pressió dels mercats?

Junqueras vol que els mercats obliguin Espanya a negociar


La independència de Catalunya sorgirà d’una negociació multilateral amb el Govern espanyol, les institucions internacionals i uns mercats que s’hauran de convèncer que és la millor situació per al retorn del deute. Una Catalunya independent és un deutor “més fiable” que una “dependent d’un Regne d’Espanya que continua gestionant malament els recursos públics”. Aquest és l’escenari i l’argument que té al cap el president d’ERC, Oriol Junqueras, pròxim vicepresident i conseller d’Economia de la Generalitat.
Junqueras ha insisitit aquest dimecres a RAC1 que la “partida” de la independència “no la juguem sols, hi ha altres jugadors, entre ells els mercats financers que tenen deute d’Espanya”, als quals intentarà convèncer que la independència de Catalunya és el millor negoci que poden fer.
“La societat catalana està en condicions de pagar el que ja paga i de respondre a un deute que nosaltres no hem generat”, ha afegit.
L’imminent responsable de l’àrea econòmica de l’executiu català creu que si el Govern espanyol “no vol negociar res, una part el pot obligar” a fer-ho, tot recordant que “l’immutable Constitució espanyola la van canviar en 12 hores en una nit d’agost” per satisfer els mercats financers i sota pressió de la Unió Europea.
“Això vol dir que hi ha agents en l’àmbit multilateral i mundial que tenen capacitat de negociació claríssima amb el Govern espanyol, gairebé de dictat, i per tant aquesta negociació es produirà, de forma explícita o implícita, oberta o tancada, però es produirà”, ha conclòs Junqueras.
En aquest sentit, “és molt important que la nostra actitud sigui d’estar disposats a reconèixer una part del deute públic d’Espanya”, part que ha xifrat en uns 240.000 milions d’euros, i a “donar garanties que nosaltres respondrem amb més seguretat de la que pot fer-ho l’Estat espanyol”.
Per poder exercir la independència, Catalunya necessita crear unes “estructures mínimes”, com l’Agència Tributària o l’Agència de la Seguretat Social.
L’oposició de l’Estat espanyol –amb “uns instruments molt consolidats”– es pot compensar “a través del consens polític, social i un nivell màxim de mobilització”, segons Junqueras.
Ha reconegut, no obstant, que enguany “pot ser que el pagament d’impostos es faci com fins ara”. Des del seu departament “intentarem tenir-ho tot a punt perquè es pugui fer d’una altra manera”, ha promès.
En l’actualitat, “el 95% dels impostos dels catalans els cobra l’Estat espanyol. La Generalitat controla menys del 5% dels impostos i amb això no pot fer front al 100% de les despeses de les institucions catalanes”.
En aquest sentit, en referència al Fons de Liquiditat Autonòmica, ha dit que “hem pagat 1.900 milions d’interessos d’un deute que no existiria si en lloc de donar-nos crèdit amb els nostres impostos ens els retornessin perquè són nostres. Això [els 1.900 milions] és aproximadament sis vegades el pla de xoc social; hauríem pogut finançar sis plans com aquest”.
Junqueras ha volgut també tranquil·litzar els funcionaris sobre les mesures que pugui adoptar el Govern: “si algú té por, que deixi de tenir-ne”.

ruïna o ruïna gran

els espanyols han d'escollir entre pagar el deute (que no se podrà pagar mai) transformant-se el país en república, abandonant l'euro devaluant la peseta, o eliminar tots els bancs espanyols on al mateix temps suprimint-ne de sot arrel els deutes dels espanyols al no existir els bancs.


Això comportà que les famílies i empreses no tindríen diners per comprar.


Sigui quina sigui la opció escollida ninguna es bona per Espanya.

comparacions...

La premsa americana compara la pròpia independència amb la catalana, mentre els mitjans unionistes del Principat destil·len masclisme
Piulades de diverses personalitats citant un peu de foto del magazine Fortune, contrasten amb el detall de peus de foto escalfats a la premsa espanyolista

Personalitats destacades de renom internacional com ara Agustí Bordas (Conseller principal de Polítiques del govern federal canadencs), coincideixen a destacar un peu de foto del magazine Fortune, que compara una de les manifestacions independentistas catalanes de l’11S, amb la declaració d’independència dels EUA.

