Carta d'amor a Catalunya David Torres Público.es Suposo que això ja no té remei, que escric massa tard, però mai em perdonaria haver callat en aquests moments. No vaig a ocultar-que preferiria que seguíssim junts, que crec sincerament que t'estàs equivocant, que compartim moltes més coses de les que t'imagines, inclosa la repulsa cap a aquest espanyolisme ranci, corrupte i de braç dret que ens ha governat durant tants anys.
Sospito, per no dir una altra cosa, que bona part dels líders que comanden ara l'independentisme, havent recollit la bandera del sòl amb el mateix oportunisme que Charlot en Temps moderns (encara que no amb la mateixa innocència, per descomptat), són sospitosament similars a aquells dels que pretens independitzar ara.
No, aquesta carta no va en aquest to.
No, aquesta carta no va en aquest to.
Menys encara en el to amenaçador amb que molts pretenen espantar-la soledat política, l'aïllament econòmic, el corralito- com si una relació es pogués mantenir a força d'amenaces.
Estic segur que, més enllà de la demagògia nacionalista, els greuges històrics -reals i ficticis- i el cansament institucional, hi ha una autèntica voluntat de separació, una guanya d'emprendre el camí en solitari.
Vaig a suposar també que aquesta voluntat és majoritària al poble català, cosa que, la veritat, dubto molt. Però ara et parlo només a tu, la Catalunya que vol marxar. Si el nacionalisme és un sentiment, vull parlar-te també de sentiments. Els meus.
Vull creure, i espero que no soni massa arrogant, que parlo en nom de molts quan dic que Catalunya forma part indissoluble no ja d'Espanya, del millor d'ella, del seu passat, de la seva història, de la seva cultura, sinó també de meu propi passat.
Vull creure, i espero que no soni massa arrogant, que parlo en nom de molts quan dic que Catalunya forma part indissoluble no ja d'Espanya, del millor d'ella, del seu passat, de la seva història, de la seva cultura, sinó també de meu propi passat.
Dos dels músics més grans del nacionalisme espanyol, Albéniz i Granados, eren catalans. No és casualitat que, en bona mesura, l'obra d'ambdós estigui quallada de referències espanyoles. El magne quadern pianístic d'Albéniz, un llegat comparable al de Liszt o Debussy, es diu Iberia i més de la meitat de les peces té un toc andalús. De les Dotze danses espanyoles de Granados, el geni de Lleida, pot dir-se el mateix.
L'altre gran nom del nacionalisme espanyol, Falla, era gadità però va dedicar gairebé en exclusiva les últimes dues dècades de la seva vida a posar música a un dels poemes cabdals de la llengua catalana, L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
L'altre gran nom del nacionalisme espanyol, Falla, era gadità però va dedicar gairebé en exclusiva les últimes dues dècades de la seva vida a posar música a un dels poemes cabdals de la llengua catalana, L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
Al cap ia la fi, el castellà i el català són idiomes germans, una constatació que són moltes més coses les que ens uneixen que les que ens separen. De la necessitat del diàleg va parlar molt millor que jo un altre gran poeta català, Salvador Espriu, en el seu llibre La pell de brau (1960):
De vegades és Necessari i Forcos
que un home mori per 1 poble,
PERÒ mai no ha de morir tot 01:00 poble
per 1 home sol:
Recorda sempre aixó, Sepharad.
Fes que siguin l segurs a els ponts del Diàleg
i mira de compendre i estimar
els Raons i els parles Diverses dels teus Fills.
Que la pluja caigui a poc a poc a els sembrats
il 'aire passi com 1 estesa mà
suau i Molt benigna Damunt a els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el Treball,
en la difícil i merescuda
llibretat.
Que sona gairebé igual de bell en la seva traducció al castellà:
els Raons i els parles Diverses dels teus Fills.
