Arabia Saudita necesita dinero urgentemente

Tres razones por las que Arabia Saudita necesita dinero urgentemente

Incluso con un presupuesto recortado un 25%, Arabia Saudita tendría solo entre tres y cinco años en reservas y préstamos disponibles con el precio del petróleo actual de 30 dólares.

Faisal Al Nasser / Reuters

En enero de este año, Riad reveló que estaba estudiando la posibilidad de una oferta pública inicial para la compañía petrolera estatal Aramco. Independientemente de si este plan se lleva a la práctica o no, "lo que es de vital importancia es que fue tratado en público por el príncipe heredero de Arabia Saudita", escribe John Mauldin en su artículo publicado en 'Forbes'.

Aramco es la compañía más valiosa del mundo y también es una fuente importante del poder geopolítico ejercido por Arabia Saudita. Todo esto revela la situación "tan desesperada" a la que han empujado a este país "los precios récord del petróleo", señala el autor.

Al reino le quedan reservas de efectivo para 3 a 5 años

En 2015, Arabia Saudita registró un déficit del 21,6% del PIB, que contrasta mucho con el 3% del año anterior. Pese a que esperan reducirlo al 16% en 2016, el FMI prevé un déficit del 20%.

A lo largo de los últimos años, Riad ya ha gastado 100.000 millones de dólares en reservas, y un déficit de ese tamaño consumiría otros 100.000 millones, señala Mauldin. El problema con las estimaciones es que se basan en el precio medio del petróleo de 50 dólares, lo cual está lejos de la situación actual. Incluso con un recorte del presupuesto de un 25%, Arabia Saudita tendría solo entre tres y cinco años en reservas y préstamos disponibles con el precio del petróleo de 30 dólares, advierte el autor.

Riad necesita dinero para mantener unido al mundo árabe

Arabia Saudita ha estado gastando mucho dinero para mantener al mundo árabe que se encuentra en una crisis, escribe el autor, explicando que actualmente el país se enfrenta a dos desafíos principales: Irán y el Estado Islámico. En el primer caso, Arabia Saudita se ve como enemigo de Irán y, además de luchar en guerras indirectas, Riad apoya además a otros Estados árabes en crisis económica, como Baréin, Jordania, Marruecos o Egipto, que "intentan llevar una coalición sunita contra Irán".

En cuanto al EI, Arabia Saudita teme ataques de la organización terrorista y gasta grandes cantidades de dinero en el apoyo financiero a los rebeldes en Siria que luchan contra el EI.

Arabia Saudita se enfrenta a importantes desafíos internos

Actualmente, el gobierno saudita proporciona gratis los servicios sanitarios, la educación, y otorga subsidios para el agua y la luz, no cobra impuestos sobre la renta y ofrece pensiones públicas. Casi un 90% de los sauditas están contratados por el gobierno, y a menudo reciben salarios más altos que los que ofrece el sector privado.

Los apuros financieros que sufre el reino ahora no le permiten aumentar significativamente las cantidades de dinero que gasta en los grupos problemáticos como los disidentes, los chiitas reformistas o los yihadistas, señala Mauldin. Asimismo, los gastos financiados por el gobierno que mantienen unido al reino, también se han visto recortados, lo cual supone graves riesgos para la estabilidad social y económica en el país.

ex-nurse before the German courts

A Nazi ex-nurse appear before the German courts for crimes in Auschwitz

Hubert Zafke a former member of the SS 95 years old, will be tried in Germany on 29 February to weigh on the charge of having contributed to the mass murder of prisoners in the Auschwitz concentration camp, reports  Reuters .

Prosecutors in the city of Schwerin argue that the ex-nurse, who came to Auschwitz in 1943, participated in the extermination in gas chambers more than 1.2 million people, mostly Jews.

exenfermero delante de la justicia alemana

Un exenfermero nazi comparecerá ante la justicia alemana por crímenes en Auschwitz

Hubert Zafke, un exmiembro de las SS de 95 años de edad, será juzgado en Alemania el 29 de febrero al pesar sobre él la acusación de haber contribuido al asesinato en masa de presos en el campo de concentración de Auschwitz, informa Reuters.

