google.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0 https://misteri1963.blogspot.com.esgoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.argoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.cogoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0https://misteri1963.blogspot.com.brgoogle.com, pub-5827770858464401, DIRECT, f08c47fec0942fa0 Misteri1963

Translate

Entrevista sobre l'estat català


 L'exdiputat d'ERC recorda el primer cop que la cambra catalana va debatre i votar sobre l'estat propi

 Celebra el creixement de la base independentista encara que lamenta el grau elevat de puritanisme

 Creu que Espanya encara no ha fet una transició real perquè "molta gent encara es pregunta on està el cos del seu avi afusellat"

 Considera que Lleida és una anomalia política a Catalunya

El 13 de desembre del 1989, ERC i CiU aprovaven una proposta en comissió parlamentària en la que es defensava Catalunya com "una realitat nacional diferenciada de l'estat espanyol" que no renunciava "al dret a l'autodeterminació". Menys de dos anys després, el 27 de setembre del 1991, tres diputats republicans (els únics que quedaven al grup parlamentari després del seu trencament) es posaven dempeus al Parlament per votar favorablement una proposta de resolució que contemplava "el democràtic dret a la independència política de tots els pobles europeus, entre els quals el català". Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i Miquel Pueyo van ser els pares d'aquell text i, en conseqüència, els responsables de portar el debat sobre la independència de Catalunya per primer cop a la cambra catalana. 24 anys després, Pueyo recorda aquell episodi i reflexiona sobre el canvi polític que ha viscut el país.

- Vostè va ser un dels tres responsables de portar, per primer cop, el debat sobre la independència al Parlament de Catalunya.

- Aquella foto té un alt valor simbòlic. Poc abans d’aquesta votació havíem celebrat el congrés de Lleida, que va acabar amb l’escissió del grup parlamentari d’ERC, on només vam quedar tres diputats; Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i jo. Fins que no hi va haver un sistema electrònic, les votacions es feien amb els diputats posant-se dempeus, i aquest fet li va donar a aquella instantània un impacte visual encara més fort.

- Eren tres de 135. Molts els devien considerar uns utòpics...

- Sí! Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites. De tant en tant venia algun convergent i ens deia que pensava el mateix que nosaltres, però el cert és que ens sentíem molt minoritaris, i això ens exigia fortalesa d’ànim, perquè estàvem molt sols. Recordo que aquell mateix any el príncep Felip va venir al Parlament, i just abans que comencés el seu discurs, nosaltres tres vam sortir de l’hemicicle. Per fer aquestes coses era necessari que ens estiguéssim creient el que fèiem. Ho teníem clar.

- S’havien de justificar molt?

- Sí, però les oportunitats de fer-ho públicament eren molt limitades des del punt de vista mediàtic. En aquell període van passar moltes coses, i recordo que nosaltres ens vam moure molt a nivell internacional, perquè hi havia canvis. Les repúbliques bàltiques s’estaven desconnectant de la URSS, i vam viatjar a Eslovènia i també a Croàcia, on ens vam entrevistar amb el president Franjo Tudman. Aquella època va acabar amb la caiguda del mur de Berlín i amb la demostració que allò que semblava inamovible es podia modificar. En aquell context, i independitzats els països bàltics, Catalunya quedava com una anomalia històrica en el mapa europeu.

- A qui se li va ocórrer presentar aquella resolució?

- Érem tres diputats i una persona que feia tasques d’administració i comunicació, de manera que ens vam posar d’acord molt ràpidament a l’hora de decidir presentar aquell text. La instantània que en va quedar és emblemàtica, perquè ara tot ha canviat molt. Àngel Colom és a CDC, Carod-Rovira està retirat i jo sóc un senzill militant de base d’ERC.

- El país s'ha capgirat políticament, però a l’independentisme encara li costa unir-se. En aquest punt no s’ha avançat massa, no creu?

- Li dono la raó en part, però també podem fer la lectura de veure com les tesis independentistes han migrat del seu punt inicial i s’han estès. Quan nosaltres defensàvem la independència estàvem sols, i ara em produeix molta satisfacció trobar-me gent de CDC o del PSC en aquest carro. Fer una majoria social en aquest aspecte ha estat molt complicat, i no podem establir criteris d’antiguitats.

- Li molesta el puritanisme?
 
- Una part de l’independentisme té aquest germen, sí. Ho veig en els debats. Sempre hi ha gent que li agrada ser de la minoria “pura”, però crec que és una absurditat. Ens hem d’alegrar del creixement de l’independentisme encara que això provoqui una certa mixtura ideològica. No passa res.

- Vostè, en canvi, sí que pot dir que és dels independentistes de tota la vida. Com se’n va fer?

- És una bona pregunta. Jo formo part d’una generació que no va estudiar en català, però que no va fer antifranquisme perquè aleshores érem molt joves i el nostre nivell d’informació era molt baix. El que sí que vaig començar a veure va ser que Espanya tenia dificultats per ser un estat acollidor de les diverses llengües i tradicions culturals, i que no era capaç d’assumir-les com un valor. Ho vaig anar percebent com una injustícia, encara que, no m’amagaré, hi ha hagut moments en els quals he tingut alguna esperança de canvis.

- Com quins?

- El primer cop que va guanyar el PSOE a Espanya, per exemple. No li diré que m’il·lusionés, però sí esperava una nova etapa. Una altra ocasió va ser durant l’elaboració del nou Estatut, però llavors ja era més escèptic. La meva esperança es va acabar després de l’envestida del PP, que ja no deia que anava contra aquell text, sinó que ho feia contra Catalunya. Molta gent va veure en aquells episodis el trencament definitiu de la possibilitat d’establir un marc de relacions acceptable. Vam entrar en un punt de no retorn, i si no aconseguim ara una majoria social i nacional a favor de la independència, la venjança serà terrible.

- És més independentista ara que fa 25 anys?

- Els meus arguments a favor de l’estat propi eren d’origen lingüístic i emocionals. Amb el pas dels anys, les circumstàncies m’han demostrat de manera fefaent que la situació política és insostenible. Aquesta sensació és compartida per molts, i a partir d'aquí veig que l'independentisme ha estat capaç de generar un discurs i anar fent gran una majoria on tothom s’hi pot sentir còmode, perquè no té cap component de tipus ètnic. Una cosa és el projecte polític, i l’altra són les identitats personals. Cadascú et pot sentir el que vulgui, i això no és un impediment. És una de les característiques del món global en el qual vivim.

- En la resolució que van votar l’any 1991 ja parlaven d’enterrar l’argumentari de la transició espanyola. No deixa de ser simptomàtic que encara avui es recordi aquella època com una eina per frenar l’independentisme.

- La transició va ser un aggiornamento molt teledirigit pels actors del règim anterior, que veien que ja no es podia allargar més, perquè estava podrit. Es va jugar molt amb les pors dels fantasmes tradicionals d’Espanya, però el més greu de tot plegat és que al 2015 encara hi hagi càrrecs del PP que puguin cridar públicament "Arriba España!", que és com si a Alemanya algun polític clamés "Heil Hitler!". Espanya no ha fet una transició real, perquè encara hi ha molta gent que es pregunta on és el seu avi afusellat que van tirar en una cuneta i que cap govern ha tingut voluntat de trobar-ne el cos. A part d’això, hi ha un fet inqüestionable, que és el biològic. La base de la transició es va afeblint, perquè cada cop hi ha més gent que no la va viure.

- Els polítics que van pilotar la transició tenien un esperit més pactista que els actuals?

- S’ha elogiat molt aquest esperit, però insisteixo, es va fer tot amb la bandera de la por. Hi ha gent que recorda amb exuberància la seva experiència durant la transició, però crec que és més perquè aquell moment va ser, per molts, la seva estrena en episodis polítics. L’edat també pesa en la manera com valorem les coses, i estic segur que aquells que parlen tan bé de la transició no ho fan per enyorança al temps polític, sinó a la seva mateixa joventut.
 
- De quina manera creu que ha canviat el procés independentista des del 2012?

- M’ha sorprès la continuïtat, perquè no és fàcil mantenir un estat d’ebullició constant com el que s’ha viscut en els darrers anys. Haver aguantat d’aquesta manera té molt mèrit, encara que cal dir que dubto que es pugui mantenir gaire temps més.