Que la pluja caigui a poc a poc a els sembrats
il 'aire passi com 1 estesa mà
suau i Molt benigna Damunt a els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el Treball,
en la difícil i merescuda
llibretat.
Que sona gairebé igual de bell en la seva traducció al castellà:
A veces es necesario y forzoso
que un hombre muera por un pueblo,
pero jamás ha de morir todo un pueblo
por un hombre solo:
recuerda siempre esto, Sepharad.
Haz que sean seguros los puentes del diálogo
y trata de comprender y de estimar
las diversas razones y hablas de tus hijos.
Que la lluvia caiga poco a poco en los sembrados
y el aire pase como una mano extendida,
suave y muy benigna sobre los anchos campos.
Que Sepharad viva eternamente
en el orden y en la paz, en el trabajo,
en la difícil y merecida
libertad.
Per a mi Catalunya no és el Barça, ni l'Bulli, ni Pujol, ni Tarradellas, ni el fuet, sinó més bé aquest poema d'Espriu; certs relats de Quim Monzó, que escriu en català; certs relats del meu amic Diego Prado, que escriu en castellà; la manera en què Tete Montoliu acaricia la melodia d'A Child Is Born; uns versos terribles de Joan Margarit a la mort de la seva filla; els gats embogits de Josep M. Beá en Històries de taverna galàctica; els molts amics de la llibreria Altaïr; un poema de Joan Pons que acabo de descobrir aquesta setmana; la ràbia inconsolable del Pijoaparte a cavall de la seva vespa; el vertiginós Crist de Dalí surant sobre la seva creu; el gairebé secret restaurant familiar on ens van portar Juan Soto Ivars i la seva dona, després de la pinacoteca d'escates del mercat de la Boqueria; el monòleg panteixant de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda; la llum de Figueres una tarda irrepetible en què vaig ensopegar allà amb Anthony Quinn; l'esgarrifós sol de guitarra de Max Sunyer a Camí de Rupit, de Pegasus; les riallades bilingües de la meva camarada Román Piña Valls; la fusta amb olor de vi d'una taverna prop de la Barceloneta la propietària era fanàtica a mort del Reial Madrid; la tendresa celestial amb què Alicia de Larrocha inicia la modulació a Corpus Christi a Sevilla, d'Albéniz; el somriure trist de Pepe Carvalho fent un altre poemari al foc; els fills que no tinc i als que un cop vaig imaginar jugant entre els dracs del parc Güell. les riallades bilingües de la meva camarada Román Piña Valls; la fusta amb olor de vi d'una taverna prop de la Barceloneta la propietària era fanàtica a mort del Reial Madrid; la tendresa celestial amb què Alicia de Larrocha inicia la modulació a Corpus Christi a Sevilla, d'Albéniz; el somriure trist de Pepe Carvalho fent un altre poemari al foc; els fills que no tinc i als que un cop vaig imaginar jugant entre els dracs del parc Güell.
Molt abans que Pepe Carvalho, ja hi havia gent cremant literatura a Espanya. En el llibre més alt que van veure els segles, Don Quixot de la Manxa, quan el capellà, en el seu estil inquisidor, va expurgant la biblioteca d'Alonso Quijano a la recerca de les novel·les de cavalleria en les que va prendre la seva bogeria, salva una de les primeres, el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell: "Dígoos veritat, senyor compare, que pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers i dormen i moren a casa i fan testament abans de la seva mort, amb altres coses que tots els altres llibres d'aquest gènere no tenen ". A Barcelona, l'única ciutat que visiten en les seves aventures Quixot i Sancho, veuen per primera vegada el mar, un paràgraf quallat de moviment, de llum, de vida i d'alegria.
A Barcelona el Cavaller de la Trista Figura cau derrotat per la realitat però encara no dóna el seu braç a tòrcer i proclama que Dulcinea del Toboso és la més bella dama sobre la faç de la terra. No, encara no vull creure que el Quixot es va aferrar al seu últim somni a l'estranger.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta