenaça; seus adherents en lloc presagien l'estancament, la corrupció i la decadència.

El terme es va originar amb demògrafs, descoratjat per les perspectives de salut tènues de Rússia, però podria incloure raonablement les seves limitacions polítiques, socials i econòmiques.

Per estar segurs, les estadístiques de salut i demogràfics de Rússia estan molt per darrere de les d'Europa Occidental i els Estats Units, amb taxes relativament altes de mortalitat, taxes de fecunditat relativament baixes, il'esperança mitjana de vida a l'una amb els països africans empobrits.

En el mitjà i llarg termini, això vol dir que el declivi demogràfic :

Menys russos significa menys contribuents, un menor nombre de reclutes, i un menor nombre de recursos de l'Estat; totes pressionar a la baixa el creixement potencial de Rússia.

Hi ha un grup d'altres limitacions en el potencial de Rússia per al creixement econòmic futur:

• una economia poc diversificada va maleir amb un excés de confiança en l'extracció de recursos
• una explotació d'arbres, sistemàticament corrupte, i la creixent burocràcia estatal que impedeix la iniciativa empresarial
• endarreriment tecnològic
• 1 cleptocràcia sistema polític que premia l'amiguisme i penalitza el desenvolupament.

Sense la diversificació econòmica i la llibertat, se'ns diu, l'economia de Rússia ha arribat a " tocar fons ".

Gemegant sota el pes de les sancions occidentals i els baixos preus del petroli a nivell mundial, el mateix Ministeri de Desenvolupament Econòmic de Rússia espreveu cap millora real en les condicions de vida fins 2035.

Per a alguns al ós Dying campament, l'agressió de la política exterior de Rússia - incloent les seves incursions a Ucraïna i Síria - és només l'intent de Putin per distreure els russos patriòtics de la misèria de la seva pròpia existència i fer que estigui al voltant d'una bandera de patriotisme, ja que pot 't lliuraments la legitimitat de rendiment associat amb el creixement econòmic de la dècada de 2000, impulsada pels preus mundials del petroli pels núvols.

Mentre que el Putler perspectiva exigeix la confrontació, Dying ós prescriu l'administració o la marginació, si no la desconnexió:

Per què preocupar-se de prendre seriosament si Rússia està condemnat de totes maneres?

Declaracions del president Obama desdenyoses públiques sobre Rússia és en el millor d'una " potència regional ", o un " país més feble " que no produeix res val la pena comprar ", excepte petroli i gas i els braços", i que les seves intervencions internacionals són assumits " no fos de però la força de la debilitat "són un reflex de la ós Dying posició.

La realitat, per descomptat, està en algun lloc entre aquests dos extrems.

Rússia no és gairebé l'amenaça global que molts temen, ni està condemnat al fracàs . Força geopolítica de Rússia està de fet limitada per les seves debilitats demogràfiques, econòmiques, socials, i polítics, però els que no són tan catastròfiques ja que sovint estan fets per a ser.

Russos avui en dia són més sans i viuen més temps del que mai.

Tot i tenir cada vegada menys dones en edat fèrtil presagia descens demogràfic a llarg termini, amb els naixements superant a les morts, la població de Rússia ha registrat recentment un creixement natural, per primera vegada des de la caiguda del comunisme.

Econòmicament, el ruble s'ha estabilitzat després del col·lapse de finals de 2014 , i la recessió de 2014-2015 és estadísticament més.

No obstant això, Rússia no està fora de perill, amb baixos preus del petroli que condueixen a la disminució dels ingressos de l'Estat, i la poca inversió privada en el futur previsible, el que significarà, inevitablement, l'estancament i baix creixement.

L'evolució econòmica de Rússia està tan íntimament lligat a la despesa pública que qualsevol reducció de la despesa tot i la disminució dels ingressos del petroli podriarepercutir en tota l'economia.