El petit detall que havia passat desapercebut
 Aquests diez està circulant per les xarxes una noticia del popular magazine nord-americà, Fortune, sobre Catalunya del 10 de noviembre, poc després de les eleccions que van donar la majoria independentista al Parlament català. La noticia, és un anàlisi estàndard vist des de fora titulat ‘Catalonia Votes to Secede from Spain, But Not Yet’ (Catalunya vota independitzar-se d’Espanya, però encara no). Per què circula ara? Diversos piuladors com ara Agustí Bordas han detectat un detall que havia passat per alt: el peu de foto.
El Fortune compara la manifestació de l’11S amb la Declaració d’Independència dels EUA
 La noticia conté una imatge de la darrera manifestació de l’11 de setembre a l’Avinguda Meridiana, però també podría ser la de qualsevol dels altres 11 de setembres massius que s’han viscut en els darrers anys. L’impacte l’ha produït el peu de foto que acompanya la imatge: ‘They hold some things to be self-evident...’ (tenen algunes coses que són evidents). La tria no és aleatòria, aquesta és una de les frases que completen el text de la Declaració [Unilateral] d’Independència dels Estats Units, del 4 de juliol de 1776.
 La DUI americana diu en el seu pràmbul: “We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness” (Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat). La referència és fantàstica I molt escaient.
La comparació odiosa entre els peus de foto del Fortune i El Periódico
 Mentre als Estats Units sembla que comencen a preparar el terreny per a un més que probable reconeixement d’una Catalunya independent, si aquesta fa el pas, a Espanya, la prensa unionista de casa nostra tracta o bé de criticar el procés o bé s’inhibeix tot establint nexes amb el masclisme més recalcitrant.
 El darrer exemple va ser el debat d’investidura de diumenge passat en el qual varen intervenir dues dones: Inés Arrimadas (Ciudadanos) i Anna Gabriel (CUP). El Periódico va recollir una fotografía dels discursos de tots els dirigents que van intervenir, amb una valoració política en el peu de foto, però en el cas d’Arrimadas o Gabriel, l’escalfor del moment els va conduir a fixar-se en la indumentaria. Aquests peus de foto sí que no han passat desapercebuts i les xarxes socials han anat carregades sobre la qüestió durant diversos dies. Aquest és el vergonyós nivel d’algun dels mitjans de casa nostra.

abusos diplomaticos

Por The Guardian

Blair y otros exministros tendrán prohibido usar las embajadas británicas en favor de sus intereses privados
Los ex ministros británicos, incluido Tony Blair, no podrán utilizar los recursos de las embajadas de forma gratuita al servicio de sus negocios privados. Las nuevas directrices de la Oficina de Extranjería acaban con las prácticas que permitían a los políticos británicos alojarse en las residencias oficiales y utilizar a los diplomáticos en beneficio de sus intereses empresariales.
"Las embajadas no proporcionarán ningún tipo de atención a los anteriores primeros ministros ni ministros, a menos que su visita favorezca los objetivos del Gobierno del Reino Unido", ha dicho la Foreign Office en un comunicado. "Aquellos exprimeros ministros y exministros que deseen asistencia, como representantes del sector empresarial británico, deberán solicitarla ahora a través del mismo proceso que siguen otras compañías", añade.
La notificación se ha publicado a raíz de una  petición de información en base a la ley de transparencia ( FOI request) solicitada por Andrew Bridgen, diputado conservador por North West Leicestershire, y motivada por la estancia de Tony Blair en la embajada británica en Estados Unidos en 2010.
El exprimer ministro también estuvo en la residencia del embajador británico en París entre 2008 y 2011, también a costa del contribuyente.
En cada visita, Blair iba acompañado por otras seis personas, además de su equipo de escoltas, aunque tampoco tuvo que pagar nada por ellos. Aunque se ha solicitado información sobre todos los países visitados por Blair, el Gobierno únicamente ha aportado datos sobre 20 países.
Según una noticia que publicó el  The Daily Telegraph, Blair habría utilizado la residencia oficial del embajador en Manila durante un viaje a Filipinas en el que cobró 400.000 libras  (más de medio millón de euros) por dos conferencias.
 El exprimer ministro también habría estado en la embajada del Reino Unido en Trípoli cuando se reunió con Muamar Gadafi, el por entonces dictador libio, durante un viaje de negocios privado.
 Además Jack Straw, ministro de Exteriores durante el Gobierno de Blair, contactó con el embajador británico en Ucrania para que le ayudase a organizar una serie de encuentros con altos cargos ucranianos. Las reuniones se producían en nombre de un cliente que le pagaba a Straw 60.000 libras al año,  según el Daily Telegraph.
La oficina de Blair se defiende
"De la información que se ha solicitado sobre 20 países entre 2008 y 2015, los registros del Foreign Office muestran que Blair estuvo exclusivamente en las embajadas en EEUU y Francia, las últimas veces en 2010 y 2011 respectivamente", ha declarado un portavoz de Blair.
"Como ha ocurrido con anteriores primeros ministros, Blair recibió varias invitaciones para alojarse en las embajadas, pese a que la mayor parte de las veces se hospedó en un hotel. Le acompañaban habitualmente uno o dos miembros de su equipo, aunque en visitas relacionadas con su puesto como representante del  (en favor de las negociaciones de paz en Oriente Medio), y solo cuando era apropiado, el Foreign Office aceptaba que se invitara al OQR (siglas de la oficina de Blair como representante del Cuarteto)".
"Tony Blair no ha recibido un trato preferente respecto a otros exprimeros ministros y la acusación de que utilizase esas visitas para beneficiar sus propios negocios es absurda. Únicamente aceptaba las invitaciones de los embajadores. En los casos de París y Washington, iba a tener reuniones de carácter político, y era útil tanto para él como para la embajada", concluye el portavoz.
 Traducción de:  Mónica Zas

