Frau en la construcció de l'AVE

INVESTIGACIÓ DE FRAU EN LA CONSTRUCCIÓ DEL TREN D'ALTA VELOCITAT A BARCELONA Per Leslie Singla 28 de de juny de, l'any 2016 Tancat dimarts 28 de Juny de persones més van ser detinguts a Barcelona. Són sospitosos d'haver desviat diners relacionat amb la construcció del tren d'alta velocitat a Barcelona. Un nou capítol en el cas de presumpte frau en tot el tren d'alta velocitat funciona. La policia va detenir el matí del dimarts 28 de juny per 14 persones a Barcelona i Madrid. L'operació va començar a les 7:30 a les oficines d'Adif a la Sagrera i Sant Andreu. Els detinguts estan relacionats amb un presumpte mal ús de diners públics per a l'obra de l'AVE (tren d'alta velocitat) a la Sagrera, a Barcelona. En concret, els investigadors sospiten que els fabricants han fet comptes per valor de 82 milions d'euros qu'Adif, l'empresa que gestiona la xarxa ferroviària a Espanya, hauria pagat per un treball que no era feta per les empreses de construcció. La policia també va registrar les llars i oficines corporatives a Barcelona i Madrid a la recerca de proves. L'enquesta és part del jutge anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled. Hi hauria observat diferències entre la suposada treball realitzat i la realitat. El treball consisteix en els camins d'accés, la construcció de l'estructura i la construcció de la plataforma de la línia de tren d'alta velocitat de Sant Andreu-La Sagrera, al Nus de la Trinitat. Amb diversos índexs, el jutge sospitós de malversació, tràfic d'influències i falsificació de documents. És el responsable de les empreses ADIF i de la construcció que es van adjudicar els contractes per a la construcció d'estructures relacionades amb trens d'alta velocitat. múltiples investigacions Segons el diari El Periódico , entre els detinguts eren els responsables d'Adif. Hi ha Rafael Rodríguez exdirector de la Zona Nord-est i excap de les obres a Barcelona i França TGV, i també l'ex administrador d'infraestructures Adif Jaime García. Aquestes dues persones han estat detingudes durant l'operació Yogui en de maig de 2014 un informe sobre la sospita de malversació d'aproximadament sis milions encara en el context d'aquests TGV treballa a Barcelona. Al final, seria més de 30 milions suposadament malversat, la investigació està encara en curs. Les detencions d'aquest 28 dimarts, juny per només una operació més en la llarga història d'un suposat frau en relació amb els costos addicionals de construcció d'Adif a Barcelona. Els investigadors assenyalen que hi ha moltes similituds entre avui i l'operació de 2014.

‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?

‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?
«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»


VilaWeb.cat  



«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»

Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però en versió espanyolista: així com els segons viuen en el confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya: que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que, amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un ‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.
Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma, altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’ amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre. És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin mal, ens han de picar al nas propi.
Doncs això, que davant la perspectiva d’una emocionant ‘primera vegada’, els ‘comuns’ tenen una il·lusió que no se l’acaben. I quina enveja que (em) fan, no és ironia. La il·lusió catalana ha canviat de bàndol, i els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.
Els ‘comuns’ ho han d’entendre: els ‘indepes’ estem de mal humor perquè el seu pragmatisme no el sabem tenir. I ens hi emprenyem, ells que no tenen gens de culpa d’haver estat més llestos que nosaltres. I, crescuts com van, ens demanen que no ens equivoquem d’adversari, que els ‘comuns’ són els únics aliats que podrem tenir si mai els hem de menester. I que atacant-los com ho fem dinamitem aquesta hipotètica aliança futura, i que, eheem… posats a demanar, que diumenge els votem. És admirable. Que els donem suport, ens demanen, per ajudar-los a fer fora no sé qui de no sé quin govern que ens importa un rave. I és que, quan manin els seus, aconseguiran el que no ha aconseguit mai ningú en tota la història i, com diu el líder Iglesias, ja no voldrem marxar d’Espanya mai més. Jo no sé com tot això no se li havia acudit a ningú abans.
Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara. I es dediquen a fer partidisme, confonent deliberadament la tasca titànica de fer un nou país amb quelcom tan vulgar, en comparació, com fer un simple govern. I jugant hàbilment la carta de dir que tenen independentistes a les seues files, però sense haver-ho de demostrar mai, ara troben injust el tracte que reben dels qui volen d’aliats. Home: tot això, abans de demanar el vot, ens ho hauríem de fer mirar.
Dit això, i acabo, no estic pas en contra d’ajudar els ‘comuns’ a fer el canvi que somien. Els ‘indepes’ tenim molt per aprendre’n, d’ells, ja ho he dit abans. Per tant, no defensaré mai els atacs que rebin del sobiranisme, no veig el sentit de pagar amb ingratitud la ingratitud. Tothom qui vulgui millorar el país que estima té dret a intentar-ho a la seua manera. Ara bé: si es tracta de ser aliats, demostrem-ho amb fets. Si jo fos un partit ‘indepe’ que es presenta diumenge, els recolliria el guant proposant un tracte: jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra. Liquidem el processisme i l’espanyacanvisme d’una vegada, posem objectius, i, sobretot, posem terminis: és molt bonic riure’s dels ‘divuit mesos dels processistes’, o de la seua ‘tornada al referèndum’ (unilateral!); però la promesa del referèndum pactat, que implica un canvi inèdit d’hegemonies a Espanya, no pot ser per un període que vagi des d’avui fins a l’eternitat.
© Partal, Maresma i Associats sl

