Teatre al parlament català

Diu el diccionari que una pantomima és “una peça dramàtica en què els personatges s'expressen únicament amb gestos”. Potser ho trobaran un comparació massa arriscada, fins i tot un pèl maleducada si vostès volen, però no els negaré que hi ha moments en què em pregunto si el que està passant aquests dies a Catalunya, aquests darrers dies vull dir, no ho és una mica, una pantomima. Perquè no es pot negar que tot plegat és un drama i que darrerament els personatges, més que amb paraules, s'expressen només amb gestos. A mi em fa la sensació (i tant de bo que vagi errat) que no hi ha marxa enrere i que anem de cap a la repetició del 27-S. Però com que ni la CUP ni Junts pel Sí, ni CDC ni ERC volen assumir que hi tinguin cap responsabilitat, sinó que el que volen és deixar clar que la culpa és de l'altre, potser el que ara passa és tan simple com que ens allarguen hores i hores, reunions i més reunions, l'epíleg d'una obra que ja té final però que ningú vol sortir a explicar. Ningú es vol aixecar de la taula de negociació tot i que hi entren i en surten enrocats. Jo només els demano una cosa (per enèsima vegada), i és que no facin teatre. Si no hi ha acord possible, que ens ho expliquin. Tots junts, de costat, i assumint que les coses són com són. Però que no ens allarguin l'agonia tot plegat perquè no saben com acabar-ho i, sobretot, perquè ara volen que la culpa sigui dels altres. Deixin-se sisplau de fer gestos com els que ahir van representar. Uns oferint un govern de consens just quan s'acaba la legislatura més curta de la història i els altres intentant amb piulades i declaracions innocents posar pressió a Mas perquè s'enretiri, que diria Pujol. Insisteixo, més que perseguir un acord, ahir semblava que entre tots els que busquessin fos no quedar esquitxats pel desacord. I ara, quan correm el risc de donar la raó a Aznar, seria interessant deixar-nos de teatre, de pantomimes i de finals dramàtics. Si hi ha possibilitat d'acord, negociïn. Però si no, no ho allarguin. O caixa o faixa. Però no facin teatre. No facin teatre perquè el públic independentista ja ha perdut la innocència, és adult, intueix el que passa darrere les bambolines i està cansat, emprenyat, enutjat, irritat dolgut i perplex. Però és tossut i no marxarà. I ja ho decidirà ell, de qui és la culpa