Aquest dissabte 16 de gener és el 300 aniversari del Decret de Nova Planta, que va suposar una castellanització de la cultura catalana, la provicianització de Barcelona i un endarreriment respecte la resta d’Europa que no es va esmenar fins l’arribada de la monarquia i regnat de Felip V.
El Reial Decret configurava la Nova Planta (una nova estructura) de la Reial Audiència de Catalunya per reduir-la a l’absolutisme. Així, quedarà presidida pel Capità General de l’Exèrcit en els afers governatius i d’administració territorial, i perdé el seu caràcter de tribunal suprem de Catalunya en quedar supeditada al Consell de Castella en els afers judicials.
En realitat, hem de parlar en plural. Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l’inici del seu regnat que implantaren l’absolutisme i la Monarquia espanyola.
Amb aquestes lleis, el monarca borbònic s’atribuí la sobirania dels regnes invocant un dret diví i invocant el “dret de conquesta”, acusant de rebel·lió, i manifestant la voluntat de reduir tots els seus estats a les lleis de Castella, amb l’abolició de les estructures d’estat de Catalunya, dels Furs i les Constitucions dels Estats de la Corona d’Aragó.
S’intitucionalitzava la repressió generalitzada, que es va exemplificar en la construcció de la Ciutadella de Barcelona i que va propiciar la intensa activitat guerrillera de figures com Pere Joan Barceló, “Carrasclet”. Aquest acte jurídico-polític tingué unes conseqüències culturals dramàtiques, perquè l’atac a la llengua fou ferotge.
“Les causes de la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana”, deia la instrucció redactadata per l’Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: “Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castallana, amb la finalitat de donar les providencies més temperades, i dissimulades perquè s’aconsegueixi l’efecte sense que es notin els esforços”.
A banda d’això, les set universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona, Solsona, Tortosa i Vic) havien estat suprimides com una mesura de càstig, ja que la demanda d’universitats de proximitat era molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit.
Es va formar la nova Universitat de Cervera, ja que Felip V volia premiar la fidelitat d’aquesta ciutat a la seva causa durant la Guerra de Successió. La Universitat no tornà a Barcelona fins el 26 d’abril de 1833.
Aquest acte provocà, encara en més mesura, la provincianització de Barcelona. Com a conseqüència del Decret, les classes dirigents de la ciutat es van castellanitzar. I bona mostra d’això n’és la literatura que ens ha deixat Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà que, entre 1769 i 1819, escrigué un immens dietari de 60 volums englobats sota el títol de Calaix de Sastre, un interessant precedent del costumisme i del periodisme locals. Però, literàriament, és molt pobre, perquè és una llengua poc acurada, col·loquial i amb moltes interferències castellanes. En un inici va començar a escriure amb esperit humorístic i, per aconseguir-ho, no dubta en parlar de roncs, pets o altres consideracions escatològiques –aquella època era molt deshinibida en aquesta qüestió. El Baró de Maldà escriu tal com raja, i fins i tot ho fa descuradament.
La lamentable situació literària del Principat, sota el Decret de Nova Planta, contrasta amb la que vivia Menorca, sota protectorat anglès pel Tractat d’Utrecht (1713), on va florir un dramaturg de primera fila: Joan Ramis i Ramis. L’any 1769 presentava Lucrècia, una tragèdia neoclàssica influenciada per les idees de la Il·lustració, -que a Catalunya havia reprimit la Inquisició. L’acció se situa l’any 509 a.C. a Roma, sota el jou tirànic d’un rei etrusc, Tarquini. Quan el seu fill viola Lucrècia, esposa del general Col·latí, la noia se suïcida i Brutus, tribú i company de Col·latí, jura venjança davant el cadàver de Lucrècia i, com a conseqüència, els etruscos són expulsats i s’instaura la República Romana.
Cal recordar que el neoclassicisme fou l’estil artístic adoptat pels revolucionaris francesos i americans, i que Roma i el règim republicà foren els seus mites fundacionals, la qual cosa ens situa Ramis, amb el seu català depurat sota el domini anglès, en l’avantguarda cultural del seu temps, mentre que Maldà, amb el seu català precari sota el domini espanyol, romandria en el localisme gairebé clandestí. En el seu 300 aniversari, el Decret de Nova Planta encara gaudeix d’una excel·lent salut, perquè és la base jurídica que inspira les constants agressions dels governs espanyols contra la nostra nació, les polítiques de Ferran VII, d’Espartero, Primo de Rivera, Franco o Rajoy. Al mateix, el rebuig que ha despertat a casa nostra de bell antuvi explica les tres carlinades del segle XIX, les bullangues barcelonines, la Solidaritat Catalana, el mite de Macià o els diversos episodis del Procés que, al cap i a la fi, es pot entendre com l’intent definitiu de superar d’aquell nefast marc jurídic
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta