BANK FOR INTERNATIONA SETTLEMENTS BLAST CRYPTO-CURRENCIES AS FATALLY FLAWED AS MONEY

by Mike Mish ShedlockJune 17, 2018
from TheMaven Website

 

 

As currently created, crypto-currencies are serving a purpose of showing what will not work as digital currency, but at the same time, central major banks are intent on creating a replacement that will work.

By nature, Technocrats will use technology to solve all of their problems, and a cashless global economy obviously begs for some sort of digital currency that is accepted by all.

Source

 

BIS Blasts Cryptos in Special Report - "Beyond the Hype"

The BIS blasts cryptos over scaling issues, energy, and trust. The BIS is correct. Cryptos are fatally flawed as money.

A Bank of International Settlements (BIS) report examines cryptocurrencies in depth. The study, called "Looking Beyond the Hype" investigates whether cryptocurrencies could play any role as money.

Bloomberg, Reuters, and the Bitcoin Exchange guide all have articles on the report but not one of the bothered to link to it.

After a bit of digging, I found the crypto report is part of an upcoming BIS annual report. The BIS pre-released the crypto report today (as chapter 5).

Here's a link to the page that contains a download for two Pre-Released BIS Chapters, one of them is on cryptos. I provide some snips below.

Note: I start with some lengthy snips that explain in detail how blockchain works.
 

Cryptocurrencies - Looking Beyond the Hype

• Cryptocurrency technology comes with poor efficiency and vast energy use.
   
• Cryptocurrencies cannot scale with transaction demand, are prone to congestion and greatly fluctuate in value.
   
• Overall, the decentralized technology of cryptocurrencies, however sophisticated, is a poor substitute for the solid institutional backing of money.
   
• The underlying technology could have promise in other applications, such as the simplification of administrative processes in the settlement of financial transactions. Still, this remains to be tested.

The Money Flower - A Taxonomy of Money
 

The money flower distinguishes four key properties of moneys:

the issuer, the form, the degree of accessibility and the payment transfer mechanism.

The issuer can be a central bank, a bank or nobody, as was the case when money took the form of a commodity.

Its form can be physical, e.g. a metal coin or paper banknote, or digital. It can be widely accessible, like commercial bank deposits, or narrowly so, like central bank reserves.

A last property regards the transfer mechanism, which can be either peer-to-peer, or through a central intermediary, as for deposits.

Money is typically based on one of two basic technologies: so called "tokens" or accounts.

Token-based money, for example banknotes or physical coins, can be exchanged in peer-to-peer settings, but such exchange relies critically on the payee's ability to verify the validity of the payment object - with cash, the worry is counterfeiting.

By contrast, systems based on account money depend fundamentally on the ability to verify the identity of the account holder.
 

Cryptocurrencies - The Elusive Promise of Decentralized Trust
In terms of the money flower taxonomy, cryptocurrencies combine three key features.

First, they are digital, aspiring to be a convenient means of payment and relying on cryptography to prevent counterfeiting and fraudulent transactions.

Second, although created privately, they are no one's liability, i.e. they cannot be redeemed, and their value derives only from the expectation that they will continue to be accepted by others. This makes them akin to a commodity money (although without any intrinsic value in use).

And, last, they allow for digital peer-to-peer exchange.

The technological challenge in digital peer-to-peer exchange is the so-called "double-spending problem". Any digital form of money is easily replicable and can thus be fraudulently spent more than once.

Digital information can be reproduced more easily than physical banknotes. For digital money, solving the double-spending problem requires, at a minimum, that someone keep a record of all transactions.

Prior to cryptocurrencies, the only solution was to have a centralized agent do this and verify all transactions.

Cryptocurrencies overcome the double-spending problem via decentralized record-keeping through what is known as a distributed ledger. The ledger can be regarded as a file (think of a Microsoft Excel worksheet) that starts with an initial distribution of cryptocurrency and records the history of all subsequent transactions.

