"Brasil es una máquina de crear 'sin techo'"

"Brasil es una máquina de crear 'sin techo'"

ANDY ROBINSON entrevista a 

Guilherme Boulos

SÃO PAULO | 23 DE DICIEMBRE DE 2015

Guilherme Boulos es el líder del movimiento de sin techo (MTST) en la megalópolis de São Paulo. Tras el éxito de las movilizaciones en el último año, se le considera uno los pocos líderes que pueden ayudar a reconstruir la izquierda brasileña. Es más, Boulos y el MTST han mostrado una sutil inteligencia política: crítica con el Gobierno del Partido de los Trabajadores y las políticas adoptadas en la crisis, pero, al mismo tiempo, crítica con quienes en la izquierda brasileña niegan las conquistas sociales logradas por los Gobiernos de Luiz Inácio Lula da Silva y Dilma Rousseff. Es un término medio difícil de encontrar en Brasil en estos momentos, entre el "petismo" tribal, por un lado, y un ultraizquierdismo, por el otro, que solo desmoviliza aún más a un pueblo sumido en el desencanto.

MTST ha defendido (a veces físicamente en las calles) a Rousseff y al PT ante una campaña cuasi golpista de la derecha brasileña que trata de forzar la dimisión por medio del impeachment de una presidenta elegida hace poco más de un año. Al mismo tiempo, el movimiento sin techo moviliza a la gente contra las políticas de austeridad adoptadas por Rousseff. La dimisión del ministro de Finanzas, Joaquim Levy --formado en la Escuela de Chicago-- la semana pasada y su sustitución por Nelson Barbosa, miembro del PT y más escéptico ante la ideología de la austeridad, es una pequeña victoria para el movimiento de protesta de la izquierda. Aunque Boulos, en esta entrevista mantenida en São Paulo antes de la salida de Levy, advierte que hay pocas señales de que el Gobierno del PT esté dispuesto a romper con la austeridad (y contra los todopoderosos mercados financieros).

Las movilizaciones en Brasil son necesarias para ir avanzando por ese camino de defensa de la democracia y oposición a la austeridad, explica Boulos (São Paulo, 1982), un joven formado en la Universidad de São Paulo que Juca Kfouri, el columnista combativo de la Folha de Sao Paulo, califica como “la única persona de la izquierda brasileña que puede sacar a 17.000 personas a la calle”.

¿Hay presiones del Partido de los Trabajadores, desde Lula incluso, para que Dilma suavice el ajuste. ¿Cree que es posible?

No. No hay ningún indicio de que Dilma vaya a cambiar. Con cada nueva ola de presión desde los mercados financieros, el Gobierno cede. La política económica es rehén de los mercados y de la derecha. No tiene sentido. Porque el coste social es altísimo y, es más, con el ajuste se recauda menos también. Vamos a tener un déficit mayor que sin ajuste. El tipo de interés es elevadísimo y estamos pagando esto sobre la deuda pública. Es una política suicida.

EL PRECIO MEDIO DE LA VIVIENDA EN RÍO HA SUBIDO MÁS DEL 200% EN OCHO AÑOS Y LOS JUEGOS OLÍMPICOS AGRAVAN LA SITUACIÓN

¿Los sin techo que usted representa se están resintiendo del impacto?

Por supuesto. En 2009 se puso en marcha el mayor programa de vivienda pública de la historia del país que es Mi Casa, Mi Vida con muchas contradicciones que criticamos. Aunque fue una fuerte inversión en la construcción de viviendas públicas. Pero el programa está parado. En 2015 no se ha construido ni una sola vivienda nueva. Esto está generando una convulsión social y profundizando la crisis.

Parece que el MTST es el movimiento ciudadano con más poder de convocatoria, ¿no?

Sí. La lucha de los sin techo ha crecido mucho por la profundización de la crisis urbana que llegó antes que la crisis económica. El modelo de crecimiento del PT estaba basado en un modelo de facilitar abundantes créditos a la construcción. En 2004, los créditos a las empresas constructoras ascendían a 5.000 millones de reales. En 2014 han llegado a 102.000 millones de reales, es decir, un aumento del 2.000%. Al mismo tiempo, el precio medio de la vivienda en São Paulo ha subido el 212% en 8 años. Y en Río ha subido el 260%. Esto provoca expulsiones de gente. El alquiler ha aumentado mucho. La tierra se volvió oro. Hay gentrificación urbana muy fuerte; el Mundial y los Juegos Olímpicos lo aceleran. Han agravado mucho el problema de la vivienda. La gente ha sido expulsada a zonas muy lejos del centro de las ciudades donde pueden pagar el alquiler. Incluso tras construir 3 millones de viviendas públicas aún suben los precios. Brasil es una máquina de crear sin techo.

