EVERTH THENANSHED comandante interestelar de la Federación Galáctica de planetas libres.
jueves, 19 de octubre de 2017
¿Dónde estaban los “patriotas” cuando sus elegidos saqueaban España?
Juan Rivera
Rebelión
En el Teatro de la Vida el personaje más miserable
siempre representa voluntariamente el papel de esclavo.
No debería sorprendernos la eclosión de “Franquismo Sociológico” que en las últimas semanas ha preñado de banderas monárquicas los balcones hispanos. Como el dinosaurio del cuento “siempre estuvo allí”, emboscado en la “placidez, normalidad y naturalidad” (Mayor Oreja dixit) con la que lo vivieron los sectores beneficiados por el Régimen y las orejeras que reducen la visión de España al erial mental donde lo ha situado siempre el Conservadurismo.
La diferencia es que hoy no ocultan la identidad y desfilan por la pasarela “Una, grande y libre”con todos los abolorios a juego sean estos tirantes, bolsos, banderas al cuello o pulseritas. El único complemento del “prêt à porter Todo por la Patria” que aún no se atreven a lucir es el aguilucho fácilmente reconocible pese a taparlo el mantra “No somos fachas –excusatio non petita– somos españoles”.
Lo que si debería ponernos a cavilar es el triunfo en la actual realidad política del enanismo intelectual representado por esa reducción al absurdo que deforma interesadamente la imagen de España/Cataluña para espolear el sentido de pertenencia tribal (“A por ellos, oe, a por ellos oe/ Espanya ens roba...") vendido como única seña de identidad colectiva. Porque al relato político sin matices del blanco y bueno (mis posturas) / negro y malo (las tuyas) se están apuntando sectores populares que, a diferencia del dinosaurio antes citado, "no deberían estar allí".
Y esa miopía que tensa a la Sociedad puede ser terrible pues si echa a rodar la bola de nieve y agranda hasta convertirse en alud, no podemos garantizar con certeza hasta donde llegarán los daños. Como dice el refrán “ No hay peor sordo que el que no quiere oír “ y para nuestra desgracia el griterío propio viene acompañado de hipoacusia ante los argumentos contrarios.
La actual situación tiene mucho de esperpento político. Si definiésemos el término siguiendo el ejemplo DRAE podría valer:
«Género político alentado al alimón por Puigdemont y Rajoy [la Derecha española –el Procés/ centralistas– independentistas... da igual] que al deformar sistemáticamente la realidad, recargando los rasgos grotescos y absurdos del rival, mientras tapa los propios, consigue gracias a argumentos en gran medida falsos y a la desmedida utilización de lugares comunes y cinismo, sacar a la luz lo peor de cada casa, a la vez que desecha por traidoras y débiles las apelaciones al diálogo y a buscar puntos de encuentro.
Consumido en altas dosis –24 horas de administración sin descanso en TVE o TV3– provoca el olvido de los desmanes, corrupción y saqueo auspiciado en las últimas décadas por los gobernantes centrales y autonómicos”.
Sólo en clave de sainete pueden aparecer abrazados a la Constitución del 78 quienes la rechazaron en su momento. Sin ruborizarse se limpian el trasero con los artículos de contenido social mientras anulan las libertades teóricamente recogidas en ella con leyes Mordaza y Represivas.
O ver ahora disfrazados de vestales sin mácula dispuestos a ofrendar “la virtut”en aras de la “Independència de Catalunya” a quienes sostuvieron los gobiernos de González, Aznar, Zapatero, Rajoy para aplicar, totalmente de acuerdo, sin disenso ni banderas, las mismas medidas antisociales o los mismos recortes/"retallades". Intercambiables, unos al son del “Cheron, cheron,tacheron”, otros al del “Bon colp de falc”.
Las cortinas de humo españolistas/independentistas han tapado el nítido horizonte de corrupción hasta ayer visible. Pujol puede pasear tranquilo, sin abucheos, por la Ronda del General Mitre y hasta pedirle si hace falta el martillo a quien rompió los ordenadores de la sede del PP. Esa cuya reforma pagada en dinero negro tapa hoy una inmensa bandera.
La apelación al “Somos los mejores” triunfa cuando lleva siglos sostenida por la fe del carbonero, esa que hace sentir como propios los privilegios de la clase dirigente que nunca se tendrán .
El mismo sistema de creencias que considera inmutable la estructura social aunque sus pilares se asienten sobre la Injusticia y recupera periódicamente el “Vivan las cadenas”. Da igual que el objeto de adoración sea una bandera rojigualda, cuatribarrada estelada. Tampoco lo redimiría poner una vela a la tricolor si a cambio se anula el análisis crítico.
Como no veo TV3 aunque me llegan pinceladas del programa Polonia, ignoro si existe un personaje de ficción que encarne tópicamente al “patriota catalán”. Si vislumbro al "patriota español" en el personaje Antonio Recio de la serie “La que se avecina”. No se le cae de la boca el “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley” aunque esté dispuesto a saltarse todos los frenos legales si así se sale con la suya.
En este instante en el que los fogones de Barcelona y Madrid hornean patriotas (aún a riesgo de que algunos se chamusquen por las altas temperaturas), habría que preguntarles antes de que se endurezcan más: "¿Dónde estaban vuestras banderas cuando los Gobiernos que aupasteis saqueaban el país? ¿Cuántas ondeasteis para protestar por los desahucios, contra la reforma laboral salvaje que os dejó sin derechos o la ley de “seguridad” que os vacía las libertades?".
La adscripción sentimental a una bandera es muy respetable siempre que la sostenga el mástil de una sociedad justa y que al trasluz deje ver el respeto por los derechos y libertades. Cuando es compatible lucirla con orgullo y mantener con impunidad la residencia fiscal en Miami, los bienes ocultos en un paraíso fiscal o que nos la agiten como arma quienes aferrados a ella se opusieron a los avances legales colectivos (divorcio, matrimonio gay, separación nominal –para nuestra desgracia nula en la práctica– Iglesia/Estado p.e.), no hay respetabilidad en su ostentación.
En el momento que florecen energúmenos dispuestos a darnos carnet de “españolidad” o “catalanidad” con la pretensión de excluir a quienes no comparten su argumentario, no sobraría tomar como norma de comportamiento la Dignidad, esa que te hace remar a contracorriente y oponerte a los designios de los capitanes porque intuyes que el barco, los barcos, están siendo llevados a una costa rocosa donde lo más fácil es encallar.
Y como sociedad siempre es preferible amotinarse con el voto y las movilizaciones antes que naufragar.
Juan Rivera. Colectivo Prometeo/FCSM
Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.
Objetivo España: ¿Aviso a Felipe?
Otro hecho desconcertante ocurrido días atrás en dependencias privadas reales, nos indican que España es ahora mismo objetivo de parte de algunas élites mundiales. El Secesionismo Catalán es solo la punta del Iceberg.
Per què les dretes i moltes esquerres espanyoles no entenen o no volen entendre el que passa a Catalunya
Vicenç Navarro
Público.es
Sense negar la instrumentalització d'aquests mitjans pels governs Pujol, Mas i Puigdemont (que jo he criticat extensament), que es presenta fins i tot amb més intensitat en les altres comunitats autònomes d'Espanya (on els mitjans d'informació estan també instrumentalitzades pels partits governants ), tal fet és insuficient per explicar el creixent desig que hi ha entre grans sectors de la població catalana de separar-se d'Espanya.
Aquesta manipulació dels mitjans d'informació per part dels governs nacionalistes catalanistes de la Generalitat de Catalunya ha estat constant durant més de trenta anys de mandat i, en canvi, el creixement de l'independentisme s'ha donat només recentment i d'una manera molt ràpida, i molt especialment, des que el Tribunal Constitucional de l'estat espanyol va rebutjar elements molt importants de l'Estatut proposat pel govern català tripartit presidit pel socialista Pasqual Maragall (durant els pocs anys que Catalunya ha estat governada per les esquerres), i que va ser aprovat pel Parlament, per les Corts Espanyoles i ratificat, més tard, pel poble de Catalunya.
Les causes veritables del creixement de l'independentisme a Catalunya: el nacionalisme uninacional de l'Estat espanyol Borbònic i l'establishment polític-mediàtic espanyol
Público.es
Els mites del nacionalisme uninacional espanyolista
Una de les raons que es donen amb més freqüència en cercles de l'establishment polític-mediàtic espanyol per explicar el creixement de l'independentisme a Catalunya és que la majoria de la població catalana ha estat subjecta a un rentat de cervell durant la majoria dels anys de govern a Catalunya per partits nacionalistes catalanistes, el que explica la seva creixent desig de separar-se de la resta d'Espanya, desitjo que seria fruit del seu suposat adoctrinament en un sentiment anti-espanyol.
Hi ha hagut veus, predominantment de la dreta catalana, d'orientació conservadora i / o neoliberal, que han ajudat a que es creés aquesta percepció a través de missatges i eslògans com "Espanya ens roba", amb els que han contribuït a l'extensió a Espanya de tal lectura del que està passant a Catalunya.
Les declaracions a La Sexta Nit de qui va ser president de la Comunitat de Castella-la Manxa, i ministre de Defensa durant el govern del PSOE (dirigit pel Sr. Zapatero), el Sr. José Bono, són un cas clar d'aquest pensament dominant que atribueix el que passa a Catalunya a una manipulació dels sistemes públics d'informació i de les institucions públiques de reproducció de valors per part dels partits governants a la Generalitat de Catalunya.
Aquesta manipulació dels mitjans d'informació per part dels governs nacionalistes catalanistes de la Generalitat de Catalunya ha estat constant durant més de trenta anys de mandat i, en canvi, el creixement de l'independentisme s'ha donat només recentment i d'una manera molt ràpida, i molt especialment, des que el Tribunal Constitucional de l'estat espanyol va rebutjar elements molt importants de l'Estatut proposat pel govern català tripartit presidit pel socialista Pasqual Maragall (durant els pocs anys que Catalunya ha estat governada per les esquerres), i que va ser aprovat pel Parlament, per les Corts Espanyoles i ratificat, més tard, pel poble de Catalunya.
Les causes veritables del creixement de l'independentisme a Catalunya: el nacionalisme uninacional de l'Estat espanyol Borbònic i l'establishment polític-mediàtic espanyol
El fet que les dretes i moltes esquerres espanyoles assignin la responsabilitat de tal creixement a les polítiques informatives i educatives del govern català, es deu al seu desig de negar qualsevol responsabilitat de l'Estat espanyol en el creixement de l'independentisme, que és precisament la causa major de l'augment en grans sectors de la població catalana del desig de separar-se d'Espanya.
La causa d'aquest creixement no es troba, doncs, a Catalunya, sinó primordialment en les polítiques públiques de l'Estat central basat en la capital del Regne (que té poc a veure amb el Madrid popular), centre del nacionalisme espanyolista, que és la primera i més important causa d'aquell creixement. Hauria de ser obvi que per entendre què passa a Catalunya cal conèixer el passat ocult (oblidat deliberadament en la història oficial del país) i el present esbiaixadament mostrat per l'establishment polític-mediàtic del país, del qual el Sr. Bono és representatiu.
Avui tal nacionalisme uninacional, la màxima expressió va ser la dictadura franquista que va existir a Espanya durant quaranta anys i la cultura ha estat a la democràcia que el va seguir, i que perviu com a conseqüència que la transició (mal anomenada modèlica) de la dictadura a la democràcia no va ser una ruptura amb l'Estat anterior, sinó una obertura per poder incorporar elements de democràcia que li permetessin entrar a la Unió Europea, elements que eren molt insuficients per poder homologar la democràcia existent a Espanya a la de la majoria dels països de aquesta comunitat politicoadministrativa.
El nacionalisme uninacional espanyolista que no es defineix com nacionalisme
En una cultura masclista, per exemple, les expressions masclistes que s'utilitzen en el llenguatge ni tan sols són reconegudes com a tals per les persones que les utilitzen, ja que ni tan sols són conscients. Tals termes estan tan integrats en el llenguatge i manera de pensar dominant que ni tan sols són considerats ideològics: es consideren com un llenguatge neutral, raonable i / o lògic. El mateix passa, doncs, amb el nacionalisme espanyolista, que ni tan sols es considera nacionalisme. Aquest terme, "nacionalisme", s'utilitza per definir als nacionalismes perifèrics com el català, el basc o el gallec. Però mai per definir el nacionalisme espanyolista.
Sentir a un Vargas Llosa, oa un Fernando Savater o un José Bono dient que els nacionalismes són dolents, definint com a tals només als perifèrics, sense reconèixer que ells són, al seu torn, profundament nacionalistes, imposant el seu nacionalisme a tots els altres, és característic del que passa avui a Espanya. Tots ells han publicat articles o fet declaracions demonitzant els nacionalismes perifèrics amb arguments típics del nacionalisme espanyolista, accentuant la uninacionalidad d'Espanya, missatges transmesos a El País i altres mitjans de l'establishment polític-mediàtic de l'Estat borbònic.
Aquest nacionalisme uninacional va ser imposat a sang i foc a Catalunya durant la Guerra Civil. No es vol reconèixer que, per exemple, l'idioma català va ser prohibit pels ocupants de Catalunya (només tolerat en l'ambient familiar), permetent-se parlar només "la llengua de l'imperi", com es va definir al castellà. El feixisme, màxima expressió del nacionalisme espanyolista , va significar una opressió no només de classe social, sinó també de nació. Això últim mai es reconeix o admet, i s'oblida deliberadament la seva enorme brutalitat, que fins i tot va sorprendre dirigents del nazisme alemany i del feixisme italià, de visita a Barcelona durant l'ocupació (veure el capítol X, "La llarga nit del franquisme", en Josep Fontana, La formació d'1 identitat. Una història de Catalunya).
El terror va ser una tàctica imposada pels colpistes que van interrompre un sistema democràtic republicà, ja que les forces ocupants del nacionalisme espanyolista sabien que tenien a la majoria de la població en contra (veure "Una breu història personal del nostre país" en www.vnavarro. org , 26.09.17).
La imposició del nacionalisme uninacional espanyolista
A Espanya la gran influència del nacionalisme espanyolista explica que qualsevol defensa de la identitat catalana i de la plurinacionalitat de l'Estat hagi estat vista sempre com secessionisme. La marginació de Pasqual Maragall, president socialista de la Generalitat de Catalunya, per part de la direcció del PSOE sota el mandat del president Zapatero i el seu equip, incloent al seu ministre de Defensa, el Sr. Bono, causa del seu intent de recuperar els drets de Catalunya com a nació, exemplifica aquesta influència. El ministre Bono el va acusar de simpaties secessionistes. En realitat, el reconeixement de Catalunya mai va respondre a un objectiu secessionista .