- Hi ha cansament?

- És normal que hi sigui. Els actors polítics catalans han de ser conscients que dins de l’actual majoria social hi ha diversos graus d’entusiasme, de paciència i de convenciment, i que cal aprofitar el moment perquè hi ha el perill que es perdi el procés.

- Veu alguna alternativa que no sigui una declaració d’independència?

- No. Madrid no ha fet mai cap proposta per rebaixar la tensió, al contrari. De fet, una de les perplexitats dels governs estrangers ha estat veure com des del govern de l’Estat no s’ha fet res per evitar el conflicte. Hem sentit molts insults, i això també pesa, perquè aquests processos tenen també una dimensió psicològica col·lectiva, i molts catalans tenen la percepció que Espanya no els vol.

- Si Espanya hagués estat més intel·ligent no s’hauria arribat fins aquí?

- És així! Si el sistema polític, comunicatiu i empresarial espanyol hagués estat més lúcid, l’Estatut no s’hauria dinamitat i probablement haguéssim mantingut la convivència. Hem arribat fins aquí perquè hem acumulat moltes coses.

- Els partits espanyols són esclaus ara d’un discurs anticatalanista que han anat fent durant la darrera dècada amb objectius electorals. Hi està d’acord?

- Sí. L’anticatalanisme ha estat essencial per assolir majories a Espanya. És paradoxal, perquè aquestes majories passen per treure bons resultats a Catalunya, i això desemboca en una situació molt perversa. Necessites els vots dels catalans, però, alhora, precises d'un cert nivell d’anticatalanisme retòric i pràctic per tenir el suport de la resta de territoris de l’estat, on s’ha inoculant el virus de l’anticatalanisme. Per cert, mai com ara s’havia arribat a la intensitat anticatalana com l’actual, ni just després de morir el dictador. Que després de decennis de teòrica democràcia només hagi servit per consolidar l’anticatalanisme ens hauria de fer reflexionar a tot plegats.

- Sense armes és pot parlar de tot, deien quan ETA matava.

- Exacte, i ha resultat en una mentida. El nostre moviment ha estat pacífic i cívic des del primer dia, i tampoc han estat acceptat perquè resulta que no hi té cabuda dins la llei.

- El context internacional pot acabar essent un àrbitre del procés?

- En aquest context no hi ha ni amics ni parents. No hi haurà gestos explícits perquè la política internacional és la que fan els estats en un moment donat. Això no vol dir que Europa no acabi entrant en el procés si l’estat espanyol continua cometent errors.

- A les repúbliques bàltiques se les va amenaçar abans de ser independents

- Oi tant! Fins el dia abans s’amenaçava i s’alertava que la independència que pretenien els portaria al caos.

- Vostè va conèixer aquells processos en primera persona. Creu que els governants tenien més sentit d’estat que els que governen Catalunya ara?

- En alguns casos sí, i penso el Lituània, on una part de la nova classe política dominant en el nou estat era la mateixa que governava al final del sistema anterior. Aquelles independències ens van ensenyar, també, en com de ràpida va ser la voluntat d’adaptar-se a la nova situació de moltes persones, empreses o grups de pressió.

- Artur Mas ha de ser el nou president de la Generalitat?

- Jo vaig formar part de la campanya de Junts pel Sí, i, per tant, assumia el que s’havia pactat. Però més enllà de la figura del president, considero que és molt més important el procés, i no ens podem permetre el luxe de tenir la sensació que tot està paralitzat. Apel·lo a la responsabilitat del conjunt de diputats independentistes, i fins i tot els que poden ser d’altres forces polítiques. No obstant, crec que hi ha un problema de concepte que és que al Parlament ningú parlamenta, perquè tothom va amb el carnet a la boca.

- Li he de preguntar sobre la llengua catalana. Està millor o pitjor que fa deu anys?