An up-to-date copy of the entire ledger is stored by each user (this is what makes it "distributed").

With a distributed ledger, peer-to-peer exchange of digital money is feasible: each user can directly verify in their copy of the ledger whether a transfer took place and that there was no attempt to double-spend.

While all cryptocurrencies rely on a distributed ledger, they differ in terms of how the ledger is updated. One can distinguish two broad classes, with substantial differences in their operational setup (Graph V.2 below).
 

​While cryptocurrencies based on permissioned systems differ from conventional money in terms of how transaction records are stored (decentralized versus centralized), they share with it the reliance on specific institutions as the ultimate source of trust.

In a much more radical departure from the prevailing institution-based setup, a second class of cryptocurrencies promises to generate trust in a fully decentralized setting using "permissionless" DLT.

The ledger recording transactions can only be changed by a consensus of the participants in the currency: while anybody can participate, nobody has a special key to change the ledger.

The concept of permissionless cryptocurrencies was laid out for the case of Bitcoin in a white paper by an anonymous programmer (or group of programmers) under the pseudonym Satoshi Nakamoto, who proposed a currency based on a specific type of distributed ledger, the "blockchain".

The blockchain is a distributed ledger that is updated in groups of transactions called blocks. Blocks are then chained sequentially via the use of cryptography to form the form the blockchain.

This concept has been adapted to countless other cryptocurrencies.

Underlying this setup, the key feature of these cryptocurrencies is the implementation of a set of rules (the protocol) that aim to align the incentives of all participants so as to create a reliable payment technology without a central trusted agent.

First, the rules entail a cost to updating the ledger. In most cases, this cost comes about because updating requires a "proof-of-work".

This is mathematical evidence that a certain amount of computational work has been done, in turn calling for costly equipment and electricity use. Since the proof-of-work process can be likened to digging up rare numbers via laborious computations, it is often referred to as mining.

In return for their efforts, miners receive fees from the users - and, if specified by the protocol, newly minted cryptocurrency.

Second, all miners and users of a cryptocurrency verify all ledger updates, which induces miners to include only valid transactions. Valid transactions need to be initiated by the owners of funds and must not be attempts to double-spend.

If a ledger update includes an invalid transaction, it is rejected by the network and the miner's rewards are voided.

The verification of all new ledger updates by the network of miners and users is thus essential to incentivise miners to add only valid transactions.
 

[Problems] - Assessing the Economic Limitations of Permissionless Cryptocurrencies
Cryptocurrencies such as Bitcoin promise to deliver not only a convenient payment means based on digital technology, but also a novel model of trust.

Yet delivering on his promise hinges on a set of assumptions:

that honest miners control the vast majority of computing power, that users verify the history of all transactions and that the supply of the currency is predetermined by a protocol.

Understanding these assumptions is important, for they give rise to two basic questions regarding the usefulness of cryptocurrencies.

First, does this cumbersome way of trying to achieve rust come at the expense of efficiency? Second, can trust truly and always be achieved?

As the first question implies, a key potential limitation in terms of efficiency is the enormous cost of generating decentralized trust.

At the time of writing, the total electricity use of bitcoin mining equaled that of mid-sized economies such as Switzerland, and other cryptocurrencies also use ample electricity (Graph V.4 below, left-hand panel).

Put in the simplest terms, the quest for decentralized trust has quickly become an environmental disaster. [Mish Comment: The Lead-In Graph]

But the underlying economic problems go well beyond the energy issue. They relate to the signature property of money: to promote "network externalities" among users and thereby serve as a coordination device for economic activity.

The shortcomings of cryptocurrencies in this respect lie in three areas:

scalability, stability of value and trust in the finality of payments.

First, cryptocurrencies simply do not scale like sovereign moneys.

At the most basic level, to live up to their promise of decentralized trust cryptocurrencies require each and every user to download and verify the history of all transactions ever made, including amount paid, payer, payee and other details.

