Què esperem per començar a construir la República Catalana?

En defensa de la via unilateral cap a la independència


El 9 de novembre de 2014, centenars de milers de catalans i catalanes van desconnectar nacionalment d'Espanya, en un acte de desobediència massiva contra el govern de Mariano Rajoy i les institucions de l'Estat. El disbarat antidemocràtic fou tan immens que no van permetre la celebració d'un referèndum vinculant, ni tampoc una consulta, ni tan sols un procés participatiu, on la població pogués pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.
D'aquesta manera, tot el que va venir a continuació del 9N va ser l'obertura d'un parèntesi que encara no s'ha tancat. Per a molts va ser com omplir-se d'aire els pulmons i aguantar la respiració fins encara a dia d'avui, entrar als llimbs com a nació, a un estadi passatger del ser i del no ser, a un "mentrestant" que porta a molta gent a formular-se la mateixa pregunta: Què esperem per començar a construir la República Catalana?
De respostes n'hi ha moltes i per a tots els gustos. Però una de les més eloqüents, ja que la defensen, fins i tot, alguns sectors favorables a la independència, tant de dretes com d'esquerres, és que no tenim "encara" legitimitat per materialitzar la independència. Per declarar-la, per proclamar-la, per realitzar-la, diguem-ne com vulguem, el fet és que aquests sectors consideren que Catalunya encara no es pot constituir en una República Independent.


L'argument d'aquesta suposada "falta de legitimitat" quin és? Doncs que a les eleccions del passat 27S no vam arribar al 50% dels vots favorables (alguns diuen que havien de ser el 51%, d'altres el 55%...) que consideren necessaris per legitimar l'aposta independentista. No cal dir que des del búnquer espanyolista se'ls escapa més d'una rialleta per sota el nas quan senten que sectors autoproclamats partidaris del dret decidir exposen aquests arguments, i encara són més sorneguers quan ho afirmen alguns que s'han postulat a favor de la independència.
La nostra és una lluita d'alliberament nacional. No és una altra cosa. Ni una oportunitat per a la regeneració democràtica de les institucions, ni una manera de forçar l'obtenció del concert econòmic o d'un tracte fiscal més favorable per a Catalunya, ni una batalla partidista, ni una simple crisi territorial. Res de tot això. El poble català té la legitimitat històrica per alliberar-se unilateralment, no requereix el permís ni l'aprovació prèvia de cap institució, ni de ningú, en el camí del seu alliberament. És que el 1707, per posar un exemple, les tropes borbòniques van necessitar alguna legitimitat (que no fos per motu proprio de Felip V) per incendiar i exterminar la població de Xàtiva?
Els fonaments de tota estratègia independentista han de partir del fet que som una nació ocupada i que, per tant, tenim no només el dret, sinó també el deure d'alliberar-nos. Tota nació esclava té el deure d'alliberar-se. Com digué Lluís Maria Xirinacs, "una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers". Per això, l'independentisme també ha de tenir clar que les condicions d'opressió nacional no poden ser considerades al mateix nivell de legitimitat que la constitució d'una República Democràtica Catalana.
El filòsof alemany Fichte va escriure que "el poble és de fet i de dret el poder suprem sobre el qual no n'hi ha cap altre (...) El seu aixecament és, per naturalesa de les coses, sempre just, no només quant a la forma, sinó també quant a la matèria". I això és exactament el que estem emprenent: la Revolució Catalana. Per a la qual no necessitem cap més legitimitat que la històrica, la que ens aporta el sol fet d'existir com a nació i la de tenir consciència de la necessitat d'alliberar-nos.
Dit d'una altra manera: quan una massa crítica d'una nació ha pres consciència de si mateixa (condicions subjectives favorables) i de la seva condició de societat oprimida (realitat material objectiva), aquesta esdevé poble en lluita; és a dir, subjecte polític revolucionari. "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble", que deia el poeta Estellés. I si alguna cosa hem demostrat els catalans i les catalanes durant els últims anys, en les grans manifestacions de l'11 de setembre, és que som poble, i un dels més ben organitzats i mobilitzats del món.
Per això, la suposada condició sine qua non sobre la necessitat de superar un llindar de vots o d'assolir una victòria que superi el 50% de vots (o els que siguin) en un referèndum no és res més que una coartada populista de l'unionisme i del regeneracionisme espanyolista. Com a nació oprimida, doncs, tenim la legitimitat històrica per alliberar-nos i, per poder-ho fer, tenim la valuosa eina d'una majoria absoluta parlamentària i de representants electes municipals favorables a la independència. I tenim un poble mobilitzat per empènyer-los quan s'arronsin, i a donar-los suport quan s'arrisquin. Sense més dilació, per tant, cal avançar cap a la constitució de la República Catalana Independent.
Per altra banda, però, això no significa que els sectors més conscients i organitzats del poble català "imposin" la independència a la resta de la població. Imposar la independència, com imposar la llibertat, òbviament seria una contradicció en els termes. Però l'Estat de les autonomies espanyol, sorgit de la reforma de la legalitat franquista, no pot ser considerat font de legitimitat democràtica. L'independentisme, de fet, ja no va reconèixer ni va avalar l'anomenada transició, com un procés democràtic, sinó com un règim de continuïtat. Per tant, cap procés electoral ni referendari sota el marc espanyol pot ser considerat legítim des d'un punt de vista democràtic.
Així doncs, per tal que el poble català pugui decidir el seu futur, tal i com pretenia fer el 9N, cal que es doti d'un veritable marc democràtic. Només en un marc de llibertat, el poble podrà decidir lliurement i, aquest, només pot ser el de la República Catalana. Perquè només una nació lliure pot decidir federar-se, confederar-se o, fins i tot, deixar d'existir. Una nació sotmesa, en canvi, podria decidir poc més que la mida i la forma de les seves cadenes, sempre i quan l'amo ho acceptés. Per tant, no veig altre camí possible, legítim i just que no sigui el de la via unilateral cap a la independència.
Roger Castellanos és membre del Secretariat Nacional de la CUP i membre de Poble Lliure

