canvi en la CUP per investir a Mas?

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista.  Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.
Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La  reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.
De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.
El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.
Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.
Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.
Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc.  In dubio, doncs, pro procés. Sempre.
Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a  La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.


© ARA

error de Ada Colau: saltar a la política

•La plataforma pide a su ex miembro "valentía política, determinación" y que garantice los derechos de la ciudadanía.
•Le reprocha que hasta el momento no haya habido sanciones para ningún gran tenedor de vivienda que provoca desahucios.
•Le dicen que hay que conseguir la cesión de las "como mínimo 2.591 viviendas que ya se sabe que están incumpliendo en Barcelona".
La Plataforma de Afectados por la Hipoteca ha reprochado a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, que hasta el momento no haya habido sanciones para ningún gran tenedor de vivienda que provoca desahucios a la capital catalana.
Al parecer de la PAH, esto es consecuencia del hecho que el Ayuntamiento "no ha hecho lo necesario" para desplegar totalmente la ley 24/2015 de medidas urgentes para hacer frente a la emergencia habitacional y contra la pobreza energética.


La PAH recuerda que continúa habiendo desahucios en la ciudad, y por eso considera "urgente" hacer el despliegue de la ley para conseguir las "cesiones obligatorias" que se prevén.


En una carta dirigida a la alcaldesa , ex miembro de la plataforma, los responsables de la entidad le recuerdan que ahora hace un mes anunció que el Ayuntamiento negociaba con la Sareb la cesión de 500 viviendas vacías.
Es por eso que en la misiva le preguntan sobre esta cuestión y le subrayan que como entidad la PAH defiende que hay que conseguir la cesión de las "como mínimo 2.591 viviendas que ya se sabe que están incumpliendo en Barcelona

el TC un tribunal polititzat que ha perdut tota credibilitat

Aragonès recrimina a l'alt tribunal que faci de "braç executor de la campanya electoral de PP, PSOE i C's"


ACN Barcelona.-Pere Aragonès, diputat de JxSí, ha avisat aquest dimecres el TC que no farà que Catalunya torni a la via autonomista perquè el procés segueix endavant malgrat la sentència sobre la declaració d'inici del procés. "Allò que el TC va provocar el 2010, la fi de la via autonomista, no ens hi farà tornar el 2015", ha assegurat en declaracions al Parlament, on ha recriminat a l'alt tribunal que faci "de braç executor de la campanya electoral de PP, PSOE i C's". Aragonès ha ironitzat que el tribunal ha anat "a velocitat de llampec per ajustar-se a la campanya" emetent una resolució política tant pel seu contingut, per les formes (utilitzant pràcticament els arguments de l'advocacia de l'Estat) com per una qüestió de temps.
Després de recordar que hi ha recursos de diferents comunitats autònomes contra mesures recentralitzadores del govern de l'Estat que "estan dormint la son dels justos esperant una sentència", Aragonès ja ha advertit que JxSí no reconeix la legitimitat política de la sentència sobre la declaració d'inici del procés.Al seu parer, "el TC pretén anul·lar el resultat del 27-S amb aquesta sentència" i JxSí no permetrà que això passi. En aquest sentit, ha indicat que tiraran endavant les mesures que preveu la declaració perquè ningú pot privar els diputats de la seva iniciativa parlamentària en àmbits on el Parlament ja ha legislat prèviament.

Bonet defensa la universitat pública i els estudis gratuïts en un acte de suport als encausats per la càrrega del 2011

El rector fa costat a la dotzena d'estudiants i treballadors que podrien acabar a judici pels aldarulls al claustre de fa quatre anys


ACN .-El rector de la Universitat de Girona, Sergi Bonet, ha fet costat als 12 estudiants i treballadors encausats per la càrrega policial del 2011 durant la celebració del XXè aniversari de la universitat. El rector ha dit que, en dos anys de mandat, aquest era "el dia" que més sentit tenia ser rector i que creia que havia de donar-los suport perquè –a banda de coincidir personalment amb els ideals que defensen- creu que la universitat ha de ser un "espai de debat i llibertat d'expressió". A més, ha anunciat que convocarà un claustre el 18 de febrer per aprovar una declaració en favor de la universitat pública i on vol que la UdG marqui model i demani que els estudis universitaris siguin gratuïts. La declaració s'enviarà al Govern i a la resta d'universitats catalanes.

ACCUEILACTUEUROPE L'indépendance catalane retoquée par la justice espagnole

La Cour constitutionnelle espagnole a annoncé mercredi avoir révoqué la résolution adoptée le 9 novembre par le parlement de Catalogne, censée marquer le début d'un processus de scission avec le reste de l'Espagne.

C'est une pierre de plus lancée depuis Madrid dans le jardin de Barcelone. La Cour constitutionnelle espagnole s'est prononcée sur la résolution du parlement catalan du 9 novembre, qui devait marquer la première étape de l'indépendance de la Catalogne. Le texte posait le principe d'une proclamation de la république catalane sous 18 mois.

Madrid inflexible

Sans surprise, la Cour a invalidé le processus en révoquant la résolution. "Elle l'a fait à l'unanimité", a déclaré le chef du gouvernement espagnol Mariano Rajoy, en s'en félicitant. La résolution "viole les normes constitutionnelles qui attribuent au peuple espagnol la souveraineté nationale", a affirmé la Cour.

"L'arrêt n'altèrera rien"

Cette décision mettra-t-elle fin à la course entamée par les indépendantistes de la coalition Junts pel Si, qui a obtenu 47,8% des voix et la majorité absolue des sièges aux élections régionales d'octobre. Non, à en croire les déclarations de Francesc Homs, leader du parti séparatiste CDC : "L'arrêt n'altèrera rien", a-t-il assuré. La résolution votée par la coalition affirme en effet que le parlement de Barcelone ne reconnaîtrait pas les décisions des institutions espagnoles, notamment celles de la Cour constitutionnelle. 

Opinion publique incertaine

Mais l'opinion publique catalane n'est pas forcément prête à suivre son parlement dans un bras de fer avec Madrid. D'une part, les indépendantistes donnent le spectacle de la désunion en ne parvenant pas à former un gouvernement. Par ailleurs, selon un sondage du Centre des études d'opinion, dépendant du gouvernement régional, 48,2% des catalans sont opposés à l'indépendance, un chiffre en hausse par rapport au mois précédent.