With every transaction adding a few hundred bytes, the ledger grows substantially over time. For example, at the time of writing, the Bitcoin blockchain was growing at around 50 GB per year and stood at roughly 170 GB.

Thus, to keep the ledger's size and the time needed to verify all transactions (which increases with block size) manageable, cryptocurrencies have hard limits on the throughput of transactions (Graph V.4, centre panel).

A thought experiment illustrates the inadequacy of cryptocurrencies as an everyday means of payment (Graph V.4, right-hand panel).

To process the number of digital retail transactions currently handled by selected national retail payment systems, even under optimistic assumptions, the size of the ledger would swell well beyond the storage capacity of a typical smartphone in a matter of days, beyond that of a typical personal computer in a matter of weeks and beyond that of servers in a matter of months.

But the issue goes well beyond storage capacity, and extends to processing capacity: only supercomputers could keep up with verification of the incoming transactions.

The associated communication volumes could bring the internet to a halt, as millions of users exchanged files on the order of magnitude of a terabyte.

Another aspect of the scalability issue is that updating the ledger is subject to congestion. For example, in blockchain-based cryptocurrencies, in order to limit the number of transactions added to the ledger at any given point in time, new blocks can only be added at pre-specified intervals.

Once the number of incoming transactions is such that newly added blocks are already at the maximum size permitted by the protocol, the system congests and many transactions go into a queue.

With capacity capped, fees soar whenever transaction demand reaches the capacity limit (Graph V.5 below).

And transactions have at times remained in a queue for several hours, interrupting the payment process. This limits cryptocurrencies' usefulness for day-to-day transactions such as paying for a coffee or a conference fee, not to mention for wholesale payments.

Thus, the more people use a cryptocurrency, the more cumbersome payments become. This negates an essential property of present-day money: the more people use it, the stronger the incentive to use it.

The second key issue with cryptocurrencies is their unstable value (Graph V.6 below).

This arises from the absence of a central issuer with a mandate to guarantee the currency's stability. Well run central banks succeed in stabilizing the domestic value of their sovereign currency by adjusting the supply of the means of payment in line with transaction demand.

They do so at high frequency, in particular during times of market stress but also during normal times.

​

The third issue concerns the fragile foundation of the trust in cryptocurrencies.

This relates to uncertainty about the finality of individual payments, as well as trust in the value of individual cryptocurrencies.

In mainstream payment systems, once an individual payment makes its way through the national payment system and ultimately through the central bank books, it cannot be revoked.

In contrast, permissionless cryptocurrencies cannot guarantee the finality of individual payments.

One reason is that although users can verify that a specific transaction is included in a ledger, unbeknownst to them there can be rival versions of the ledger.

This can result in transaction rollbacks, for example when two miners update the ledger almost simultaneously. Since only one of the two updates can ultimately survive, the finality of payments made in each ledger version is probabilistic.

The lack of payment finality is exacerbated by the fact that cryptocurrencies can be manipulated by miners controlling substantial computing power, a real possibility given the concentration of mining for many cryptocurrencies (Graph V.7 below, left-hand panel).

One cannot tell if a strategic attack is under way because an attacker would reveal the (forged) ledger only once they were sure of success.

This implies that finality will always remain uncertain. For cryptocurrencies, each update of the ledger comes with an additional proof-of-work that an attacker would have to reproduce.

Yet while the probability that a payment is final increases with the number of subsequent ledger updates, it never reaches 100%.

Not only is the trust in individual payments uncertain, but the underpinning of trust in each cryptocurrency is also fragile. This is due to "forking". This is a process whereby a subset of cryptocurrency holders coordinate on using a new version of the ledger and protocol, while others stick to the original one.

In this way, a cryptocurrency can split into two subnetworks of users.

While there are many recent examples, an episode on 11 March 2013 is noteworthy because - counter to the idea of achieving trust by decentralized means - it was undone by centralized coordination of the miners.