Es interesante porque en Barcelona la alcaldesa Ada Colau, que se formó políticamente en la campaña contra los desahucios, ha transformado la política catalana. ¿Cree que el movimiento puede liderar una campaña que arrastre al Gobierno hacia otra política?

Sí. Veo similitudes entre lo que estamos haciendo aquí y en España en torno a la crisis de la vivienda. La gente se está movilizando a nivel global en torno a la vivienda y la especulación inmobiliaria. Estoy en contacto con activistas en Barcelona. Pero, por mucha fuerza que tengan los sin techo en Brasil no pueden ser la vanguardia de una salida popular de izquierdas. Estamos luchando en dos frentes. Primero, contra la nueva derecha anti PT. Segundo, contra la austeridad del PT y una nueva ley antiterrorista, aprobada por Dilma, que fue acusada de terrorista durante sus días de guerrilla, y ahora se emplea contra nosotros.

DESDE SÃO PAULO A BARCELONA, LA CRISIS DE LA VIVIENDA ES EL PRIMER FRENTE DE LA MOVILIZACIÓN POPULAR  

¿Cuál va a ser la respuesta del MTST?

Estamos creando desde hace un año un gran frente nacional que se llama Pueblo sin miedo. Reúne más de treinta movimientos sociales en todo Brasil cuyo objetivo es combatir la ofensiva conservadora, luchar contra la política de austeridad del Gobierno y proponer una salida con reformas populares. El MTST quizá es la parte más fuerte por la importancia de la vivienda. Pero el ataque va contra todos.

¿Qué queda de las protestas de 2013?

Esas movilizaciones eran muy complejas. Empezaron con una pauta muy clara de izquierdas. Protestar contra la crisis urbana, el transporte, reivindicar el derecho a los servicios públicos universales. Pero luego fueron secuestradas en parte por la derecha. Fortalecieron las fuerzas conservadoras.

¿Por qué?

Porque la política del PT fue una política de pactos sociales, de consenso social. Lula siempre se enorgullecía de decir que en sus gobiernos ganaban los banqueros y los trabajadores también. Que se veían beneficiados tanto los grandes empresarios de la minería, de la agroindustria, de la construcción civil, como los más pobres. Las protestas de 2013 debieron ser una oportunidad para Dilma. Pero el PT tiene miedo al conflicto. Buscan la convivencia con el Parlamento y eso tiene un precio porque quiere decir corrupción. Existía la opción de gobernar desde la calle que es lo que hizo Chávez, o Rafael Correa, Evo Morales, de alguna manera de Kirchner, pero no se hizo en el Brasil del PT. No movilizaron, sino que desmovilizaron a la gente. Prefirieron aliarse con las grandes empresas agroindustriales, de minería, con créditos del BNDES.

A DIFERENCIA DE MORALES, CORREA O CHÁVEZ, LULA Y DILMA TIENEN PAVOR AL CONFLICTO Y DESAPROVECHARON LA OPORTUNIDAD DE LAS PROTESTAS DE 2013

Eso es difícil...

Sí. Pero funcionó durante algunos años. Fue un modelo en que estimulando el crecimiento del crédito, el consumo, pues la vida de los más pobres mejoró. Por el crédito, las subidas de salarios, la mayor inversión pública. Esto se hizo sin combatir ninguna de las estructuras arcaicas de la sociedad brasileña. No se combatió una desigualdad extremísima. En renta, acceso a la tierra y a recursos. Y esto no se cambió. Se aumentó la renta nacional y se pudo dar algo a los pobres, poco, pero comparado con el pasado, era bastante. Siempre sin perjudicar a los privilegiados históricos.

¿Y qué pasó?

