El Banc d’Espanya va certificar el 1984 l’enriquiment
de Pujol amb Banca Catalana
L'expresident
va negar dimecres que l'origen de la seva fortuna que investiga l'Audiència
Nacional tingui relació amb aquella época
La justícia ha desenterrat aquesta setmana la fallida de Banca
Catalana, l'entitat de la qual Jordi Pujol va ser conseller executiu de 1974 a
1976 i principal accionista fins al 1982, quan ja feia dos anys que era a la
Generalitat. L'expresident va negar dimecres que l'origen de la seva fortuna
que investiga l'Audiència Nacional tingui relació amb aquella època, però els
informes que va redactar aleshores el Banc d'Espanya van certificar que Pujol i
diversos familiars es van lucrar com a accionistes de l'entitat o amb
operacions reservades als directius.
Les auditories del Banc d'Espanya
després d'intervenir Banca Catalana van servir de base per a la querella que el
1984 van presentar els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena
contra Jordi Pujol i 24 directius, als quals van acusar d'apropiació indeguda i
falsedat per enriquir-se amb els diners dels clients i una gestió nefasta.
Aquella querella va provocar una enorme sisme en la societat i
la política catalana, que Pujol va utilitzar per culpar el Govern de voler
laminar l'autonomia, primer durant la tramitació de la causa i posteriorment
després de la seva exculpació, per 33 vots a vuit, el novembre del 1986. No
obstant això, durant el procés judicial mai es va qüestionar la veracitat dels
informes del Banc d'Espanya, que detallen el benefici econòmic que van
aconseguir els Pujol.
L'expresident va assegurar en la seva
confessió del 25 de juliol del 2014 que l'origen de la fortuna era una deixa
del seu pare Florenci en morir el setembre del 1980, quantificat en
l'equivalent en dòlars a 140 milions de pessetes (més de 840.000 euros). El
fiscal anticorrupció Fernando Bermejo sosté, no obstant això, que l'enriquiment
de Pujol al capdavant de Banca Catalana pot ser l'origen d’aquesta fortuna, al
marge del suposat cobrament de comissions durant el seu mandat. Aquestes són
les principals operacions que va relatar el Banc d'Espanya amb la documentació
lliurada per la mateixa entitat.
Accionista principal. Pujol va ser el principal accionista de Banca Catalana del 1973
al 1982. Un any abans tenia 22.749 títols de la sèrie A i 76.010 de la de la
sèrie B, que van quedar reduïts a una mil·lèsima part de la nit al dia. En
aquell moment, Pujol ja s'havia desprès de les accions o les havia posat en
lloc segur, segons el relat que llavors va fer la Fiscalia.
El pagament de l'impost de successions amb accions. El 19 de gener del 1982, quan Pujol feia gairebé dos anys que
era a la Generalitat, va vendre 1.057 accions de la sèrie B a HOE SA, una
societat instrumental que els directius van emprar per buidar la caixa de Banca
Catalana. La germana de l'expresident va vendre aquell mateix dia 1.100 accions
i la mare de tots dos, Maria Soley, 11.157 títols més. Se'ls va abonar més de
25 milions de pessetes (uns 150.000 euros), que van servir per pagar amb uns 22
milions de pessetes l'impost de successions per la transmissió de l'herència
del pare Florenci. La peculiaritat de l'operació és que HOE SA va comprar les
accions als Pujol amb un crèdit de Banca Catalana sabent que no el retornarien,
ja que la societat estava tècnicament en fallida. La fiscalia va dir aleshores
que Pujol era conscient que el preu de les accions estava inflat a causa de la
imminent fallida i que al mercat lliure mai haguessin pogut percebre aquesta quantitat.
Mig milió d'euros en dividends il·lícits. El Banc d'Espanya va certificar també
que entre el 1974 i el 1980, Jordi Pujol va percebre 84,3 milions de pessetes
(més de mig milió d'euros) per dividends que la Fiscalia va considerar il·lícits i delictius, ja que Banca Catalana arrossegava pèrdues
des de feia anys i aquest repartiment no estava justificat. Entre els 13
querellats d’aleshores que també van cobrar aquests dividends il·lícits hi havia Francesc Cabana, cunyat de Pujol, que va
percebre 20,7 milions de pessetes (124.00 euros).