On that day, an erroneous software update led to incompatibilities between one part of the Bitcoin network mining on the legacy protocol and another part mining using an updated one.

For several hours, two separate blockchains grew; once news of this fork spread, the price of bitcoin tumbled by almost a third (Graph V.7, right-hand panel). The fork was ultimately rolled back by a coordinated effort whereby miners temporarily departed from protocol and ignored the longest chain.

But many transactions were voided hours after users had believed them to be final.

This episode shows just how easily cryptocurrencies can split, leading to significant valuation losses.
 

An even more worrying aspect underlying such episodes is that forking may only be symptomatic of a fundamental shortcoming:

the fragility of the decentralized consensus involved in updating the ledger and, with it, of the underlying trust in the cryptocurrency.

Theoretical analysis (Graph V.A below) suggests that coordination on how the ledger is updated could break down at any time, resulting in a complete loss of value.

​

Frequent episodes of forking may be symptomatic of an inherent problem with the way consensus is formed in a cryptocurrency's decentralized network of miners.

The underlying economic issue is that this decentralized consensus is not unique. The rule to follow the longest chain incentivises miners to follow the computing majority, but it does not uniquely pin down the path of the majority itself.

For example, if a miner believes that the very last update of the ledger will be ignored by the rest of the network of miners, it becomes optimal for the miner to also ignore this last update.

And if the majority of miners coordinates on ignoring an update, this indeed becomes a new equilibrium.

In this way, random equilibria can arise - and indeed frequently have arisen, as indicated by forking and by the existence of thousands of "orphaned" (Bitcoin) or "uncle" (Ethereum) blocks that have retroactively been voided.

Additional concerns regarding the robustness of the decentralized updating of the blockchain relate to miners' incentives to strategically fork whenever the block added last by a different miner includes high transaction fees that can be diverted by voiding the block in question via a fork.
 

Beyond the bubble - Making use of distributed ledger technology
While cryptocurrencies do not work as money, the underlying technology may have promise in other fields. A notable example is in low-volume cross-border payment services.

To be sure, such payment solutions are fundamentally different from cryptocurrencies.

A recent non-profit example is the case of the World Food Program's blockchain-based Building Blocks system, which handles payments for food aid serving Syrian refugees in Jordan.

The unit of account and ultimate means of payment in Building Blocks is sovereign currency, so it is a "cryptopayment" system but not a cryptocurrency.

It is also centrally controlled by the World Food Program, and for good reason: an initial experiment based on the permissionless Ethereum protocol resulted in slow and costly transactions.

The system was subsequently redesigned to run on a permissioned version of the Ethereum protocol. With this change, a reduction of transaction costs of about 98% relative to bank-based alternatives was achieved.
 

Mish Comments

• That was a scathing, but honest, and well-researched report.
   
• The odds that cryptocurrencies as originally designed can live up to their hype are approximately zero.
   
• The Bitcoin crowd will no doubt respond with the notion that the protocols will evolve and the problems will be fixed.
   
• They won't. There are simply too many flaws, too many disagreements and too many forks. The soaring number of cryptocurrencies is proof enough. At last count there were 1906 cryptos.

One Strong Disagreement With BIS
I strongly disagree with one aspect of the report.

The BIS says,

"Independent central banks have largely achieved the goal of safeguarding society's economic and political interest in a stable currency."

There is no price stability. And central banks are to blame.

There may be some trust in central banks, but that trust is misplaced.

The irony in the BIS study is that cryptocurrencies arose in the first place due to inability of central banks to produce a stable currency.

Alas, the cryptocurrency design as we see today is fatally flawed. It is not a monetary solution. As designed, the only real use for the current set of cryptos is speculation.