Pues la crisis de 2008 acabó con eso. Se hicieron políticas para postergar el efecto hasta el 2014. Las bases materiales de ese pacto ya no funcionan. 2013 fue una explosión como una olla a presión. En aquel momento las contradicciones subyacentes salieron a la superficie. Por un lado, las clases medias altas y la élite empezaron a echar de menos sus viejos privilegios. El proyecto del PT que les amenazaba mucho era conciliador --no era como Chávez o las experiencias bolivarianas en América Latina--. Pero aun así en la clase media alta había una sensación de malestar que tiene que ver con pérdidas simbólicas relativas. Por ejemplo, que los pobres van al aeropuerto y cogen el avión. Eso antes no pasaba. El aeropuerto fue un privilegio de la clase media alta y la élite. Ahora dicen: “¡Es como estar en la estación de autobuses!”. Las cuotas para que negros y pobres puedan acceder a la universidad levantaban ampollas para la élite también... Incluso estas reformas tímidas para una clase media alta urbana muy conservadora fueron suficientes para generar descontento. Y por ese lado, se creó un antipetismo muy fuerte por la derecha. Pero al mismo tiempo hubo insatisfacción trabajadora. El número de huelgas se disparó. Y sigue subiendo. Así que desde 2013 la protesta tiene dos vertientes y la parte de la derecha ha ido creciendo mucho. Es un indicio de la polarización que hay en Brasil.

L'Estat pendent del que pugui passar a l'assemblea de la CUP

Com pot afectar al panorama post lectoral un possible acord a Catalunya? I a l’independentisme els possibles escenaris a l’Estat?

Les eleccions de diumenge deixen un panorama incert a la política espanyola, que en qualsevol cas afectarà a Catalunya. De fet, els dos escenaris estan lligats, i l’Estat també estarà pendent del que pugui passar a l’assemblea de la CUP el dia 27. Repassem quines són les combinacions més realistes que ens podem trobar durant els primers passos de l’any vinent, de més a menys probable segons les previsions del directe!cat.

1. Acord a Catalunya i govern espanyol PPSOE: xoc de trens màxim amb més unitat catalana que mai

Junts pel Sí i la CUP porten setmanes negociant un full de ruta pels propers mesos i un pla de xoc. Hi ha bona sintonia en molts temes, així que és realista pensar que l’assemblea anticapitalista aprovi l’oferta de JxSí, tot i que no els agradi la proposta de president, veient que ara és Espanya qui ha posat l’àncora. En aquest cas, el desgovern aparent espanyol s’anirà esvaint. La pressió de tots els diaris, opinadors i partits espanyolistes diversos es girarà encara més que ara al PSOE, a qui se li demanarà un ‘pacto por España’.

Poden passar setmanes, però al final el soroll pot arribar a convèncer fins i tot els militants socialistes que aquesta és la millor sortida. Si és així, el xoc de trens Catalunya-Espanya es produirà en estat superlatiu, però l’independentisme català estarà més unit que mai, imprescindible per la victòria final sobiranista.

2. Eleccions a Catalunya i govern PPSOE: opció per eixamplar l’independentisme però risc de perdre-ho tot

Tot i l’aparent sintonia en les reunions Junts pel Sí – CUP, hi ha una ‘pedra a la sabata’ pels antisistema, Artur Mas. Això els podria portar a votar en contra de l’acord i enviar el país a unes noves eleccions el proper març. Mentrestant, potser PP i PSOE es posen d’acord amb alguna fórmula de govern estable ‘por España’ que no deixi tan malament els socialistes –un president del govern de consens?-, cosa que deixaria en fora de joc la proposta de referèndum de Pablo Iglesias. Si el nou govern espanyol es concretés abans de març, el discurs de Catalunya Sí que es Pot seria un contrasentit i potser hi hauria un gir cap a l’independentisme.

Seria un escenari molt complicat perquè un trencament Junts pel Sí – CUP debilitaria l’independentisme. A més, la continuïtat de la coalició encapçalada per Raül Romeva no estaria garantida, i Esquerra voldria caminar sola. Es posaria en joc la majoria per l’Estat propi ja aconseguida, però al mateix temps, potser es podria aconseguir el 50% de vots per una Catalunya independent veient que Espanya no es pot canviar.

3. Acord a Catalunya i eleccions espanyoles: l’opció somiada

Assumim un acord Junts pel Sí – CUP. Tot i que aquest escenari farà avançar la independència, podria ser que els tacticismes polítics que tant mal han fet al sobiranistes també afectessin a Espanya i els partits estatals no s’entenguessin. Això portaria a noves eleccions i a govern en funcions espanyol ben bé fins el juny de 2016. Potser a aquelles alçades la desconnexió ja serà irreversible.