Brexit: ¿Lágrimas de la Oligarquía Global por el Fracaso de sus Artimañas?






Brexit: ¿lágrimas de la oligarquía colonial en negocio fracasado?

Los dirigentes de la Unión Europea (UE) exigiendo que el Reino Unido empiece el proceso para salir del bloque europeo lo más pronto posible.
La reacción destemplada de los dirigentes de la UE ante el éxito del Brexit y su imposibilidad de negarlo, se ha manifestado en su declaración realizada el viernes 24 de junio (día de la aprobación del referéndum) exigiendo que el Reino Unido empiece el proceso para salir de la UE lo más pronto posible.
El comunicado difundido por los presidentes del Consejo Europeo, la Comisión Europea (CE), el Parlamento de Europa (PE) y el primer ministro de los Países Bajos, Donald Tusk, Jean-Claude Juncker, Martin Schulz y Mark Rutte, respectivamente, dice lo siguiente:
“Esta es una situación sin precedentes, pero estamos unidos en nuestra respuesta a ella…
El Reino Unido debe salir de la Unión lo más pronto posible, sin importar lo doloroso que será el proceso”.
Schulz, Presidente del Parlamento Europeo, ha sido aún más enfático en la representación de esta propuesta al anunciar que el liderazgo de la UE mantendrá reuniones para diseñar estrategias destinadas a impedir las posibles reacciones en cadena que podría provocar el Brexit, y ha asegurado que el Reino Unido (y por tanto la ciudadanía), lamentará su decisión.
Lo fundamental de este proceso, además del resultado imprevisible dada la manipulación de la información y especialmente al concluir la votación al darle extraoficialmente el éxito al Remain (permanencia) por un 52% lo que no fue cierto, es que se ha descubierto tres tramas que hacía la Corporatocracia para impedir el triunfo del Brexit.
En primer lugar, toda la información que recibía el mundo desde los más importantes medios al servicio de los intereses oligárquicos fue una completa mentira indicando cifras falseadas al planeta.
Prácticamente nadie en Europa ni en América, por ejemplo, daba por seguro el triunfo del Sí al alejamiento, lo que se constituyó en una revelación pues demostró el poder ciudadano y la capacidad de sostener sus propias convicciones pese a la presión mediática extrema.
Es muy posible que haya influido en esta decisión un rechazo a la  campaña del ocultamiento de la verdad y el sentir del pueblo británico, hastiado también de ser manipulado por su gobierno.
En segundo lugar, se realizó una campaña del terror de tal suerte que “salir” era un sinónimo de naufragio, atentado a la soberanía, desprecio a la clase trabajadora, hundimiento del país, lo que no sirvió finalmente. 
La estrategia fue desmontada y no les valió decir que Rusia haría una fiesta en el Kremlin si ganaba el Brexit, como lo sostuvo la candidata Clinton y la dirigencia rusófoba.
En tercer lugar, la campaña táctica “Unidos Venceremos” de la Corporatocracia, no fue suficiente pese a que se confabuló toda la clase dominante del planeta representado en instituciones que son el núcleo de los megamillonarios del orbe, ya que la imbricación de todo el poder capitalista de los regímenes autoritarios de las potencias se reflejó en la política.
Con claridad se vio el abrazo solidario entre Wall Street, la cuestionada Christine Lagarde como presidenta del FMI y la OTAN.
Ahora bien, el efecto que puede provocar este éxito independentista tendrá que verse en el tiempo aunque dirigentes reconocidos de Italia, Francia y Holanda, entre otros, plantean la necesidad de iniciar el “Exit” europeo. No sin razón, el presidente de la Generalitat en Cataluña (España), reconocía la importancia para las naciones sin Estado.
En América del Norte, en el propio seno de Estados Unidos, ya los ciudadanos de Texas comienzan a promover su secesión del país.
Las amenazas no se han hecho esperar aunque Angela Merkel ha señalado el camino: por un lado, analizar, por otro, controlar, y finalmente golpear a Gran Bretaña.
Lo anterior significa reconocer que la derrota procede de la insuficiencia de las amenazas mediáticas y de la conciencia británica que empieza a darse cuenta que son carne de cañón en una posible guerra de confrontación con Rusia o China ya que ha sido declarado un Estado vasallo. Impedir que otro país salga a toda costa será un objetivo imprescindible y para ello se utilizará todas las herramientas posibles…todas.
Obviamente las expresiones de tristeza (“es un día triste para Europa”), esbozadas por numerosos líderes, no son ciertas ya que han sugerido grandes castigos a los insubordinados todo lo cual demuestra angustia e impotencia.
Más bien, es una derrota de las grandes empresas multinacionales que conformaron la Unión Europea como un bloque económico, de globalización comercial y mercados abiertos, con el objeto de vender productos e importar con mano de obra barata,
Lo que sucederá ahora es incierto pues se verá una gran actividad mediática para “controlar los daños colaterales”.
Finalmente, las declaraciones de Donald Trump sobre el 'Brexit', en tanto candidato republicano a la presidencia de EE.UU,  considerando este triunfo como  algo grandioso y fantástico, confirma la oposición de Wall Street a su propuesta y el boicot de los Medios al proyecto presentado pues contradice en este aspecto a las élites coloniales en cuanto estrategia económica mundial.
Su frase: "Recuperaron su país, al igual que vamos a hacer nosotros con EE.UU", es la declaración de que las armas, la inmigración y el trabajo, serán sus banderas.
http://www.hispantv.com/noticias/opinion/279886/brexit-union-europea-reino-unido-desintegracion

Espanya contra tots

«España contra el comunismo y con miedo a la guerra civil» i contra el catalanisme