However, the technology will survive and prosper in various applications

UNA CARTA DES D'ESPANYA ... AL ANY 2050

per  Antonio Carlos Pereira-Menaut 8 juny 2018

del lloc web  CrisisMagazine

traducció de  Adela Kaufmann Versió original en anglès

Versió en italià

Antonio Carlos Pereira-Menaut és professor de Dret constitucional de la UE a la Universitat de Santiago de Compostel·la, Galícia, a Espanya. És autor de diversos llibres que inclouen (amb Celso Cancel·la-Outeda) Restabliment del motor constitucional de la Unió Europea (2012) i Teoria Política [Teoria Política] (2015).

 

La tecnocràcia  a Europa està assegurada, com molts observadors clarament EL entenen.

Aquest escenari futur deshumanitzat a Espanya està representat per un professor de Dret Constitucional de la UE a Santiago de Compostel·la.

Atrapat en la il·lusió,

"La sobrecàrrega d'informació i una gran quantitat de conjunts de dades han fet que les persones siguin incapaces de discernir per si mateixes sense una guia oficial veritable del fals, el correcte i l'incorrecte, mentre que la realitat i la realitat es van esvair de la ment pública fa dècades ".

font

L'any 2050, Espanya, que una vegada va ser un orgullós imperi global de gent de voluntat forta, es va convertir en el nen afiche de Brussel·les.

Pocs països han transformat la seva antropologia tan completa i ràpidament. La modernització, la tecnocratización i l'europeïtzació han estat empeses tan dramàticament que sembla un estat súper vassall de la UE.

La recerca de la democràcia ha donat pas fa temps a la recerca de la conformitat. La cultura espanyola és tan plana com una planxa de ferro.

Els espanyols s'han convertit en "els prussians del sud", a diferència dels seus cosins anteriors, els italians, portuguesos i llatinoamericans.
 

I. 
A primera vista, el que et sorprèn als carrers el 2050 són molts robots, persones millorades i ciborgs .

El procés de  tornar-se més semblant a una màquina que a un ésser humà  està en marxa. Les persones estan separades de la realitat física, viuen les seves vides amb dades en lloc de coses (Byung-Chul Han,  In the Swarm , 2017).

La tecnologització universal, és a dir, les màquines que realitzen moltes tasques i millor que els humans, ha significat una pèrdua gradual de les habilitats humanes, ja sigui predient el clima o reemplaçant una roda punxada.
 

El que Chesterton va profetitzar,

"Els incendis s'encendran per testificar que dos i dos són quatre. Es trauran espases per provar que les fulles són verdes a l'estiu" (Heretges, 1905),

... va succeir a Espanya fa dècades.

L'era del sentit comú es va anar fa molt de temps, perquè involucrava experimentar la naturalesa humana, un sentit de la proporció i la capacitat d'emetre judicis. Els dispositius electrònics, que han aïllat a persones entre si durant dècades, ara aïllen a les persones de la realitat física. 

Les persones viuen les seves vides d'acord amb els protocols oficials.Res imprevist succeeix. A part de les catàstrofes naturals, gens "posa a prova les ànimes dels homes".

No resols cap problema seriós per tu mateix; en canvi, has d'anar a un treballador social.

Si té un problema, no esperi una mà d'ajuda dels veïns, sinó dels funcionaris públics, que eviten que les persones resolguin les coses per si mateixes (escapant d'un embús de trànsit en una carretera congelada, per exemple).

Ningú menor de 50 anys ha sentit parlar d'assumir responsabilitat per les seves accions gratuïtes. Poques persones menors de 40 anys van prendre decisions serioses radicals o superar obstacles o perills significatius.

Mai no han passat per les adversitats que donen forma a la personalitat humana. 

Llevat que estiguin capacitats professionalment, les persones no poden fer coses simples per si mateixes, com curar les malalties quotidianes, atendre els blaus dels nens o tractar amb nens hiperactius. Si passa alguna cosa, l'ha de trametre a les autoritats públiques. Si es troba amb una persona lesionada, no jugui al Bon Samarità, no sigui que transgredir les normes legals sobre el transport dels ferits o els límits de velocitat. 