4. Eleccions tant a Catalunya com a Espanya: fi del procés

Si Catalunya s’embarranca i va a noves eleccions mentre que PP i PSOE no són capaços de pactar a Espanya i també van a nous comicis, les opcions de créixer pel bloc Podemos són moltes. No obstant, les urnes es posarien primer a Catalunya i Catalunya Sí que es Pot –o En Comú Podem, el nom que triïn- no canviaria de discurs perquè encara no estaria clar que Espanya pacta un govern anti-referèndum. En aquest cas, els podemites es podrien menjar els partits del procés, que estarien desgastats, i més si Ada Colau s’hi impliqués. Els partits que conformen Junts pel Sí + CUP potser no arribarien ni a 68 escons.


5. Eleccions a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la independència salta pels aires

Tornem a elucubrar ara que la CUP decideix vetar a Mas i el procés s’encalla. Noves eleccions al març, però mentrestant, PSOE i Podemos troben la manera d’arribar a un acord amb la promesa d’un referèndum vinculant -amb suport extern d'algun partit sobiranista- o alguna fórmula rebaixada –amb abstenció de Ciudadanos per evitar implicar independentistes al pacte. En aquest molt improbable escenari, en la campanya de les noves eleccions catalanes Catalunya Sí que es Pot –o el nom que es triés- podria fer molt forat, i més si Colau s’hi implica. El discurs seria clar: el canvi a Espanya ja és una realitat, ara necessitem Catalunya.

Bona part de l’electorat compraria aquest discurs, Junts pel Sí –que potser aniria per separat- i la CUP potser no sumarien, però el problema seria el mateix que en supòsit anterior: ni el Senat ni el TC acabaran deixant fer un plebiscit. El PSOE ja va deixar Catalunya fer un nou Estatut, i va passar la feina bruta de carregar-se'l als populars i als dotze jutges d'un jutjat ben qüestionat. 

6. Acord a Catalunya i acord PSOE – Podemos: la trampa del referèndum que podria alentir-ho tot

Imaginem que Junts pel Sí i la CUP van de la maneta per desplegar un full de ruta. Pel camí, però, es troben un llop vestit de xai: un improbable govern espanyol en forma de PSOE – Podemos –amb el suport d’algun partit sobiranista- que han pactat fer un referèndum vinculant a Catalunya. Això crearia un gran debat a Catalunya i potser el procés s’alentiria o canviaria de direcció per acceptar el plebiscit. De fet, una votació a l’escocesa és l’òptima per una independència amb reconeixement exterior, però hi ha dues trampes: i si s’imposa que el referèndum tingui tres opcions? És més, i si quan tot estigui aprovat algú s’adona que el Senat té majoria del PP o bé que el Tribunal Constitucional mai permetrà una votació que posi en risc les fronteres espanyoles? És de pensar que ni ERC ni Democràcia i Llibertat no cauran en la trampa, així que sense ells, aritmèticament l'opció passa a ser impossible. No suma, excepte si hi hagués una fórmula que també integrés a Ciudadanos. 

Font: ElDirecte.cat

Cafeé per a tothom? NO gracies

En el PSOE s’està formant un poderós corrent d’opinió que intenta dissuadir el seu secretari general i candidat a la Moncloa, Pedro Sánchez, que intenti encapçalar una alternativa d’esquerres al PP si fracassa l’intent de Mariano Rajoy de formar govern. Un dia després que l’executiva federal socialista acordés no donar suport a Rajoy –el que avui han ratificat dirigents com la número dos per Madrid, Meritxell Batet– la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, ha reiterat que els ciutadans han “col·locat” el PSOE en l’oposició després de les eleccions generals del 20 de desembre, per la qual cosa ha instat el seu partit a evitar l'”aventurisme polític” i l'”oportunisme”.

De les paraules de Díaz es pot desprendre que el PSOE hauria de facilitar la governabilitat al PP –la qual cosa, almenys, requeriria la seva abstenció en la investidura de Rajoy o d’un candidat o candidata alternativa del PP. Així, la dirigent socialista va assenyalar: “Per recuperar la credibilitat, no se’ns pot veure com un partit que estigui d’aventures, no se’ns pot veure com un partit d’oportunisme”. Díaz va expressar aquesta posició durant la seva intervenció en la reunió del grup parlamentari socialista abans de la celebració de l’últim ple de l’any de la Cambra andalusa.

