per Jake Johnson 21 de d'octubre de, l'any 2016 a partir d' CommonDreams Lloc Web
'Tot i que sembla com si els rumors sobre la imminent desaparició del capitalisme
S'han exagerat molt ", escriu Johnson,
'Hi ha una bona raó per creure que la seva notable capacitat
per adaptar-se i evolucionar en cas de pertorbacions (autoinduïts) freqüents
ha arribat a un punt de ruptura. "
(Imatge: openclipart)
En 1946, George Orwell va reflexionar sobre la fragilitat de l'ordre capitalista.
Revisar el treball de l'influent teòric James Burnham , Orwell presagiava diversos conceptes que més tard formarien la base per la seva novel·la més coneguda, '1984 '.
En el seu llibre The Managerial Revolution , Burnham preveu, com Orwell el va posar ,
"Un nou tipus de societat planificada, centralitzada, que no serà ni capitalista ni, en qualsevol sentit acceptat de la paraula, democràtics. Els governants d'aquesta nova societat serà la gent que controla efectivament els mitjans de producció."
"La veritable pregunta," Orwell afegeix, "no és si les persones que netegen les botes en nosaltres durant els propers cinquanta anys han de ser cridats gerents, buròcrates o polítics: la pregunta és si el capitalisme, ara, òbviament, condemnat, és donar forma d'oligarquia o de la veritable democràcia ".
Mentre que Orwell tenia cura de la visió del món Burnham i de les seves prediccions més específiques, acorda que la relació entre el capitalisme i la democràcia sempre ha estat, i sempre serà, un precari.
"Des de fa ja cinquanta anys passat", va assenyalar Orwell, "la tendència general ha estat cap gairebé amb tota seguretat oligarquia".
Que apunta a la concentració del poder polític i econòmic en mans d'uns pocs i el reconeixement de "la debilitat del proletariat contra l'Estat centralitzat", Orwell estava lluny de ser optimista sobre el futur - però estava bastant segur que l'statu quo econòmic amb el temps Cediu el pas.
Els esdeveniments recents, i les circumstàncies materials de gran part de la població mundial, han portat a greus exàmens de les mateixes preguntes Orwell estava considerant fa set dècades.
I tot i que sembla com si els rumors sobre la imminent desaparició del capitalisme s'han exagerat molt, hi ha bones raons per creure que la seva notable capacitat per adaptar-se i evolucionar en cas de pertorbacions (autoinduïts) freqüents ha arribat a un punt de ruptura.
descontentament generalitzat sobre ingressos estancats i la prosperitat desigual provocada per la globalització neoliberal ha, en 2016, arribat a un punt en el pols de la moda:
... Tenen molts qüestionament prèviament supòsits sagrats.
"És la unió entre la democràcia liberal i el capitalisme global 1 perdurable?" preguntar Martin Wolf, comentarista formidable en un dels documents comercials més importants del món, els Financial Times .
Això no va ser un softball retòrica.
Martin Wolf és realment preocupats que els guanyadors de la globalització han tornat complaent, que "s'han donat per fet" una parella que estava tènuement compatibles, per començar.
També es preocupa, amb raó, que han restat importància a les preocupacions dels "perdedors".
Llop arriba a la conclusió que,
"Si la legitimitat dels nostres sistemes polítics democràtics s'ha de mantenir, la política econòmica s'ha d'orientar cap a la promoció dels interessos del menor nombre de persones, en primer lloc, seria la ciutadania, a la qual els polítics són responsables".
No tots els membres de la commentariat disposició les accions de Llop a comprometre amb aquests supòsits preuats, però.
De fet, molts analistes han reservat la seva ira no per no haver institucions o polítiques sinó per al públic, la reactivació de Walter Lippmann caracterització 's de les masses com un "ramat desconcertat" que, si es deixa als seus propis dispositius, és segur que marcarà el començament d'un règim del caos.
"És el moment", va declarar la política exterior 's James Traub, la canalització dels sentiments de Josh Fang, "per a les elits a aixecar-se contra les masses ignorants."
Apologistes com James Traub i Josh Fang - només dues entre molts - parlar i escriure com si la corretja prèviament a restringir el "ramat" s'ha afluixat, i que la llibertat, com a resultat s'ha posat al descobert el elitistes han cregut durant molt de temps ser el cas.