donde está el dinero de España?

Cuatro familias atesoran una fortuna superior a los 80.000 millones
Los Ortega, dueños de Inditex, siguen siendo los más ricos a mucha distancia de los demás. Los Roig (Mercadona), los Del Pino (Ferrovial) y los primos Alberto Cortina y Alberto Alcocer acumulan también importantes patrimonios familiares.


MADRID.- Pese a la caída de la Bolsa en 2015 (el Ibex perdió un 7,15% de su valor a lo largo del año), los grandes propietarios siguen siendo muy ricos. Así lo refleja el último ranking de la revista Forbes, que cuantifica el patrimonio de los diecinueve principales multimillonarios españoles a 31 de diciembre. Según ese estudio, sólo cuatro familias atesoran más de 80.000 millones de euros; es decir, trece billones largos de las antiguas pesetas, equivalentes al 8% del PIB español.
La mayor fortuna, con una abismal diferencia sobre las demás, corresponde al fundador y principal accionista de Inditex, Amancio Ortega, cuyo patrimonio asciende a la friolera de 62.000 millones de euros en números redondos. En esa cifra, como es habitual en los rankings de Forbes, sólo se computa el valor bursátil o estimado de sus empresas conocidas, y en ningún caso las propiedades estrictamente personales, que en general son difíciles de identificar.
El segundo lugar de la lista lo ocupa la primogénita del dueño de Inditex, Sandra Ortega, que se incorporó a la nómina de los españoles más ricos tras el fallecimiento de su madre, Rosalía de Mera. La primera esposa de Amancio Ortega murió inopinadamente de un derrame cerebral en agosto de 2013 y legó a su hija una participación en el gigante textil que al cierre de 2015 tenía un precio de mercado de 5.800 millones de euros, según los cálculos de Forbes.
Eso significa que el patrimonio de los dos miembros más adinerados de la familia Ortega ronda los 68.000 millones, una cifra que supera de largo, por ejemplo, la capitalización del Banco Santander. Se da la circunstancia de que Inditex fue una de las pocas sociedades del Ibex 35 que capeó el temporal bursátil de 2015, lo que contribuyó a enriquecer aún más a sus dueños. Ese año, el valor bursátil de la empresa pasó de 73.800 a 98.700 millones de euros.
La 'calderilla' de las grandes fortunas españolas
Comparado con el de los Ortega, el patrimonio de otros grupos familiares parece simple calderilla, aunque por supuesto es muy elevado. Los Roig (Juan Roig, su esposa Hortensia Herrero y su hermano Fernando), principales accionistas de la popular cadena de supermercados Mercadona, superan por poco los 8.000 millones de euros. Rafael y María Del Pino (Ferrovial) rondan los 3.500 millones. Y los primos Alberto Cortina y Alberto Alcocer (Alcor Holding) no llegan a los dos mil.
Junto a las anteriores, hay cuantiosas fortunas individuales, superiores incluso a algunas de las de carácter familiar reflejadas hasta ahora. Es el caso de Juan Miguel Villar Mir (OHL), con 3.900 millones; Isak Andic (Mango), con 3.600; Manuel Lao (Cirsa), con 2.400; Alicia Koplowitz (Omega Capital), con 1.800; Manuel Jove (Fadesa) y Juan Abelló (Laboratorios Abelló), con 1.600; Florentino Pérez (ACS) y Gabriel Escarrer (Meliá), con 1.400, y Jaime Botín (Bankinter), con 1.300.
Los diecinueve principales multimillonarios españoles incluidos en el ranking de Forbes suman un patrimonio de 102.000 millones de euros.