Va ser un reconeixement profundament solidari i basat en una visió plurinacional, amb un clar compromís per la justícia social i la democràcia per a tot Espanya.
Va ser el president Companys (que va ser director d'una revista titulada Nova Espanya) el qual va morir afusellat per secessionista per les "tropes nacionals" colpistes. Companys va convidar a les forces progressistes espanyoles (entre les quals ell era summament popular) al fet que s'assentessin les seves bases a Catalunya per poder resistir la situació que estava patint Espanya.
A Catalunya l'independentisme només ha sorgit quan la plurinacionalitat de l'Estat no ha estat acceptada per l'Estat central. I el cas actual és un exemple d'això. Els símbols borbònics mai han estat populars a Catalunya
L'enorme brutalitat amb què el nacionalisme espanyolista es va imposar a Catalunya explica, per exemple, que la bandera borbònica espanyola, màxima expressió de tal nacionalisme, mai hagi estat molt popular a en aquest territori, fet que és presentat maliciosament pel nacionalisme espanyolista com el reflex d'un sentiment anti-Espanya, sentiment que en realitat no existeix a Catalunya. Cal entendre que quan les tropes colpistes -que es deien a si mateixes els "nacionals" (que es van caracteritzar per una enorme brutalitat i repressió) - van ocupar Catalunya, ho van fer enarborant la bandera borbònica i tocant la Marxa Reial com a himne nacional.
Com vol el establishment polític-mediàtic que tals símbols siguin populars a Catalunya? ¿No s'adonen que la gent té memòria? A Catalunya la bandera espanyola ha estat popular només en els barris benestants, on tal bandera representava a aquells que van recuperar els seus interessos. Però, a nivell de carrer, la bandera espanyola era la republicana, bandera que, juntament amb la senyera a Catalunya, portaven els soldats que defensaven el sistema democràtic al front. Milers de catalans tenen en la seva tomba la senyera i la bandera espanyola, que era, i emotivament continua sent, la republicana.
I el que és de gran interès és que en les últimes manifestacions, com la del 3 d'octubre, a més de moltíssimes estelades (la bandera independentista) hi havia també, per part dels que se sentien espanyols i estaven en contra de l'Estat espanyol borbònic, la bandera republicana (a més de la senyera). La bandera espanyola per a les persones catalanes amb memòria és la bandera republicana, la bandera dels que van lluitar per una altra Espanya.
És indicador de baixesa i mesquinesa, així com de fanatisme nacionalista espanyolista, que en l'homenatge als que van lluitar per la República, el Sr. Bono, president de les Corts Espanyoles, no els deixés portar tal bandera. I un altre indicador de la baixesa moral de tal personatge és que manipulés en l'entrevista que se li va fer a La Sexta les declaracions que fa anys va fer Pablo Iglesias, quan aquest va expressar no sentir-se representat per la bandera borbònica espanyola, a la qual cosa Bono va indicar que , pel que es veu, el Sr. Esglésies hauria preferit la bandera de l'Afganistan (si, va dir l'Afganistan. Veneçuela no havia aparegut encara en el seu imaginari). No se li va ocórrer al Sr. Bono que per a milers d'espanyols de diferent procedència familiar a la seva (procedeix d'una família falangista), emotivament la seva bandera espanyola és la republicana. En realitat,
Una altra característica de l'establishment polític-mediàtic espanyol és acusar el nacionalisme català de victimisme, presentant-lo com si patís un complex una mica paranoic de ser víctima en aquesta relació, infundat segons ells, ja que Catalunya sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l'Estat espanyol. Una anàlisi objectiu del que va passar amb l'Estatut del 2006 (el veto en parts essencials per part del Tribunal Constitucional va iniciar el creixement de l'independentisme) mostra la falsedat d'aquesta acusació.
Una persona, no sospitosa de simpaties secessionistes, com Josep Borrell, que va ser President del Parlament Europeu i ministre en el govern PSOE presidit per Felipe González, ha fet una breu llista dels greuges i ofenses a Catalunya. El 2005, el govern d'esquerres del tripartit, liderat pel socialista Pasqual Maragall, va proposar un Estatut que redefinís la relació del govern de la Generalitat amb l'Estat espanyol, proposant, entre altres elements, el reconeixement de Catalunya com una nació dins d'un estat plurinacional. T
a l'Estatut, com vaig indicar abans, va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, més tard (modificat) aprovat per les Corts Espanyoles, i finalment, aprovat pel poble català en un referèndum. Ara bé, tot aquest procés acumulatiu de decisions preses per diferents sobiranies va ser completament ignorat. Borrell assenyala que elements importants de tal Estatut van ser vetats pel Tribunal Constitucional, controlat pel PP, en un fet que el catedràtic Javier Pérez Royo ha definit com un cop d'Estat, saltant-se tota mena de sobiranies causa d'interessos partidistes. I per a més ofensa, es van eliminar elements, com assenyala també Borrell, que ja havien estat aprovats en altres comunitats autonòmiques, com és Andalusia. On és la paranoia?
Un altre exemple citat per Josep Borrell és el constant silenci a les contínues peticions que es respecti el concepte d'ordinalitat, que no és una demanda insolidària amb altres CCAA, sinó un desig que l'acceptada solidaritat no reverteixi negativament en el potencial de desenvolupament de l'autonomia catalana, un principi acceptat en molts països de configuració semblant a l'espanyola.
Afegeix Borrell com promeses incomplertes el oferir 4.200 milions d'euros en inversions per accelerar el corredor mediterrani, inversió que mai va aparèixer en els pressupostos generals de l'Estat. En realitat, el disseny d'aquest corredor mediterrani ha aconseguit en ocasions, tal com assenyala de nou Josep Borrell, dimensions absurdes, com va ser la proposta recolzada per la presidenta d'Andalusia, la Sra. Susana Díaz, que tal corredor passés per Madrid.
No cal dir que el món independentista ha basat el seu argumentari en aquesta discriminació, exagerándola en alguns components, com fer constant referència a un suposat dèficit fiscal (que defineixen com a robatori) de res menys que 16.000 milions d'euros, aproximadament un 8% del PIB, xifra que és molt superior a la real, que és de 4.000 milions d'euros. Aquestes exageracions són innecessàries, ja que la realitat en si ja mostra una situació que és intolerable; ara bé, en caure en l'exageració es perd la credibilitat, que sempre és necessària en un tema que fàcilment fereix les sensibilitats. Borrell admet que la situació actual sosté moltes injustícies, concloent que hi ha canvis necessaris que haurien de fer-se.
I aquesta actitud és constant. Com es pot interpretar una mobilització d'homenatge a la Policia Nacional ia la Guàrdia Civil, causants de 900 víctimes en la seva actuació l'1 d'octubre que van necessitar assistència mèdica, sinó com un acte de nacionalisme espanyolista, ja que aquests cossos de seguretat van actuar com a instruments de l' estat espanyol per imposar la seva llei? I ningú a tal cos va demanar disculpes pel dany causat. ¿No s'adonen que tal homenatge contribueix a ofendre a un gran nombre de catalans?
