L'economista i diputat de JxSí creu que Espanya és un “nacionalisme militant”, i que Podemos fa “el mateix que qualsevol partit espanyol del règim que vulgui tocar cuixa"
per Gemma Aguilera20/07/2017
| JORDI BORRÀS
Germà Bel (Les Cases d'Alcanar, 1963) és un dels diputats “transitoris” de JxSí. Com a independent es va sumar a la coalició amb una data de retorn a la seva activitat com a
professor d’Economia de la UB. Però malgrat que la vida parlamentària és intensa, no ha deixat la vida acadèmica, ni tampoc la ploma. Recentment ha publicat
el llibre Cabòries des d'una galàxia ben llunyana (Edicions 62, 2017). A les portes de l’1 d’octubre, parlem del tram final del procés i de l’Estat.
Un Estat per al qual va treballar el mateix Germà Bel, quan la seva galàxia era la defensa del federalisme.
Després de la darrera remodelació del Govern, la galàxia catalana està encara més allunyada de la galàxia espanyola? El missatge de Puigdemont és directe, els que formen aquest executiu no recularan malgrat les amenaces.
Estem més a prop del referèndum. Hi ha hagut una remodelació en què les sortides de cada conseller tenen raonaments diversos, no crec que hi hagi un sol factor que expliqui transversalment les sortides, i hi ha persones que entren amb diferents perfils però tots molt potents. Aquesta remodelació no demostra, al meu entendre, més distància, sinó un reforç de la determinació, i un augment de la credibilitat d’aquesta determinació.
En tot cas, creu que hi ha punt d’intersecció possible entre les dues galàxies, si no és que fracassa el referèndum i hi ha eleccions autonòmiques?
Pel que fa a persones concretes amb noms i cognoms, ja s’ha perdut la intersecció, però quan parlem de galàxies en el sentit de comunitats polítiques o d’entramats institucionals, sempre hi ha interconnexió, de la mateixa manera que existeix entre Rússia i els Estats Units. La desconnexió és un fet que afecta els individus, però les comunitats polítiques sempre acaben tenint la necessitat de tenir elements d’interconnexió. Una altra cosa és quin és el grau dels espais d’intersecció. En tot cas, s’expressa una determinació que a la gent que fa un temps vam fer el pas, no ens sorprèn aquesta determinació.
Des de l’independentisme mateix es posa permanentment en qüestió aquesta determinació. Vostè mateix ho ha comprovat al Parlament amb la dialèctica JxSí-CUP.
Potser alguns s’havien pensat que això era una broma, un entreteniment per anar matant el temps, pentinar el gat o tenir un escó.
Aquest “alguns” es refereix a gent de fora de l’independentisme o també de dins?
Parlo de gent molt més de fora que de dins de l’espai sobiranista, però també a dins hi ha gent que durant molt de temps s’ha dedicat a jutjar intencions per comptes de jutjar fets. I jutjar el per què i no el què. Des del punt de vista de la política, preguntar-te per què algú vol un què, ets estèril, perquè allò rellevant des del punt de vista de la política és què ha dit algú i no per què ho ha dit. En aquest sentit, ha esgotat la meva capacitat de sorpresa el ‘Lópeztenisme’, que expressa el còctel de frustració i sectarisme. [Es refereix a Alfons López Tena, antic líder de Solidaritat Catalana per la Independència, que critica durament els líders del procés]. Aquesta gent se sorprèn de la nostra determinació, igual que la gent de fora de l’espai sobiranista que volien pensar que això era un suflé o una amalgama d’interessos. Som humans i cometem errors, i la gent que treballem pel procés també ens equivoquem i no passa res! Però els altres, molt propi del sud d’Europa, no ho troben un error, sinó la prova que en realitat, el procés és una estafa i nosaltres uns estafadors.
El PSOE i el PSC volen posar sobre la taula una reforma constitucional que tempti l’independentisme per fer marxa enrere i tornaran al peix al cove. Tampoc no han entès la determinació, o veuen flancs de debilitat?
El meu llibre Anatomia d’un desengany (2013) es va traduir a l’anglès amb el títol Desdeny, desconfiança i dissolució. Per què ho dic? Perquè no se n’adonen que la desconfiança en la viabilitat de reformar institucionalment el marc espanyol d’una forma que efectivament reconegui la plurinacionalitat amb conseqüències polítiques, és el que fa que no s’escoltin aquestes propostes. Ja sabem com s’acaba, això, com sempre. La desconfiança no es cura venint a Catalunya a dir que tornem deu anys enrere.
|'aspiració del nacionalisme espanyol és arribar a ser com França / JORDI BORRÀS
Sembla que règim del 78 no es vol reformar, però és reformable?
