La idea és de Miquel Iceta, que demana aprofitar els jocs olímpics de la Mediterrània per declarar una treva olímpica. S'aprecia la bona intenció d'aquest polític tan polifacètic. Només que la figura sembla desmesurada i fora de lloc. La treva olímpica original era veritable: se suspenien les freqüents i contínues hostilitats per garantir la seguretat dels atletes. Actualment, donades les circumstàncies, la treva olímpica és merament simbòlica. El món està en perpètua guerra. No així a Espanya, és de suposar. Demanar la treva és reconèixer que hi ha una guerra, la qual cosa és fals. Hi ha un conflicte polític. Per convertir-lo en guerra cal que les dues parts estiguin armades, si no paritària, asimètricament. No és el cas de Catalunya. Per tant no hi pot haver treva en on no hi ha guerra. En els jocs del Mediterrani falta la guerra; com a falta el corredor del Mediterrani, una de les facetes del conflicte.
No obstant això, s'entén, la idea és aconseguir un cessament d'hostilitats incruentes per a possibilitar el pas a la segona part de la treva olímpica clàssica: negociacions, acords, pactes. Tampoc és mala idea, però igualment inoportuna. Qualsevol negociació cal tranquil·litat, seguretat, normalitat. És impossible acceptar com a normal una situació amb presos i exiliats polítics. El seu alliberament i exoneració és un requisit de qualsevol negociació i, mentre es decideix, el seu immediat trasllat a prop de les seves famílies.
Part del nacionalisme espanyol sembla disposat a explorar vies d'entesa amb els indepes. El govern, escassament, la veritat. La treva d'Iceta no té contingut i, en el contenciós simbòlic entre la Generalitat i la Corona, la ministra Celaá, ha expressat el suport del govern al Monarca. En la seva opinió els desaires a la Corona ho són en realitat a la Generalitat que demostra no representar a tots els catalans. Sens dubte, ministra, però a menys catalans representa el rei ja moltíssims menys el seu govern de vostè i no per a vostè de parlar.
Podem pensa exposar al dilluns al MHP seus plans per aconseguir una Espanya plurinacional en què Catalunya se senti a gust . És una base raonable de negociació, sobretot si ve acompanyada de l'acceptació d'un referèndum pactat d'autodeterminació, com sembla ser. És una base raonable i intel·ligent. No hi ha altra sortida. No obstant això, el pla de la plurinacionalitat i referèndum a qui ha de convèncer no és als indepes, sinó als altres partits nacionals espanyols, PP, PSOE, Ciutadans. Tasca hercúlia la impossibilitat és el punt feble de la proposta dels morats i pel que és poc probable que pugi en vots a costa dels altres extrems, l'unionista i l'independentista. El seu seguirà sent el vot de l'ambigüitat
El conflicte polític no admet treves ni coneix descans. Tot el que es faci institucionalment a Espanya i Catalunya portarà la petjada de l'enfrontament. I a extrems durs. Torra anuncia que la Generalitat trenca relacions amb la Corona i encén una nova crisi constitucional perquè, encara que sigui simbòlica, és molt representativa. Des d'un punt de vista de teologia constitucional, és un sacrilegi.
Però està al carrer. L'estadi es trobava mig buit i hi va haver esbroncades i xiulets per repartir. Predominaven les banderes espanyoles, prova que, probablement, així com els indepes van optar per boicotejar l'acte, els tabarnianos van fer acte de presència. Si el suport de la dinastia a Catalunya és Tabarnia, la cort pot traslladar-se a un plató de televisió en un programa magazine del matí.
L'independentisme té dos greuges recents enfront de l'Estat, els dos abundantment exposats, els dos ignorats, un, el dels presos polítics, ignorat pel govern i l'altre, les disculpes pel discurs del tres de octubre, ignorat pel rei.
El problema no és que les parts siguin capaços d'articular propostes de convivència alternatives a l'actual, inclosa la independència, és clar. El problema és que aquestes propostes guanyin en un referèndum.
