la verdad sobre la guerra de Irak y las conspiraciones ocultas

Cuando el Presidente George Bush padre asintió que las fuerzas conducidas por los EE.UU. hicieran una carnicería a más de 300.000 hombres Irakíes adolescentes en los comienzos de los 1990, él llamó a esta guerra el Nuevo Orden Mundial.  De hecho no era ésta una guerra sino un “festival sangriento” en donde los Irakíes le habían dicho a Bush solo semanas antes que ellos abandonarían aKuwait pero Bush decidió seguir adelante y matar a estos soldados indefensos.  Solamente 50 Americanos perdieron sus vidas en esa llamada guerra, la mayoría de ellos en fuego amistoso.

La presente crisis de otra invasión Americana conducida por su hijo es también parte de la agenda del Nuevo Orden Mundial.  Detrás de este Nuevo Orden Mundial están 13 familias corporativas —algunas de las más ricas del mundo— que incluye no solo a los Rockefellers y los Rothschilds sino también a los Morgans y a otros.  Estas familias, todas multi-billonarias, son llamadas los Illuminati, y están al presente corriendo asustadas de una organización llamada la Federación Galáctica de extraterrestres humanos quienes están en naves espaciales rodeando a este planeta y demandando cambio.

Estas familias Illuminati quieren imponer y mantener el “súper capitalismo” y con él su gobierno mundial de facto.

Una Catalunya sense barreres

XAVIER GRAU Barcelona17/11/2016 00:00

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Josep Rull, creu que l’actual sistema de gestió de les autopistes i autovies a Catalunya comporta un doble greuge comparatiu. Un greuge amb Espanya, on hi ha moltes més autovies sense peatge. I també un greuge entre algunes comarques catalanes que paguen més peatges que d’altres. Per això, el conseller va assegurar ahir que el Govern està treballant en l’elaboració d’un nou model de gestió d’aquest tipus de vies i que pot acabar amb el vell model dels peatges de barrera.

Ho va dir durant la clausura d’una jornada sobre infraestructures organitzada per la Cambra Oficial de Contractistes d’Obra de Catalunya (CCOC). Rull va indicar que espera tenir definit el model abans de sis mesos i per a això s’estan mantenint reunions amb col·legis professionals, sindicats, patronals, universitats i grups parlamentaris, en una reflexió conjunta sobre “com s’ha de finançar la xarxa viària” que “permeti superar una situació de greuge comparatiu en el pagament de peatges”. Sense avançar el model, el conseller sí que va qualificar d’interessant l’eurovinyeta -una taxa al transport per camió regulada per directives europees per fer front als costos que comporta l’ús de vies com autopistes o túnels- i va apostar pel pagament per ús i per contaminació i per tenir en compte criteris de sostenibilitat i seguretat.

De fet el seu predecessor en el càrrec, Santi Vila, va intentar implantar l’eurovinyeta a l’Eix Transversal (C-25), però es va fer enrere. La taxa es va arribar a crear, però la seva implantació es va condicionar al fet que el govern espanyol la imposés també a l’autovia A-2, cosa que la llavors ministra de Foment, Ana Pastor, no va fer.

Final de concessió

De fet, l’ara presidenta del Congrés, en la seva etapa de ministra, es va pronunciar reiteradament en contra d’allargar els peatges a les autopistes. Entre les primeres vies de peatge que esgotaran la concessió hi ha l’AP-7 en el seu tram sud (entre Cambrils i València), que finalitza el 2019; i el tram nord de l’AP-7 (entre Cambrils i la Jonquera), a més de l’AP-2 (entre el Vendrell i Tarragona), que finalitza el 2021. Aquestes concessions són de l’Estat i el nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, no s’ha pronunciat encara sobre el model. En el cas de les concessions de la Generalitat, les primeres a vèncer seran la C-32 al Maresme i la C-33 al Vallès, el 2021, i el conseller Rull ha reiterat diversos cops que l’època de prolongar els peatges s’ha acabat.

Les declaracions del conseller Rull es produeixen en un moment de possibles canvis en el model d’autopistes. D’una banda, per primer cop s’acosta el venciment de concessions i, de l’altra, el govern central haurà de rescatar dues autopistes de peatge a Madrid (R-3 i R-5), el que li pot arribar a costar fins a 1.000 milions d’euros. A Catalunya el Govern també analitza el possible rescat de la C-17 entre Vic i Ripoll, una concessió de Cedinsa que té peatge a l’ombra, un sistema en el qual el Govern paga a la concessionària en funció del trànsit. La concessió és propietat de les constructores FCC, Comsa, Copisa i Copcisa i no s’acaba fins a l’any 2039. Per al Govern comportarà una despesa d’uns 200 milions fins aquella data i calcula que rescatant-la ara se’n podria estalviar 120.

