(Publicat a "El Punt Avui" el 01-Dec-15) El 27-S varen passar tres coses: que va ser un plebiscit, fins i tot per als que deien que no ho era; que l’independentisme va guanyar les eleccions, confirmant una evolució espectacular de la maduresa del nostre país; però que també va perdre el plebiscit. Efectivament, si volem ens podem fer trampes al solitari, però la realitat és que el ‘Sí’ va aglutinar “només” el 48% dels vots, i la resta, eren ‘No’. Els votants d’Unió ho varen fer perquè, tot i tenir Catalunya al cor, no volien parlar d’independència ara. I els de CSQEP, amb el vot deien, “la independència no és prioritària per a mi”, que és com votar ‘no’. Uns i altres tenien opcions equivalents a les quals votar, si la independència els hi hagués sigut prioritària. El mateix es pot dir de la majoria dels partits petits, i ni tant sols una participació normal del vot exterior ens hagués pogut fer superar la barrera del 50%.
Així, quan finalment ens hem comptat, el Sí ha obtingut el 48% dels vots. I, si no fos així, és igual, perquè és així com ho ha valorat la comunitat internacional, sense el suport de la qual no tenim cap possibilitat d’esdevenir independents. Amb un 48% dels vots, no ens donarà suport ningú i, encara pitjor, ningú no ens donarà la legitimitat com per a què intentem avançar cap a la independència. Fer-se a la mar amb la benzina justa per arribar a port pot ser audaç, però fer-ho sabent de sortida que no es disposa de prou benzina, és directament insensat. Irònicament, és ara l’independentisme que ha d’acceptar que el 27-S era un plebiscit, que no s’ha guanyat, i que se n’ha d’acceptar el resultat.
A partir d’aquí pot haver-hi defensors de tibar la corda al màxim amb l’estat espanyol, per a provocar reaccions encara més negatives que les habituals, i així generar més adhesions a la independència. Aquesta és una qüestió d’opinions, però jo crec que no ens convé de cap de les maneres, per molts motius; perquè es sap com es comença, però no com s’acaba i ara mateix, hem comprovat que, com a mínim, podem convocar plebiscits quan vulguem; perquè l’escalada de confrontacions no és gens desitjada per molts (sabent que no podrem sortir-nos amb la nostra ara mateix); perquè no tots els vots independentistes del 27-S són vots absolutament incondicionals; etc... La confrontació amb l’estat espanyol només té un recorregut possible: una escalada constant de les tensions. Val la pena recórrer-lo si al final ens espera la independència, però no sota qualsevol altra circumstància.
Sota aquesta perspectiva, Junts pel Sí va ser una creació magnifica per galvanitzar el Sí, però mai va ser dissenyada per a governar. I lligant amb el fet de què el 27-S va ser un plebiscit, i no unes eleccions normals, el què toca ara és, sense cap mena de vergonya, tornar a convocar eleccions per tal de triar un parlament que hagi d’administrar les nostres migradíssimes atribucions i continuar resistint les envestides de l’estat espanyol.
I quan tornem a convocar un plebiscit? Doncs quan vulguem, però és clar que, amb un tema d’aquesta envergadura, no es poden convocar consultes a diari. Endemés, les opinions sobre la independència, no canvien d’avui per demà. L’enorme majoria dels que avui són independentistes, no ho eren anys enrere. Hi ha un 77% dels catalans que sap que Espanya ens discrimina, i hem de donar prou temps als que no han fet el tomb encara, per a què Espanya acabi de convèncer-los. És només qüestió de temps. Mentrestant, hem de capejar el temporal i governar de forma absolutament exemplar, que, a banda dels diners disponibles, l’ètica i l’austeritat no necessiten la independència per a poder-se manifestar, i res ajudarà tant a creure en un futur millor amb la independència, com la constatació palpable de què realment ens podem governar amb excel·lència.