L'excessiu èmfasi en la necessitat de respectar a Llei -un altre dels arguments més utilitzats pel nacionalisme uninacional espanyol- ignora que la Llei -com la Constitució- va estar escrita en el moment de la transició pels poderosos en una situació clarament desequilibrada i desigual , on els vencedors de la Guerra Civil (que controlaven l'aparell de l'Estat i la majoria dels mitjans de comunicació) tenien tot el poder, i els vençuts de tal conflicte tenien escàs poder (acabats de sortir de la presó, l'exili o de la clandestinitat). La contínua referència a respectar la Llei és el missatge d'aquells que volen continuar amb tal desequilibri en les relacions de poder. És una simple excusa per defensar l'estatus quo.
I pel que fa a l'argument que l'aprovació de la Constitució per part de la població espanyola va legitimar que es considerés com el punt de referència de tots els demòcrates cal assenyalar que tal argument ignora que les dues alternatives possibles que es van presentar a la població van ser o bé inaugurar la democràcia (reflectida en la Constitució) o continuar en la dictadura. Entre aquestes opcions era clar que la població triés la primera alternativa sobre la segona. En realitat, el fet que Catalunya fos la Comunitat on l'aprovació de la Constitució va ser més gran va ser degut, no tant a l'entusiasme per la Constitució, sinó pel gran rebuig a la dictadura. Aprovar tal referèndum va ser l'única sortida a aquesta situació intolerable.
És avui molt difícil per a aquells catalans que ens sentim també espanyols promoure postures alternatives al secessionisme, ja que la imatge que avui ve d'Espanya és molt poc atraient. I és aquí on és summament positiu que estiguin apareixent al llarg del territori espanyol unes noves forces progressistes que tenen una visió plurinacional, ja que són elles les úniques que podrien salvar Espanya, ja que la repressió i constant ofensa de Catalunya per part de l'Estat espanyol ja gairebé ha aconseguit el que l'independentisme ha desitjat: el rebuig tan notable en grans sectors de la societat catalana cap a l'Estat espanyol i cap a Espanya (facilitat això últim pel silenci i apatia cap a tal discriminació, que ha mostrat gran part de l'establishment polític -intel·lectual espanyol). Avui fa més falta que mai accentuar que hi ha una altra Espanya possible, plurinacional i republicana, en la qual la nova Catalunya pugui ser part d'ella. La continuació del constant domini de l'Estat borbònica actual ha conduït al secessionisme emocional de grans sectors del poble català.
L'enorme brutalitat amb què el nacionalisme espanyolista es va imposar a Catalunya explica, per exemple, que la bandera borbònica espanyola, màxima expressió de tal nacionalisme, mai hagi estat molt popular a en aquest territori, fet que és presentat maliciosament pel nacionalisme espanyolista com el reflex d'un sentiment anti-Espanya, sentiment que en realitat no existeix a Catalunya. Cal entendre que quan les tropes colpistes -que es deien a si mateixes els "nacionals" (que es van caracteritzar per una enorme brutalitat i repressió) - van ocupar Catalunya, ho van fer enarborant la bandera borbònica i tocant la Marxa Reial com a himne nacional.
Com vol el establishment polític-mediàtic que tals símbols siguin populars a Catalunya? ¿No s'adonen que la gent té memòria? A Catalunya la bandera espanyola ha estat popular només en els barris benestants, on tal bandera representava a aquells que van recuperar els seus interessos. Però, a nivell de carrer, la bandera espanyola era la republicana, bandera que, juntament amb la senyera a Catalunya, portaven els soldats que defensaven el sistema democràtic al front. Milers de catalans tenen en la seva tomba la senyera i la bandera espanyola, que era, i emotivament continua sent, la republicana.
I el que és de gran interès és que en les últimes manifestacions, com la del 3 d'octubre, a més de moltíssimes estelades (la bandera independentista) hi havia també, per part dels que se sentien espanyols i estaven en contra de l'Estat espanyol borbònic, la bandera republicana (a més de la senyera). La bandera espanyola per a les persones catalanes amb memòria és la bandera republicana, la bandera dels que van lluitar per una altra Espanya.
És indicador de baixesa i mesquinesa, així com de fanatisme nacionalista espanyolista, que en l'homenatge als que van lluitar per la República, el Sr. Bono, president de les Corts Espanyoles, no els deixés portar tal bandera. I un altre indicador de la baixesa moral de tal personatge és que manipulés en l'entrevista que se li va fer a La Sexta les declaracions que fa anys va fer Pablo Iglesias, quan aquest va expressar no sentir-se representat per la bandera borbònica espanyola, a la qual cosa Bono va indicar que , pel que es veu, el Sr. Esglésies hauria preferit la bandera de l'Afganistan (si, va dir l'Afganistan. Veneçuela no havia aparegut encara en el seu imaginari). No se li va ocórrer al Sr. Bono que per a milers d'espanyols de diferent procedència familiar a la seva (procedeix d'una família falangista), emotivament la seva bandera espanyola és la republicana. En realitat,
La crítica del suposat victimisme a Catalunya
Una altra característica de l'establishment polític-mediàtic espanyol és acusar el nacionalisme català de victimisme, presentant-lo com si patís un complex una mica paranoic de ser víctima en aquesta relació, infundat segons ells, ja que Catalunya sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l'Estat espanyol. Una anàlisi objectiu del que va passar amb l'Estatut del 2006 (el veto en parts essencials per part del Tribunal Constitucional va iniciar el creixement de l'independentisme) mostra la falsedat d'aquesta acusació.
Una persona, no sospitosa de simpaties secessionistes, com Josep Borrell, que va ser President del Parlament Europeu i ministre en el govern PSOE presidit per Felipe González, ha fet una breu llista dels greuges i ofenses a Catalunya. El 2005, el govern d'esquerres del tripartit, liderat pel socialista Pasqual Maragall, va proposar un Estatut que redefinís la relació del govern de la Generalitat amb l'Estat espanyol, proposant, entre altres elements, el reconeixement de Catalunya com una nació dins d'un estat plurinacional. T
a l'Estatut, com vaig indicar abans, va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, més tard (modificat) aprovat per les Corts Espanyoles, i finalment, aprovat pel poble català en un referèndum. Ara bé, tot aquest procés acumulatiu de decisions preses per diferents sobiranies va ser completament ignorat. Borrell assenyala que elements importants de tal Estatut van ser vetats pel Tribunal Constitucional, controlat pel PP, en un fet que el catedràtic Javier Pérez Royo ha definit com un cop d'Estat, saltant-se tota mena de sobiranies causa d'interessos partidistes. I per a més ofensa, es van eliminar elements, com assenyala també Borrell, que ja havien estat aprovats en altres comunitats autonòmiques, com és Andalusia. On és la paranoia?
Un altre exemple citat per Josep Borrell és el constant silenci a les contínues peticions que es respecti el concepte d'ordinalitat, que no és una demanda insolidària amb altres CCAA, sinó un desig que l'acceptada solidaritat no reverteixi negativament en el potencial de desenvolupament de l'autonomia catalana, un principi acceptat en molts països de configuració semblant a l'espanyola.
Afegeix Borrell com promeses incomplertes el oferir 4.200 milions d'euros en inversions per accelerar el corredor mediterrani, inversió que mai va aparèixer en els pressupostos generals de l'Estat. En realitat, el disseny d'aquest corredor mediterrani ha aconseguit en ocasions, tal com assenyala de nou Josep Borrell, dimensions absurdes, com va ser la proposta recolzada per la presidenta d'Andalusia, la Sra. Susana Díaz, que tal corredor passés per Madrid.