Els resultats electorals del 26 de juny del present, han donat com a resultat que el PP hagi tret 137 escons en comptes dels 123 que tenia, o sigui 14 més.
Pel que fa al PSOE, 85. Podemos 71. Ciudadanos 32, en tenia 40, per tant ha perdut 8.
A Catalunya, En Comú, 12 com les anteriors eleccions, però ha baixat en vots. ERC, 9 com les anteriors, però ha augmentat en vots. CDC 8, però ha baixat en vots. PSC 7, en tenia 8. PP 6, augmenta un. Ciudadanos 5, però ha baixat en vots.
Espanya ha votat el PP a pesar de la corrupció generalitzada d'aquest partit i la manca de desenvolupament econòmic i social que ha suposat la seva política. Aleshores com s'explica el vot?
Les enquestes majoritàriament donaven al PP guanyador, però per molt poca diferència amb el segon, que bastants deien que seria Podemos. Fins i tot, algunes enquestes deien que Podemos, podia guanyar. També deien que el PSOE, seria tercer.
La realitat ha estat un altre. Igual Podemos ha estat identificat amb el comunisme i, fins i tot, alguns tenien por a una guerra civil si guanyava aquest partit. Algú pot creure que faig una muntanya d'un gra de sorra. Però vaig escoltar una dona en el meu municipi que li deia al seu marit -en castellà- que a veure si podia venir una guerra civil i, aquest li va dir, però com dius això i, ella li va respondre, t'ho dic a tu. Però el cert, és que molts han pogut vincular Podemos amb el comunisme per les relacions amb Veneçuela i per la seva aliança amb IU. I així, tenir por a una guerra civil.
El cert, és que el PP és un partit hereu d'AP, amb orígens lligats al Franquisme, que fins i tot, té hereus físics de membres de l'aparell Franquista. El cert, és que la Transició amb l'amnistia va tapar en fals la memòria històrica de la guerra civil i el Franquisme i, va mantenir una ideologia poc democràtica.
Algú pot retreure que durant molts anys va governar el PSOE, però podríem dir, que deixant de banda l'abandonament del marxisme, després va venir la renuncia a una socialdemocràcia reformadora per anar cap un capitalisme liberal amb els pactes de la Moncloa i el canvi ideològic de l'OTAN. També podríem recordar què va significar el GAL. En conclusió, que el PSOE no s'ha diferenciat de molt amb el PP, fins i tot amb el tema de la corrupció. Fen una comparació, que molts considerant com a desafortunada, el bipartidisme d'aquests anys podia tenir cert regust al període de la Restauració Espanyola del segle XIX que va entrar en crisi a principis del segle XX.
Una altra factor a tenir en compte és l'econòmic, Espanya em sembla que continua sense una modernització industrial científica tècnica adequada i, això, encara afavoreix una manca de conscienciació política de la població, que amb una manca de possibilitat de participació política més activa, fa que aquesta massa social no sigui crítica i continuï amb certes mentalitats de l'antic règim o conservadores.
A aquest factors, haurien d'afegir l'anticatalanisme. Una oposició a Catalunya o el que significa i al pensament nacionalista català així com a la llengua. Alguns poden dir que no, que torno a exagerar, que certament va haver un passat Franquista, però que ara no hi ha per tant. El cert, és que podria dóna proves d'anticatalanisme en el segle XIX, XX i en l'actualitat. La prova final ha estat la publicació de les gravacions entre el ministre espanyol d'interior i el cap de l'ofici antifrau de Catalunya; unes converses que volien implicar partits polítics i persones afins a la independència de Catalunya en delictes o que anaven a crear proves falses per desprestigia el moviment nacionalista català. Des d'Espanya pràcticament no s'han aixecat veus contra aquesta aberració antidemocràtica.