Díaz, que mai no ha renunciat al lideratge del partit, va assenyalar així mateix, davant de la baixada del PSOE en el 20D dels 110 a 90 escons, que “a mitjà termini”, el PSOE és la “garantia de l’estabilitat” i, per “recuperar la confiança”, ha de ser “reconeixible” i, alhora, canviar “coses” sense “entrar en cap moment en l’autocomplaença”. Per això, entén que cal “analitzar amb fredor” el succeït diumenge, en al·lusió a la derrota de Sánchez.

Referèndum a Catalunya

Alhora, la també secretària general del PSOE andalús s’ha mostrat molt crítica amb l’actitud de “prepotència” de Podemos i del seu líder, Pablo Iglesias, per haver posat sobre la taula l’exigència de la convocatòria d’un “referèndum d’autodeterminació” a Catalunya, i ha advertit que els socialistes “no hi estan disposats”.

“Ell (Pablo Iglesias) ha preferit renunciar a la defensa de la unitat d’Espanya, a la defensa de la convivència i la igualtat de tots els espanyols a canvi d’un grapat de vots en el Congrés”, ha etzibat, amb referència als grups nacionalistes.

Díaz ha retret a Iglesias que consideri que “ja no hi ha cafè per a tothom, només per a (Ada) Colau, a canvi d’esgarrapar un grapat de vots més”, després del qual ha subratllat que aquest és el “peatge” que “voluntàriament, ell ha decidit pagar”.

Podem ha fixat com a condició per a qualsevol acord de governabilitat la convocatòria d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, com demanen els seus socis d’En Comú Podem, la plataforma impulsada per Colau que va guanyar a Catalunya les eleccions del 20D.

Noves eleccions al maig de 2016?

Han estat aquestes unes eleccions fallides? Depèn de com es miri. Si es tractava d’expressar a les urnes l’estat d’ànim de la societat després de vuit anys d’empobriment econòmic, patiment social i descomposició política, aquesta votació ha resultat ser una teràpia immillorable. Però si l’objectiu era elegir un president i dotar Espanya d’un Govern i d’una majoria parlamentària que el sostingui, el menys que es pot dir és que Espanya ha fet un pas en fals.

El vot com a expressió del clima social o el vot com a decisió política operativa: aquesta dicotomia ha sobrevolat aquesta elecció des del primer moment. I en vista del resultat, és evident que la primera dimensió s’ha imposat sobre la segona. Aquí tothom ha decidit fer amb el seu vot el que li demanava el cos sense parar gaire atenció a les conseqüències sobre la governació del país. Podemos és qui millor ha interpretat aquesta disposició de l’electorat i ha muntat la seva reeixida campanya sobre un eficaç “voti el que sent” mentre que altres líders s’enredaven en enrevessades apel·lacions al vot tàctic.

El cert és que han passat 48 hores i ens disposem a celebrar el Nadal i Cap d’Any sense tenir ni punyetera idea de qui serà el pròxim president del govern espanyol i amb qui o qui governarà. I és de témer que passin 48 dies i seguim igual. L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya. La fragmentació dels parlaments combina malament amb la rigidesa de les posicions polítiques i l’al·lèrgia que aquí patim a les coalicions de govern que són el pa de cada dia en les democràcies europees.

L’embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya

La gestió de les expectatives és essencial en la competició democràtica, i la vivència d’aquest resultat electoral ha estat molt més induïda per les expectatives que s’havien creat que pel seu valor objectiu.

Fa tres mesos, qualsevol dirigent socialista hauria considerat que obtenir un 22% i perdre un milió i mig de vots i 20 escons respecte al desastrós resultat de Rubalcaba el 2011 seria una catàstrofe sense pal·liatius i suposaria la decapitació fulminant de Pedro Sánchez. Avui han rebut aquest resultat gairebé com un triomf, i el líder del PSOE se sent reforçat al seu lloc.

El PSOE té dos drames a mitjà termini: el primer és que ha perdut l’hegemonia de l’esquerra. 5,5 milions de vots per als socialistes i 6,1 milions per a la suma de Podemos i IU: l’espai de l’esquerra ha quedat dividit en un 47% per al Partit de Pablo Iglesias, “l’avi” i un 53% per a Pablo Iglesias “el cues” i els seus satèl·lits. Més enllà de les tortuositats de les aliances immediates, això és un canvi geològic al mapa polític espanyol.