Però l’opció de rescatar altres vies de peatge està descartada per l’elevat cost. A l’estiu, el conseller va dir al Parlament que rescatar les autopistes de peatge que són concessió de la Generalitat podria costar entre 2.000 i 3.000 milions.

El pes de Madrid

El canvi del model també arribarà impulsat des del govern de Madrid, que estudia un canvi que li permeti mantenir les infraestructures viàries i, alhora, complir amb els objectius de dèficits marcats per Europa. El diari El Economista publicava aquesta setmana que el govern de Rajoy, dins la negociació dels pressupostos per al 2017, s’està plantejant introduir l’eurovinyeta per gravar el transport amb vehicles de més de 3,5 tones.

Que el model està canviant també ho demostra l’estratègia d’Abertis, la principal empresa espanyola del sector, que s’ha bolcat en la seva expansió a l’exterior, allargant les concessions a França i Puerto Rico, i fent-se fort amb noves inversions a Xile i Itàlia. La companyia que presideix Salvador Alemany, a més, aspira a entrar en el mercat britànic, on ha presentat una oferta per una autopista, l’M6 Toll, i en el mercat mexicà, on veu oportunitats de créixer. I l’emblemàtica AP-7 la dóna pràcticament per perduda.

LES CLAUS

1. Per què es planteja ara un canvi de model?

Perquè el venciment de les primeres concessions s’aproxima. A més, l’època de les retallades i els ajustaments fiscals fan replantejar a les administracions la inversió en infraestructures i, sobretot, el finançament del seu manteniment.

2. Quins són els principals sistemes de pagament?

A Catalunya una gran part de les vies de gran capacitat són autopistes de peatge, en règim de concessió. En el cas de l’Estat, una gran part són autovies sense peatge que es van pagar amb càrrec als pressupostos. Les retallades van portar a buscar nous sistemes, com el peatge a l’ombra, pel qual la concessionària cobra en funció del tràfic però no dels usuaris, sinó del govern.

3. Què és l’eurovinyeta?

És un model creat per la UE en el que els camions paguen per utilitzar les vies d’alta capacitat. Serveix per sufragar els costos de manteniment de la via i l’impacte del transport al medi ambient

Una Descripción Concisa de los Illuminati Por David Icke

Tomado de:http://www.davidicke.com/icke/articles/illuminati.shtml.  Original en Inglés, traducción al Español por Luis Prada.

Los Illuminati, la camarilla que controla la dirección del mundo, son híbridos genéticos, el resultado de procreación interna entre una raza extraterrestre reptiliana y la humanidad desde hace muchos miles de años.  El centro del poder no está aún en esta dimensión, está en lo bajo de la cuarta dimensión, el astral inferior como la gente lo llama, la casa tradicional de los “demonios” del folclor y el mito.  Estas entidades reptilianas de la cuarta dimensión trabajan a través de estas líneas sanguíneas híbridas porque ellas tienen una compatibilidad vibracional de unas a otras.  Éste es el por qué de que la realeza Europea y las familias aristocráticas han procreado entre ellas tan obsesivamente, como lo hacen las llamadas familias del Establecimiento del Este de los Estados Unidos, quienes producen los líderes de América.  Cada elección presidencial desde e incluyendo a George Washington en 1.789 ha sido ganada por el candidato con la mayor cantidad de genes reales Europeos.  De los 42 presidentes hasta Bill Clinton, 33 han sido relacionados genéticamente con dos personas, Alfredo el Grande, Rey de Inglaterra, y Carlomagno, el famoso monarca de la que ahora llamamos Francia.  Es lo mismo donde quiera que miren en las posiciones de poder… ¡ellos son la misma tribu!

Igualmente que la obsesión entre unos y otros para preservar su estructura genética, los Illuminati están también obsesionados con el simbolismo y el ritual.  Es interesante que la ciencia convencional ha documentado que la parte reptiliana del cerebro humano (el complejo-R como ellos lo llaman) es la fuente de las siguientes tendencias de comportamiento: Una obsesión por el ritual, el comportamiento de sangre fría, el territorialismo, “esto me pertenece”, y una obsesión con las estructuras jerárquicas de arriba a abajo.  Esto resume perfectamente la mentalidad Illuminati, y va que si Ud. tiene más del complejo-R o que él está activado más de lo normal, usted manifestará estas tendencias mucho más profundamente.