Sembla que fins i tot, molts espanyols han trobat correcte dita guerra bruta contra Catalunya i han justificat les males arts per evitar una independència de Catalunya. Sembla que no els importava massa el control de la policia, ni de la justícia per part del govern executiu o, la dita manca de divisió de poders de l'Estat espanyol. El cas, era que havia que fe la guerra als catalans i que tot era justificat!?
El trist, és que hi ha catalans que els han votat, catalans que no els importa gaire tot això o que els hi hagin destrossat la seguretat social a Catalunya tal com indicaven les converses. Igual era perquè aquests catalans no necessitaven dita seguretat social ja que es podien pagar una sanitat privada. Igual era perquè dits catalans si no se la podien pagar, el seu sentiment nacionalista espanyol era tan gran que justificava la pèrdua de dita sanitat. Igual era perquè desconeixien dites converses o perquè si les coneixien no s'ho acabaven de creure i tenien fe en la força política que els representava a pesar de les realitats objectives en contra. Sigui pel que sigui, és patètic, ominós i putrefacte.
També és angoixant com altres han criticat la corrupció de la sanitat pública catalana, però no han obert boca dels comentaris de dites converses pel que fa a això. De fet, continuen en la seva dèria de voler acabar amb CDC com si fos l'enemic a batre o l'única corrupció possible. Es força estrany aquesta tàctica i, després, parlar d'un suport dels sobiranistes per governar Espanya amb un govern d'esquerres. Així, també, altres també es van acarnissar amb aquesta força independentista ; no vaig a negar que no en tenia cap confiança ni ho veia clar si ells governaven el procés, però el trencament amb UDC i l'actitud em van fer acceptar-la com a força necessària per aconseguir un estat nacional català. El tema del No als pressupost va ser un error, però crec que va ser una equivocació històrica, que els hi passarà factura als que es van oposar i, que en part va perjudicar el camí cap a la llibertat del nostre poble.
En conclusió, el que passi amb el govern d'Espanya poc m'importa, poden fer el que vulguin sempre i quan ens deixin tranquils. El que m'interessa és Catalunya i aconseguir l'estat nacional català. Per això no ens hem de deixar enlluernar ni per reformes constitucionals ni per suposats referèndums. De fet, si hi ha un pacte PP-PSOE, la reforma constitucional federal del PSOE que no era res, encara serà menys i serà més una reforma centralitzadora. Un pacte del PSOE amb Podemos no va a cap banda perquè els hi faltaria 10 escons per la majoria absoluta. Els que han votat En Comú Podem, haurien de veure que no poden res, per molt que diguin que són la primera força a Catalunya. La suma de ERC i CDC són 17 escons i ells en tenen 12, que igual si els sumen al PSC-PSOE fan 19 i han guanyat, el que no sé és el què han triomfat ja que el federalisme de boca del PSC està subordinat al centralisme disfressat del PSOE i, el referèndum fals de Podemos no està acceptat pel PSOE-PSC.
Catalans, les forces nacional catalanes són les úniques possibles que poden aconseguir un canvi de règim de la monarquia a la República i, aquesta serà catalana. També poden ser les úniques que poden fer un canvi cap una societat millor, més social i més democràtica. Però per això, necessitem el suport i l'aportació dels ciutadans de Catalunya. Que cada un faci el que pugui i participi com pugui en aquest tema tan cabdal per la nostra societat. Per Catalunya