Amb mig segle del nou mil·lenni passat, només una fracció dels espanyols amb què ensopegues cobren vida a través de les relacions sexuals ordinàries.

Només uns pocs menors de 50 anys poden atresorar records de la infància en una família raonablement estable amb els seus pares biològics i els seus germans; fins i tot menys han tingut una relació substancial amb els seus avis.

El desarrelament, tant territorial com social, és la regla.

Atès que els arbres genealògics estan ara extremadament entremesclats, un no pot dir correctament, per exemple,

"Nosaltres, els Woosters, hem tingut el nostre codi d'honor des de les Croades"

... perquè ja no hi ha una línia clara i indiscutible de  Woosters .

A partir del 2050, les relacions interpersonals entre els espanyols, un cop famoses per les seves fortes sentiments, són febles, sense excloure els sentiments maternals del seu fill. L'amistat íntima és rara, fins i tot entre companys de classe.

Poques parelles que coneixes començar com dos joves dient-l'un a l'altre: "Si em acceptes et protegiré amb la meva vida", o alguna cosa per l'estil, com Nat Turner o Cherry a 'El naixement d'una nació'.

En mancar d'aquests compromisos forts, duradors i personals, les relacions personals es van debilitar, es van transferir (a nous companys o nous fillastres) i es van esborrar (el duel dels pares o el cònjuge).

Com era d'esperar, aquestes persones mal·leables són més controlables. 

Hi ha persones redundants. Per a les necessitats d'un país des-industrialitzat en la dècada de 2050, només es requereix una fracció de la seva força de treball humana. Un pot comptar milions de joves aturats i són dòcils, immadurs i sense propòsit.

Els salaris d'assistència social són una forma de vida per a molts. 

Les visions comunes compartides, llevat que siguin políticament correctes, són escasses. El creixement personal és difícil. Les personalitats prominents també són rares perquè les oportunitats per a l'autoexpressió i la creativitat són limitades. Persones excèntriques difícils de trobar, fins i tot en universitats.

Excepte entre els immigrants, cap adult espanyol ha tingut l'experiència d'un nen, escapant-se de la policia local després d'una petita broma.

Penrod , i l jove brivall de l'obra de  B. Tarkington , si ell existís, estaria sota supervisió terapèutica.
 

II. 
A part dels desviats, tractats per psiquiatres, les persones comunes viuen les seves vides passant per una sèrie d'etapes regulades per assegurar-se que encaixen, de manera que el desenvolupament de qualitats brillants és rar.
 

Les antigues virtuts prudencials, necessàries per a la nostra vida diària, s'atrofien. Poques persones desenvolupen una saviesa basada en la regla general i ningú confia en si mateixos llevat que hagin obtingut un títol de mestratge en autosuficiència. 

El govern, els grans mitjans i la indústria de l'entreteniment determinen la mentalitat pública dominant.

En controlar el llenguatge, han arribat a controlar el pensament. La gent celebra el que s'espera d'ells:

mares en el Dia de la Mare, dones en el Dia de la Dona, etc.

Molt poques persones són "els capitans de les seves ànimes", i molts no entenen per què haurien de ser-ho. 

Tots són observats, fins i tot quan van al forner. Ningú es queixa perquè aquesta vigilància universal la porta a terme no només el govern, sinó també el seu veí, el seu supermercat, els ocupadors, etc.

El control total de tot el que fa i diu, és a dir, el que diu en prendre una cervesa o al criar els seus fills, està vigent, així com, en un futur pròxim, tindrà un control substancial fins i tot del que pensa i desitja (les seves eleccions són en part induït pel seu telèfon mòbil).

En general, la capacitat de la majoria de les persones per escapar del control, si així ho desitgen, és escassa. Atès que el govern, la UE i Google saben tot sobre vostè de totes maneres, es necessita poc espionatge formal. 

L'any 2050, els jutges emeten els seus errors amb por de l'oposició, de la mateixa manera que els professors universitaris i tots els altres.