Donació fictícia d'accions. El 14 de maig del 1982 Pujol va donar 22.749 accions de la sèrie
A i 74.953 accions de la sèrie B a la Fundació Catalana, entitat cultural. La
donació tenia una condició suspensiva per a les accions de la sèrie A, perquè
havien d'oferir-se primer als accionistes. Aquest tràmit mai es va complir, amb
la qual cosa la donació no es va materialitzar, però Banca Catalana la va donar
per bona i ho va comunicar al Ministeri de Treball i Seguretat Social i al
Registre de Fundacions Privades de la Generalitat. El Banc d'Espanya va acabar
desenredant l'operació. La donació va ser inscrita per 188 milions de pessetes
(1,3 milions d'euros), quan quedaven uns mesos perquè les accions es reduïssin
a una mil·lèsima part després de la fallida de l'entitat. Dimecres passat
el fiscal Bermejo va preguntar a Pujol per aquesta donació, però l'expresident
va negar qualsevol il·legalitat, la mateixa versió que
descriu en les seves memòries.
Venta suculenta. La tesi de la Fiscalia és que en
realitat Pujol va conservar la titularitat d'aquestes accions, que la donació
va ser fictícia i que quan al cap d'uns anys van recuperar el seu valor, se’n
va acabar desprenent per una gran suma de diners. Banca Catalana va ser comprada
el 17 de maig de 1983 per un grup de 13 bancs, que va encarregar al Vizcaya la
seva gestió. La comissió d'investigació contra la corrupció del Parlament va
intentar aclarir aquesta donació i venda i l'any passat va reclamar al BBVA,
l'entitat que va absorbir el Banc Vizcaya, les actes de les sessions dels
consells d'administració de Banca Catalana entre el 1982 i el 1985. El BBVA
s’hi va negar i va argumentar que “contenen referències freqüents a persones
físiques i continguts que mereixen la qualificació de dades de caràcter
personal”.
Dipòsits per a familiars. Aquesta va ser una pràctica que va beneficiar especialment els
Pujol i els directius de l'entitat, que van percebre un interès superior al del
mercat i que van poder recuperar els seus diners perquè quan va arribar la
descapitalització de Banca Catalana ja havien recuperat els fons. Així, Jordi
Pujol i la seva dona Marta Ferrusola van subscriure el 8 de març del 1982, dos
anys després de convertir-se en president, un dipòsit a un any de deu milions de
pessetes (61.000 euros) a un interès del 13%. Ferrusola també va formalitzar
tres dipòsits més en les mateixes condicions entre 1981 i 1982 per un import de
3,2 milions de pessetes (gairebé 20.000 euros). De la mateixa manera, l'esposa
de Pujol va contractar altres dipòsits amb el seu germà Josep i la germana de
l'expresident va fer el mateix per un import d'un milió i mig de pessetes (més
de 9.000 euros), unes quantitats que ara semblen petites, però que fa més de 30
anys no estaven a l'abast de la majoria de la població.
CRÈDITS
FICTICIS A EMPRESES
Una altra pràctica
que va beneficiar Jordi Pujol i els seus familiars van ser els crèdits ficticis
a clients, societats instrumentals de Banca Catalana o empreses vinculades a
ells com Túneles y Autopistas de Barcelona, de la qual van ser conseller
executiu Jordi Pujol entre el 1973 i el 1976. O Chasyr 1879 SA, de la qual el
després president va ser administrador entre el 1974 i el 1978. O
Infraestructuras SA, Laboratorios Martín Cuatrasas i algunes altres.
El fiscal va preguntar
dimecres a l'expresident per alguna d'aquestes operacions i la resposta va ser
sempre la mateixa: negar-ho tot i insistir en la tesi que l'origen de la
fortuna a Andorra és aliè per complet a Banca Catalana.