- He intentat sempre fugir dels punts de vista optimista o pessimista. Sí li puc dir que quan era secretari de política lingüística hi havia esperances de canvi a l’Estat espanyol en aquesta qüestió. Pensava que es podien fer passos endavant amb el català a les institucions espanyoles, però no. La solució per resoldre els problemes de la llengua passa per tenir la sobirania política, és a dir, que siguem nosaltres els qui organitzem el funcionament de les normes. Una llengua no pot tenir un estat en contra.

- El castellà hauria de ser oficial a la Catalunya independent?

- No em faria cap angúnia, encara que aquest és un debat que ja el farem quan toqui. No és una prioritat això a dia d’avui. Al nou estat ningú no s’ha de sentir menystingut en funció de la llengua. Òbviament, tampoc els que parlem català.

- Com veu el paper actual de Lleida a Catalunya?

- Lleida és una demarcació molt estranya, perquè té dos grans unitats, i és difícil la gestió. Crec que del Montsec cap avall s’han tingut sempre molts problemes d’autoestima i això considero que ha passat perquè no s’ha pogut establir una dialèctica entre la capital i les altres ciutats, que no són prou grans. A Lleida li aniria molt bé que Balaguer, per exemple, tingués 50.000 habitants, perquè sinó s’emmiralla amb Barcelona, que és una ciutat que juga a una altra categoria. D’altra banda, i deixant al marge la millora en moltes matèries, Lleida, i sobretot la capital, té encara un xaronisme important. És la gran ciutat de les alifares, on la gent rebenta de menjar i beure, però que no ha sabut gestionar massa bé el seu propi discurs. Altres localitats més petites ho han fet millor.

- Això té un vincle directe amb la política que s’ha fet a la ciutat de Lleida?

- Les institucions lleidatanes han tendit a controlar i teledirigir molt les iniciatives. El nivell de control i d’observació ha estat molt intens, i això ha passat factura a diversos sectors com el de la cultura, el de la recerca...

- Hi ha hagut massa política de la subvenció?

- Sí. Hi ha hagut gent que primer ha anat a buscar els diners i després ha pensat quin projecte podia fer. Aquest fet ha provocat docilitat.

- Com veu la irrupció de Ciutadans a la ciutat?

- Ciutadans va nàixer amb la intenció d’anar contra la immersió i amb la voluntat de crispar la normal convivència lingüística. De sobte el partit s’ha engreixat, però a Lleida encara veig que funciona molt en la clau del seu punt de partida, la llengua. Tenint en compte que Ciutadans ja juga una altra lliga, mantenir aquesta obsessió pel català o posar-se al cap el tema dels cursos per a nouvinguts em sembla força extravagant. Lleida  torna a ser una anomalia política dins de Catalunya. Aquí estem vivint la fi d’un cicle.

- L’ha decebut Àngel Ros?

- Hi tinc bon tracte, però crec que tenia una oportunitat d’or per tancar una etapa política amb un respecte força elevat per part de la ciutadania, i en canvi la sensació que hi ha ara és que s’han forçat les coses per mantenir el poder. Insisteixo, vivim un final d’etapa. Ho veig perquè la Lleida real, la que encarnen els meus alumnes, està molt lluny de la Lleida institucional. I és una llàstima, perquè a la ciutat hi havia energia per provocar un canvi polític fort, però no hi ha hagut capacitat per fer-lo.

Quim Arrufat: la independencia ha de servir per no cometre errors antics

Tres visions, des de l'esquerra, del procés independentista català. Tres anàlisis i tres receptes. I una constatació: cal fer coses diferents a les realitzades fins ara per aconseguir un resultat diferent al que ha aconseguit històricament del catalanisme. El cupaire Quim Arrufat, el republicà Joan Ridao i l'activista social Arcadi Oliveres han protagonitzat aquest dilluns un debat a la seu de Cristianisme i Justícia en què la frase del filòsof i teòric de les descolonitzacions Frantz Fanon, pronunciada per Arrufat, quan va dir: "No pagueu tribut als colonitzadors copiant les seves institucions, perquè en pagareu el preu."La cita, pronunciada en el moment del procés en què s'ha pronunciat, ha estat tota una declaració de principis sobre els motius que empenyen la CUP a negociar amb Junts pel Sí -i molt especialment amb CDC- un projecte de país i de govern diferents als habituals. Una cita que, ja des del primer moment, ha estat entesa per tot l'auditori.