Espanya encara vol viure dels Pujol

per Gemma Aguilera 
Dos mesos després que Jordi Pujol Soley confessés en una carta que la Hisenda espanyola l'havia enxampat amb un compte no declarat a Andorra, el Parlament de Catalunya l'asseia davant d'una comissió d'investigació i el sotmetia a un escrutini democràtic mai vist -ni abans ni després- per determinar un cas de presumpta corrupció política. A l'Estat espanyol aquest és, de moment, un cas únic. Paral·lelament, CDC va retirar-li tots els honors i el president Mas va decidir retirar-li la condició de Molt Honorable. Rere del patriarca, ben aviat va caure bona part de la família Pujol, que també va desfilar per la comissió anticorrupció, presidida pel diputat de la CUP David Fernández. Les explicacions dels fills no eren sobre l'herència, sinó que se'ls demanava que expliquessin la relació entre els seus negocis i un presumpte entramat delictiu orquestrat des de les altes instàncies de la Generalitat.
L'exercici de depuració democràtica vinculat al cas Pujol no té precedents. Hi ha hagut més llums i taquígrafs en aquest cas que en cap altre, sobretot perquè aquí s'ha volgut fer net i castigar moralment -la justícia ja aplicarà el càstig legal que s'escaigui- allò que, en cas de confirmar-se, és un capteniment irresponsable i gens excusable. La condemna és exemplar, malgrat la ferida que provoca entre els que confiaven en el president Pujol. Això és el que es fa als països europeus i això és el que s'ha fet a Catalunya. A Espanya, en canvi, no sempre es fa així. És cert que la Infanta Cristina i el seu marit s'asseuen a la sala d'un jutjat, però la llista de casos de corrupció política -els sentenciats i els que encara són en mans de la justícia- que no han tingut cap translació directa en la vida política són majúsculs.


A Espanya es resisteixen a assumir que els Pujol estan descatalogats i políticament amortitzats. Necessiten el cas Pujol per continuar amb el relat fals que Catalunya és un país-màfia. Qualsevol ocasió és bona per reprendre la propaganda. La declaració d'aquesta setmana de la família Pujol a l'Audiència Nacional ha estat aprofitada una altra vegada per insistir a relacionar els possibles delictes comesos per l'expresident amb el procés d'independència, amb Artur Mas i amb el que faci falta.
El cas Pujol és una gran taca, evidentment, però no forma part d'una trama que impliqui tothom. De la mateixa manera que les accions d'ETA no representaven la voluntat dels bascos, els cas Pujol no afecta al conjunt de catalans i catalanes. Els mateixos que sempre recorren al fantasma d'ETA per atacar el PNB, ara tiren del cas Pujol no tan sols per atacar CDC, sinó per combatre el sobiranisme. El que no saben, és que per a la majoria de la gent els Pujol ja són història. Tèrbola, això sí

El fantasma de Franco encara recorre Espanya

La televisió francesa: "El fantasma de Franco encara recorre Espanya"
 

Pedro Chaparro, vicepresident de Democracia Nacional i un dels encausats pel cas Blanquerna a Madrid.
Pedro Chaparro, vicepresident de Democracia Nacional i un dels encausats pel cas Blanquerna a Madrid.   |   Jordi Borràs








per Gemma Aguilera

"Quaranta anys després de la mort del dictador Francisco Franco, Espanya segueix sent incapaç de plorar seu passat. Entre favor i el rebuig, el país segueix estant profundament dividit". Així presenta el canal France 24 de la televisió pública francesa el reportatge que emetrà diumenge a la nit, amb el títol El fantasma de Franco encara recorre Espanya.