No cal dir que el món independentista ha basat el seu argumentari en aquesta discriminació, exagerándola en alguns components, com fer constant referència a un suposat dèficit fiscal (que defineixen com a robatori) de res menys que 16.000 milions d'euros, aproximadament un 8% del PIB, xifra que és molt superior a la real, que és de 4.000 milions d'euros. Aquestes exageracions són innecessàries, ja que la realitat en si ja mostra una situació que és intolerable; ara bé, en caure en l'exageració es perd la credibilitat, que sempre és necessària en un tema que fàcilment fereix les sensibilitats. Borrell admet que la situació actual sosté moltes injustícies, concloent que hi ha canvis necessaris que haurien de fer-se.
I aquesta actitud és constant. Com es pot interpretar una mobilització d'homenatge a la Policia Nacional ia la Guàrdia Civil, causants de 900 víctimes en la seva actuació l'1 d'octubre que van necessitar assistència mèdica, sinó com un acte de nacionalisme espanyolista, ja que aquests cossos de seguretat van actuar com a instruments de l' estat espanyol per imposar la seva llei? I ningú a tal cos va demanar disculpes pel dany causat. ¿No s'adonen que tal homenatge contribueix a ofendre a un gran nombre de catalans?
L'excessiu èmfasi en la necessitat de respectar a Llei -un altre dels arguments més utilitzats pel nacionalisme uninacional espanyol- ignora que la Llei -com la Constitució- va estar escrita en el moment de la transició pels poderosos en una situació clarament desequilibrada i desigual , on els vencedors de la Guerra Civil (que controlaven l'aparell de l'Estat i la majoria dels mitjans de comunicació) tenien tot el poder, i els vençuts de tal conflicte tenien escàs poder (acabats de sortir de la presó, l'exili o de la clandestinitat). La contínua referència a respectar la Llei és el missatge d'aquells que volen continuar amb tal desequilibri en les relacions de poder. És una simple excusa per defensar l'estatus quo.
I pel que fa a l'argument que l'aprovació de la Constitució per part de la població espanyola va legitimar que es considerés com el punt de referència de tots els demòcrates cal assenyalar que tal argument ignora que les dues alternatives possibles que es van presentar a la població van ser o bé inaugurar la democràcia (reflectida en la Constitució) o continuar en la dictadura. Entre aquestes opcions era clar que la població triés la primera alternativa sobre la segona. En realitat, el fet que Catalunya fos la Comunitat on l'aprovació de la Constitució va ser més gran va ser degut, no tant a l'entusiasme per la Constitució, sinó pel gran rebuig a la dictadura. Aprovar tal referèndum va ser l'única sortida a aquesta situació intolerable.
Nota final
Why the right and left many Spanish do not understand or want to understand what happens in Catalonia
Vicenç Navarro
Público.es
Españolista myths of nationalism uninational
One of the reasons given most often in circles of Spanish political and media establishment to explain the growth of separatism in Catalonia is that most of the Catalan population has been subjected to brainwashing during most years of government in Catalunya Catalan nationalist parties, which explains their growing desire to separate from the rest of Spain, I would be the result of his alleged indoctrination in anti-Spanish sentiment.
There have been voices, predominantly of the Catalan right, conservative orientation and / or neoliberal, who have helped this perception created through messages and slogans like "Spain robs" with those who have contributed to the expansion in Spain such reading of what is happening in Catalunya.
Statements on the sixth night of who was president of the Community of Castilla-La Mancha, and Minister of Defense during the PSOE government (led by Mr Zapatero), Mr. José Bono, are a clear case of this thought dominant attributing what happens in Catalonia to a manipulation of public information systems and public institutions reproduction of securities by the ruling parties in the Generalitat de Catalunya.
Without denying the instrumentalization of such means by Pujol, more and Puigdemont governments (which I have criticized extensively), which presents even more strongly in other autonomous communities in Spain (where media are also manipulated by the ruling parties ), that fact is insufficient to explain the growing desire between large sections of the Catalan population to secede from Spain.
Such manipulation of the media by the Catalan nationalist governments of the Generalitat de Catalunya has been ongoing for over thirty years in office and yet, the growth of separatism has only recently been given and a very fast way, and especially since the Constitutional Court of the Spanish State rejected important elements of the statute proposed by the Catalan government tripartite headed by the socialist Pasqual Maragall (during the few years Catalonia has been ruled by the left), and was approved by the Parliament, by the Spanish Cortes and endorsed later by the people of Catalunya.
The real causes of the growth of separatism in Catalonia: the uninational nationalism of the Spanish State Bourbon and Spanish political and media establishment
The fact that the rights and many Spanish left allocate responsibility for such growth informational and educational policies of the Catalan government, it is due to his desire to deny any responsibility of the Spanish State in the growth of separatism, which is precisely the main cause of the increase in large sectors of the Catalan town of desire to secede from Spain.
The cause of this growth is not therefore in Catalunya, but primarily in public policies of the central government based in the capital of the Kingdom (which has little to do with the popular Madrid), the center of Spanish nationalism, which is the first and most important cause of that growth. It should be obvious that to understand what happens in Catalonia must know the hidden past (deliberately forgotten in the official history of the country) and present sesgadamente shown by the country 's political-media establishment, which Mr. Bono is representative.
Today such uninational nationalism, whose ultimate expression was the Franco dictatorship that existed in Spain for forty years and whose culture has remained in democracy that followed, and which lives as a result of the transition (misnamed modélica) from dictatorship to democracy was not a break with the previous state, but an openness to incorporate elements of democracy that would allow him to enter the European Union, elements which were insufficient to standardize the existing democracy in Spain to most countries such political-administrative community.
Españolista uninational the nationalism that is not defined as nationalism
The Spanish state has always been the greatest instrument of that Spanish nationalism, conveyed by the Bourbon monarchy. This uninational view is also dominant in the Spanish intelligentsia. And it is so powerful and so pervasive that the authors that reproduce are not even aware of it. It is characteristic of any discriminatory dominant discourse that reproduces not even realize it.
In a macho culture, for example, sexist expressions used in language are not even recognized as such by the people who use them, because they are not even aware of it. Such terms are so integrated into the dominant language and way of thinking that are not even considered ideological: are considered as a logical reasonable neutral language, and / or. The same goes therefore with Spanish nationalism, which is not even considered nationalism. The term "nationalism" is used to define the peripheral nationalisms such as Catalan, Basque and Galician. But never to define the Spanish nationalism.
Hear a Vargas Llosa, or a Fernando Sabater or a José Bono saying that nationalisms are bad, defining as such only peripheral, without recognizing that they are, in turn, deeply nationalistic, imposing nationalism everyone else, it is characteristic of what is happening today in Spain. They have published or made statements demonizing peripheral nationalisms with typical arguments of Spanish nationalism, emphasizing the uninacionalidad of Spain, messages transmitted in El Pais and other media-politician Bourbon state media establishment.
This uninational nationalism was imposed by blood and fire in Catalonia during the Civil War. Do not want to acknowledge that, for example, the Catalan language was banned by the occupants of Catalunya (only tolerated in the family room), allowing only speak "the language of the empire", as defined in Castilian. Fascism, the highest expression of Spanish nationalism , oppression meant not only social class but also for the nation. The latter never recognized or supported, and deliberately forgets its enormous brutality that shocked even leaders of German Nazism and Italian fascism, visiting Barcelona during the occupation (see Chapter X, "La llarga nit del franquisme" in Josep Fontana, La formació d'una identitat. A history of Catalunya).