I l'economia en última instància, limita les seves opcions polítiques. Encara tàctiques geopolítiques de Putin a Ucraïna i Síria poden augmentar els seus nivells d'aprovació , que es produeixen a costa d'augmentar la pobresa i sense pagar els salaris , que estan alimentant un augment notable en les protestes laborals a tot el país.

Si bé actualment manejable, el Kremlin haurà d'abordar aquestes qüestions socioeconòmic per tal de mantenir la tranquil·litat domèstica, el que limita els seus recursos per l'aventurisme estrangera a Síria, Ucraïna, i més enllà, per no parlar de les inversions en la cura de la salut, l'educació, la ciència i infraestructura.

Rússia no pot tenir-ho tot.

Així, tot i el seu alt nivell intromissió en els assumptes d'Amèrica, en el futur previsible, Rússia està preparat per continuar de sortir del pas, amb l'estancament econòmic i demogràfic limitar les seves ambicions geopolítiques elevats.

Com era d'esperar, la Rússia de 2020 s'assemblarà més a la Rússia de 2012 o 2016, en lloc de la Unió Soviètica expansionista de 1944 o el col·lapse de la Unió Soviètica de 1991.

En conseqüència, la política exterior dels Estats Units cap a Rússia no s'ha de donar a la militarització i el conflicte del camp Putler, ni a la marginació de la vista de l'ós de morir, sinó més aviat un compromís respectuós, reconeixent la interrelació dels interessos estratègics variades de Rússia, que pot entrar en conflicte amb Washington pròpia.

El problema, però, és que la estasi no és un pronòstic particularment atractiu, el que significa que no és una freqüència fet un. Hi ha dues raons per això. En primer lloc és la manca de comprensió dels matisos de govern rus.

La majoria dels experts saben el que sembla la democràcia liberal com i - si creiem que la democratització de beques (i hi ha bones raons per l'escepticisme , sobretot a la època de Trump ) - que una vegada " consolidat " democràcies són robustos i duradors.

També entenem que les autocràcies poden ser raonablement estable , també:

només cal veure la longevitat del regnat de Fidel Castro a Cuba o la dinastia Kim a Corea del Nord.

Però tenim un temps més difícil la comprensió d'un sistema de govern com la Rússia actual, que no és ni totalment democràtica ni totalment autocràtic.

Durant molt temps, els teòrics de democratització han tingut dificultats per entendre aquest tipus de ni / ni " democràcia no liberal " o "règims autoritaris competitius" com Rússia, que combinen elements democràtics i no democràtics.

Si la democràcia liberal s'entén que és el punt final òptim, llavors és comprensible suposar que Rússia és només "encallat" en transició, en lloc d'haver aconseguit alguna cosa d'unequilibri estable en el seu propi dret.

En segon lloc, sent perseguits per la llegendària kremlinòlegs ' impossibilitat de preveure un dels esdeveniments geopolítics més significatius de la 20 ^ª segle - el col·lapse del comunisme i la Unió Soviètica - observadors de Rússia ara sembla que són hipersensibles a qualsevol pista econòmic o social que pot presagiar problemes per al règim de Putin.

• Quan la crisi financera global va sacsejar a Rússia el 2008, ens van dir que era " la fi de l'era Putin ".
• Quan les protestes populars es van oposar a la seva reelecció en el període 2011-2012, els experts diuen que " el principi de la fi de Putin ."
• La revolució en euromaidan al costat Ucraïna així mateix suposadament presagiava " al final de Vladímir Putin ."

Doncs resulta que, els règims autoritaris competitius en general, i la Rússia de Putin, en particular, tendeixen a ser sorprenentment duradora .

Amb un nou protagonisme de Rússia en el discurs polític dels Estats Units, cal comptar amb una sòbria avaluació de les capacitats i limitacions del país.

Rússia no és el cas ni la cistella gegant que està fet varyingly a ser.

Una política ben raonada Rússia comença per un sufocar la histèria temps suficient per reconèixer això i després participar en conseqüència.