Ridao, conscient del repte que es proposa la CUP -el de començar a bastir una República, més enllà de negociar tal o qual nom del proper executiu-, ha entomat el repte i ha sentenciat, en un avís cap a múltiples receptors: "Hem de ser capaços de cometre errors nous, no antics."

Olivares ha comprat les dues idees, i conscient que feia la carta als Reis, ha desgranat com somia aquest nou país: una República sense exèrcit -mai han servit per cap altra cosa que per martiritzar els pobres- amb un sistema econòmic diferent, més cooperativista, solidari amb propis i externs -"la República ha de servir per ajudar més Extremadura que el l'ajudem ara; si no, és que som mals independentistes"-, solidari amb les futures generacions i el mínim dependent possible de les grans corporacions de l'ultraliberalisme actual com Goldman Sachs.

Veient l'aposta, Arrufat l'ha doblat: "Catalunya ha de ser referent dels drets humans. O ens singularitzem per tenir un projecte de país que fa aportacions netes al conjunt, o quin interès tenim per a ningú? Quines solidaritats generem? Per això és important que el procés català, en termes de progrés democràtic i humà, faci una aportació positiva."

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix", que deia Albert Enstein. Les esquerres catalanes, en certa manera, coincideixen amb aquesta anàlisi. CDC no tenia cap representant a la sala.

Desgavell en les correspondencies dins la UE

DIARI EL MON:

 "Hem comprovat la correspondència del president Juncker i encara no hem rebut cap carta", ha afirmat avui el portaveu de la Comissió Europea (CE), Margaritis Schinas.

D'acord amb l'apartat novè de la declaració, Forcadell ho va comunicar per carta certificada al secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon; al president del Parlament Europeu, Martin Schulz; al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker; al president del Consell d'Europa, Donald Tusk; al president del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, a l'Assemblea Parlamentària de la Francofonia i a la Secretaria General de l'Organització Internacional de la Francofonia, entre altres organismes internacionals.

Anonimus atacará las webs del EI


Piratas informáticos de Anonymous declaran guerra a Estado Islámico tras ataques de París. (Foto: Reuters)

Anonymous alista ataque cibernético a EI tras atentado en París
"Vamos a lanzar la operación más grande que se haya puesto en marcha contra ustedes”, anunciaron los piratas informáticos  

Anonymous se prepara para lanzar una ola de ataques cibernéticos contra Estado Islámico tras los atentados perpetrados en París la semana pasada que dejaron 129 muertos, dijo en un video publicado en el colectivo de hackers. El discurso se realizó en francés.
Un hombre con la máscara de Guy Fawkes dijo que los miembros de Estado Islámico, que se atribuyó la autoría de los atentados de París, eran "parásitos" y que Anonymous los perseguiría.
"Estos ataques no pueden quedar impunes", dijo en francés el hombre en el video difundido en YouTube.
"Vamos a lanzar la operación más grande que se haya puesto en marcha contra ustedes. Esperen muchos ataques cibernéticos. Se ha declarado la guerra. Prepárense", dijo el hombre, sin dar detalles sobre los ataques. "No perdonamos ni olvidamos".
Anonymous es una red internacional de activistas cibernéticos que ha reivindicado muchos ataques en internet