En aquest règim de quasi-totalitarisme transparent, les persones s'han tornat reservades i incapaços d'actuar amb valentia, excepte en grups molt petits. Amb el temps han perdut gairebé tot el record de les relacions interpersonals sinceres.

La confiança mútua inicial no es dóna per feta, i molts tot just la perden.Després de dècades d'abstenir de l'acció autònoma, aquesta suma de transparència i vigilància fa que les persones s'abstinguin de pensar de forma autònoma.

Comportar-se i parlar com s'espera oficialment mentre es pensa el contrari - una pràctica típica de les antigues autocràcies - ja no és el cas;la gent ara pensa dins el marc políticament correcte.
 

III. 
El bio-poder, un cop una novetat, està passat de moda.

L'psico-poder  ara té l'avantatge i és tan omnipresent que la " Guerra contra el Terror " s'ha tornat innecessària. 

Seguint una tendència que no és nova, els problemes polítics actuals són de naturalesa política:

en el seu lloc es refereixen al cos humà, cor i ment, comportament, cultura i ecologia ...

Els governs i les agències internacionals ja no pretenen que tots som iguals; hi ha desigualtats polítiques i econòmiques en abundància. De la mateixa manera, la dignitat humana poques vegades s'esmenta.

Com era d'esperar, la presumpció d'innocència ja no està de moda. 

El pensament  políticament correcte  ja no pretén incloure la democràcia, que ara s'ha esvaït, no només per raons polítiques o econòmiques, o causa de les dificultats de expandir-la a escala mundial, sinó simplement perquè  la gent està entrenada per  no fer res important per si mateixa .

Si consulta tots i cada un dels problemes, per simple que sigui (quant de temps ha de passar el seu fill jugant videojocs), amb un "expert", fins i tot el que una vegada van ser assumptes de la natura, com l'embaràs, es converteixen en un assumpte d'experts, es torna totalment desprevingut per administrar la seva família i encara menys la policia. 

Gairebé tot va més enllà del judici del "home comú".

Les coses que la mare natura ens va preparar - com ser un pare, un fill o un membre actiu de la policia, ara estan més enllà de la nostra capacitat. Els adults són infantilitzats, supervisats terapèuticament i no tenen iniciativa personal fora del camp de la seva formació professional. 

La llei també ha canviat. La llei romana professava que  hominum causa omne ius Constitutum est , però ara, desarrelada de l'acció humana lliure, la llei ja no és antropocèntrica. 

Una jurisdicció universal i una sèrie de comitès d'experts governen el planeta, mentre que les entitats socials autogobernadas són escasses, incloses les universitats. Espanya gaudeix de poc autogovern, i molt menys de sobirania. Els espanyols ara són famosos per ser un poble legalista ordenat, complint amb entusiasme les normes de la UE. Al seu torn, la UE no és més que un jugador polític de segon rang, superat   

per la globalització . 

Grans àrees de terra rural i ciutats espanyoles més antigues estan gairebé desertes. Alguns regnes i principats de l'antiguitat, després d'un període d'envelliment i despoblació, han desaparegut excepte en els mapes.

Madrid té 25 milions d'habitants. La gent està tan barrejada que els vilatans difícilment poden distingir-se.

El folklore i les particularitats culturals, tradicionalment tan variades a Espanya, són relíquies d'espectacles turístics. (La mort del folklore no va sorgir del multiculturalisme, sinó de la dependència tecnològica, l'atomització de la societat i el desarrelament).

Només els musulmans, i no tots, semblen ser fidels a la identitat i la cultura.

IV. 
Hi ha una única religiositat global amb un ampli caràcter de Nova Era, que inclou els drets humans, l'ecologia i els codis de conducta.

Dit d'una altra manera, totes les religions, excepte l'islam comparteixen la narrativa de l'ètica i la cultura general. La moralitat positiva vigent és puritana i intolerant, i és més estricta que les formes prèvies d' puritanisme .