Cinco errores que nos impiden crecer como individuos

Cinco errores que nos impiden crecer como individuos

Cinco errores que nos impiden crecer como individuos. No tengo ni la menor duda de que en esta vida no existe peor enemigo que nosotros mismos, es más, estoy convencido de que nadie puede hacer que cambiemos si nosotros no lo queremos, si en verdad no lo deseamos, sino no lo proponemos. Y aunque existen personas que pueden ayudarnos a ser cada día mejores,no hay mejor enseñanza que aprender de nuestros propios errores, de esos errores que nos tumban una y otra vez y, que tal vez por soberbia, estupidez, inexperiencia o inmadurez nos negamos a escuchar. En este artículo voy a compartir contigo cinco errores que cometo (que creo que no me han dejado crecer como individuo) y cómo tú puedes hacer para evitarlos.

Cinco errores que nos impiden crecer como individuosCLICK TO TWEET

Excusas

A pesar de ser el enemigo número uno de las excusas, me cuesta mucho trabajo no ponerlas. Pero ¿si no las toleras porque sigues poniéndolas?, se preguntarán. Bueno, porque las escusas nos hacen sentir mucho mejor, nos excusan de las cosas de las que por una u otra razón no queremos ser parte, y como seres humanos necesitamos sentirnos bien con nosotros mismos. Sin embargo, creo que debería ser un poco más honesto, tal vez no tanto con los demás como conmigo mismo, puesto que en muchas ocasiones estas excusas no me dejan compartir cosas y momentos con aquellas personas que son realmente importantes para mí. Un claro ejemplo de ello es no ir a mirar tocar el violín a mi hija en sus conciertos de la preparatoria, no me gusta, y si a eso le agrego que ella dice que no quiere que vaya porque se siente presionada, cuando mi esposa me invita me agarro a esa excusa y no voy. Aunque, para serles sincero (como es su último año de escuela), esta navidad fui a verla tocar en un festival de fin de año y no se imaginan cómo me arrepiento de no haberlo hecho antes.

Preparación

La mala preparación o falta de preparación es uno de los errores que más me han costado, no solo en lo personal, sino también en lo profesional. Hace unos años cuando comencé a escribir, lo hice sin ningún tipo de preparación y de una forma desordenada, y si ya has leído mis artículos anteriores me imagino que ya sabes a lo que me refiero. Pero estar preparado para las cosas a las que nos enfrentamos diariamente es estar un paso por delante de los demás, es llevarles una ventaja, una ventaja que puede inclinar la balanza hacia un lado o hacia otro. Y para lograrlo no tienes que hacer cosas extraordinarias, ni mucho menos, son pequeños detalles que, tal vez, consideres insignificantes. Por ejemplo, ¿tienes una muda de ropa preparada por si te llaman a una entrevista de trabajo de un día para otro? ¿Tienes tu currículum en una carpeta o en una unidad flash? ¿Estás preparado para una entrevista? Estos pequeños detalles juegan un papel importante y no solo eso, sino que te hacen ver como una persona preparada, como alguien que está esperando esa oportunidad que siempre ha deseado, porque, aunque no lo creas, este mundo está lleno de oportunidades y solo los que están verdaderamente preparados son capaces de reconocerlas y tomarlas.

Disciplina

Muchos hablamos de disciplina, de lo que significa y de las cosas que podemos lograr si la empleamos en nuestra vida cotidiana, pero la verdad es que pocas son las personas que la practican como debería ser. Hace poco más de un año, cuando me alistaba para acompañar a mi esposa a un evento, me di cuenta de que uno de mis trajes ya no me quedaba, el chaleco, para ser más preciso ya no me cerraba, al día siguiente compré una báscula y me pese, pesaba 205 libras, en ese momento decidí ponerme a dieta. Un año después, por fin logré mi objetivo, baje 40 libras y aquel chaleco que no me quedaba, para mi mala fortuna, aún no me queda, solo que, en vez de no cerrarme, ahora me queda grande. Cuando mis amistades me preguntan cómo hice para bajar tanto peso, mi respuesta es muy sencilla: «Disciplina». Veras, la disciplina es un sistema como cualquier otro, es algo a lo que todos nos podemos adaptar, después de todo, estamos capacitados para hacerlo, pero el problema no está en si podemos hacerlo o no, el problema consiste en si estamos verdaderamente dispuestos a aceptar el reto.

