fútbol? EPD

La Veu del País Valencià

Fa unes setmanes, mentre els líders més o menys consistents de la Unió Europea (UE) miraven cap a Picanya i s’abaixaven davant David Cameron els pantalons fins a més avall del garró, amb la intenció d’evitar el Brexit –l’eixida del Regne Unit- en el referèndum previst per al proper mes de juny, des d’algun despatx ben connectat entre els USA i UK s’hi col·locava la càrrega per a dinamitar, de facto, un dels elements simbòlics –diners a banda- fonamentals en la cohesió europea. Si més no, en els àmbits populars, cívics i esportius: la Champions League. Els danys col·laterals què, arribat el cas, se’n deriven, afectaran decisivament a les dinàmiques internes d’alguns estats amb la identitat sota sospita, quan no decididament construïda a base d’artificis i espoli financer. Poca broma amb el futbol.
 
 Segons que publicava aquesta mateixa setmana The Sun, cinc empreses futbolístiques britàniques de primer nivell –Manchester United, Manchester City, Arsenal, Liverpool i Chelsea- es disposen a prendre part en un projecte que sentenciaria a mort la Champions League i els actuals campionats domèstics. En el nostre cas, LFP i Copa del Rei. Els cinc clubs de referència en la Premier anglesa es van reunir a Londres per a estudiar el projecte de la European Super League, una operació que impulsa el multimilionari nordamericà Stephen Ross. La jugada consisteix amb un campionat d’àmbit europeu reservat als equips més exclusius, els quals s’assegurarien uns ingressos que millorarien ostensiblement els que actualment perceben per competir a la Champions. A més dels clubs britànics citats, hi hauria reserva de plaça per al FC Barcelona, Real Madrid, Milan, Bayern, potser Paris Saint Germain i algun altre.
 Heus ací la resposta per a la premsa de Covadonga, que preguntava amb displicència pretesament ofensiva contra qui jugaria el Barça si Catalunya assolia la condició d’estat independent. Ara tenen un problema afegit: el Real Madrid, que en alguns imaginaris encarna poc menys que  l’herència dels Tercios de Flandes, també canviarà els presumptes valors patriòtics pel compte d’explotació i les expectatives de benefici. O potser triarà el circuit domèstic per a assegurar-se les victòries contra el Getafe, l’Alcorcón, el Mirandés, la Ponferradina o el Valencia CF? Quan Manuel Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la transició, hi subratllava tres elements que asseguraven la unitat d’Espanya –molt per davant d’altres mites com ara don Pelayo, el Cid, els Reis Catòlics, Guzmán el Bueno, el general Moscardó o Gibraltar español, per no abundar en la col·lecció de cromos i escapularis: la loteria nacional, la Guàrdia Civil i la Lliga de futbol. En qüestions com aquestes pot comprovar-se com el pas del temps esdevé inexorable. De loteries on provar sort, n’hi ha on triar-ne cada dia de l’any. Els efectes de la Loteria Nacional ja són imperceptibles 364 dies i el sorteig de Nadal es dilueix en les hores immediates. La consulta electrònica, a més, difumina les expectatives mediàtiques fins a l’extrem que ni la mateixa premsa de paper fa edicions especials. Sense tricornis en el paisatge urbà ni actituds associades a la coacció política, la Guàrdia Civil no tardarà a recaptar solidaritats inèdites quan s’hi pose de veritat en la negociació del conveni col·lectiu i la desmilitarització del benemèrit cos. I la Lliga, ai, amb l’horitzó sentenciat, ben poc podrà contribuir al fervor d’un patriotisme que difícilment podrà suplantar La Roja. Primer, perquè ja no és el que era. I segon i principal, perquè les empreses futbolístiques no acceptaran de bon grat arriscar allò que costa molts diners, entre la fitxa i el que no està escrit, per a garantir competitivitat i beneficis. Si ja n’hi ha males cares quan envien els jugadors a la “selección nacional”, a poc que la European Super League vaja endavant, la restricció en el subministrament de figures serà tan ostentosa com la negativa del Real Madrid a cedir el Bernabéu perquè el rei d’España done la Copa en una cerimònia desagraïda i acompanyada per xiulades, si la disputen el Barça i l’Athlètic de Bilbao, que intenta apaivagar l’espanyolisme mediàtic. Un altre símptoma de l’escassa adhesió al mapa. Per a tranquil·litat de l’afició, un vestigi sobreviurà al cataclisme. La rivalitat entre el Real Madrid i el Barça. Un conflicte extra-esportiu que ni es crea, ni es destrueix. Senzillament es transforma i s’adaptarà a les noves circumstàncies, passe el que passe amb el caduc mapa d’Espanya.
 Esgotades les referències heretades per una història que corre molt de pressa i amb una unitat de la pàtria innegociable -perquè l’espoli, ni ben presentat en els artificiosos fòrums autonòmics, és innegociable per als vençuts-, el futbol també caurà de l’univers simbòlic associat a la causa patriòtica espanyola. La pròxima guerra freda entre el capital nord-americà i el capitalisme d’estat rus es dirimirà sobre la qualitat dels fitxatges i la propietat dels antics clubs de futbol, mentre alguns estats es remiraran el melic, a veure si ressuscita l’esquadra de Lepanto. I tot perquè els líders més o menys consistents de la UE, preocupats pel Brexit, van oblidar-se de blindar la Champions. The End

el final del fútbol...

Adéu Champions, adéu España



per La Veu PV  


Fa unes setmanes, mentre els líders més o menys consistents de la Unió Europea (UE) miraven cap a Picanya i s’abaixaven davant David Cameron els pantalons fins a més avall del garró, amb la intenció d’evitar el Brexit –l’eixida del Regne Unit- en el referèndum previst per al proper mes de juny, des d’algun despatx ben connectat entre els USA i UK s’hi col·locava la càrrega per a dinamitar, de facto, un dels elements simbòlics –diners a banda- fonamentals en la cohesió europea. Si més no, en els àmbits populars, cívics i esportius: la Champions League. Els danys col·laterals què, arribat el cas, se’n deriven, afectaran decisivament a les dinàmiques internes d’alguns estats amb la identitat sota sospita, quan no decididament construïda a base d’artificis i espoli financer. Poca broma amb el futbol.
 
 Segons que publicava aquesta mateixa setmana The Sun, cinc empreses futbolístiques britàniques de primer nivell –Manchester United, Manchester City, Arsenal, Liverpool i Chelsea- es disposen a prendre part en un projecte que sentenciaria a mort la Champions League i els actuals campionats domèstics. En el nostre cas, LFP i Copa del Rei. Els cinc clubs de referència en la Premier anglesa es van reunir a Londres per a estudiar el projecte de la European Super League, una operació que impulsa el multimilionari nordamericà Stephen Ross. La jugada consisteix amb un campionat d’àmbit europeu reservat als equips més exclusius, els quals s’assegurarien uns ingressos que millorarien ostensiblement els que actualment perceben per competir a la Champions. A més dels clubs britànics citats, hi hauria reserva de plaça per al FC Barcelona, Real Madrid, Milan, Bayern, potser Paris Saint Germain i algun altre.
 Heus ací la resposta per a la premsa de Covadonga, que preguntava amb displicència pretesament ofensiva contra qui jugaria el Barça si Catalunya assolia la condició d’estat independent. Ara tenen un problema afegit: el Real Madrid, que en alguns imaginaris encarna poc menys que  l’herència dels Tercios de Flandes, també canviarà els presumptes valors patriòtics pel compte d’explotació i les expectatives de benefici. O potser triarà el circuit domèstic per a assegurar-se les victòries contra el Getafe, l’Alcorcón, el Mirandés, la Ponferradina o el Valencia CF? Quan Manuel Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la transició, hi subratllava tres elements que asseguraven la unitat d’Espanya –molt per davant d’altres mites com ara don Pelayo, el Cid, els Reis Catòlics, Guzmán el Bueno, el general Moscardó o Gibraltar español, per no abundar en la col·lecció de cromos i escapularis: la loteria nacional, la Guàrdia Civil i la Lliga de futbol. En qüestions com aquestes pot comprovar-se com el pas del temps esdevé inexorable. De loteries on provar sort, n’hi ha on triar-ne cada dia de l’any. Els efectes de la Loteria Nacional ja són imperceptibles 364 dies i el sorteig de Nadal es dilueix en les hores immediates. La consulta electrònica, a més, difumina les expectatives mediàtiques fins a l’extrem que ni la mateixa premsa de paper fa edicions especials. Sense tricornis en el paisatge urbà ni actituds associades a la coacció política, la Guàrdia Civil no tardarà a recaptar solidaritats inèdites quan s’hi pose de veritat en la negociació del conveni col·lectiu i la desmilitarització del benemèrit cos. I la Lliga, ai, amb l’horitzó sentenciat, ben poc podrà contribuir al fervor d’un patriotisme que difícilment podrà suplantar La Roja. Primer, perquè ja no és el que era. I segon i principal, perquè les empreses futbolístiques no acceptaran de bon grat arriscar allò que costa molts diners, entre la fitxa i el que no està escrit, per a garantir competitivitat i beneficis. Si ja n’hi ha males cares quan envien els jugadors a la “selección nacional”, a poc que la European Super League vaja endavant, la restricció en el subministrament de figures serà tan ostentosa com la negativa del Real Madrid a cedir el Bernabéu perquè el rei d’España done la Copa en una cerimònia desagraïda i acompanyada per xiulades, si la disputen el Barça i l’Athlètic de Bilbao, que intenta apaivagar l’espanyolisme mediàtic. Un altre símptoma de l’escassa adhesió al mapa. Per a tranquil·litat de l’afició, un vestigi sobreviurà al cataclisme. La rivalitat entre el Real Madrid i el Barça. Un conflicte extra-esportiu que ni es crea, ni es destrueix. Senzillament es transforma i s’adaptarà a les noves circumstàncies, passe el que passe amb el caduc mapa d’Espanya.
 Esgotades les referències heretades per una història que corre molt de pressa i amb una unitat de la pàtria innegociable -perquè l’espoli, ni ben presentat en els artificiosos fòrums autonòmics, és innegociable per als vençuts-, el futbol també caurà de l’univers simbòlic associat a la causa patriòtica espanyola. La pròxima guerra freda entre el capital nord-americà i el capitalisme d’estat rus es dirimirà sobre la qualitat dels fitxatges i la propietat dels antics clubs de futbol, mentre alguns estats es remiraran el melic, a veure si ressuscita l’esquadra de Lepanto. I tot perquè els líders més o menys consistents de la UE, preocupats pel Brexit, van oblidar-se de blindar la Champions. The End.

prueba irrefutable de que Rusia no amenaza a EE.UU. ni a Europa

Una prueba irrefutable de que Rusia no amenaza a EE.UU. ni a Europa





"Las estadísticas demuestran que si existe una amenaza, la representa EE.UU.", sostiene un portal de noticias francés.






Washington ha invertido incomparablemente más en Defensa que Rusia, sin embargo, los funcionarios de la OTAN siguen tratando de presentar a Moscú como un peligro potencial para Estados Unidos y Europa, denuncia el portal de noticias francés 'Agora Vox'.


"Cualquier reclamación de que Rusia representa una 'amenaza' para otras naciones es desconcertante", señala el portal.

 "Las estadísticas demuestran que si existe una amenaza, la representa EE.UU."

Lavrov: Las acusaciones contra Rusia se desmoronan al recordar Yugoslavia, Irak y Libia

En 2014, Rusia gastó un 4,5% de su PIB en Defensa, mientras que los gastos militares de Estados Unidos cayeron al 3,5% del PIB, según los datos publicados por el Banco Mundial. Esta información habría sido alarmante, pero hay otras cifras que muestran la situación real. El PIB de EE.UU. ascendió a 17,42 billones de dólares aquel año, mientras que el de Rusia era de 1,861 billones de dólares. Así, según el Instituto Internacional de Investigación para la Paz de Estocolmo (SIPRI), en 2014 los gastos militares de EE.UU. ascendieron a 610.000 millones de dólares. Al mismo tiempo, los de Rusia solo llegaron a 84.500 millones de dólares.

"Además, muchas empresas estadounidenses, en particular las empresas de alta tecnología, de forma encubierta trabajan para la industria de defensa", comenta Agora Vox. "Los sectores industrial y militar constituyen la base de la economía de Estados Unidos", agrega.
De este modo, el portal destaca que la retórica antirrusa sirve para distraer la atención de la 'exhibición de la fuerza' de la OTAN en Europa, y que la Alianza usa el llamado 'comportamiento agresivo' de Rusia para justificar su expansión militar en el ámbito tradicional de los intereses rusos.

Las declaraciones sobre la amenaza de Rusia son "una tontería beligerante"
De "tontería beligerante" tildó el congresista republicano Dana Rohrabacher la acusación de la actual Administración estadounidense de que las acciones de Rusia en Siria y Ucrania representan un peligro para su país en un artículo publicado en la revista 'The National Interest'.

Rusia y EE.UU. tienen enemigos comunes contra los que deben luchar juntos. Sin embargo, las ambiciones imperiales impiden a Washington tomar decisiones razonables, sugirió el congresista republicano.


Al comentar la reciente decisión de la Casa Blanca de aumentar en un 200% el presupuesto militar en Europa y solo en un 50% las asignaciones para la lucha contra el Estado Islámico, Rohrabacher, que preside una subcomisión para Asuntos Exteriores del Congreso, recordó que el actual gobierno presidido por Obama practica una política lejos de ser razonable a diferencia de varios de sus predecesores en la Casa Blanca que trataron de rebajar la tensión con Moscú

Trump sobre el 9/11: la CIA de Bush








Jeb Bush y George Bush Jr. temen a Trump porque sabe quién estaba realmente detrás de los ataques del 9/11 ... esta es la verdadera razón porque la abuela de Bush hijo! odiaba tanto aTrump ...

La Retórica de la campaña directa de Trump sigue poniendo nerviosos y paranoicos a los medios de comunicación Judios, porque The New Yorker ha estado amenazando con exponer el encubrimiento de la atrocidad de NUEVA YORK 9/11, que fue facilitado por el tejano de Bush familia y su sindicato del crimen, cuando la fisión impulsada por municiones atómicas de origen-israelíes derribaron las torres gemelas y herramientas de demolición más comunes destrozaron los WTC7 de Larry JUDIO los "treinta piezas de" Silverstein en 9/11.

se acaba el oro?

¿El mundo se quedará sin oro? Expertos vaticinan que pronto será imposible comprar el preciado metal

Los expertos explican qué le espera a la economía mundial en el contexto de la caída bursátil y la debilitación del dólar. ¿Qué pasará con el oro en el futuro?

Max Keiser, presentador del programa 'Keiser report' de RT, discutió con Sandeep Jaitly, miembro prominente de la Nueva Escuela Austríaca de Economía y gestor de fondos de inversión sobre este tema. "La gente tiene que saber que dentro de seis meses es posible que ya no pueda cambiar sus divisas por oro", afirma Keiser. "Exacto. Lo primero que hay que hacer es tener en cuenta las distintas formas que existen de comprar oro. Hay monedas, barras pequeñas y barras grandes. Y cuando se compran y venden barras grandes en el mercado mayorista, estamos hablando de pagos d+2 (pagos dos días después del día de cotización)", explica el experto.


Europa en alerta: Bancos alemanes y varios desconocidos retiran su oro de EE.UU.
"Uno recibe el oro y entrega el dinero fiat (dinero fiduciario, que se basa en la fe o confianza de la comunidad) al cabo de dos días y lo que acabará sucediendo es que el oro no se recibirá al cabo de dos días, sino de tres, de cuatro o de cinco, y el plazo seguirá subiendo. Además, a medida que la disponibilidad de las monedas de oro vaya decreciendo, los poderes tendrán que asegurarse de que todas las casas de la moneda tienen existencias: la británica, la estadounidense, la canadiense, etcétera. El problema es que esas instituciones hasta ahora nunca se han visto en la tesitura de que un ciudadano no pueda comprar una moneda de oro o de plata", sentencia Sandeep Jaitly.


Canadá agota sus reservas por primera vez en 80 años 


¿El precio del oro y la plata podrían alcanzar máximos históricos?
Muchísimas divisas ya han alcanzado máximos históricos. "Hay como 10 o 15 divisas así. Y hay otras que se encuentran muy cerca de batir su récord histórico, solo a un 10%: me refiero al euro, a la libra, al yen, etcétera", constata Keiser. "El oro solo registra descensos importantes respecto al dólar, lo cual se debe a que como el oro cotiza en dólares y el mercado de futuros y del dólar se pueden manipular mediante técnicas artificiales como los intereses negativos, es posible mantener la ilusión de que el oro no marcha bien frente al dólar", añade. "Hasta que llega un punto en que cuando una persona quiera comprar oro, le dirán: 'Lo sentimos, no hay oro disponible'", concluye Keiser