Si parlem dels poders instituïts a Espanya, allò que alguns defineixen com les elits extractives, i que per cert, també n’hi ha a Catalunya, sí, el règim està blindat. I des del punt de vista del model d’Estat, també, perquè el model d’Estat espanyol és el model francès, on necessària i obligatòriament només hi pot haver una nació. El model francès és el del nacionalisme químicament pur, on l’Estat té com a missió que només hi hagi una nació. I Espanya, des del segle XVIII copia literalment el model francès i creu que a Espanya només hi cap una nació. I davant de l’evidència que n’hi ha diverses, en farem només una. Espanya és un nacionalisme militant, el qual no només vol un sol Estat, sinó que utilitza aquest Estat per imposar la seva hegemonia. I per aconseguir-ho, els és igual que la gent sigui pobre. Mai no acceptarà la plurinacionalitat. Per aquesta raó, cap canvi, des de la Primera República, Primo de Rivera, Segona República i Transició, cap canvi no ha aconseguit transformar aquesta Espanya militant. Perquè aquests quatre episodis segueixen la mateixa pauta, i és que el règim entra en crisi, s’obre una finestra en què tot sembla possible, i el riu es desborda, tot pot passar, i finalment, les aigües tornen a la llera.
I encara més règim, quan es torna a la calma?
Sí, perquè es torna al model que suscita una adhesió unànime en les institucions espanyoles i entre la societat, que és que a Espanya només hi cap una nació, perquè els dóna seguretat i control, i pensen que algun dia aconseguiran ser francesos.
Per tant, el PSOE no té cap intenció de reformar l’Estat?
No, és clar que no. En tot cas, el PSOE no ha de dirigir una proposta a la societat catalana, sinó a la societat espanyola, i això encara no ho han entès. L’única forma de començar a recuperar la confiança d’alguns catalans no és fent una proposta als espanyols i aguantar el xàfec de portar-lo a la pràctica. Són com discs ratllats.
Podemos ho fa millor?
Podemos, a mesura que s’ha anat acostant a l’entramat institucional al qual vol entrar i controlar, ha anat diluint la proposta. Des del referèndum que s’havia de fer fins a la rebaixa a mobilització, i esperem que es vagi acostant l’1 d’octubre. Fins al punt que un exmilitant de Ciutadans com és el seu secretari d’organització [Echenique] diu que no passa res per posar “unes capsetes”. Podemos i les confluències fan exactament el mateix que qualsevol partit espanyol que vulgui tocar cuixa al règim.
El PP tampoc no fa propostes als espanyols.
El PP no farà mai una proposta per resoldre la qüestió catalana perquè això li dóna vots, i prendre la iniciativa li faria perdre suports. Els creuen militantment en el model francès. I Ciutadans tant és, perquè tenen una metàstasi d’identitat. Realment necessiten ajuda, totes les seves intervencions al Parlament són identitàries, no ho poden evitar. Si parlem de gallines, hi veuen identitat.
| JORDI BORRÀS
Tornant a Catalunya. Què està disposat a fer un Estat que té com a prioritat mantenir una única nació si algú posa unes urnes per a un referèndum?
Pràcticament tot. Vivim en un Estat que està en fallida institucional. Tenim la Mesa del Parlament per desobeir no cap llei, sinó per debatre. Però es va fer una llei per permetre al TC actuar com a tribunal d’ordre públic. Podem esperar qualsevol tipus d’acció, però el problema no és què fa sinó com ho administra. Madrid i les institucions tenen força per fer el que vulguin, però han de veure com administren les seves accions. I si falla en aplicar-les, palma.
Com creu que transcorrerà l’1 d’octubre?
A un economista li fa fer prediccions de coses que passaran un dia concret... Doncs transcorrerà amb les urnes posades. Però això és el que penso des que el setembre del 2016 es va anunciar que es faria un referèndum. El Govern té un compromís assumit lliurement, i ningú no entendria que si hi ha intervencions fora del control de les institucions catalanes, això no sigui així.
Si guanya el sí, comença el procés d’independència. S’ha d’interpel·lar Madrid per si vol negociar?
És molt important entendre que el dia 2 d’octubre els xiquets aniran a escola, els hospitals operaran, els funcionaris aniran a treballar i les fàbriques seguiran produint. Perquè el 2 d’octubre hi haurà uns resultats provisionals i s’estarà pendent d’un procés internacional de validació i recompte.
I què passa amb el control de les fronteres?
Un Estat es defineix no com algú que diu que és independent, sinó com un entramat d’institucions que apliquen la llei sobre unes persones en un territori, si s’escau aplicant la força, i en tot cas, evitant que un altre usi la força en el teu territori. Això és un Estat.
Això està garantit?
Proclamar-nos Estat implica tenir el control de les fronteres de forma immediata. Si no el tens, no ets un Estat. Si la pregunta és què passarà en un Estat independent si el govern espanyol cobra impostos? Doncs que no hi haurà Estat. Si guanya el sí, el president de la Generalitat ha dit que hi haurà una proclamació d’independència, com és natural, i per tant, es tindrà el control de les fronteres. I l’endemà la vida continuarà