Decir siempre “sí”

Decirle “sí” a todos o a todo es un error que la mayoría de nosotros comentemos, al menos yo sí lo cometo. Y aunque pienso que deberíamos ser serviciales y ayudar a los demás en lo que podamos, no me parece que todo el tiempo tengamos que decir “sí” para lograrlo, especialmente cuando estamos atados de pies y manos con tantas cosas que tenemos que hacer. En mi caso, de un tiempo para acá he aprendido a decir “no”. Y, aunque al principio me fue muy difícil, me di cuenta de que las personas me han entendido y no solo eso, sino que ahora aprecian mucho más cuando les digo “sí”, pues saben que cuando lo hago me estoy comprometiendo con ellos y eso me ha permitido ganarme aún más su respeto.

Dejar de aprender

Dejar de aprender es uno de los peores errores que podemos cometer, y se lo digo por experiencia. Después de todo, solo cursé hasta el quinto grado de primaria, ya que, desafortunadamente, vengo de un lugar donde el ser “felón” y “valiente” es mucho más importante que tener una educación. Así es que, mi juventud la desperdicié enfocándome en algo equivocado, aunque no puedo negar que he aprendido a ver la vida desde una perspectiva muy diferente. Sin embargo, eso no fue un impedimento para que siguiera aprendiendo, para seguir educándome. Hace diez años tomé un curso de fotografía y me convertí en fotógrafo, posteriormente comencé a leer y seguí educándome hasta que, años más tarde, escribí y publiqué mi primera novela; y el año pasado decidí comenzar con este blog, no solo para demostrarme a mí mismo que puedo hacer las cosas, sino para darle un ejemplo a mis hijos de que, si en verdad te propones algo, puedes lograrlo.

Como te habrás dado cuenta, la mayoría de estos errores los cometemos a diario, es más, en ocasiones pienso que estamos programados para cometerlos una y otra vez. Y tú, ¿cuáles son los errores que piensas que no te dejan crecer como individuo? ¿Has aprendido algo de ellos?

Por lo pronto es todo de mi parte, recibe un fuerte abrazo y gracias por tu apoyo. Recuerda «Nuestros errores no definen lo que somos, eso lo definimos nosotros aprendiendo de nuestros errores».

Podem Catalunya preveu deixar que ICV s’enfonsi amb els seus deutes

Podem Catalunya preveu deixar que ICV s’enfonsi amb els seus deutes

Albano-Dante Fachin ha dit que la nova formació que impulsa Xavier Domènech no ha d'assumir el forat de 13 milions dels ecosocialistes

Podem Catalunya no vol que la nova formació en construcció que està intentant aglutinar tota l’òrbita dels comuns es faci càrrec dels deutes d’Iniciativa. Ho ha confirmat aquest matí a Catalunya Ràdio el secretari general de la formació, Albano-Dante Fachin: “Aquest nou espai ha de néixer nou, ha de ser subjecte i, per tant, no ha d’assumir les càrregues de cap de les organitzacions, això és bo per obrir una nova etapa”. Una posició que ha reiterat dient que és “imprescindible” no incloure el deute d’ICV en la nova formació, cosa que pot condemnar els ecosocialistes a una desaparició inevitable. El forat és de 13 milions d’euros (12,5 dels quals a bancs) segons dades de 2013, les més actualitzades publicades pel Tribunal de Cuentas espanyol. 

Tant si es decideix que ICV s'ha de dissoldre en la nova formació com si no, el futur dels ecosocialistes estaria penjant d'un fil 
Depenent de com s’acabi d’articular, les subvencions i els ingressos que el nou partit dels comuns aconsegueixi per càrrecs electes i de confiança aniran a les pròpies arques, i no a les de les formacions que la conformen, ja que l’objectiu de la maniobra és un major grau de confluència. De fet, la intenció de Xavier Domènech és que es dissolguin tots els elements que fundaran el nou actor polític. Si no fos així, però, la falta d’ingressos cap a ICV i la possible negativa de la resta a assumir el forat econòmic ecosocialista deixaria igualment la seva viabilitat penjant d’un fil. 
Fachin mostra reticències a la integració al nou partit 
Amb tot, la confluència total encara està en dubte perquè el secretari general de Podem Catalunya ha expressat les seves reticències durant l’entrevista. Fachin ha recordat les exigències del seu partit amb un codi ètic comú, les llistes obertes, i la possibilitat que els inscrits a Podem Catalunya també puguin participar. Si no s’accepten per part d’ICV, EUiA i Barcelona en Comú, creu que “nosaltres no podríem participar en aquesta fase, però sí en altres fases”. Una possibilitat que ha apuntat seria fer una coalició entre el nou partit de Colau i Podem de cara a les properes conteses electorals. Els afiliats a la formació d’Iglesias a Catalunya voten des d’ahir i fins demà si accepten la confluència total o no.  

directe.cat

Els Mossos immobilitzen el bus de 'Hazte Oír' al peatge de Martorell

ACN Girona .- La Generalitat ha obert l'expedient sancionador a l'autobús d'Hazte Oír tan bon punt el vehicle ha entrat aquest divendres al matí a Catalunya. A hores d'ara, els Mossos d'Esquadra han aturat el bus a Martorell per fer-li una inspecció; precisament, arran de l'expedient que ha tirat endavant Acció Social. La policia comprovarà la documentació del vehicle, en revisarà l'estat (per exemple, els pneumàtics) i decidirà si l'immobilitza o no. La consellera d'Acció Social, Dolors Bassa, assegura que la multa a què s'enfronta l'entitat pot pujar als 3.000 euros. Bassa diu que l'autobús, tot i haver canviat el lema, ja ha portat "prou polèmica". "En un espai de convivència com Catalunya, on la discriminació ha de tenir tolerància zero, aquest ja és prou motiu per obrir l'expedient sancionador", ha afirmat.

Una bandera gai per rebre'ls a Pallejà

L’Ajuntament de Pallejà (Baix Llobregat) no autoritzarà l’acte que l’entitat Hazte Oír té previst fer al municipi vallesà aquest divendres a dos quarts de dotze del migdia. L’entitat ha convocat un acte on es conduirà un autobús per la via pública que exhibeix el missatge ‘Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Lo dice la biología. Respeto para todos. No al bullyng’. Des del consistori s’ha informat que atès que l’entitat “no ha sol·licitat cap permís o autorització” per fer l’acte públic a la via urbana del municipi, i atès que “incompleix el principi bàsic de convivència i respecte pels diferents grups ètnics, culturals i religiosos o sexuals”, se li “denegarà el pas i la realització de l’acte”.

L'Ajuntament de Barcelona busca les vies per aturar-lo
L'Ajuntament de Barcelona ha demanat un informe als seus serveis jurídics per estudiar si pot aturar el bus d'Hazte oír' d'acord amb l'ordenança de paisatge urbà i de la llei de publicitat, si és que al final arriba a la ciutat. "Si entren a la ciutat la voluntat és requerir-los perquè desisteixin de fer aquesta publicitat que pot atemptar contra la dignitat dels nens i nenes de la ciutat, i si es neguessin podríem arribar a immobilitzar-lo", ha apuntat el tinent d'alcaldia Jaume Asens en roda de premsa, on alhora ha reconegut que "és més difícil i fins i tot pot ser impossible" actuar penalment amb el canvi de retolació que ha fet l'entitat. L'Ajuntament ja s'ha posat en contacte amb la Generalitat, i aquesta li ha transmès que s'estava coordinant amb Fiscalia.