La rusofobia i el suïcidi de la Unió Europea

Augusto Zamora R.

rebel·lió

El cas de l'exespia Skripal, suposadament enverinat amb un gas tòxic per espies russos, ha servit de catapulta per a una nova onada d'histèria anti-russa. L'expulsió massiva d'agents diplomàtics russos per una vintena de països (al capdavant d'ells EUA, amb 60) va afegir llenya al foc d'una situació que grinyola pels quatre costats i que pot portar -i segurament portarà, de seguir aquest derrotero- , a una confrontació més oberta i dura en la qual la Unió Europea pot perdre més que Rússia.

Mai han estat fàcils les relacions de l'Europa vella amb la nova que sorgia a l'est, en les vastes planes rus-ucraïneses (pobles que han estat i són un, per més que des de l'Europa vella intentin dividir-los). Els eslaus van protagonitzar les últimes grans migracions de pobles de l'est, establint uns en dominis de l'imperi bizantí i altres entre Bizanci i el Volga. Rússia, com a tal, no irromp com a gran potència europea fins al segle XVIII, a la Gran Guerra del Nord, després d'aconseguir la derrota dels invasors suecs de Carles II, vençut a Poltava en 1709. Aquesta derrota va posar fi a l'hegemonia de Suècia al Bàltic i nord d'Europa, espai que va passar a ocupar la Rússia de Pere el Gran. Carles II va iniciar el període d'invasions estrangeres de Rússia, totes amb la mateixa finalitat. La Gran Armée de Napoleó va ser enterrada a Rússia, el 1812, i aquest enterrament va significar la fi de Napoleó. Hitler, psicòpata i ignorant de la història, va repetir l'aventurisme de Carles II i de Napoleó i la invasió de la Unió Soviètica va ser la fi del deliri nazi dels Mil Anys del Reich. De la mateixa manera que havia succeït al poderós exèrcit suec i l'exèrcit immens de Napoleó, Alemanya va perdre a l'URSS el 70% dels seus efectius i armaments, el que va determinar la seva derrota total i la presa de Berlín i de mitja Europa pels heroics soldats de l'Exèrcit Roig.

Els tres episodis ressenyats recullen dos fets. El primer, que, fins ara, Rússia ha estat invencible combatent al seu territori. La segona, i no menys important, que Rússia mai ha envaït cap país europeu. Ha estat envaïda, i tres vegades, 3. Perdó, quatre, comptant la Guerra de Crimea (1853-1856), quan la península russa va ser atacada per forces combinades d'Anglaterra, França i Sardenya, sent Rússia derrotada -la seva única derrota- donades les pèssimes línies de comunicació entre Crimea i Moscou, el que va impossibilitar el subministrament i flux de tropes, queviures i armes. He dit quatre invasions estrangeres?Vaja memòria. Són quatre. Entre 1918 i 1920, després del triomf de la revolució bolxevic, forces dels EUA, França, Anglaterra i el Japó van envair el naixent Estat revolucionari. 100. 000 soldats japonesos van ocupar l'Extrem Orient rus; tropes anglo-franceses van prendre Sebastopol i Odessa i van penetrar a Ucraïna; una esquadra anglesa va ocupar el Bàltic i Tallin.Tropes dels EUA s'apoderen de Murmansk. Altres forces van desembarcar al Caucas i Àsia Central, incloent un exèrcit txec.El 1919, Polònia va envair Rússia. Una situació similar a la de la França revolucionària entre 1792 i 1802. Amb igual desenllaç.L'Exèrcit Roig va contraatacar i, per 1921, les tropes estrangeres van ser obligades a abandonar el territori rus. Repetim-ho: Rússia mai ha envaït Europa. Europa l'ha envaït. incloent un exèrcit txec. El 1919, Polònia va envair Rússia. Una situació similar a la de la França revolucionària entre 1792 i 1802. Amb igual desenllaç. L'Exèrcit Roig va contraatacar i, per 1921, les tropes estrangeres van ser obligades a abandonar el territori rus. Repetim-ho: Rússia mai ha envaït Europa. Europa l'ha envaït. incloent un exèrcit txec. El 1919, Polònia va envair Rússia. Una situació similar a la de la França revolucionària entre 1792 i 1802. Amb igual desenllaç. L'Exèrcit Roig va contraatacar i, per 1921, les tropes estrangeres van ser obligades a abandonar el territori rus. Repetim-ho: Rússia mai ha envaït Europa. Europa l'ha envaït.