It was a tactical terror imposed by the putschists who interrupted a republican democratic system, as the occupying forces of Spanish nationalism knew they had the majority of the population against (see "A brief personal history of our country" in www.vnavarro. org , 09/26/17).
Españolista the imposition of nationalism uninational
In Catalonia there was an attempt of cultural genocide, made unknown, ignored, hidden or slighted by the Spanish nationalism. There was a brutal repression that joined the spread terror throughout Spain, imposed by the oligarchies and elites of the power structure against most classes, terror caused by the same minority who acted against the Catalan culture. Hence the Catalan left always defend the struggle for the liberation of the working class and the Catalan nation were the same, a fact that even the Catalan nationalist right led by Mr. Pujol had to admit.
In Spain the great influence of Spanish nationalism explains that any defense of Catalan identity and the plurinational state has always been seen as secessionism. Marginalization of Pasqual Maragall, the socialist president of the Generalitat de Catalunya, by the leadership of the Socialist Party under the leadership of President Zapatero and his team, including his Minister of Defense, Mr Bono, because of its attempt to recover rights of Catalonia as a nation, exemplifies this influence. Bono accused the minister of secessionist sympathies. Indeed, recognition of Catalunya never responded to a secessionist goal .
It was a deeply caring and based on a plurinational vision, with a clear commitment to social justice and democracy for all Spain recognition. It was President Companys (who was director of a magazine called New Spain) where he was shot by secessionist by "national forces" putschists. Companys invited the Spanish progressive forces (of which he was extremely popular) to settle their bases in Catalunya to withstand the situation was suffering Spain. In Catalonia the independence movement has emerged only when the plurinational state has not been accepted by the central government. And the current case is an example. Bourbon symbols have never been popular in Catalonia
The enormous brutality with which the Spanish nationalism prevailed in Catalunya explains, for example, that the Spanish Bourbons flag, ultimate expression of such nationalism, has never been popular in this area, a fact that is mischievously presented by the Spanish nationalism as the reflection of an anti-Spain sentiment, feeling that does not really exist in Catalonia. One must understand that when the putschists troops which they called themselves the "national" (which were characterized by an enormous brutality and repression) - occupied Catalunya, did hoisting the flag and playing Bourbon Marcha Real as the national anthem.
How do you want the political and media establishment that such symbols are popular in Catalunya? Do not they realize that people have memory? In Catalonia the rojigualda flag has been popular only in affluent neighborhoods where this flag represented those who recovered their interests. But at street level, the Spanish flag was the Republican banner, along with senyera in Catalonia, carried by the soldiers defending the democratic system in the front. Thousands of Catalans have in his grave senyera and the Spanish flag, which was and remains emotionally, Republican.
And what's very interesting is that in recent demonstrations, as of October 3, plus many stellate (the independence flag) had also, by that Spaniards felt and were against the Spanish State borbónico, the republican flag (besides the senyera). The Spanish flag for Catalan people with memory is the Republican flag, the flag of those who fought for another Spain.
It is indicative of baseness and meanness, as well as españolista nationalist fanaticism, which in tribute to those who fought for the Republic, Mr. Bono, president of the Spanish Cortes, do not let them take this flag. Another indicator of the moral turpitude of such a character is manipulated in the interview that took him in Sixth statements for years did Pablo Iglesias, when expressed not feel represented by the Spanish Bourbon flag, to which Bono said , apparently, Mr. Iglesias would have preferred the flag of Afghanistan (yes, Afghanistan said. Venezuela had not yet appeared in his imagination). It did not occur to Mr. Bono that thousands of Spanish family background differently from yours (falangista comes from a family), movingly its Spanish flag is the Republican. Actually,
Criticism of victimhood course in Catalunya
Another feature of Spanish political and media establishment is accusing the Catalan nationalism of victimhood, presenting him as he suffered a somewhat paranoid of being a victim in this relationship, unfounded they say complex because Catalunya has always received preferential treatment by the Spanish State. A goal of what happened with the Statute of 2006 (the veto in essential parts by the Constitutional Court initiated the growth of separatism) it shows the falsity of the accusation analysis.
A person not suspected of secessionist sympathies, Josep Borrell, former President of the European Parliament and Minister in the PSOE government headed by Felipe González, has made a short list of grievances and offenses Catalunya. In 2005, the leftist government of the tripartite, led by the Socialist Pasqual Maragall, proposed a statute that would redefine the relationship between the government of the Generalitat with the Spanish State, proposing, among other things, recognition of Catalonia as a nation within a plurinational state. T
the statute, as I indicated earlier, was approved by the Catalan Parliament later (modified) approved by the Spanish Cortes, and finally approved by the Catalan people in a referendum. Now all this cumulative process of decisions made by different sovereignties was completely ignored. Borrell notes that important elements of this statute were vetoed by the Constitutional Court, controlled by the PP, a fact that Professor Javier Pérez Royo defined as a coup, bypassing all kinds of sovereignties because partisan interests. And for more offense, elements were eliminated, as Borrell, which had already been approved in other Autonomous Communities, such as Andalusia also points out. Where is the paranoia?
Another example cited by Josep Borrell is the constant silence to continued requests that the concept of ordinal, which is not an unsupportive demand with other CCAA, but a desire that the accepted solidarity not negatively reversed in the potential development of respect Catalan autonomy, a principle accepted in many countries like Spanish architecture.
Borrell added as unfulfilled promises to offer 4.200 million in investments to accelerate the Mediterranean corridor, investment that never appeared in the State Budget. Actually, the design of this Mediterranean corridor has reached sometimes as pointing back Josep Borrell, absurd dimensions, as was the proposal supported by the president of Andalusia, the Ms. Susana Diaz, that such a corridor pass through Madrid.
Needless to say, the independence world has based its argumentario in this discrimination, exaggerating some components, such as making constant reference to a supposed fiscal deficit (defined as theft) of no less than 16,000 million euros, approximately 8% of GDP, which is much higher than the real, which is 4,000 million euros. These exaggerations are unnecessary, because reality itself already shows a situation that is intolerable; But falling into exaggeration credibility, which is always necessary on an issue that hurts the sensibilities easily lost. Borrell admits that the current situation holds many injustices, concluding that there are necessary changes that should be made.
And this attitude is constant. How can it be interpreted mobilization tribute to the National Police and Civil Guard, causing 900 victims in their performance on October 1 who needed medical care, but as an act of Spanish nationalism, as these security forces acted as instruments Spanish state to impose its law? And no one in this body apologized for the damage caused. Do not they realize that such a tribute contributes to offend a large number of Catalans?
Overemphasis on the need to respect the law , another used by the uninational Spanish- nationalism ignores the law , as the Constitution was written at the time of the transition by the powerful in a clearly unbalanced and unequal status arguments where the victors of the Civil War (who controlled the state apparatus and most of the media) had all the power, and the losers of such conflict had little power (fresh from jail, exile or secrecy). The continuous reference to respecting the law is the message of those who want to continue with such an imbalance in power relations. It is a mere excuse to defend the status quo.