Los fiscales de la ciudad de Schwerin sostienen que el exenfermero, que llegó a Auschwitz en 1943, participó en el exterminio en cámaras de gas de más de 1,2 millones de personas, en su mayoría judíos.

BRIC will overtake the G7 in two decades

The rapid growth could turn the BRIC countries in economic and political powers.
The consisting of Brazil, Russia, India and China bloc, known by its acronym BRIC, will exceed two decades the richest economies in the world, says the British analyst who invented the concept of the new block in 2001.
according to the revised projections economist Jim O'Neill, director of area economic research at Goldman Sachs, China's economy will overtake the United States in the year 2027, putting the BRIC above the G7.
"it will come to that 10 years earlier than was thought when we started to discuss the issue , " O'Neill wrote in a recent commentary on the website of the investment bank.
the change projections British economist could happen even sooner, mainly due to growth in China, which has been much higher than expected by O'Neill when he drew the first stages over the past two years. This group aims to transfer power and money from the old developed into new countries emerging nations Riordan Roett, director of the Americas program at the University of Hopkins in the new projection, China and India will grow at an average of 5.2% and 6.3 %, respectively, between 2011 and 2050. in 2027, the year of the turn of course, China's economy would be placed at the top of the world 's economies, above the United States. "Only Brazil will need to grow more strongly "he said, referring to the projection of an average growth of 4.3% between 2011 and 2050. the outlook for Russia is more modest. 2.8% in the same period onstage is expected that the G7, by other hand, will have an average growth of only 1.6% between 2011 and 2050. the level of life Yet the trillions of extra dollars in the economies of emerging countries will not mean that these countries reach life patterns considered First World. O'Neill was the one who created the concept of the new block "BRIC" in 2001. Although together, the combined volume of GDP, have the potential to outperform the G7, the only country that could come close to levels of wealth in developed countries is Russia, said the analyst. the projections outlined by O'Neill in his 2001 study continue to receive criticism from several sides. Many question the artificial character of a concept that brings together such diverse countries in the political and social field and even in the same economic model.Others question the de facto exclusion of other emerging nations such as South Africa, Mexico and Turkey.Some point out that the BRIC countries only are benefiting from the real phenomenon of this century. China's emergence as an economic power China 's economy has the same size of the other three BRIC countries, and the gap tends to increase. New power the fact is that the concept gained strength and the BRIC is to become a dome of heads of state with the possibility of transforming the world power structure. Manmohan Singh, Dmitry Medvedev, Hu Jintao and Luiz Inacio Lula da Silva, during the meeting of G8 em Japan, in 2008 (Courtesy / Presidency gives Russia) ¿future global powers? That's the opinion of Riordan Roett, director of the Americas program University of Hopkins in Washington, who spoke to the BBC. "what we're seeing is the rise of a group of actors who, together, will have a leading role at various times, as they did in London, the meeting G20 , "said Roett. " This group points to a transfer of power and money from the old developed to the emerging nations countries. " According Roett, old intenacionales agreements established by the great powers, such as the Bretton Woods, which gave rise to the IMF and the World Bank in 1944, "they are dead".

Espanya-Catalunya un amor impossible

I us en anireu així?