¿Anem pel mateix camí? Des del suïcidi de l'URSS, l'OTAN no ha deixat d'avançar sobre les fronteres russes. No ha cessat d'acumular tropes, armaments i sistemes de míssils, al punt que Rússia ha advertit que els míssils de l'OTAN, avui, són a minuts de Moscou. A la dècada dels 90, la Rússia del alcohòlic Boris Ieltsin es va lliurar a Occident i fins als seus assessors econòmics van arribar dels EUA. Occident no va desaprofitar l'ocasió i va destruir tant com va poder l'economia de Rússia. El 1998, Rússia era una despulla de país i Occident aclamava a Ieltsin, ho celebrava i aplaudia perquè feia el que Occident volia.Fins i tot quan, a Washington, va ser trobat al carrer en calçotets, o quan s'adormia en actes oficials amb el rostre vermell de l'excés d'alcohol. Ieltsin era perfecte per a Occident i, en aquest període, mai, mai, hi va haver majors frecs o desencontres amb Rússia. Com anava a haver-los? Ieltsin havia destruït a l'URSS i destruït a Rússia i, ha de pensar-se, això era el que Occident volia: que Rússia fos destruïda i desaparegués com a potència per sempre.

Després Ieltsin, malalt terminal pel seu alcoholisme, va lliurar el poder al cap del Servei Federal de Seguretat (successor del KGB), Vladímir Putin, i la història va canviar, com és sabut. Putin es va aplicar a fons a reconstruir Rússia i el poder de Rússia, amb tant d'èxit que va agafar desprevingut a Occident, que estava convençut que Rússia havia passat a millor vida. Ha passat el contrari. Putin va refer les Forces Armades, l'economia, la societat, va tornar la dignitat a un país que l'havia perdut. La guerra amb Geòrgia, el 2008, va ser la campanada d'avís. El cop d'estat a Ucraïna -fatal error de càlcul de l'OTAN- en 2014, va desencadenar la crisi ucraïnesa i la recuperació de Crimea (perdó a qui s'enfadi, però aquesta península ha estat russa des del segle XVIII) i l'esclat en Donbas.
Van venir les sancions econòmiques. Un altre error. A part que l'experiència ha demostrat una i altra vegada que les sancions serveixen per a poc, en el cas de Rússia va ser el detonant per a una revolució científico-tècnica, agroindustrial i d'aliances polítiques que van enfortir Rússia i afeblir als seus adversaris.Abans de les sancions, Rússia importava ingents quantitats d'aliments, productes manufacturats, tecnologia i etcètera de la UE. Pagava amb gas i així hagués seguit sense les sancions.Una relació beneficiosa per a la UE i perjudicial per a Rússia, ja que era un model clàssic neocolonial de relació centre-perifèria, d'importació de manufactures a canvi de matèries primeres. Les sancions van fer veure a Rússia el nociu d'aquesta relació desigual, van buscar solucions i les van trobar. Es va posar en marxa un multimilionari pla d'inversions per reduir els nivells de dependència en uns casos al mínim, en altres a zero. Un nou i vigorós procés d'industrialització, per situar a Rússia a l'avantguarda.

Els resultats, a la vista. Rússia acabarà de substituir, en 2018, tots els productes importats per a avions de combat, transport i estratègics, aconseguint així una total autonomia. En aquesta línia, el 2020 acabarà la substitució de components importats de la UE i l'OTAN per al sector de defensa. El programa de diversificació aprovat pel govern rus està dedicant inversions milionàries als sectors energètics, d'equips mèdics, electrònics, de telecomunicacions i d'informàtica, entre d'altres, amb l'objectiu de promoure que empreses nacionals produeixin aquests components i equips i cobreixin amb productes russos la demanda interna. Esforç nacional per optimitzar els recursos del país, ja que Rússia posseeix empreses amb capacitat cientificotècnica suficient per fabricar una variada gamma de productes d'alta tecnologia.