As for the argument that the adoption of the Constitution by the Spanish population legitimately be considered the benchmark for all democrats it should be noted that this argument ignores the fact that the two possible alternatives that were presented to the population were or open democracy (reflected in the Constitution) or continue the dictatorship. Among these options it was clear that the people chose the first option on the second. Indeed, the fact that Catalonia outside the Community where the adoption of the Constitution was higher was due not so much enthusiasm by the Constitution but by the great rejection of the dictatorship. Approve such a referendum was the only way out of this intolerable situation.
Final note
Today it is very difficult for those Catalans who we are also Spanish promote alternatives to secessionism positions, because the image comes from Spain today is very unattractive. And that's where it is extremely positive that are appearing throughout the Spanish territory a new progressive forces have a plurinational vision, since they are the only ones that could save Spain, for the repression and constant offense of Catalonia by the Spanish State already almost it achieved what the independentismo wished: the remarkable rejection in large sectors of Catalan society towards the Spanish State and to Spain (provided the latter by silence and apathy towards such discrimination, which has shown much of the political establishment -intellectual Spanish). Today it is more necessary than ever to emphasize that there is another possible, plurinational and Republican Spain, where the new Catalunya can be part of it. The continuation of the constant domain of the current borbónica State has led to emotional secessionism of large sectors of the Catalan people.
Source: http://www.vnavarro.org/?p=14315
Vicenç Navarro
Público.es
Españolista myths of nationalism uninational
One of the reasons given most often in circles of Spanish political and media establishment to explain the growth of separatism in Catalonia is that most of the Catalan population has been subjected to brainwashing during most years of government in Catalunya Catalan nationalist parties, which explains their growing desire to separate from the rest of Spain, I would be the result of his alleged indoctrination in anti-Spanish sentiment.
There have been voices, predominantly of the Catalan right, conservative orientation and / or neoliberal, who have helped this perception created through messages and slogans like "Spain robs" with those who have contributed to the expansion in Spain such reading of what is happening in Catalunya.
Statements on the sixth night of who was president of the Community of Castilla-La Mancha, and Minister of Defense during the PSOE government (led by Mr Zapatero), Mr. José Bono, are a clear case of this thought dominant attributing what happens in Catalonia to a manipulation of public information systems and public institutions reproduction of securities by the ruling parties in the Generalitat de Catalunya.
Such manipulation of the media by the Catalan nationalist governments of the Generalitat de Catalunya has been ongoing for over thirty years in office and yet, the growth of separatism has only recently been given and a very fast way, and especially since the Constitutional Court of the Spanish State rejected important elements of the statute proposed by the Catalan government tripartite headed by the socialist Pasqual Maragall (during the few years Catalonia has been ruled by the left), and was approved by the Parliament, by the Spanish Cortes and endorsed later by the people of Catalunya.
The real causes of the growth of separatism in Catalonia: the uninational nationalism of the Spanish State Bourbon and Spanish political and media establishment
The fact that the rights and many Spanish left allocate responsibility for such growth informational and educational policies of the Catalan government, it is due to his desire to deny any responsibility of the Spanish State in the growth of separatism, which is precisely the main cause of the increase in large sectors of the Catalan town of desire to secede from Spain.
The cause of this growth is not therefore in Catalunya, but primarily in public policies of the central government based in the capital of the Kingdom (which has little to do with the popular Madrid), the center of Spanish nationalism, which is the first and most important cause of that growth. It should be obvious that to understand what happens in Catalonia must know the hidden past (deliberately forgotten in the official history of the country) and present sesgadamente shown by the country 's political-media establishment, which Mr. Bono is representative.
Today such uninational nationalism, whose ultimate expression was the Franco dictatorship that existed in Spain for forty years and whose culture has remained in democracy that followed, and which lives as a result of the transition (misnamed modélica) from dictatorship to democracy was not a break with the previous state, but an openness to incorporate elements of democracy that would allow him to enter the European Union, elements which were insufficient to standardize the existing democracy in Spain to most countries such political-administrative community.
Españolista uninational the nationalism that is not defined as nationalism
In a macho culture, for example, sexist expressions used in language are not even recognized as such by the people who use them, because they are not even aware of it. Such terms are so integrated into the dominant language and way of thinking that are not even considered ideological: are considered as a logical reasonable neutral language, and / or. The same goes therefore with Spanish nationalism, which is not even considered nationalism. The term "nationalism" is used to define the peripheral nationalisms such as Catalan, Basque and Galician. But never to define the Spanish nationalism.
Hear a Vargas Llosa, or a Fernando Sabater or a José Bono saying that nationalisms are bad, defining as such only peripheral, without recognizing that they are, in turn, deeply nationalistic, imposing nationalism everyone else, it is characteristic of what is happening today in Spain. They have published or made statements demonizing peripheral nationalisms with typical arguments of Spanish nationalism, emphasizing the uninacionalidad of Spain, messages transmitted in El Pais and other media-politician Bourbon state media establishment.
This uninational nationalism was imposed by blood and fire in Catalonia during the Civil War. Do not want to acknowledge that, for example, the Catalan language was banned by the occupants of Catalunya (only tolerated in the family room), allowing only speak "the language of the empire", as defined in Castilian. Fascism, the highest expression of Spanish nationalism , oppression meant not only social class but also for the nation. The latter never recognized or supported, and deliberately forgets its enormous brutality that shocked even leaders of German Nazism and Italian fascism, visiting Barcelona during the occupation (see Chapter X, "La llarga nit del franquisme" in Josep Fontana, La formació d'una identitat. A history of Catalunya).
It was a tactical terror imposed by the putschists who interrupted a republican democratic system, as the occupying forces of Spanish nationalism knew they had the majority of the population against (see "A brief personal history of our country" in www.vnavarro. org , 09/26/17).
Españolista the imposition of nationalism uninational
In Spain the great influence of Spanish nationalism explains that any defense of Catalan identity and the plurinational state has always been seen as secessionism. Marginalization of Pasqual Maragall, the socialist president of the Generalitat de Catalunya, by the leadership of the Socialist Party under the leadership of President Zapatero and his team, including his Minister of Defense, Mr Bono, because of its attempt to recover rights of Catalonia as a nation, exemplifies this influence. Bono accused the minister of secessionist sympathies. Indeed, recognition of Catalunya never responded to a secessionist goal .
It was a deeply caring and based on a plurinational vision, with a clear commitment to social justice and democracy for all Spain recognition. It was President Companys (who was director of a magazine called New Spain) where he was shot by secessionist by "national forces" putschists. Companys invited the Spanish progressive forces (of which he was extremely popular) to settle their bases in Catalunya to withstand the situation was suffering Spain. In Catalonia the independence movement has emerged only when the plurinational state has not been accepted by the central government. And the current case is an example. Bourbon symbols have never been popular in Catalonia
The enormous brutality with which the Spanish nationalism prevailed in Catalunya explains, for example, that the Spanish Bourbons flag, ultimate expression of such nationalism, has never been popular in this area, a fact that is mischievously presented by the Spanish nationalism as the reflection of an anti-Spain sentiment, feeling that does not really exist in Catalonia. One must understand that when the putschists troops which they called themselves the "national" (which were characterized by an enormous brutality and repression) - occupied Catalunya, did hoisting the flag and playing Bourbon Marcha Real as the national anthem.