Les claus del sorpasso 'lent' d'ERC

Les claus del sorpasso 'lent' d'ERC a CDC: 2 províncies i 13 capitals (més)



Sorpasso d'Esquerra sobre Convergència a ritme lent, però constant. Aquesta és la dinàmica de la pugna que, matisada pel fet de compartir el Govern i el grup parlamentari de JxSí des del 27-S, mantenen ERC i CDC, ara com ara, amb saldo favorable als republicans, com ha tornat a confirmar el 26-J.
El tàndem Rufián-Junqueras, si bé ha mantingut els mateixos diputats al Congrés (9), com també ha succeït en el cas de la CDC encapçalada per Francesc Homs (8), ha ampliat la diferència en vots absoluts i percentatge sobre els convergents, als quals han superat com a primera força en dues circumscripcions provincials, Lleida i Girona, i en 13 capitals de comarca que se sumen a les 11 on ja havia guanyat les anteriors eleccions generals.
1. Tercer 'sorpasso' global
ERC va obtenir diumenge 629.000 vots i 9 diputats i CDC 481.000 i 8 diputats. Val a dir que no és el màxim dels republicans en xifres absolutes, establert el 2004 per la candidatura que va encapçalar Josep-Lluís Carod-Rovira amb 652.000 paperetes, tot i que sí en nombre de diputats, com ja va succeir el 20-D.
Els republicans acumulen tres sorpassos sobre CiU/DiL/CDC amb la incògnita de què hagués succeït el 27-S si haguessin acudit amb llistes separades a les urnes. El primer sorpasso es va produir a les europees del 2015: ERC va assolir 46.000 vots més que CiU. El segon es va produir un any després, a les eleccions espanyoles del 20-D, a les quals els dos partits independentistes van decidir concórrer per separat després d'anar junts a les catalanes del 27-S, si bé, el marge es va fer més estret: 34.000 vots més ERC que DiL. L'avantatge ha tornat a ampliar-se, ara amb més intensitat, en les del 26-J, amb un saldo favorable als republicans de 148.000 vots, si bé només s'ha traduït de nou en 1 diputat més que CDC. En totes tres convocatòries no ha participat la CUP, la qual cosa podria haver beneficiat els republicans. La representació conjunta dels independentistes al Congrés dels Diputats –la més alta de la història– es manté, amb 17 escons.
2. Primera força 'provincial' a Lleida i Girona
ERC va superar DiL a les eleccions espanyoles del 20-D a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona i ha revalidat aquesta posició en el 26-J, ampliant l'avantatge, tot i que En Comú Podem s'ha mantingut com a primera força. A Barcelona, ERC creix l'equivalent al 37,5% dels vots perduts per CDC i a Tarragona, el 20%. En xifres absolutes, a Barcelona, ERC supera CDC en 113.000 vots, el que equival a un 76,35% del total de l'avantatge a tot Catalunya, als quals se sumen els 20.000 més obtinguts a Tarragona.
Més discret és el sorpasso en termes de vot absolut a Lleida i Girona (5.000 i 9.000 vots, respectivament, a favor d'ERC), però en termes qualitatius és especialment significatiu atès que els republicans han desplaçat CDC en totes dues demarcacions i s'han situat per primera vegada com a primera força. No obstant això, els increments d'ERC no expliquen tampoc en aquest cas les pèrdues de CDC. A Lleida, ERC guanya 1 miler de vots mentre que CDC en perd 8.000 respecte als anteriors comicis; i a Girona, ERC suma 2.000 vots mentre que CDC en perd 11.000.