Un altre camp beneficiat per les inversions estatals ha estat el de l'agroindústria. En 2017, Rússia va assolir la xifra rècord de 135 milions de tones de cereals collides, convertint-se en el primer exportador mundial de blat, superant als EUA. Una dada més que rellevant si es considera que Rússia, fa quinze anys, importava cereals. Però volen més. Volen destronar, abans de 2025, a la UE com el major productor de cereals del planeta. El país també ha aconseguit substituir les importacions de porc i pollastre, multiplicar la producció de remolatxa sucrera i triplicar la producció d'hortalisses. En definitiva, les sancions econòmiques van servir d'esperó a Rússia i van castigar a les empreses europees. Des 2014, el país està immers en una autèntica revolució productiva en camps que van des del aeronàutic i espacial a l'agroindustrial, passant pel automotor. A més, les sancions van permetre a Rússia assignar a països amb els quals té interessos estratègics, com l'Iran, Turquia, Egipte i l'Índia, les quotes de productes abans concedides a països de la UE.

Cercada per Europa atlantista, Rússia s'ha tornat cada vegada més a la Xina ia Àsia en general, un altre favor que li han fet a Rússia, ja que el cor de l'economia mundial està avui fermament assentat a Àsia. L'aliança amb la Xina -més sòlida que una muntanya, segons funcionaris xinesos- ha aportat a Rússia ingents beneficis. Xina és un mercat insaciable de gas i petroli russos, un primer comprador d'armaments i, ara, comprador net de cereals. Tots dos països van decidir unir la russa UAC i la xinesa Comac per crear un consorci aeronàutic que competeixi amb Airbus i Boeing. El primer model, el C929 està en proves des 2017 i entraria en servei en 2025. El C929 serà competidor directe dels A350 i A330, així com del B-797. Els primers avions portaran motors occidentals. Els següents no: Rússia està aplicada a fons per produir els seus propis motors d'aviació, gràcies a l'impuls de les sancions. I encara que no hi hagi un acord formal, tipus OTAN, la cooperació política i militar entre Rússia i la Xina ha arribat a nivells sense precedents, que els dos països volen estendre.
L'OTAN s'afanya a voltar a Rússia i els EUA construeix estacions del seu escut antimíssils a Polònia, Bulgària i Espanya. Rússia desenvolupa armes hipersónicas capaços de burlar qualsevol escut i blinda les zones estratègiques del país amb sofisticats sistemes antimíssils. És la coneguda dinàmica del caçador i la presa. També es modernitzen les armes nuclears, i alhora que els EUA parla de guerres nuclears limitades o d'atacs nuclears fulminants contra Rússia i la Xina i distribueix els seus bombetes atòmiques per mig Europa. Rússia desenvolupa les seves, a més de construir míssils com el Sarmat, amb capacitat un sol d'evaporar un país com Holanda.

Què vol Europa amb Rússia? ¿La guerra? Les sancions han tingut un efecte contrari al buscat. El setge a Rússia ha resultat en una fèrria aliança rus-xinesa, que ha fet més poderosos als dos països. Europa necessita peremptòriament el gas rus o es queda gelada, ja que els jaciments del Mar del Nord s'esgoten, els nord-africans són insuficients i el nord-americà és un 30% més car. Rússia, contrari al que pugui creure, necessita cada dia menys d'Europa, per l'enorme empenta econòmica d'Àsia, que és i serà el major mercat del món, amb els seus 4.000 milions d'habitants.

Putin va afirmar que Rússia marxa cap a l'èxit i és cert.L'economia russa ha tornat al creixement, les seves reserves d'or superen les de la Xina i redueix les seves reserves en euros i bons del tresor dels EUA per seguir comprant més or. El petroli està afermat en 60 dòlars barril, el doble que fa dos anys, oxigenant una economia en plena ebullició. Rússia, a més, per a qui no hagi volgut assabentar-se, és l'únic país-continent del món, amb 17 milions de quilòmetres quadrats, per 10 milions Europa. La seva geografia, de la mar de Barents a les Kurils, és un poder en si mateixa, que la fa militarment impossible de vèncer i econòmicament impossible de fer fallida. El poder militar rus és incontestable, les seves 7.000 ogives nuclears desplegats ho fan indiscutible i la seva aliança amb la Xina converteix Rússia en un adversari formidable.
Llavors què pretén la Unió Europea? A on ens porta l'OTAN? ¿Per què està demanant un Schengen militar, que permeti traslladar tot tipus d'armes, equips i tropes atlantistes contra Rússia? Per què EUA va desplegar centenars d'armes nuclears tàctiques a Alemanya i altres països? Per què porten anys acumulant armament pesat a Polònia, veïna de Kaliningrad? Estan preparant una guerra nuclear / convencional contra Rússia? Una nova Blitzkrieg? ¿S'han oblidat ja de la sort de Carles II, Napoleó i Hitler? De Hiroshima i Nagasaki? I l'esquerra ¿es va quedar muda, paralítica, o s'ha fet atlantista? Hi ha encara alguna cosa que pugui anomenar-esquerra? ¿Queda algú que entengui que el tema català és patètic sainet de barri i l'OTAN una amenaça a la supervivència d'Europa ia la pau mundial? ¿Aló?

