|
Robert Manrique (Barcelona, 1962) és una de les 45 persones que van resultar ferides en l'atemptat perpetrat per ETA el 19 de juny de 1987 a l'Hipercor de Barcelona. L'explosió del cotxe bomba col·locat a l'aparcament li va cremar part del cos i li va danyar el fetge. Quasi 30 anys després, ETA anuncia el seu desarmament definitiu. Aprofitem per entrevistar-lo, i ens rep al seu despatx del centre de Barcelona. Manrique té una agència de comunicació, col·labora amb un despatx d’advocats i el temps que li queda lliure l’inverteix en treballar per víctimes de terrorisme que encara tenen assumptes per resoldre. "Els assessoro gratis", assegura. En aquesta entrevista amb 'El Món', Manrique critica el periodista Eduardo Inda per les declaracions que va fer comparant el procés sobiranista amb ETA: "Em pregunto com pot ser que encara hi hagi gent que sigui capaç de dir aquestes bajanades", lamenta.
S'esperava l’anunci de desarmament d’ETA?
És una bona notícia, però per a mi és molt més important el comunicat d’ETA de l’octubre del 2011, quan decideixen que s’ha acabat l’activitat armada. El desarmament és una conseqüència del fet que deixen d’atemptar. Una banda terrorista que no té armes no és res. No penso que ens facin un favor, però tampoc penso posar pals a les rodes.
Vostè pensa que això s’hauria d’haver fet abans?
Potser sí, però no em preocupa tant quan es faci, sinó que efectivament es faci. Si ens haguessin dit fa un any que passaria això no ens ho haguéssim cregut. L’últim atemptat d’ETA a Catalunya va ser fa 16 anys! És ETA qui s’ha de desarmar, però estem parlant d’una banda terrorista que porta 50 anys matant i demanar que d’un dia per l’altre facin coses coherents és complicat. Però mica en mica s’està aconseguint.
|
L’esquerra abertzale porta temps denunciant que el govern espanyol posava dificultats perquè el desarmament es produís.
A vegades els polítics fan les coses pensant en les següents eleccions. Aquest càlcul polític i aquesta utilització partidista de la temàtica del terrorisme, i d’alguns sectors de víctimes, a mi no m’agrada. L’esquerra abertzale té part de raó en això, el govern espanyol podia haver fet més coses. Però tant els uns com els altres intenten calcular que els convé més per a les properes eleccions. El més important és que el desarmament tiri endavant, i a mi m’és igual el tema electoral i partidista.
Quines coses creu que es podien haver fet i que no s’han fet?
Em fa gràcia quan la gent es queixa que hi ha coses que no s’han fet i que en realitat s’estan fent. Per exemple, el tema d’acostament dels presos. S’està fent. Però per apropar els presos d’ETA s’han de complir uns requisits, que els marca la llei. Personalment, que els etarres d’Hipercor estiguin a Canàries o a Vitòria, m’és indiferent. El que vull és que estiguin a la presó el temps que han d’estar, ni un dia més ni menys.
De fet, vostè va anar a parlar amb un dels terroristes d’Hipercor.
Sí, amb Rafael Caride Simón, mentre estava a la presó. Vaig anar a la trobada reparadora perquè ho va demanar ell. Em va enviar una carta a casa, i quan t’arriba una carta del terrorista que t’ha volgut matar demanant-te una reunió per mostrar el penediment pel mal causat i comprometent-se a treballar perquè això acabés bé,... Aquella carta em va arribar abans que ETA digués prou, i això era important. Si portava tants anys demanant a ETA que deixés d’atemptar i que reconeguessin el dolor causat, i un que em va fer mal a mi ho vol fer, no m'hi podia negar.
|
Si efectivament es culmina el desarmament, què creu que s’ha de fer amb els presos?
El que digui la llei. No entendré mai que perquè una banda terrorista deixi de matar, els que han comès delictes de terrorisme surtin al carrer. És una contraprestació que no és legal, d’entrada. Ningú no entendria que perquè uns deixin de matar, d’altres surtin de la presó. La condemna s’ha de complir, això ho tinc claríssim.
També hi ha molt d’enrenou amb els presos malalts...
Insisteixo: s’ha de fer el que digui la llei. I si la llei està malament, s’ha de canviar, però això és tasca dels polítics. A mi m’emprenya molt veure que hi ha víctimes, associacions o portaveus que donen la culpa als jutges. Ells no tenen la culpa que un terrorista surti al carrer, només apliquen la llei que han fet els polítics. A qui s’ha de demanar explicacions és als polítics, no als jutges. Si els presos malalts demostren que ho estan i la llei permet que surtin, doncs perfecte, jo no aniré mai contra la llei.
I què li semblen les comparacions que de vegades es fan entre la violència d’ETA i el procés sobiranista? L’últim a fer-ho ha estat Eduardo Inda...
Bestieses com aquestes les he escoltat sempre. També Margallo va dir que es podia superar un atemptat terrorista però no la dissolució d’Espanya. I qui és el senyor Margallo per dir que un atemptat se supera? Tothom pot dir el que vulgui, però es mereixen una resposta contundent. Qui hauria de donar aquestes respostes són les associacions i fundacions de víctimes, però no ho fan.
Per què?
Fem una reflexió. La presidenta de la Fundació de Víctimes del Terrorisme és Mari Mar Blanco, que també és diputada del PP a Madrid. I, per tant, hem de sortir víctimes a nivell individual a dir que això no és normal. No diuen res perquè seria demanar explicacions als seus. Hi ha gent a la qual no els interessa la pluralitat. Porto treballant per i amb les víctimes 28 anys, i mai els he preguntat a qui votaven. S’han de respectar els drets de les víctimes, i ja està.
Com a víctima, què sent vostè quan escolta unes declaracions com les d’Inda?
Decepció. Em pregunto com pot ser que hi hagi gent que sigui capaç de dir encara aquestes bajanades. Hi ha víctimes que ideològicament no pensen com jo i em diuen el mateix en relació a aquest tema. És un discurs que tenen establert i no hi ha manera de treure’ls d’aquí. A mi em molesta molt aquest tipus de gent que sempre parla bé d’uns i sempre malament dels altres. De debò que no entenc declaracions com les d’Eduardo Inda, són una animalada. No es pot comparar el terrorisme basc, que ha fet 582 víctimes mortals a Euskadi, amb el terrorisme català, que n’ha fet quatre. Llavors et diuen que els jutges i fiscals estan pressionats a Catalunya perquè van escopir a una fiscal. Jo els responc que sí, que un imbècil va escopir una fiscal. Però al País Basc maten set jutges amb quatre trets al cap i ho compararàs amb una escopinada? Ja n’hi ha prou! Aquí tenim seny, i dialoguem i negociem, i en d’altres indrets llegeixen aquestes coses i es pensen que els catalans estem matant al carrer.
Vostè prendrà mesures contra Inda?
No, perquè ja sé de gent que ho ha fet: DRETS. I em sembla molt bé l’estratègia: presentar una queixa per tal que el comitè deontològic del Col·legi de Periodistes el reprovi, i que calli d’una vegada. Jo no tinc els recursos econòmics com per ficar-me en una història d’aquestes. Però si algú ho fa, li dono ple suport. Sembla que hi ha gent que encara té ganes que algú posi una bomba en un contàiner és molt trist. I de veritat que ja n’hi ha prou.
|
ETA matava per demanar la independència d’Euskal Herria. És un argument que se sol fer servir per deslegitimar el procés català...
Jo dubto que ETA matés per la independència del País Basc. Si haguéssin tingut tres dits de front, haurien parlat. No m’agrada gens relacionar independentisme amb terrorisme. Conec moltes víctimes molt independentistes. Una noia a la qual ETA va matar la seva mare a Hipercor va dir en una entrevista que allò no té res a veure amb que ella sigui independentista. Això aquí ho entenem perfectament, però fora d’aquí és més complicat. I més encara si els venen la moto que independentisme és igual a terrorisme. ETA amb qui matava per la independència del País Basc? Amb un gallec? Amb dos germans Troitiño nascuts a Palència? Amb Mercedes Ernaga, de Navarra? O amb gent nascuda a Almeria i Salamanca? Molt bascos tots... Hi ha alguna cosa més al darrera, que pot ser un tema econòmic, una trama civil i empresarial bestial. Poc a poc tot això s’ha anat desmuntant, fins que ETA al final se n’ha adonat que els han desmuntant el negoci.