3. ERC 'pren' Girona ciutat a Puigdemont
ERC ha superat CDC en les quatre principals capitals catalanes, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. En les dues primeres amplia la distància que ja va aconseguir el 20-D, a Lleida la supera per primer cop i també a Girona, l'alcaldia de la qual ocupava l'ara president Carles Puigdemont, on, a més, aconsegueix ser primera força. Curiosament, a Girona la pugna s'ha resolt amb uns dos-cents vots a favor d'ERC, que n'obté 10.400, els mateixos que va assolir CDC el 20-D. No obstant això, En Comú Podem s'ha mantingut com a primera força a les ciutats de Barcelona, Tarragona i Lleida.
4. CDC, descavalcada en 13 capitals de comarca
Molt més espectacular és el tomb que s'ha produït a les capitals de comarca. Si fins al 20-D era DiL la formació més votada, l'hegemonia global ha passat aquest diumenge a ERC, que ha descavalcat els convergents de la primera posició en 13 d'aquestes ciutats. Sumades a les 11 en què ERC ja va ser primera força el 20D, el mapa resultant és clarament favorable al groc republicà, amb un total de 24 sobre les 42 existents, inclosa l'última capital incorporada, Moià. De resultes del sorpasso a les capitals, CDC ha reduït la seva primacia de les 18 del 20-D a les 5 actuals. ECP ha estat primera força en 12 (les mateixes que el 20D) i, finalment, el PP s'ha imposat en una –Vielha– al PSC.
A les comarques de Barcelona, ERC desplaça CDC a Igualada, Manresa i Berga, i manté Vilafranca del Penedès i Moià. CDC només reté Vic per 23 vots de diferència sobre ERC. En Comú Podem ha repetit resultats com a primera força a Barcelona, Sant Feliu de Llobregat, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Terrassa i Granollers.
Pel que fa a les comarques de Tarragona, ERC desplaça CDC a Móra d'Ebre i a Gandesa, i manté Valls, Montblanc, Amposta i Falset. CDC no aconsegueix ser primera força en cap capital tarragonina. ECP ho ha tornat a ser a Tarragona, Reus, Tortosa i El Vendrell.
A les comarques de Lleida, ERC desplaça CDC a la Seu d'Urgell, Balaguer, Sort, Cervera i Tàrrega, que suma a Les Borges i Solsona, on ja va ser primera força. CDC manté Mollerussa i Tremp, en aquest cas per un sòl vot de diferència sobre ERC. A Tàrrega, els republicans s'han imposat per 4 als convergents, d'acord amb els resultats encara provisionals. ECP ha tornat a ser primera força a Lleida i El Pont de Suert. I el PP a Vielha, on desplaça al PSC.
Quant a les comarques de Girona, ERC desplaça CDC com a força més votada a Olot, Girona i Banyoles, i consolida la primera plaça a Figueres, la Bisbal i Santa Coloma de Farners. CDC manté Puigcerdà, on s'ha imposat a ERC per 38 vots, i Ripoll. ECP no ha aconseguit ser primera força en cap de les capitals gironines.