Augusto Zamora R., autor d'  Política i geopolítica per rebels, irreverents i escèptics , Akal, 3r edició, gener 2018

La rusofobia y el suicidio de la Unión Europea

Augusto Zamora R.

Rebelión

El caso del exespía Skripal, supuestamente envenenado con un gas tóxico por espías rusos, ha servido de catapulta para una nueva oleada de histeria anti-rusa. La expulsión masiva de agentes diplomáticos rusos por una veintena de países (a la cabeza de ellos EEUU, con 60) echó leña al fuego de una situación que chirría por los cuatro costados y que puede llevar -y seguramente llevará, de seguir este derrotero-, a una confrontación más abierta y dura en la que la Unión Europea puede perder más que Rusia.

Nunca han sido fáciles las relaciones de la Europa vieja con la nueva que surgía al este, en las vastas llanuras ruso-ucranianas (pueblos que han sido y son uno, por más que desde la Europa vieja intenten dividirlos). Los eslavos protagonizaron las últimas grandes migraciones de pueblos del este, estableciéndose unos en dominios del imperio bizantino y otros entre Bizancio y el Volga. Rusia, como tal, no irrumpe como gran potencia europea hasta el siglo XVIII, en la Gran Guerra del Norte, después de lograr la derrota de los invasores suecos de Carlos II, vencido en Poltava en 1709. Esta derrota puso fin a la hegemonía de Suecia en el Báltico y norte de Europa, espacio que pasó a ocupar la Rusia de Pedro el Grande. Carlos II inició el periodo de invasiones extranjeras de Rusia, todas con igual fin. La Grande Armée de Napoleón fue enterrada en Rusia, en 1812, y ese entierro significó el fin de Napoleón. Hitler, psicópata e ignorante de la historia, repitió el aventurerismo de Carlos II y de Napoleón y la invasión de la Unión Soviética fue el fin del delirio nazi de los Mil Años del Reich. De igual forma que había sucedido al poderoso ejército sueco y al ejército inmenso de Napoleón, Alemania perdió en la URSS el 70% de sus efectivos y armamentos, lo que determinó su derrota total y la toma de Berlín y de media Europa por los heroicos soldados del Ejército Rojo.

Los tres episodios reseñados recogen dos hechos. El primero, que, hasta la fecha, Rusia ha sido invencible combatiendo en su territorio. La segunda, y no menos importante, que Rusia nunca ha invadido ningún país europeo. Ha sido invadida, y tres veces, tres. Perdón, cuatro, contando la Guerra de Crimea (1853-1856), cuando la península rusa fue atacada por fuerzas combinadas de Inglaterra, Francia y Cerdeña, siendo Rusia derrotada –su única derrota- dadas las pésimas líneas de comunicación entre Crimea y Moscú, lo que imposibilitó el suministro y flujo de tropas, vituallas y armas. ¿He dicho cuatro invasiones extranjeras? Vaya memoria. Son cuatro. Entre 1918 y 1920, después del triunfo de la revolución bolchevique, fuerzas de EEUU, Francia, Inglaterra y Japón invadieron el naciente Estado revolucionario. 100.000 soldados japoneses ocuparon el Lejano Oriente ruso; tropas anglo-francesas tomaron Sebastopol y Odesa y penetraron en Ucrania; una escuadra inglesa ocupó el Báltico y Tallín. Tropas de EEUU se apoderan de Murmansk. Otras fuerzas desembarcaron en el Cáucaso y Asia Central, incluyendo un ejército checo. En 1919, Polonia invadió Rusia. Una situación similar a la de la Francia revolucionaria entre 1792 y 1802. Con igual desenlace. El Ejército Rojo contraatacó y, para 1921, las tropas extranjeras fueron obligadas a abandonar el territorio ruso. Repitámoslo: Rusia nunca ha invadido Europa. Europa la ha invadido.

¿Vamos por el mismo camino? Desde el suicidio de la URSS, la OTAN no ha dejado de avanzar sobre las fronteras rusas. No ha cesado de acumular tropas, armamentos y sistemas de misiles, al punto que Rusia ha advertido que los misiles de la OTAN, hoy, están a minutos de Moscú. En la década de los 90, la Rusia del alcohólico Boris Yeltsin se entregó a Occidente y hasta sus asesores económicos llegaron de EEUU. Occidente no desaprovechó la ocasión y destruyó cuanto pudo la economía de Rusia. En 1998, Rusia era un despojo de país y Occidente jaleaba a Yeltsin, lo celebraba y aplaudía porque hacía lo que Occidente quería. Incluso cuando, en Washington, fue encontrado en la calle en calzoncillos, o cuando se dormía en actos oficiales con el rostro rojo del exceso de alcohol. Yeltsin era perfecto para Occidente y, en ese periodo, nunca, nunca, hubo mayores roces o desencuentros con Rusia. ¿Cómo iba a haberlos? Yeltsin había destruido a la URSS y destruido a Rusia y, debe pensarse, eso era lo que Occidente quería: que Rusia fuera destruida y desapareciera como potencia para siempre.

Luego Yeltsin, enfermo terminal por su alcoholismo, entregó el poder al jefe del Servicio Federal de Seguridad (sucesor del KGB), Vladimir Putin, y la historia cambió, como es sabido. Putin se aplicó a fondo a reconstruir Rusia y el poderío de Rusia, con tanto éxito que agarró desprevenido a Occidente, que estaba convencido de que Rusia había pasado a mejor vida. Ha ocurrido lo contrario. Putin rehízo las Fuerzas Armadas, la economía, la sociedad, devolvió la dignidad a un país que la había perdido. La guerra con Georgia, en 2008, fue la campanada de aviso. El golpe de estado en Ucrania –fatal error de cálculo de la OTAN- en 2014, desencadenó la crisis ucraniana y la recuperación de Crimea (perdón a quien enoje, pero esa península ha sido rusa desde el siglo XVIII) y el estallido en Donbás. La soberbia atlantista llevó a creer que Rusia encajaría resignada que la OTAN se tragara Ucrania y tarde se dieron cuenta del error.
Vinieron las sanciones económicas. Otro error. Aparte de que la experiencia ha demostrado una y otra vez que las sanciones sirven para poco, en el caso de Rusia fue el detonante para una revolución científico-técnica, agroindustrial y de alianzas políticas que fortalecieron Rusia y debilitaron a sus adversarios. Antes de las sanciones, Rusia importaba ingentes cantidades de alimentos, productos manufacturados, tecnología y etcétera de la UE. Pagaba con gas y así hubiera seguido sin las sanciones. Una relación beneficiosa para la UE y perjudicial para Rusia, pues era un modelo clásico neocolonial de relación centro-periferia, de importación de manufacturas a cambio de materias primas. Las sanciones hicieron ver a Rusia lo dañino de esa relación desigual, buscaron soluciones y las hallaron. Se puso en marcha un multimillonario plan de inversiones para reducir los niveles de dependencia en unos casos al mínimo, en otros a cero. Un nuevo y vigoroso proceso de industrialización, para situar a Rusia en la vanguardia.

Los resultados, a la vista. Rusia terminará de sustituir, en 2018, todos los productos importados para aviones de combate, transporte y estratégicos, alcanzando así una total autonomía. En esa línea, en 2020 terminará la sustitución de componentes importados de la UE y la OTAN para el sector de defensa. El programa de diversificación aprobado por el gobierno ruso está dedicando inversiones millonarias a los sectores energéticos, de equipos médicos, electrónicos, de telecomunicaciones y de informática, entre otros, con el objetivo de promover que empresas nacionales produzcan esos componentes y equipos y cubran con productos rusos la demanda interna. Esfuerzo nacional para optimizar los recursos del país, pues Rusia posee empresas con capacidad científico-técnica suficiente para fabricar una variada gama de productos de alta tecnología. No se olvide que la URSS y Rusia fueron –y es-, hoy, la mayor potencia espacial mundial

Otro campo beneficiado por las inversiones estatales ha sido el de la agroindustria. En 2017, Rusia alcanzó la cifra récord de 135 millones de toneladas de cereales cosechadas, convirtiéndose en el primer exportador mundial de trigo, superando a EEUU. Un dato más que relevante si se considera que Rusia, hace quince años, importaba cereales. Pero quieren más. Quieren destronar, antes de 2025, a la UE como el mayor productor de cereales del planeta. El país también ha logrado sustituir las importaciones de cerdo y pollo, multiplicar la producción de remolacha azucarera y triplicar la producción de hortalizas. En definitiva, las sanciones económicas sirvieron de acicate a Rusia y castigaron a las empresas europeas. Desde 2014, el país está inmerso en una auténtica revolución productiva en campos que van desde el aeronáutico y espacial al agroindustrial, pasando por el automotor. Además, las sanciones permitieron a Rusia asignar a países con los que tiene intereses estratégicos, como Irán, Turquía, Egipto e India, las cuotas de productos antes concedidas a países de la UE.

Cercada por la Europa atlantista, Rusia se ha vuelto cada vez más a China y a Asia en general, otro favor que le han hecho a Rusia, pues el corazón de la economía mundial está hoy firmemente asentado en Asia. La alianza con China –más sólida que una montaña, según funcionarios chinos- ha aportado a Rusia ingentes beneficios. China es un mercado insaciable de gas y petróleo rusos, un primer comprador de armamentos y, ahora, comprador neto de cereales. Ambos países decidieron unir la rusa UAC y la china Comac para crear un consorcio aeronáutico que compita con Airbus y Boeing. El primer modelo, el C929 está en pruebas desde 2017 y entraría en servicio en 2025. El C929 será competidor directo de los A350 y A330, así como del B-797. Los primeros aviones llevarán motores occidentales. Los siguientes no: Rusia está aplicada a fondo para producir sus propios motores de aviación, gracias al impulso de las sanciones. Y aunque no exista un acuerdo formal, tipo OTAN, la cooperación política y militar entre Rusia y China ha alcanzado niveles sin precedentes, que ambos países desean extender.
La OTAN se afana en cercar a Rusia y EEUU construye estaciones de su escudo antimisiles en Polonia, Bulgaria y España. Rusia desarrolla armas hipersónicas capaces de burlar cualquier escudo y blinda las zonas estratégicas del país con sofisticados sistemas antimisiles. Es la consabida dinámica del cazador y la presa. También se modernizan las armas nucleares, al tiempo que EEUU habla de guerras nucleares limitadas o de ataques nucleares fulminantes contra Rusia y China y distribuye sus bombitas atómicas por media Europa. Rusia desarrolla las suyas, además de construir misiles como el Sarmat, con capacidad uno solo de evaporar un país como Holanda.

¿Qué quiere Europa con Rusia? ¿La guerra? Las sanciones han tenido un efecto contrario al buscado. El cerco a Rusia ha resultado en una férrea alianza ruso-china, que ha hecho más poderosos a los dos países. Europa necesita perentoriamente el gas ruso o se queda helada, pues los yacimientos del Mar del Norte se agotan, los norteafricanos son insuficientes y el estadounidense es un 30% más caro. Rusia, contrario a lo que pueda creerse, necesita cada día menos de Europa, por el enorme empuje económico de Asia, que es y será el mayor mercado del mundo, con sus 4.000 millones de habitantes.