Per utilitzar infames de Fang paraules ,
"Les elits són en general d'elit per una bona raó, i tendeixen a tenir millor judici que la persona mitjana."
Ells apunten a la pujada de Donald Trump com a evidència d'un excedent democràtica intolerable - proves, en fi, del que les masses van a fer si es concedeix una veu prou alta.
A més de ser convenientment acte-servei, aquesta narrativa és també falsa.
Lluny d'afluixar la corretja, les elits han consolidat el poder a un nivell sense precedents , i que han utilitzat la seva influència per debilitar els moviments democràtics i segrestar les institucions públiques.
La concentració resultant de la riquesa i el poder polític és discordant, i posa la mentida a la idea absurda que les elits són una minoria perseguida.
Però, enmig d'aquestes diatribes antidemocràtiques, han sorgit crítiques fascinants i importants de caràcter bastant diferent.
"Lluny d'afluixar la corretja, les elits han consolidat el poder a un nivell sense precedents , i que han utilitzat la seva influència per debilitar els moviments democràtics i segrestar les institucions públiques."
En lloc d'instant-nos a alinear- contra la democràcia, per utilitzar el nom d'un recent llibre pel filòsof polític llibertari Jason Brennan , molts estan argumentant que és el capitalisme, i no als excessos del procés democràtic, que ha proporcionat xifres com Trump un llançament coixinet.
En el seu llibre postcapitalista , Paul Mason sosté que la ràpida aparició de la tecnologia de la informació ha corroït les fronteres del mercat:
"Capitalisme", insisteix, "ha arribat al límit de la seva capacitat d'adaptació."
I els seus intents d'arribar més enllà d'aquests límits han fomentat un entorn econòmic definit per la inestabilitat, paralitzant l'austeritat per l'acumulació de molts, i ràpida de la riquesa per a uns pocs.
D'acord amb Oxfam , l'1 per cent mundial posseeix ara més riquesa que la part inferior del 99 per cent.
Pagament dels CEO ha seguit augmentant. I tot i les reformes posteriors a la crisi han portat a creixents promeses d'estabilitat, el sector financer segueix sent massa gran , i molts dels bancs perjudicats per l'accident que van crear són d'anada i gairebé tan poderós com sempre .
Mason es resumeixen:
"D'acord amb l'OCDE, el creixement en el món desenvolupat serà" feble "per als propers cinquanta anys. La desigualtat augmentarà en un 40 per cent. Fins i tot als països en desenvolupament, el dinamisme actual s'esgota en 2060."
"Economistes de l'OCDE eren massa educat per dir-ho", afegeix, "així que anem a explicar-la: per al món desenvolupat el millor del capitalisme està darrere de nosaltres, i per a la resta serà una altra vegada en la nostra vida."
El sociòleg Peter Frase , si nou llibre 4 futurs , implícitament està d'acord amb molts dels punts clau de Mason, però llavors assumeix la tasca de mirar cap al futur, de contemplar possibles futurs la solució depèn en gran mesura de com respondre a les crisis és probable que la cara en els propers anys.
Per Frase, no només és la millor del capitalisme darrere de nosaltres, però el pitjor de tot pot estar just per davant.
Central per 4 futurs són el que crida a la Frase,
"[D] us espectres ... freqüentar la Terra al segle XXI" - "els espectres de la catàstrofe ambiental i l'automatització."
En lloc d'intentar predir el futur, Frase, guiat per Rosa Luxemburg famoses paraules 's,
"La societat burgesa es troba a la cruïlla, ja sigui transició al socialisme o regressió a la barbàrie",
... Estableix escenaris possibles, contingents.
I mentre que el llibre de Mason traspua optimisme sobre l'avanç de la tecnologia de la informació i l'automatització, Frase és més cautelós.
"En la mesura que els rics són capaços de mantenir el seu poder," Frase escriu, "viurem en un món on gaudeixen dels beneficis de la producció automatitzada, mentre que la resta de nosaltres pagar els costos de la destrucció ecològica - si podem sobreviure en absolut."
I, "en la mesura que puguem avançar cap a un món de major igualtat, llavors el futur es caracteritzarà per una combinació de sacrifici compartit i la prosperitat compartida, depenent d'on ens trobem en l'altra dimensió, ecològica."