I el segon mal de fons del PSOE és el seu naufragi en els grans conglomerats urbans. No es pot pretendre ser majoritari a Espanya si ets quart a Madrid, quart a Barcelona, quart a València, quart a Bilbao i tercer a Saragossa i A Coruña (i podem continuar).

També s’ha fragmentat la dreta, però menys: 67% per al PP i 33% per a Ciutadans.

El PP també té el seu particular drama. No es pot resistir gaire temps com a partit majoritari a còpia del suport dels pobles petits i de les persones majors de 65 anys. El partit de la dreta no només necessita urgentment una renovació de la seva cúpula dirigent i dels seus procediments de treball, sinó també de la seva pròpia base electoral. Ara li ha traspassat més de dos milions de vots a Ciutadans (la majoria, menors de 45 anys); però si segueix amb el seu actual ritme, en el futur seran molts més.

En realitat, tots aquests canvis es van manifestar ja en les eleccions municipals i autonòmiques de maig i en la resta d’autonòmiques que han tingut lloc al llarg del 2015. Si atenem els percentatges, el resultat d’aquestes generals s’assembla bastant al de l’agregació de totes les autonòmiques celebrades durant l’any. Va ser al maig quan es van establir les bases del nou mapa polític espanyol: fragmentació, majoria de l’esquerra sobre la dreta (un milió de vots més en les generals) i emergència de Podemos i C’s per deixar el PP i el PSOE reduïts al 50% dels vots.

PP i PSOE pràcticament han reproduït l’escenari que van tenir al maig

El 20D ha estat una prolongació d’aquest escenari. El PP i el PSOE pràcticament han reproduït el resultat que van obtenir al maig. No només en percentatges, sinó també en la distribució territorial del seu vot: on van estar forts llavors (per exemple, el PSOE a Andalusia i Extremadura) ho han tornat a estar ara i viceversa.

Què ha passat des d’aleshores? Bàsicament, tres coses:

1. Que el PP i el PSOE han assolit la part alta de les forquilles de vot que els donaven les enquestes pel fet que la crescuda de la participació no ha assolit ni de lluny el nivell que s’esperava.

2. Que Podemos ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical. És probable que hagi rebut un bon cabal de vots de la CUP a Catalunya (a més de la formidable mobilització que li ha deixat Colau; al País Basc ha deixat EH-Bildu reduït a la meitat de la força electoral que va tenir fa quatre anys; i a Galícia ha fulminat el BNG i ha rebut el suport dels votants de Beiras).

Podem ha penetrat com a ganivet en mantega en l’espai del nacionalisme radical

No és estrany que en la mateixa nit electoral Pablo Iglesias es presentés com el campió de “l’Espanya plurinacional” i que la seva primera exigència pública per acordar amb el PSOE hagi estat el compromís d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Després d’aquestes eleccions, Podemos adquireix un nou perfil i es converteix de fet en una estranya coalició de populisme, socialdemocràcia kitsch i nacionalisme extraconstitucional.

Una mica més sobre Podemos: IU ha aconseguit, ella soleta, més de 900.000 vots amb el ridícul botí de dos escons. Imaginin el que hagués suposat en escons afegir tots aquests vots al paquet de Podemos i els seus aliats: avui seria Iglesias i no Sánchez l’indiscutible candidat de l’esquerra a una possible investidura. Que dolent és el sectarisme.

3. Que Ciutadans s’ha quedat sense gasolina en la recta final, perdent a força de toscos errors d’estratègia de campanya el “momentum” que al seu moment el va fer aparèixer, fins i tot com la possible gran sorpresa d’aquesta campanya. Amb el desinflament ha salvat un bon grapat d’escons que el PSOE tenia seriosament compromesos a les províncies estratègiques de les dues Castelles.

Com diuen els britànics, estem davant d’un Parlament “penjat”: aquell que és incapaç de produir un govern sostenible. No hi ha vots per a la investidura de Rajoy ni n’hi haurà per a la de Sánchez. Així, només veig dos escenaris versemblants: un govern d’àmplia base parlamentària amb un programa curt lligat a una reforma constitucional i una durada taxada; i si això no és possible, eleccions al maig del 2016. 