Putin afirmó que Rusia marcha hacia el éxito y es cierto. La economía rusa ha vuelto al crecimiento, sus reservas de oro superan a las de China y reduce sus reservas en euros y bonos del tesoro de EEUU para seguir comprando más oro. El petróleo está afianzado en 60 dólares barril, el doble que hace dos años, oxigenando una economía en plena ebullición. Rusia, además, para quien no haya querido enterarse, es el único país-continente del mundo, con 17 millones de kilómetros cuadrados, por 10 millones Europa. Su geografía, del mar de Barents a las Kuriles, es un poder en sí misma, que la hace militarmente imposible de vencer y económicamente imposible de quebrar. El poder militar ruso es incontestable, sus 7.000 ojivas nucleares desplegadas lo hacen indiscutible y su alianza con China convierte a Rusia en un adversario formidable.
Entonces ¿qué pretende la Unión Europea? ¿A dónde nos lleva la OTAN? ¿Para qué está pidiendo un Schengen militar, que permita trasladar todo tipo de armas, equipos y tropas atlantistas contra Rusia? ¿Por qué EEUU va a desplegar centenares de armas nucleares tácticas en Alemania y otros países? ¿Por qué llevan años acumulando armamento pesado en Polonia, vecina de Kaliningrado? ¿Están preparando una guerra nuclear/convencional contra Rusia? ¿Una nueva Blitzkrieg? ¿Se han olvidado ya de la suerte de Carlos II, Napoleón y Hitler? ¿De Hiroshima y Nagasaki? Y la izquierda ¿se quedó muda, paralítica, o se ha hecho atlantista? ¿Hay todavía algo que pueda llamarse izquierda? ¿Queda alguien que entienda que el tema catalán es patético sainete de barrio y la OTAN una amenaza a la supervivencia de Europa y a la paz mundial? ¿Aló?

Augusto Zamora R., autor de Política y geopolítica para rebeldes, irreverentes y escépticos, Akal, 3º edición, enero 2018.

Francoland a lo suyo: Ahora los CDR son terroristas...

A los españoles les quedará un país bien bonito... 
Ahora el Gobierno central ya tiene la excusa para que huelgas y manifestaciones puedan terminar con acusaciones por terrorismo. Cuidado, era de esperar que eso sucediera cuando hay unos jóvenes acusados por lo mismo porque se pelaron con unos policías de paisano que se equivocaron y entraron en una Herriko Taberna...

Lo de España es de manual de cómo llegar al CONFLICTO ARMADO.

Hay muchos ejemplos en el mundo que nos enseñan cómo termina una represión continuada y violenta.

Empiezan por judicializar la política persiguiendo al rival, luego vienen las cargas policiales contra gente que se manifiesta pacíficamente, se hacen leyes recortando libertad de expresión, se prohiben los referéndums, se mete a la cárcel a los políticos por defender sus ideas. 
Mientras ocurre esto, el trabajo más sucio lo hacen los nazis (sufragados por las cloacas que les pagan viajes y "dietas"), unos fascistas que cuentan con el apoyo y la simpatía de esa parte del pueblo contrario a las reivindicaciones. Gente que al comprobar que tiene la policía y los ultras de su lado, se envalentonan y empiezan a atacar a sus vecinos (como los que quitan los lazos amarillos).

Finalmente, un maldito día, hay un muerto.
Una víctima siempre es la espoleta. A partir de entonces hay manifestaciones violentas, huelgas generales... Y más tiros y más muertes.
Y el que ha sufrido la represión se cansa y decide armarse...
Repito, es de manual...

Lo que viene después no se sabe, en la mayoría de los casos esa región o nación termina separándose (aunque no siempre). 

Alguien dirá que es exagerado, pero es lo mismo que creían en la antigua Yugoslavia.

Naturalmente hay países que saben ver ese peligro y convocan referéndums, son tan listos y demócratas que los ganan...

Lo de los CDR acusados por rebelión y terrorismo es un escalón más que nos lleva irremediablemente hacia el conflicto.
Pero no es que lo diga yo -pobre de mí- es porque la historia está llena de ejemplos. Ya me gustaría que el PSOE le metiera una moción de censura a Rajoy y que se limpiara de franquistas el poder judicial.
Pero mucho me temo que eso no lo veremos. Los socialistas están a gusto viendo como el PP y C's hacen el trabajo sucio. Aunque quizás eso lleve a que algún día los represaliados sean ellos.
Hay que ser muy ingenuo para pensar que el PP abandonará el poder pacíficamente... 
Ya, ya, la Cospedal dejará su ministerio de Defensa...

Claro que me gustaría que España fuera un país civilizado, pero se ha convertido en Francolad con la connivencia de la izquierda.
Vendrán tiempos peores porque C's ya amenazó hace años que Catalunya sería el Ulster.

Hoy más que nunca nos damos cuenta que fue un error no defender la proclamación de la República.
Nuestros políticos no estuvieron a la altura y por eso están secuestrados y en el exilio.