Es tracta, en definitiva, de qui guanyi la lluita de classes.
"Sóc una persona molt passada de moda marxista d'aquesta manera," Frase va comentar en una entrevista recent.
Cap dels futurs Mapes Frase terme són inevitables, el resultat de les forces històriques que estan més enllà del nostre control.
Ell menysprea als que s'aferren a la "escatologia secular":
col·lapse del capitalisme, assenyala, no és probable que sigui el resultat d'un sol moment, revolucionària.
En expressar aquest punt de vista s'alinea ambWolfgang Streeck , que ha argumentat que el capitalisme és,
"Un sistema social en mal crònic", i que si bé "no podem saber exactament quan i com el capitalisme desapareixerà i el que tindrem èxit"
... Podem saber que un sistema que depèn de un creixement sense fi i l'eliminació de totes les restriccions amb el temps es auto-destrucció.
La desaparició del capitalisme, encara que, com Orwell entén, no implica necessàriament l'aparició d'una societat igualitària, en la qual els recursos són compartits per al benefici de la majoria.
No obstant això, encara que pocs estan d'acord en, precisament, la forma d'establir el marc per a una societat tal, hi ha, Mason i Frase argumenten, les polítiques que ens poden moure en la direcció correcta.
Tots dos, per exemple, donar suport a la idea d'una renda bàsica universal, que, en paraules de Frase, ho faria,
"Crear una situació en què és possible sobreviure sense dependre de la venda de la seva mà d'obra per a qualsevol persona que pagarà per això", prenent a l'automatització d'un camí de l'alliberament, no la misèria.
I Mason sosté amb raó que, per tal d'evitar l'escalfament catastròfic, cal reduir radicalment les emissions de carboni.
Però els obstacles polítics habituals segueixen sent, igual que el fet que els "guanyadors" no és probable que lliurar els seus guanys, o les seves posicions de poder i influència, sense lluitar.
No podem, doncs, de forma passiva dependre de les forces amorals com la tecnologia per produir el canvi necessari.
"Els avenços tecnològics donen un context per a les transformacions socials", escriu Frase, "però mai determinen directament ;. El canvi sempre està intervinguda per les lluites de poder entre masses organitzades de persones"
***
El futur és necessàriament desobedients; poques vegades s'ajusta per igualar les anticipacions teòriques més meticuloses, per no parlar dels nostres desitjos o pors més profundes.
Però una cosa està clara:
El futur del capitalisme i el futur del planeta estan entrellaçats.
La salut d'aquest últim depèn de la nostra capacitat per desmantellar el primer, i en la nostra capacitat de construir una alternativa que altera radicalment el nostre curs, que és en l'actualitat que ens condueix cap a la catàstrofe.
"Una cosa està clara:
El futur del capitalisme
i el futur del planeta
estan entrellaçats ".
Si la ruta a la qual estem en última instància limita és la que condueix a un somni utòpic o un malson distòpica està supeditada a la nostra capacitat de connectar les lluites que actualment ocupen l'esquerra - els que lluiten pel dret a organitzar-se estan enfrontant, en el fons, la mateixes forces com els que treballen per prevenir el saqueig de la terra sagrada.
Hi ha raons per ser alhora esperançadora ipessimista sobre les perspectives d'aquestes lluites.
La campanya de Bernie Sanders , i els moviments que van sorgir davant seu i al costat d'ell, van revelar que hi ha una gran base de suport per als canvis democràtics socials que, de ser aprovat, ens movem en la direcció correcta.
Els obstacles, però, són immenses, com és l'aritmètica.
"El futur de la humanitat depèn de les matemàtiques", i el clima de matemàtiques que ens enfrontem és "nefasta".
Però, com Noam Chomsky ha argumentat , el debat sobre l'elecció entre el pessimisme i l'optimisme és realment cap debat en absolut.
"Tenim dues opcions", conclou.
"Podem ser pessimista, donem per vençuts i ajudar a assegurar que el pitjor ha de passar. O podem ser optimistes, aprofitar les oportunitats que sens dubte existeixen i potser ajudar a fer del món un lloc millor. No hi ha molt d'una elecció."