Les denominacions religioses que no s'ajusten a la narrativa dominant (per exemple, abstenir d'ensenyar ideologia de gènere) són punibles per llei perquè la religiositat oficial requereix  un ordre públic que pugui ser executat pels jutges. 

Els desviats són escassos, especialment els morals, ja que la moral ha cedit el pas a l'ètica imposada públicament.

A més d'això, els processos morals han donat pas fa temps als psicològics, després als biològics, finalment als algoritmes.

Els psiquiatres, que alguna vegada van ser els doctors més comuns, ara són rars perquè les persones generalment no pateixen aquests desordres i, en els pocs casos que ocorren, els treballadors socials són suficients. 

Per primera vegada, les arts liberals, la Bíblia, Sòcrates i Ciceró són esborrats de la ment del públic. Les persones sense nocions d'història, cristianisme o humanitats, han demostrat ser més fàcils de manejar. 

Espanya s'ha convertit en termes pràctics en  un país de parla anglesa.

Els menors de 40 anys van aprendre anglès pels seus pares en la infància. El llenguatge específic de gènere - dona, home, filla - està prohibit per la llei, però com va desaparèixer fa molt de temps a causa de la correcció política, la prohibició no és molt molesta. 

La sobrecàrrega d'informació i una gran quantitat de conjunts de dades han fet que la gent sigui incapaç de discernir per si mateixa, sense orientació oficial, veritable o falsa o correcta, mentre que la realitat i la realitat es van esvair de la ment pública fa dècades .

Bombardejats per la informació, els espanyols contemporanis no tenen cap habilitat per discernir quan fan judicis.

Per tant, estan preparats per ser enviats a treballar a les Antípodes durant unes setmanes i després a un altre lloc remot, on decideixin els ocupadors transnacionals, independentment de la seva família.

Post scriptum a partir de  2084

Contra tot pronòstic, les coses estan canviant.

Això no es deu a un renaixement de la cultura tradicional espanyola, fa temps morta, sinó a la naturalesa humana que cavalca de nou. La consciència moral podria estar adormida, però no morta (Bauman).

Les famílies adinerades van començar a enviar els seus fills a escoles sense Internet. 

Els desastres naturals relacionats amb el canvi climàtic han fet que les persones retirin la seva confiança dels governs i experts. Ara és descaradament clar que no tenen els mitjans per controlar la natura.

Com va dir el polític britànic,  Michael Gove  fa molt de temps,

"La gent en aquest país [Gran Bretanya] ja té prou experts".

Després de greus inundacions, horribles incendis i massiva desertificació, la idea d'un creixement econòmic il·limitat i un canvi tecnològic segur ja no es dóna per fet.

L'esgotament incessant de les matèries primeres va donar pas a la redistribució de la riquesa existent. La confiança inqüestionable en la tecnologia per resoldre tots els problemes nous s'ha esvaït. 

A més, la tecnologia i la "ciència" econòmica han generat una subclasse que viu de repartiments socials miserables. Per tant, els espanyols qüestionen la seva primacia.

En experimentar de primera mà que l'individualisme materialista els va convertir en parts de màquines, les persones també s'han allunyat de l'hedonisme. L'escassetat dels seus recursos socials va fer redescobrir la col·laboració en comunitats petites, molt semblants a les famílies tradicionals.

De la mateixa manera, ara prefereixen treballar per si mateixos i parlar amb persones reals. 

El temps ha demostrat que el govern mundial està governat per persones fal·libles, si no corruptes, que han demostrat indiscutiblement que no sempre busquen el bé comú, deixant de banda la dificultat d'identificar un bé comú per a tothom.

Això va reforçar la tendència a desconfiar de l'autoritat i va encoratjar un redescobriment del sentit comú, el propòsit i la moralitat.

Atès que l'economia i la tecnologia sovint havien estat hostils a les persones comunes en els últims temps, també van redescobrir  la necessitat de governar-se a si mateixos , almenys localment ...