Cal trobar una solució política parlant, no només acudint als tribunals.

Felix von Grünberg: “Parlaré amb el PSOE per demanar diàleg”

Entrevista a l'exdiputat de l'SPD i vicepresident de l'Agència d'Ajuda als Refugiats de l'ONU a Alemanya

NÚRIA ORRIOLSBarcelona 10/04/2018 | 00:04

Felix von Grünberg va ser diputat de l’SPD fins a l’any 2017 i actualment és vicepresident de l’agència d’ajuda als refugiats de les Nacions Unides a Alemanya. Va ser observador el 9-N, a les eleccions del 27-S, al referèndum de l’1-O i als comicis del 21-D.

Quin missatge ha enviat la justícia alemanya a Espanya?

Que el que va passar a Catalunya no és rebel·lió. No ho és amb la llei alemanya i penso que tampoc amb la llei espanyola. Jo era allà el dia del referèndum i tot el relat em sembla una fantasia.

Què preveu que passarà amb l’acusació de malversació?

El tribunal alemany ja ha demanat més informació per decidir-ho, però, pel que jo vaig veure, el referèndum va estar organitzat majoritàriament per la gent i no pel Govern.

Quina creu que és la solució?

És increïble que dins la Unió Europea no se solucionin els problemes d’una manera democràtica, a través de la discussió política. Catalunya i Espanya s’han d’asseure a parlar, pensar en una solució per a cadascun dels problemes que tenen, començant pel sistema federal o el repartiment de diners, o fins i tot si cal una reforma constitucional.

La solució no passa necessàriament per un referèndum acordat?

L’important és començar a parlar, i ningú sap com acaba un diàleg quan s’inicia. No és bo pensar només en el final. Per què hi ha una part dels catalans que volen marxar? Perquè asseguren que Madrid no els entén!

El problema és Rajoy?

El problema és qui no vol dialogar. M’agradaria ajudar Catalunya i Espanya per resoldre aquesta crisi.

Com?

La meva idea és anar a Madrid, parlar amb dirigents del PSOE. Cal trobar una solució política parlant, no només acudint als tribunals.

I als dirigents independentistes què els aconsella?

Tal com s’està fent a Europa, també cal anar a explicar a la resta d’Espanya el que passa a Catalunya. Hi ha d’haver més comunicació.

El Consell Nòrdic reclama «una solució negociada» a la crisi catalana «que afecta Europa»

 El partit Grup de Centre, impulsor de la iniciativa, demana que el Consell de Ministres Nòrdic s'ofereixi a "promoure diàleg"

Carles Puigdemont amb el diputat Mikko Kärna davant el Parlament finès. Foto: ACN

El Consell Nòrdic, fòrum de cooperació entre els parlaments dels països nòrdics, ha debatut aquest dilluns una resolució que reclama "una solució negociada" a la crisi catalana "que afecta Europa". La iniciativa l'ha presentat el diputat al Parlament de Finlàndia pel Grup de Centre Mikko Kärnä, i el text transaccional definitiu, que s'ha debatut a Islàndia, serà votat el mes de juny per elevar-lo al Consell de Ministres del mateix consell Nòrdic.

La proposta insta aquest consell a oferir-se per "promoure diàleg" en la crisi entre Espanya i Catalunya, així com a promoure la llibertat d'expressió, l'imperi de la llei, els drets humans i la democràcia en la solució a la crisi. També subratlla que promovent el diàleg respectarà les lleis internacionals, els tractats de la Unió Europea i la legislació nacional.

En un comunicat el diputat finlandès ha assegurat que la iniciativa s'ha debatut "intensament". També ha afirmat que molts polítics tenen "forta simpatia" cap a la independència de Catalunya "tot i que ara com ara hi ha molta gent que té por de dir el que pensa en públic".

També hi ha hagut polítics que han pres la iniciativa "de manera controvertida" tot i que "s'ha modificat cap a un text molt neutral". Kärnä subratlla que la iniciativa ha rebut "molt suport però també oposició".

Però també ha afegit que, a partir del debat, la seva opinió és que aquesta situació pot ser "el començament d'alguna cosa nova i millor per a Europa". És per això que demana que els països nòrdics formin una posició conjunta i ofereixin solucions "basades en el diàleg i la negociació".