 Suso de Toro 
27/02/2016 20:17
 
Fa uns dies vaig anar a acompanyar uns universitaris que van organitzar una tancada a la seva facultat en protesta perquè no tenien professors: aquest és el nostre temps, en el qual hem de reclamar el més elemental. Eren estudiants de magisteri i, abans de res, vaig voler parlar-los de Rosa Sensat.
Com que ignoro el que estudien o deixen d’estudiar i sóc desconfiat sobre com ha anat evolucionant tot i quines coses s’han anat perdent pel camí, acostumo a començar per l’origen. Vaig recordar que en el programa de l’antifranquisme hi anaven totes les utopies, i que una part era el somni d’una educació que formés persones lliures i realitzades, que unís l’acció amb la reflexió. I que això a Espanya havia sigut Rosa Sensat, Marta Mata i la difusió de la pedagogia de Jean Piaget, que s’havia irradiat des de Barcelona i Catalunya. Vaig voler recordar-los aquest horitzó utòpic perquè entreveig que va ser esborrat i sepultat per la tecnocràcia utilitarista en l’ensenyament.
I com que em dirigia a persones joves a les quals es nega coses elementals i a una generació envoltada d’un ambient de frustració i de falta d’esperança, els vaig dir que la desesperació és un error i que l’encert està en l’esperança. Però que havíem d’aprendre a fer viable l’esperança, tenir no només intel·ligència sinó també valor moral per analitzar primer i després actuar per aconseguir els nostres objectius. Els vaig dir que havíem d’aprendre dels catalans, de la seva capacitat per aconseguir objectius a través del pragmatisme, de donar forma al que s’ha imaginat. Fins i tot políticament. Per exemple, el pas del temps va demostrar que l’ostentació de testosterona del nacionalisme basc més radicalitzat, que va generar molt de dolor gratuït, era un camí cap a enlloc. En canvi, el compromís de la ciutadania catalana és capaç de tirar endavant una aposta per la sobirania d’envergadura històrica.
Encara vaig argumentar la dependència de Galícia, causada per la falta de classes dirigents i la consegüent escassetat de models per al progrés personal que no fossin a través de l’administració; per això exportem tants polítics, jutges, bisbes, militars i guàrdies civils. Vaig insistir en la fecunditat d’iniciatives professionals, empresarials i socials de la societat catalana. Així és com he vist sempre la societat catalana; amb curiositat i enveja vaig comprendre que era una mestra necessària per al meu país. Enveja de la seva fecunditat cultural, de l’arrelament cívic de la cultura democràtica, de la seva curiositat per les coses dels altres per imitar-les i incorporar-les, de la seva capacitat de supervivència com a país...
Però ara Catalunya està canviada i canviant: si era una societat madura en una Espanya immadura, ara s’està fent també madura políticament. Sens dubte, ha crescut. No sé com estaran les coses d’aquí un any o dos -al final ho decidirà la ciutadania catalana-, però dic que si passem a ser aliens els uns als altres serà una gran pèrdua per a moltes persones que seguiran dins de l’estat espanyol. Encara que ara no ho comprenguin a causa de la ignorància o els prejudicis.
Si no tenim a mà la societat catalana, com es podrà assenyalar als joves algun model de societat que generi iniciatives i que creï futurs?
És evident que Espanya és un fracàs com a projecte col·lectiu: la seva ideologia nacionalista és la seva pròpia desgràcia. Espanya és un país patètic, incapaç de reconèixer dins seu altres llengües que no siguin el castellà i que es presenta a Eurovisió cantant en anglès. I és evident que l’estat espanyol ja va fracassar en la seva remodelació després del règim: la prova és el procés polític català. És evident també que Espanya es va fer contra Catalunya principalment i que va ignorar qualsevol aportació catalana o la va desfigurar per assimilar-la. Però la societat catalana va ser incapaç en les dècades d’autonomia, tancada des de fora però assumit també des de dins el model d’un “país petit” però confortable, de reclamar davant els espanyols el que és seu.
No sé si els catalans se n’aniran, però em semblarà un gran fracàs que se’n vagin sense fer un balanç del que s’ha viscut en comú, tot i que aquesta vida en comú no hagi estat en unes condicions dignes. No serà satisfactori per als catalans anar-se’n sense que se’ls reconegui el que van aportar i serà una gran pèrdua que els espanyols ho ignorin; ni tan sols sabran el que perden i el que els falta. Si se’n van, que no sigui “a la catalana”.