Pero su ritual no es solo para propósitos ceremoniales u horror gratuito.  Los rituales son diseñados para re-alambrar los campos energéticos o rejillas del planeta y por lo tanto para afectar fundamentalmente la conciencia humana.  Los rituales que ejecutaron estas líneas sanguíneas en el mundo antiguo son los mismos que ellos hacen ahora.  Véase El Secreto Más Grande (The Biggest Secret) para los antecedentes.  Ellos tienen un calendario anual detallado de eventos en los cuales ejecutan sus rituales de sacrificio en línea con ciclos claves lunares, solares y planetarios para aprovechar esa energía para su agenda enferma para tomar el control completo del Planeta Tierra en el futuro muy cercano

El Tribunal Constitucional en el laberint català

Constitucional en el laberint català
El Tribunal Constitucional ha perdut una ocasió d'or per delimitar l'espai de la política i el de la jurisdicció, i distingir al seu torn dins d'aquesta la penal i la constitucional









DIMARTS, 15 DE NOVEMBRE DEL 2016 - 20:08 CET



La llei orgànica de reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional s’enquadra dins d’una estratègia de l’anterior Govern de Mariano Rajoy (¿també del nou?) en què s’espera que la pressió judicial acabi assecant la força social i electoral dels independentistes catalans. Llavors, la solució política es farà innecessària. La majoria absoluta del Partit Popular va escollir el Tribunal Constitucional (TC) com a institució clau en aquest pla, que ha rebut via lliure amb la sentència del dia 3 de novembre passat.


La resolució està marcada per un acostament en què l’alt tribunal replega el seu control, ja que considera que ha de ser especialment deferent amb el legislador quan es tracta d’enjudiciar la seva pròpia llei. Els vots particulars són molt crítics amb aquesta postura fins al punt d’acusar la majoria dels magistrats d’abdicar de la seva responsabilitat. I és veritat que el TC resol les controvèrsies sense entrar a fons en els motius d’inconstitucionalitat, i arrossega així la sensació de fragilitat que el persegueix des de fa uns quants anys.





¿Es poden afegir a discreció noves funcions al Tribunal Constitucional? Aquest és un dels motius d’impugnació, que el mateix tribunal rebutja subratllant que la Constitució habilita el legislador per dotar-lo de matèries addicionals sempre que deixi indemnes les seves tasques essencials, a saber, controlar la llei, pacificar la distribució de competències i conèixer dels recursos d’empara.


Certament en aquesta qüestió plou sobre mullat, ja que reformes precedents han augmentat amb escassa lògica les atribucions de l’alt tribunal. Però en aquesta ocasió hauria sigut necessari taponar aquesta deriva. És obvi que el Tribunal Constitucional es dissenya per a unes funcions i donar-n’hi d’altres, sobretot quan no tenen connexió amb les essencials i es confonen amb les d’altres poders, constitueix una decisió que acabarà per afectar el desenvolupament de la institució.


¿És factible que el legislador dissenyi un procediment d’execució de sentències que arribi a suspendre una autoritat democràtica, saltant-se les garanties típiques dels procediments sancionadors? El Constitucional entén que és lícit perquè la suspensió és tan sols un mecanisme per assegurar l’efecte de les seves sentències. No li importa gens la gravetat de la mesura, que, com bé assenyalen els vots particulars, la converteix materialment en una sanció. Però, a més, deixa sense resoldre el nucli essencial de la qüestió: ¿hi ha un espai més enllà de les eleccions i del procés penal per cessar una autoritat democràtica? Jo crec que no. La Constitució espanyola taxa aquestes dues vies, dotades d’unes característiques molt particulars, i obstaculitza la inventiva de solucions sui generis que pertorben la lògica democràtica. O responsabilitat política o responsabilitat penal: no hi ha cap altra alternativa.



En qualsevol cas, la Constitució i el seu tribunal no estaven inermes abans de la llei orgànica 15/2015. El constituent va optar per la defensa política que comporta l’article 155. ¿És viable introduir un nou camí? Aquest és l’últim motiu d’impugnació, que el Tribunal Constitucional resol assenyalant el que és obvi, és a dir, que les potestats del procés d’execució i les previstes a l’article 155 són diferents. No diu res sobre la creació legislativa de solucions ad hoc perquè el Govern escamotegi els camins fixats a la Constitució. Segons la meva opinió això no és possible.


