Una de les crítiques més
absurdes que es poden fer als progressistes és retreure’ls que esperin que
passi el que no ha passat mai. I és absurda perquè la lenta conquesta dels
drets humans es basa justament a esperar, i a esforçar-se al màxim, perquè el
que sembla impossible sigui possible.
Sense moure’ns del nostre passat, la llista és llarga. No havia
passat mai que la dona pogués votar i fos, sobre el paper, un ciutadà de ple
dret. No havia passat mai que la pena de mort s’abolís. No havia passat mai que
fos delicte vendre una persona; i que ho deixés de ser, en certs casos,
avortar. No havia passat mai que anar al metge sense pagar fos un dret
universal. No havia passat mai que les parelles homosexuals es poguessin casar
i ser pares. No havia passat mai...
No es pot ser progressista sense lluitar perquè coses que no han
passat passin, i sense haver de resistir els cants de sirena que -partint de
l’equació “no ha passat mai” = “no pot passar”- asseguren que “La dona mai
manarà tant com l’home” o que “No hi ha alternativa al capitalisme” o que
“Sempre hi haurà rics molt rics i pobres molt pobres”.
Un cant de sirena que hem sentit molt últimament diu que
“Catalunya no podrà ser mai un estat”, i no és estrany que els que el canten
també assegurin que no ho ha sigut mai. Els esperits reaccionaris no en tenen
prou dient que no és una bona idea, han de deixar clar que és metafísicament
impossible. I ajuda ben poc a desprestigiar-los que alguns sobiranistes hi
responguin afirmant que “L’Estat no serà mai prou democràtic per admetre i
respectar la seva plurinacionalitat”.
Una manera de dir que no passarà el que no ha passat maiés
projectar el passat sobre el present i concloure: “Passarà el que ha passat
sempre”.És una operació que desprèn un ranci fatalisme etnicista: el que diu
que “els catalans estem fets per perdre” (i, no fa tant, deia el mateix del Barça).
Catalunya podria ser un estat i l’Estat podria arribar a admetre
i respectar la seva plurinacionalitat. Respecto i entenc qui, acceptant que són
dos processos possibles, creu que no poden ser paral·lels o que el segon va
massa lent per a la seva pressa. Però també respecto i entenc qui no ho veu
així i pensa que hi ha massa catalans que se senten espanyols perquè sigui
assenyat i viable que el primer desconnecti del segon.
“És l’error de sempre i no el volem repetir”, diran molts
lectors. ¿Sempre és quan? ¿Quants espanyols tenien estudis superiors en aquest
quan? ¿Érem a la UE? ¿Quina era la renda per càpita? ¿Hi havia les TIC? ¿Quants
catalans se sentien espanyols? Hi ha centenars de raons per no estar segurs que
el que era un error ho continuï sent.
Alguns tenen molta pressa però la pressa és mala consellera.
Seria molt irònic que una petita part d’aquesta pressa obeís a la por al
resultat d’un referèndum legal o, pitjor encara, a la por que passi el que
alguns asseguren que no pot passar mai: que partits que respectin les nacions
de l’Estat arribin a ser hegemònics i molts sí passin a no o
a abstencions.
ALBERT PLA NUALART