Opinion de Altantic SentinelCopsar sobre la indeoenddncia de Catalunya


Geopolítica dels EUA: Els catalans haurien d’aconseguir la independència, és d’ells si ho desitgen, si no amenacen a Europa
atlantic sentinelCopsar les opinions d’alguns digitals que s’ocupen de temes geopolítics dels EUA, ens pot donar una idea de com es veu el procés polític català des de la vessant purament estratègica internacional.
És el cas del digital Atlàntic Sentinel, una publicació que no  va dirigida al gran públic, sinó que està especialitzada en l’anàlisi de les relacions transatlàntiques, i que es declara per exemple propera al republicà i ex governador d’Utah, Jon Huntsman, Jr, o a la cancellera Angela Merkel, entre d’altres, i que ja ha dedicat més d’un escrit al tema català.
En un nou i extens article dedicat a Catalunya i que porta el significatiu títol de: “Està Espanya a punt de trencar-se? La geopolítica de la Nova Europa. Mentre els catalans no amenacin a la resta d’Europa o de l’OTAN, poden seguir endavant i separar-se d’Espanya”, Atlantic Sentinel  analitza al detall el tema de les noves nacions que volen la crear els eu propi estat a Europa.
Atenció als punts clau:
Inicialment s’explica com dilluns, el parlament autònom de Catalunya d’Espanya va votar a favor de separar-se d’Espanya el 2017, després de guanyar les eleccions del setembre amb la promesa de fer precisament això.
Per què Europa es trenca? es pregunta, què vol dir això per a Espanya?
L’article opina que les condicions geopolítiques d’Europa, totalment diferents de la resta del món, han creat un període de pau i estabilitat sense precedents que permet l’experimentació política, social i econòmica que no podia ser tolerada en altres entorns, i mentre aquests experiments no amenacin les condicions fonamentals d’Europa, se’ls  permetrà seguir endavant.
Però si algun d’ells posa en perill l’ordre primordial, els poders fàctics contraatacarant utilitzant qualsevol mitjà.
És Catalunya una amenaça per a l’ordre establert. Més aviat no es respon l’article, i per això hi ha altes possibilitat de que ben aviat Espanya hagi de dir adéu a la a la rica comunitat amb capital a Barcelona.
Segueix una llarga exposició històrica sobre ala història d’Europa prèvia a la II Guerra Mundial i com partir del 1991,els Estats europeus tallen cada vegada més els pressupostos de defensa, sabent que mentre estiguin sota l’OTAN estaven fora de perill de la guerra convencional, i així els ciutadans i les elits europees van aconseguir una seguretat barata i un sistema econòmic més unificat, mentre que els nord-americans van mantenir el seu domini d’un continent que, si s’unifica podria posar en perill els propis Estats Units.
I Catalunya…es pregunta
Encaixa a la perfecció com moviment independentista no amenaçant, afirma.
Encara que Constitució actual d’Espanya no permet la secessió, Madrid no té moltes eines per evitar-ho si finalment Catalunya decideix separar-se. Espanya no pot desplegar tancs sense arriscar les seves importantíssims afiliacions UE i l’OTAN. Pitjor encara, la UE és molt probable que accepti Catalunya com a nou membre; i l’OTAN, sens dubte, també ho faria, si no ho fes una Catalunya independent no servir com una amenaça estratègica per a la dominació d’Europa Occidental de l’OTAN.
El primer ministre britànic, David Cameron, el president nord-americà, Barack Obama, i tots els d’elit a Madrid del rei per avall estan en contra de la secessió de Catalunya. Però tots ells van malinterpretar les fulles de te geopolítics. Amb les estructures supranacionals de l’OTAN i la UE en el seu lloc, les fronteres dels països són petits detalls, poc més que les jurisdiccions de les forces policials que estan reforçant més o menys les mateixes lleis.
Què podria canviar aquest càlcul? Bé, qualsevol força que pogués posar en perill el sistema de la UE / OTAN.
Si els russos sembles que fossin capaços de desplegar el poder d’una Catalunya lliure, les polítiques de poder canviarien i les subtileses del sistema jurídic de la UE seria oblidat en la pressa per aixafar la independència de Catalunya. Algú podria trobar una excusa,
Però els catalans segueix dient l’article no han mostrat cap inclinació a anar al vaixell de Vladimir Putin.
Si Catalunya s’uneix a l’OTAN i la UE, res canvia fonamentals sobre Europa. Madrid té una base tributària més petita i Catalunya pot oferir serveis més localitzats, però Europa és tan estable com abans
Catalunya per si sola no pot amenaçar a qualsevol. Els catalans haurien d’animar-se a agafar la seva independència, és d’ells si ho desitgen, conclou l’article

Entrada destacada

PROYECTO EVACUACIÓN MUNDIAL POR EL COMANDO ASHTAR

SOY IBA OLODUMARE, CONOCIDO POR VOSOTROS COMO VUESTRO DIOS  Os digo hijos míos que el final de estos tiempos se aproximan.  Ningú...