Ara vostè feia referència al fet de parlar. Arnaldo Otegi no para de denunciar que els van dir que amb violència no es podia parlar de res i que ara, sense violència, tampoc no es pot. El Govern català es queixa precisament d’això, que Madrid no vol parlar de res.
Els catalans som fenicis, dialogants. Ens agrada negociar, parlar, asseure’ns, però no ens agrada la violència. I si el Govern català no troba interlocució a Espanya, que segueixi intentant-ho. I si Madrid no els fa cas, que vagin al tribunal d’Estrasburg, o al de l’Haia o l’ONU, però que no hi hagi violència. Parlant es poden fer moltes coses. I la setmana passada van debatre junts Artur Mas i José Manuel García-Margallo.
Vostè ha parlat alguna vegada amb Arnaldo Otegi?
No.
I què li va semblar que vingués a Catalunya i al Parlament?
No em va agradar, però no vaig utilitzar políticament el fet que a mi no m’agradés per matxacar ningú. Si Otegi ve a fer una conferència em sembla bé, però que vingui al Parlament és difícil d’entendre. No em va agradar l’ambient, es podia haver fet d’una altra manera. Però si va servir per donar un pas més perquè tot això acabi bé, estic encantat.
Vostè necessita que ETA demani explícitament disculpes?
Tant costaria? Costaria molt dir que el terrorisme no hauria d’haver existit mai i que va ser un error? Per Hipercor es van disculpar, perquè va ser un error, però han pensat en l’atemptat d’abans d’Hipercor? Perquè uns sí i d’altres no? I han pensat fins i tot en les víctimes policies o guàrdies civils d’atemptats a Catalunya, com Vic o Sabadell? He parlat amb familiars que no entenen perquè es van demanar disculpes per Hipercor i no per tots els altres atemptats. També em quedo amb la importància que té el fet que hi hagi assassins amb 24 morts, com Caride Simon, que un dia es van adonar que s’havien equivocat. Això és un pas. Fer-ho públic és el segon pas. I penedir-se, dir que això no porta enlloc i comprometre’s a treballar perquè tot acabés bé són grans passos. El dolor que han causat no es compensa en absolut amb aquestes declaracions, però molta gent dirà que finalment han reconegut que el que van fer a tanta gent no val per res, només per fotre’ns la vida enlaire. De fet, penso que un dia sí que demanaran disculpes, i reconeixeran el mal causat.
|
Víctimes són totes? És a dir, les víctimes del GAL són víctimes del terrorisme?
Si hi ha sentències que diuen que els GAL eren una banda terrorista, com és el cas, jo no tinc res a discutir a una sentència. Víctimes són totes: les de la triple A, les de l’extrema dreta, les de Terra Lliure, i les del Grapo, etc. Qui és víctima d’un atemptat terrorista és víctima del terrorisme, i punt.
Per quin motiu vostè va decidir abandonar totes les associacions i fundacions de víctimes del terrorisme?
Ara tinc llibertat per dir moltes coses que abans no podia dir. L’any 2009 vaig decidir que passava de les associacions, perquè no m’agradava com s’estaven fent les coses. He escoltat a Mari Mar Blanco dient que desitja la mort de l’etarra Bolinaga. Aquestes declaracions estan fetes com a presidenta de la Fundación de Víctimes del Terrorisme! Està representant un col·lectiu, i jo no estic a favor de la pena de mort. Jo no vull que es morin els terroristes que quasi em maten, vull que compleixin la seva condemna i que quan surtin de la presó em deixin tranquil i facin la seva vida. Vam demanar la dimissió de Mari Mar Blanco, però no ens van fer cas.
