L'anècdota és coneguda. En un acte del col·legi d'advocats de Barcelona a la festivitat de st. Ramon de Penyafort, que jo creia que era un mes abans, en referir-Roger Torrent als presos polítics, alguns magistrats, advocats i càrrecs van abandonar ostentosament la sala. El ministre de Justícia, Catalá, que presidia, va romandre en la seva butaca però va recriminar després en privat a Torrent per la extemporani de la seva referència i la degana de l'Il·lustre col·legi el va reprendre com si fos un nen, raó per la qual alguns demanen la seva dimissió.
Aquest lamentable episodi suscita dues consideracions, una de general i una altra específica. La general és òbvia: què s'esperaven els / les ofeses / es, tant els que es van absentar com els que van romandre? Aquesta no és més que la primera mostra de la llarga sèrie de desencontres, conflictes, xocs en què es mourà la política catalana en un futur previsible mentre segueixi en vigor el 155 i després d'ell encara que potser menys bruscos. Obligar que una societat desenvolupada visqui en un marc jurídic i polític contrari a la voluntat de la seva majoria parlamentària absoluta i relativa social és una cosa absurda. Entestar-se a que, a més, no hagi friccions, conflictes és senzillament quimèric, perquè no podran evitar-se i cada vegada desgastaran més la convivència. Les manilles dels rellotges català i espanyol giren en sentits contrari.
L'específica es refereix a l'expressió presos polítics en si, tan furibundament ressentida pels habitualment moderades gents de lleis. És l'eterna qüestió dels universals sempre de profunda arrel per aquests pagaments. És clar que hi ha els presos polítics, diuen els nominalistes, però aquests no ho són; aquests són, diuen, "polítics presos". Per descomptat que hi ha els presos polítics, diuen els realistes i són aquests: els Jordis, Junqueras i Forn i, a més inri, també hi ha els exiliats polítics, Puigdemont, Ponsatí, Borràs i Comín.
No, no hi ha presos polítics, insisteix el B155, a Espanya no hi ha delictes polítics. Només hi ha delictes de dret comú i aquests polítics són presos de dret comú. Aquest dictamen ha de rebre amb respecte perquè, en punt a polítics presos, el PP ha fet diversos màsters. Té un munt de polítics a la garjola, a punt d'entrar a la garjola, en llibertat provisional. En fi, sap del que parla. Quan ho fa de polítics presos, però no quan de presos polítics. D'això, de presos de consciència o per idees, no sap res perquè tots dos conceptes, consciència i idees, li són aliens.
És clar que els presos polítics catalans són presos polítics. És més, són ostatges d'una política repressiva espanyola profundament errònia doncs alimenta el foc que vol extingir. Això dóna una idea de la que té aquesta gent sobre les seves pròpies conviccions doncs, sent cristians, haurien de recordar que la seva religió es va estendre universalment gràcies, entre altres coses, a la mania d'alguns emperadors de perseguir-la.
És clar que són presos polítics. Només cal escoltar al jutge Llarena en una roda de premsa a Oviedo explicar treballosa i inútilment per què el procés que està instruint no és un procés polític per adonar-se que és un procés polític. El mateix jutge que no demana l'extradició de Gabriel perquè, segons afirma, allà no es concedeix l'extradició mes que a canvi de proves, no de sospites, però sí dicta ordre de detenció a Espanya. Aquesta és especialment injusta perquè equival a una cap prohibició d'entrada.
És clar que són presos polítics i és imperatiu que els organismes internacionals es mobilitzin perquè se'ls reconegui aquesta condició als efectes també que rebin un tractament digne i no estiguin sotmesos a les possibles arbitrarietats i abusos de les autoritats penitenciàries, perquè se'ls reconeguin drets injustament arrabassats i es castigui aquells funcionaris de correus o de presons que abusen del seu poder retornant el correu dels reclusos als remitents amb comentaris ofensius.
És clar que són presos polítics, com hi ha exiliats polítics, als quals el B155 no crida "polítics exiliats" perquè també seria veritat i només es refereixen a ells com "els pròfugs".
També han perdut aquesta batalla. El B155 està quedant guapo per a la història. És clar que són presos polítics i exiliats polítics, amb l'última incorporació d'Anna Gabriel.
Ja està Espanya com sol ser sempre
Publicat per misteri 1963.