La Constitució distribueix responsabilitats i en el cas dels incompliments manifestos de les resolucions del Tribunal Constitucional va apostar per una resposta que posa el pes en la legitimitat democràtica del Govern i la territorial del Senat. Generar un camí de caràcter pseudojurisdiccional trenca amb aquests cuidats contrapesos.





El Tribunal Constitucional ha perdut una ocasió d’or per delimitar l’espai de la política i el de la jurisdicció, distingint al seu torn dins d’aquesta última la penal i la constitucional. Sens dubte, el conflicte català requereix, abans que res, el compliment de la llei, per a la qual cosa s’ha d’utilitzar amb ponderació el Ministeri Fiscal i confiar que les garanties del procés penal asseguraran un resultat legítim.





Però després, sobretot, seran imprescindibles grans dosis d’enginy polític. El Tribunal Constitucional, forçat a irrompre en aquests delicats equilibris, hauria d’haver explicat amb més claredat què s’ha d’esperar de la jurisdicció constitucional concentrada al segle XXI.

Por fin lo dicen claramente... la Banca Europea tardará DÉCADAS!! en limpiarse - Será difícil financiarse

encarece el coste de financiación para la banca europea

EVA CONTRERAS

8:25 - 16/11/2016

• KPMG cree que al sector le llevará 'décadas' deshacerse de los activos tóxicos

   
   
   

---

Suena a paradoja, pero los nuevos requerimientos regulatorios van a encarecer la financiación de la banca europea cuando su propósito es hacer entidades más robustas y, en la medida que buscan alejar el riesgo de quiebras, deberían abaratarla. En términos globales, el sector encara una subida de entre 40 y 50 puntos básicos en el coste de la financiación, susceptible de impactar además en la tan preciada rentabilidad, advierte KPMG en el informe The Profitability of EU Banks: Hard work or a lost cause?

En el aumento influyen los crecientes requisitos de capital y el ratio de liquidez que ultiman los reguladores. En ambos casos se empuja a las entidades a salir a los mercados, ya que deben acopiar un colchón de activos fácilmente disponibles o líquidos y crear capas de pasivos -desde acciones o reservas a deuda híbrida-.

"Es posible que la mayor capacidad de absorción de pérdidas del banco conduzca a una reducción del coste mayorista", concede el estudio, para añadir a renglón seguido que dicho coste puede estar penalizado a la vez por la expectativa del mercado de que, en caso de dificultades, el banco sea auxiliado por el Estado o esté sujeto a una resolución, a cargo, por tanto, de los acreedores y bonistas.

Quejas de la industria

Esta conclusión llega cuando la banca intensifica las quejas contra la avalancha normativa iniciada tras los colapsos de 2008 y que aún continúa abierta. El presidente de la AEB, José María Roldán, reclamó esta semana "parar" la regulación para que las entidades puedan volcarse en el negocio, en línea con lo defendido días atrás por la presidenta del Santander, Ana Botín.

El informe sitúa la carga normativa entre los factores que mayor presión ejercen sobre los márgenes de la industria. La banca europea tiene una insuficiente rentabilidad del 3% sobre recursos propios (Roe) frente al 10-12% del coste de capital -el Roe del sector financiero español ascendía al 6,1% en junio, de acuerdo a los últimos datos difundidos por el Banco de España-.

Sobre la rentabilidad pesan además los tipos ultrabajos y la fuerte competencia, la pesada losa de activos improductivos, y es "causa y consecuencia" del débil crecimiento económico, explica el informe.

Solo los préstamos dudosos del sector europeo alcanzan los 1,2 billones de euros y equivalían al 5% de sus activos totales en 2013, último dato disponible, frente el 1,5% de 2006. "Podría llevar décadas, en lugar de años, librarse de esta carga", sostiene KPMG.

Para transitar un entorno tan desafiante toca reducir cargas y empujar ingresos: "Las entidades deben adoptar estrategias que disminuyan sus costes, mejorar su eficiencia a través de las tecnologías y lograr nuevas fuentes de ingresos como tarifas y comisiones por la prestación de servicios que el cliente pueda apreciar por su valor añadido", aconseja Francisco Uría, socio responsable del Sector financiero de KPMG en España.

ELECONOMISTA.ES