Informació; ElNacional.cat

El plá de Pablo Iglesias sobre el referendum

L’únic actor polític que sembla comprendre quin partit s’està jugant a Espanya, a banda dels serveis d’intel·ligència que assessoren el PP, és Pablo Iglesias. El líder de Podemos és conscient que l’Estat és la baula feble d’Europa, o el bordell en què sempre s’acaben dirimint les contradiccions del Vell Continent, per dir-ho amb una metàfora de Larra. Iglesias sap que el nou bipartidisme que fa trontollar la Unió Europea no és el que separa la dreta de l’esquerra, sinó el que enfronta els interessos dels poders locals amb els interessos dels poders globals.

És el que va dir Marine Le Pen després de perdre les eleccions franceses in extremis: el nou bipartidisme es juga entre el patriotisme i la mundialització. A França, l’Estat és fort i mira d’evitar el debat sobre la plurinacionalitat a través d’un ninot de palla postfeixista. A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva i el seu liberalisme només podria funcionar en un país com Alemanya, que no tan sols té un passat totalitari, sinó que a més disposa d’una cultura constitucional creada i vigilada per les tropes nord-americanes.

A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva

Si Iglesias ha convertit el referèndum en el talismà de la seva remuntada és perquè vol evitar que Espanya es trenqui, no pas perquè sigui especialment demòcrata. La reivindicació del referèndum està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda, arraconant-lo a poc a poc cap a posicions d’extrema esquerra i solucions poc democràtiques. Mentre ERC i CDC es dediquen a dir que el referèndum acordat és impossible, Iglesias va creant noves figures carismàtiques i teixint el seu discurs per assaltar el govern d’Espanya amb l’energia alliberada pel folklore independentista.

El resultat d’aquestes eleccions ha posat de manifest que els dos únics partits que hi ha a Espanya amb una idea d’Europa i una missió històrica són Podemos i el PP. El PSOE va servir per fer de policia bo mentre l’Estat tenia força i la globalització no pressionava les ciutats de la perifèria. El partit de Pedro Sánchez ha anat quedant fora de context a mesura que la integració europea s’ha fet efectiva. Les fronteres militars han canviat i ja no separen Estats, sinó civilitzacions. No veure que la força política del referèndum es basa en el paper que la democràcia juga en la identitat d’Europa és una tremenda miopia.

La reivindicació del referèndum i de l’Estat plurinacional que fa Iglesias està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda

Europa està debatent quin contingut dóna als seus valors. Per això ningú no pot dir encara si Angela Merkel es va equivocar obrint les portes als refugiats sirians, i si això perjudicarà la Unió o servirà per garantir-li un paper en el món que ve. Per això els americans poden nomenar personalitat de l’any la cancellera alemanya, igual que Madrid va nomenar Jordi Pujol espanyol de l’any fa tres dècades, poc després del cas de Banca Catalana. Avui Merkel intenta garantir la submissió d’Europa a la política dels Estats Units, igual que Pujol va garantir durant molts anys la submissió de la nació catalana a l’espanyola.

Si l’Ada Colau és el futur pujolet de Pablo Iglesias, els partits independentistes s’estan equivocant creient que Podemos toparà amb el mateix mur que Maragall. El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París. Per això la prioritat de l’Estat passa per evitar que els socialistes hagin de votar o contribuir sols a la investidura de Rajoy. La prioritat, em diuen algunes fonts, és aconseguir que CDC i el PNB ajudin a la investidura, juntament amb Ciutadans. Així, s’alentiria el desgast del PSOE i l’Estat podria començar a treballar en una recomposició de l’espai de centredreta a Catalunya.

El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París

Fa poc, un fill de Pujol deia que la policia havia proposat a la família d’acabar amb la persecució judicial a canvi que l’expresident col·laborés amb l’Estat. Curiosament aquesta confessió venia quan semblava que Pujol ja havia fet tot el mal possible a l’independentisme. La cirereta, doncs, seria arrossegar CDC a participar en la investidura de Rajoy. Per transcriure-ho literal: “A ver cómo se come esto el hijoputa de Mas”. Mentre CDC no elabori un discurs de centredreta urbà per a l’independentisme posarà en perill els seus votants. I mentre l’independentisme no entengui que l’únic antídot polític al referèndum acordat és el referèndum unilateral, caminarà com un somnàmbul cap a la derrota.