How do you want the political and media establishment that such symbols are popular in Catalunya? Do not they realize that people have memory? In Catalonia the rojigualda flag has been popular only in affluent neighborhoods where this flag represented those who recovered their interests. But at street level, the Spanish flag was the Republican banner, along with senyera in Catalonia, carried by the soldiers defending the democratic system in the front. Thousands of Catalans have in his grave senyera and the Spanish flag, which was and remains emotionally, Republican.
And what's very interesting is that in recent demonstrations, as of October 3, plus many stellate (the independence flag) had also, by that Spaniards felt and were against the Spanish State borbónico, the republican flag (besides the senyera). The Spanish flag for Catalan people with memory is the Republican flag, the flag of those who fought for another Spain.
It is indicative of baseness and meanness, as well as españolista nationalist fanaticism, which in tribute to those who fought for the Republic, Mr. Bono, president of the Spanish Cortes, do not let them take this flag. Another indicator of the moral turpitude of such a character is manipulated in the interview that took him in Sixth statements for years did Pablo Iglesias, when expressed not feel represented by the Spanish Bourbon flag, to which Bono said , apparently, Mr. Iglesias would have preferred the flag of Afghanistan (yes, Afghanistan said. Venezuela had not yet appeared in his imagination). It did not occur to Mr. Bono that thousands of Spanish family background differently from yours (falangista comes from a family), movingly its Spanish flag is the Republican. Actually,
Criticism of victimhood course in Catalunya
Another feature of Spanish political and media establishment is accusing the Catalan nationalism of victimhood, presenting him as he suffered a somewhat paranoid of being a victim in this relationship, unfounded they say complex because Catalunya has always received preferential treatment by the Spanish State. A goal of what happened with the Statute of 2006 (the veto in essential parts by the Constitutional Court initiated the growth of separatism) it shows the falsity of the accusation analysis.
A person not suspected of secessionist sympathies, Josep Borrell, former President of the European Parliament and Minister in the PSOE government headed by Felipe González, has made a short list of grievances and offenses Catalunya. In 2005, the leftist government of the tripartite, led by the Socialist Pasqual Maragall, proposed a statute that would redefine the relationship between the government of the Generalitat with the Spanish State, proposing, among other things, recognition of Catalonia as a nation within a plurinational state. T
the statute, as I indicated earlier, was approved by the Catalan Parliament later (modified) approved by the Spanish Cortes, and finally approved by the Catalan people in a referendum. Now all this cumulative process of decisions made by different sovereignties was completely ignored. Borrell notes that important elements of this statute were vetoed by the Constitutional Court, controlled by the PP, a fact that Professor Javier Pérez Royo defined as a coup, bypassing all kinds of sovereignties because partisan interests. And for more offense, elements were eliminated, as Borrell, which had already been approved in other Autonomous Communities, such as Andalusia also points out. Where is the paranoia?
Another example cited by Josep Borrell is the constant silence to continued requests that the concept of ordinal, which is not an unsupportive demand with other CCAA, but a desire that the accepted solidarity not negatively reversed in the potential development of respect Catalan autonomy, a principle accepted in many countries like Spanish architecture.
Borrell added as unfulfilled promises to offer 4.200 million in investments to accelerate the Mediterranean corridor, investment that never appeared in the State Budget. Actually, the design of this Mediterranean corridor has reached sometimes as pointing back Josep Borrell, absurd dimensions, as was the proposal supported by the president of Andalusia, the Ms. Susana Diaz, that such a corridor pass through Madrid.
Needless to say, the independence world has based its argumentario in this discrimination, exaggerating some components, such as making constant reference to a supposed fiscal deficit (defined as theft) of no less than 16,000 million euros, approximately 8% of GDP, which is much higher than the real, which is 4,000 million euros. These exaggerations are unnecessary, because reality itself already shows a situation that is intolerable; But falling into exaggeration credibility, which is always necessary on an issue that hurts the sensibilities easily lost. Borrell admits that the current situation holds many injustices, concluding that there are necessary changes that should be made.
And this attitude is constant. How can it be interpreted mobilization tribute to the National Police and Civil Guard, causing 900 victims in their performance on October 1 who needed medical care, but as an act of Spanish nationalism, as these security forces acted as instruments Spanish state to impose its law? And no one in this body apologized for the damage caused. Do not they realize that such a tribute contributes to offend a large number of Catalans?
Overemphasis on the need to respect the law , another used by the uninational Spanish- nationalism ignores the law , as the Constitution was written at the time of the transition by the powerful in a clearly unbalanced and unequal status arguments where the victors of the Civil War (who controlled the state apparatus and most of the media) had all the power, and the losers of such conflict had little power (fresh from jail, exile or secrecy). The continuous reference to respecting the law is the message of those who want to continue with such an imbalance in power relations. It is a mere excuse to defend the status quo.
As for the argument that the adoption of the Constitution by the Spanish population legitimately be considered the benchmark for all democrats it should be noted that this argument ignores the fact that the two possible alternatives that were presented to the population were or open democracy (reflected in the Constitution) or continue the dictatorship. Among these options it was clear that the people chose the first option on the second. Indeed, the fact that Catalonia outside the Community where the adoption of the Constitution was higher was due not so much enthusiasm by the Constitution but by the great rejection of the dictatorship. Approve such a referendum was the only way out of this intolerable situation.
Final note
Source: http://www.vnavarro.org/?p=14315
EH Bildu question what they were doing in Barcelona ertzainas Nacional 1-OThe
National
INDEPENDENCE
Photo: Ukberri
Barcelona. Tuesday, October 17, 2017
EH Bildu has registered an initiative in the Basque Parliament in which two ertzainas question what they were doing at a school in Barcelona when he was celebrating the independence referendum October 1.
As stated in the justification of the question to the Minister of Security of the Basque Government, Estefanía Beltrán de Heredia, on October 1, "in the context of the referendum", at a time of the day they threw two policemen Collaso school i Gil del Raval district of Barcelona.
Says the nationalist parliamentary Julen Arzuaga, members of the Committee for the Defense of the Referendum (CDR) of this school were ertzainas reported that they were "monitoring the work" of Basques who had come to Catalonia to show their solidarity.
Therefore, EH Bildu wants to know how many ertzainas sent the Basque Government Catalunya on October 1, to which unit they belonged and for what purpose were.
He also asked the minister to explain who made the official request to make them, whether it was the Government or the Government of Spain, who were coordinated with the Mossos or the National Police, and what has been the result of the operation
As stated in the justification of the question to the Minister of Security of the Basque Government, Estefanía Beltrán de Heredia, on October 1, "in the context of the referendum", at a time of the day they threw two policemen Collaso school i Gil del Raval district of Barcelona.
Says the nationalist parliamentary Julen Arzuaga, members of the Committee for the Defense of the Referendum (CDR) of this school were ertzainas reported that they were "monitoring the work" of Basques who had come to Catalonia to show their solidarity.
Therefore, EH Bildu wants to know how many ertzainas sent the Basque Government Catalunya on October 1, to which unit they belonged and for what purpose were.
He also asked the minister to explain who made the official request to make them, whether it was the Government or the Government of Spain, who were coordinated with the Mossos or the National Police, and what has been the result of the operation
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
Entrada destacada
PROYECTO EVACUACIÓN MUNDIAL POR EL COMANDO ASHTAR
SOY IBA OLODUMARE, CONOCIDO POR VOSOTROS COMO VUESTRO DIOS Os digo hijos míos que el final de estos tiempos se aproximan. Ningú...