Urdangarin Juan Carlos l, Corina correos entrecruzados

Los correos que estudiarán los magistrados del tribunal de Palma demuestran que Iñaki Urdangarin buscó de forma directa la ayuda de miembros de la Casa Real o de personas cercanas a ella.

En plena deliberación sobre la presencia de la infanta Cristina en el banquillo de los acusados por el caso Nóos, el tribunal de Palma de Mallorca concretó qué pruebas deberá examinar durante el proceso, apunta 'El Mundo'.
Entre la documentación que pretenden estudiar los magistradas figuran numerosos correos electrónicos remitidos por Iñaki Urdangarin, el esposo de la infanta Cristina y principal acusado del proceso, que están dirigidos o que hacen referencia al rey Juan Carlos I, a la reina Sofía y a Corinna, la misteriosa aristócrata que acompañó al anterior jefe del Estado español en la ya célebre cacería de Botsuana.

En uno de estos mensajes, el exdeportista vasco se dirige directamente al rey Juan Carlos I pidiendo su ayuda en un "par de gestiones" en tres ediciones de la cumbre deportiva Valencia Summit (de 2004 a 2006).

Los correos que estudiarán los magistrados del tribunal de Palma demuestran que Iñaki Urdangarin buscó de forma directa la ayuda de miembros de la Casa Real o de personas cercanas a ella. Entre estas últimas figura Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una aristócrata de origen alemán y presunta amante del entonces monarca, a quien escribió en inglés preguntándole por una reunión con "la gente de Laureus" y diciéndole esta frase: "Me he acordado mucho de ti esta semana e imagino que no ha sido la mejor".

Entre otras cosas, Urdangarin recordó a su suegro que tenía dificultades para conseguir la presencia en Valencia de varias personalidades del mundo deportivo y sugirió que ellas "podrían venir si el Señor les anima a aceptar la invitación".

Entre los correos dirigidos por el exjugador de balonmano a Corinna, el tribunal admitió el mensaje de marzo de 2005 en el que Urdangarin le pregunta si se ha reunido con los representantes de la Fundación Laureus. 

Arabia Saudí en la por al cos

"Aràbia Saudita està espantada i ja no pot comptar més amb el suport dels EUA"

Els saudites sempre han pogut comptar amb el suport dels Estats Units en els seus xocs amb l'Iran, però ara s'ha girat la truita.

"La família reial de l'Aràbia Saudita està espantada i això és dolent per a les relacions entre Riad i Washington", escriu el columnista i exreporter del diari nord-americà 'Los Angeles Times', Doyle McManus. "Les relacions entre l'Aràbia Saudita i els Estats Units són més inestables que mai", afirma.

En el passat els prínceps saudites podien comptar amb el suport dels Estats Units a qualsevol tipus de desacord amb l'Iran, però "això no és el que ha passat aquesta vegada ", subratlla el columnista. En lloc de donar suport a Al-Riyad, Washington afirma estar descontent amb les dues parts: amb els saudites per la execució del clergue xiïta Nimr al Nimr i amb els iranians per no haver garantit la protecció de la ambaixada saudita a Teheran.

Les relacions entre l'Aràbia Saudita i els Estats Units són més inestables que mai Segons McManus, els representants dels Estats Units no oculten el seu malestar per les accions de l'Aràbia Saudita, mentre que Riad, per la seva banda, no amaga el seu descontentament amb els nord-americans. "Hem contemplat durant molt de temps el deteriorament de les relacions entre els Estats Units i Aràbia Saudita, que va començar molt abans de l'Administració de Barack Obama ", assegura l'exambaixador nord-americà a Riad, Charles W. Freeman Jr.

Segons ell, si bé" les relacions entre els dos països s'han basat en interessos i no en valors ", en els últims anys aquests interessos "divergeixen", en particular pel que fa a l'Iran i la qüestió del petroli. "Tots dos països encara es necessiten l'un a l'altre, però molt menys que abans. Segueixen sent socis, però són socis més distants ", conclou el columnista.

Què tem Aràbia Saudita?
Segons McManus, la por dels saudites radica en factors tant externs com interns. "Estan envoltats d'enemics", assenyala l'autor de l'article. Pel nord temen al líder del moviment jihadista de l'Estat Islàmic, Abu Bakr al Baghdadi, que va prometre enderrocar a la dinastia real. Així mateix, el país està envoltat per altres enemics com els rebels xiïtes al sud, al Iemen, i pel Iran xiïta a l'est. Entre els problemes interns l'autor de l'article destaca el conflicte entre xiïtes i sunnites i la forta caiguda dels preus del petroli, que crea un forat en el pressupost, mentre que la seva població, acostumada als serveis públics gratis i habitatges de protecció oficial, segueix creixent