Ned Stark és executat en la primera temporada de Juego de tronos . No obstant això, és precisament la seva derrota la raó del seu triomf.
La història que arrenca amb la seva mort és la popularització del que és just i el començament d'una nova legitimitat.
Tota la sèrie té sentit perquè la crueltat dels qui l'executen eixampla l'esperit just de la política i augmenta la consciència.
El 1936 ho va dir Unamuno en la vida real als amics del Partit Popular: "vencereu, però no convencereu"
Franco es va acomiadar com va arribar, afusellant, i els afusellaments de setembre de 1975 van ser la prova més evident de que més d'hora que tard, el franquisme acabaria a l'abocador de la història .
Ja se sap que Rajoy va omplir Catalunya d'independentistes quan va sortir al carrer a recollir quatre milions de signatures -el deu per cent dels espanyols- contra l'Estatut. Després, un Tribunal Constitucional en on havia col·locat a afiliats i afins substituïa al Parlament català, al Parlament espanyol i al referèndum a Catalunya, patejant la Constitució -que no li lliura en cap lloc als jutges fer els nostres estatuts d'autonomia-.
L'estratègia judicial del PP ve de lluny.
No en va, el 100% dels seus tresorers estàs imputats per corrupció.
Necessiten controlar espais judicials per no acabar a la presó, i necessiten controlar Espanya perquè la seva condemna no es faci efectiva .
Per això, com han fet sempre, confonen Espanya amb els seus interessos. Encara que els sobrin milions d'espanyols.
Ho van dir Rafael Hernando i Pablo Casado abans de fotografiar-se amb Vargas Llosa: els espanyols assassinats per Franco no eren veritables espanyols.
Les coses que mal comencen malament acaben. Suárez va portar a Tarradellas per dir Ja sóc aquí i per frenar la victòria de l'esquerra. Amb aquesta legitimitat es van inventar el pujolisme.
Quan Artur Mas, Junqueras i Puigdemont van decidir jugar la basa independentista no pactada amb l'única finalitat dels Convergents d'evitar que guanyés l'esquerra a Catalunya i oblidar el seu passat pujolista, va entrar en un pendent que podia sortir per qualsevol costat perquè era una aliança contra natura.
Sempre que l'esquerra s'ha aliat amb la dreta ha sortit pitjor que esquilada.
Perquè la direcció política del Proces , sigui del PdeCat o d'Esquerra Republicana, sempre tindran la basa de pactar amb la direcció política de l'Estat (de fet, sempre han pactat, sigui amb el PP o amb el PSOE, amb l'anuència de la Casa Reial que ha tornat a demostrar que no sap entendre altres temps que no siguin els de la seva borbonear), però la mobilització popular que vol votar està sent enganyada dia a dia .
Si no li demanen comptes als quals els van mentir prometent-los que la independència cauria del cel és perquè a Rajoy li va venir bé apallissar als catalans l'1-O per acontentar les feres que ara s'estan despertant. En el referèndum de l'Estatut el 2006 no van votar més de la meitat dels catalans.
La humiliació és una gran mobilitzadora i el poble català sembla haver oblidat qui són els responsables del buidament democràtic a Catalunya durant la crisi.
És d'agrair que el Govern català no hagi declarat la independència, encara que la forma en què ho ha fet té maneres de sainet. Però és igual: anaven a declarar la independència i no ho han fet.
Puigdemont, com els nens que amaguen el càstig, demana ara diàleg entre murmuris, amb el comprensible enuig innocent de les CUP. Tibar no ha estat inútil. És una mà brindada per a qui vulgui veure-ho. Però hi ha massa aclucalls.
El PP, arengat per bojos que viuen la política com una mena de venjança -i no s'enganyin: aquí està Albert Rivera de ciutadans-, i acompanyat per un PSOE que s'està mereixent seguir el camí dels socialistes francesos, italians, alemanys o grecs, decideix passar el corró de l'estat per penjar en una pica davant de la seu de de Gènova del cap dels independentistes. És a dir, donant-li a l'independentisme la legitimitat que encara no té.
O com em diu un amic, fent veritat l'afirmació que Catalunya no té encaix en el marc d'Espanya.
Profecies autocomplertes per culpa dels mediocres que governen Espanya. Amb prou feines el 30% dels vots.
Baixarà la pols i llavors veurem tots amb claredat els que tenen les robes tacades d'odi i els que estan demanant "diàleg, diàleg, diàleg".
Els independentistes han aconseguit, com passa a Espanya des de sempre, que els conflictes polítics i territorials es converteixin en conflictes europeus (aquí hi ha la guerra de successió, la guerra de la independència, els cent mil fills de Sant Lluís o la guerra espanyola, mal anomenada civil, que va existir només perquè Hitler i Mussolini van ajudar a Franco) .
Europa mai ens ha volgut ajudar sinó articular la nostra sort en virtut dels seus interessos. Ningú s'imagina que un conflicte a França oa Alemanya ho vagi a solucionar Europa. Som un regne bananer.
És terrible que el PP, Ciutadans, Vox i el PSOE entenguin Catalunya no com un repte democràtic sinó com una manera de guanyar vots -o no perderlos- a la resta de l'Estat. Són aquestes aliances de reietons en Joc de trons que tot el empitjoren.
Els independentistes, en una mirada simplista, creuen que n'hi ha prou voler trencar un Estat perquè passi. Aquest error de diagnòstic que tant desesperava a Marx.
Els partits tradicionalistes (també aquí Ciutadans, que vol substituir el PP) tenen una idea d'Espanya que segueix sent la de Cánovas del Castell -Espanya imperial, catòlica, centralista, monàrquica, bipartidista, clientelar i represora-.
Podem està en la seva solitud dient que les declaracions unilaterals d'independència són demencials, que el PP està intentat tapar la corrupció, que Ciutadans està cridant més alt que el PP perquè se li escolti (com va fer el PSOE respecte del PCE en la transició) , i que el PSOE està espantat perquè Sánchez no controla als seus diputats i Susana Díaz parla directament amb Rajoy d'espanyola d'ahir a espanyol de antesdeayer .
Els catalans van a acabar votant. El sabíem tots i ara també ho sap Europa. Com més triguin a fer-ho, més desconfiança amb Espanya.
Ho va dir Carles Campuzano, de l'PdeCat, en la trobada de Saragossa: hi ha una altra Espanya amb la que poden parlar.
La que vol dialogar, la qual diu que aplicar el 155 és vèncer però no convèncer, la qual vol que Catalunya es quedi a Espanya però no de genolls.
Si renunciem a la política, al final, el que passi a Catalunya ho decidirà l'economia. La sort del Proces serà el que facin les grans empreses. I aquestes faran el que els digui Europa.
I com sempre, haurem demostrat la nostra minoria d'edat democràtica i hauran de venir de fora a solucionar els problemes que no som capaços d'enfrontar de la manera que sempre, a toro passat, lamentem: ¿és que a ningú se li va acudir començar a dialogar ?