Els reporters han anat a Madrid, on han percebut que "per a molts espanyols, el tema és tabú. Dins de la mateixa família, de vegades hi ha partidaris d'ambdós bàndols: republicans i franquistes", expliquen al reportatge, en què també recorden que segons l'ONU, "Espanya és, després de Cambodja, el segon país del món que ha experimentat la majoria de les desaparicions forçades. Més de 150.000 persones estan desaparegudes durant aquests anys foscos, desenes de milers més van ser torturats, milers de nens robats a les seves mares, sovint comunistes o d'esquerra, que va anar a parar a 'bones famílies catòliques'".


La televisió francesa també explica que, "malgrat la condemna internacional i la pressió de la societat civil", Madrid no sembla disposada a "investigar el franquisme i tornar a obrir velles ferides". I conclou que, "quaranta anys després de la seva mort, la memòria del Caudillo, sovint comparat amb Adolf Hitler, encara persegueix els espanyols. Fins i tot els seus partidaris continuen glorificant el seu paper en la història i tenen la intenció de rehabilitar el seu heroi". Ara bé, apunten els reporters, "si bé gran part de la classe política busca apaivagar el conflicte, el procés de recerca de la veritat en els anys foscos d'Espanya segueix sent una gran obra en construcció".

tercera convulsión mundial

Rusia: ¿Acaso necesitamos una tercera convulsión mundial para entender que debemos cooperar?


Medvédev enfatizó que la relación entre Rusia y la OTAN ha caído de nuevo en una Guerra Fría.
En su intervención ante la Conferencia de Seguridad internacional en Múnich, el primer ministro ruso, Dmitri Medvédev, resaltó que no puede ser que sea necesaria una tercera convulsión mundial para comprender la necesidad de cooperar, en vez de enfrentarnos.

Medvedev instó a Occidente a abandonar la "doctrina de disuasión" contra Rusia y aunar esfuerzos para abordar los problemas existentes.
"La doctrina de la disuasión se utiliza de forma muy activa por el mundo occidental hacia la Rusia de hoy. El peligro de tal enfoque radica en el hecho de que dentro de 10 y 20 años, vamos a discutir con ustedes los mismos temas. Eso en caso de que todavía haya algo que discutir".
El primer dijo estar seguro de que Occidente y Rusia tienen la oportunidad "para unirse con el fin de responder" a los retos existentes.
Medvédev considera que es necesario iniciar el restablecimiento de la confianza, aunque no es un proceso fácil.
"No puede haber ninguna condición previa. O es algo que necesitamos todos, o no es necesario para nadie. Y entonces esto [el restablecimiento de la confianza] no llegará", agregó el primer ministro.
El jefe de Gobierno citó al expresidente de Estados Unidos John F. Kennedy, quien dijo que "las políticas nacionales sólo pueden arruinar elecciones, pero la política exterior puede matarnos a todos". Medvedev agregó que en los años 60 las partes fueron capaces de entender que ninguna confrontación de los Estados vale más que la vida de las personas.
Nueva Guerra Fría
Medvédev, señaló que la relación entre Rusia y la OTAN ha caído de nuevo en una Guerra Fría.

Medvédev enfatizó que la línea política de la OTAN hacia Rusia "sigue siendo poco amistosa y cerrada".
Prácticamente todos los días nos tachan de ser la "más terrible amenaza para la OTAN" en su conjunto, o para Europa en particular, o para América y otros países, expresó. "Hacen películas amedrentadoras en las que Rusia empieza una guerra nuclear. A veces pienso: estamos hoy en 2016 o en 1962", dijo Medvédev.


Unidos contra el terrorismo
Medvédev ha advertido del riesgo de una operación terrestre en Siria. Para llevar a efecto la resolución de la ONU sobre la normalización del problema de Siria, la clave será la cooperción entre los militares rusos y de EE.UU.

Hacen películas amedrentadoras en las que Rusia empieza una guerra nuclear. A veces pienso: estamos hoy en 2016 o en 1962
"Por desgracia, los terroristas logran extender su influencia debido a que Rusia y Occidente no pueden unirse", agregó. Si la situación en Siria no se normaliza, el terrorismo puede convertirse en "un método de gestión casi estatal", advirtió.
"Sin una normalización de la situación en Siria y otras zona de tensión, el terrorismo se convertirá en un nuevo tipo de guerra", dijo.


actulidad.rt.com© Organización Autónoma sin Fines de Lucro

El Parlamento Británico admite el fraude de la creación del dinero