A mitjans d’octubre del 1975, el general Franco sabia que li quedava molt poc temps de vida i va decidir escriure a mà el seu testament, en un quadern que guardava al seu escriptori. Un dia, li va demanar a la seva filla Carmen que el passés a net i que, quan arribés el moment, el lliurés a Arias Navarro, el número dos del règim, conegut com «el carnicero de Málaga» pels seus mèrits en la repressió.
En aquell testament, que Arias va llegir a la tele amb llàgrimes als ulls, Franco deixava un claríssim «manual d’instruccions» als seus successors. Tot girava al voltant d’una sola idea, obsessiva. La unitat d’Espanya. Acompanyada, per descomptat, de l’altre pilar del seu règim: el Déu i l’església que l’havien fet «Caudillo por la gracia de Dios». Així, el text manuscrit lloava «la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre» i alertava sobre «los enemigos de España», al temps que fixava la clau del seu programa polític per al futur: «Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria».
El testament de Franco, que ens vigila des del Valle de los Caídos, és un extraordinari document per tenir a mà quan es tracta d’analitzar el que estem vivint. S’està complint fil per randa. Adaptat, això sí, als temps que corren.
Els «novios de la muerte», vaja, convertits en «piolins», menys mortífers i emparats pel gran invent de la llei feta a mida per complir el testament del dictador.
La rebel·lió, la violència, la sedició, el terrorisme, els delictes d’odi. Tot això forma part del mateix guió i té les seves arrels en aquelles dues pàgines escrites a la tardor de 1975. La unitat d’Espanya com a valor suprem, que justifica qualsevol excés.
Descartada la repressió a base de fusells i tancs, que s’ha de reconèixer que seria força eficaç, només queda la llei, retorçada fins a extrems increïbles, i la violència legal. Així és com es protegeix el llegat del dictador, convertit en «nucli dur» del nacionalisme espanyol de dretes i d’esquerres, en alguns casos amb entusiasme, en altres inconscientment.
Per aquí van, doncs, els trets, si escriure la paraula «tret» no és terrorisme.
Ara l’objectiu és il·legalitzar Catalunya, situar-la fora de la llei. Tota? No, tota no. Es poden permetre les coses que Franco tolerava: una mica de llengua catalana, les sardanes, una mica de televisió, sense passar-se, l’escudella i el pa amb tomàquet, una administració provincial...
Primer es cronifica el mal, una vegada acceptat que això de Catalunya és un mal incurable, amb el qual s’ha de conviure. És a dir, fer tolerable la malaltia, allargar les expectatives de supervivència, reduir el dolor, calmar l’ansietat, normalitzar la situació i treure-li tot el dramatisme que sigui possible. Que no sembli el que és, una malaltia mortal de necessitat per al concepte borbònic i franquista d’Espanya.
Desactivar-la del tot és impossible, i ho saben. Per tant, a més d’escanyar-la a l’estil Montoro, cal fer un pas més: fer-la fora de la realitat, situar-la al marge, en aquell espai sense nom on les persones posem els problemes que no tenen remei.
El final del recorregut està claríssim: il·legalitzar l’independentisme i qualsevol perillosa forma de sobiranisme o separatisme. A més de lligar curt el catalanisme a través de la por, un mètode d’eficàcia més que provada. Por a què? A les conseqüències duríssimes de quedar fora de la llei i que t’apliquin no ja la llei, sinó l’arbitrarietat dissimulada al darrere de la llei i dels seus executors.
Il·legalitzar, en aquest programa inspirat en el testament del «Caudillo», equival a paraules tan lletges i entenedores com capar, castrar, esterilitzar... Si ens deixem, clar. I si Europa calla.
La persecució dels CDR i de tota forma de sedició, no tan diferent de la de Puigdemont o Junqueras o Trapero, va en aquesta línia. Segur, segur, que Franco, sempre tan fred i pragmàtic, aprovaria aquests mètodes. A la seva tomba, una vergonya mantinguda tots aquests anys amb fons públics, els seus ossos encara es remouen cada vegada que sent a parlar de Catalunya...
