L'IBEX peta

Els mercats a l'expectativa que alguna empresa de l'Íbex 35 es posi a tir davant la futura caiguda de la borsa espanyola.

En la memòria de tots està la brutal caiguda del Banc Popular ...

Són moltes les empreses espanyoles, sobretot les de l'Íbex 35 que viuen del BOE, que veuran caure les seves cotitzacions si Catalunya es declara independent.Algunes hauran de sortir ràpidament a donar rodes de premsa recordant que seguiran treballant en territori català ... O sigui, reconeixeran al nou Estat.Movistar, per exemple, haurà de tranquil·litzar als seus accionistes dient-los exactament el mateix, que tindran bona relacions amb la nova república català i que no pensen perdre aquest negoci ...Gas Natural demanarà perdó i serà la primera a sol·licitar el NIF català .. .




Algunes ho tindran pitjor per calmar als seus accionistes, és el cas d'AENA els dividends depenen del Prat. El seu consell d'administració haurà d'anunciar una reunió amb el nou govern català i es veurà obligat a transferir el 10% de les seves accions al poble de Catalunya. 
Cal recordar que només el Prat guanya 700 milions d'euros l'any, diners que els catalans no veiem ni un cèntim. I la empreses que no s'adaptin a tota velocitat a la nova legalitat veuran com les seves accions es desplomen ...

En aquests moments de pànic borsari, moltes cotitzades espanyoles (i no només l'IBEX-35) estaran per sota del seu valor i és llavors quan els inversors mundials compraran i s'apoderessin de moltes empreses a preu de saldo ... 
Com a mostra, "el botó "del silenci nord-americà davant aquest final del procés ... 
Trump, com a bon home de negocis, sap de les oportunitats que s'obren a Catalunya ia Espanya ... Lògicament una negociació ràpida entre l'estat català i l'espanyol disminuiria la pèrdua de empreses.


No invent res en aquest post, en el món de les altes finances hi ha països i inversors esperant que es devaluen empreses per comprar-les a preu de saldo. La volatilitat de les empreses espanyoles pot perjudicar molt a Espanya i l'única forma d'aquesta estabilitat serà que es comenci com més aviat millor una negociació.Curiosament, aquests voltors que vindran a per les empreses espanyoles són els mateixos que finançaran la Catalunya independent en els seus primers mesos ... Tristament no hi ha estudis sobre aquests escenaris ja que Espanya només ha perdut energia i temps per explicar el dolent que seria per a Catalunya .És possible que no tinguin preparat ni un contingent per no perdre les seves empreses. Com va dir Albiol: ENS ANEM A RIURE.

el IBEX quiebra

Los mercados a la expectativa de que alguna empresa del Ibex35 se ponga a tiro ante la futura caída de la bolsa española.

spaincrisis
En la memoria de todos está la brutal caída del Banco Popular...

Son muchas la empresas españolas, sobre todo las del Ibex35 que viven del BOE, que verán caer sus cotizaciones si Catalunya se declara independiente. Algunas deberán salir rápidamente a dar ruedas de prensa recordando que seguirán trabajando en territorio catalán... O sea, reconocerán al nuevo Estado.

Movistar, por ejemplo, tendrá que tranquilizar a sus accionistas diciéndoles exactamente lo mismo, que tendrán buena relaciones con la nueva república catalán y que no piensan perder ese negocio...
Gas Natural pedirá perdón y será la primera en solicitar el NIF catalán...

Algunas lo tendrán peor para calmar a sus accionistas, es el caso de AENA cuyos dividendos dependen de El Prat. Su consejo de administración tendrá que anunciar una reunión con el nuevo gobierno catalán y se verá obligado a transferir el 10% de sus acciones al pueblo de Catalunya.
Hay que recordar que solo El Prat gana 700 millones de euros al año, dinero que los catalanes no vemos ni un céntimo.

Y la empresas que no se adapten a toda velocidad a la nueva legalidad verán como sus acciones se desploman...

En esos momentos de pánico búrsatil, muchas cotizadas españolas (y no solo del Ibex35) estarán por debajo de su valor y es entonces cuando los inversores mundiales comprarán y se adueñaran de muchas empresas a precio de saldo...
Como muestra, "el botón" del silencio norteamericano ante este final del procés...
Trump, como buen hombre de negocios, sabe de las oportunidades que se abren en Catalunya y en España...

Lógicamente una negociación rápida entre el estado catalán y el español disminuiría la perdida de empresas.
No invento nada en este post, en el mundo de las altas finanzas hay países e inversores esperando a que se devalúan empresas para comprarlas a precio de saldo. La volatilidad de las empresas españolas puede perjudicar mucho a España y la única forma de esta estabilidad será que se empiece cuanto antes una negociación.

Curiosamente, esos buitres que vendrán a por las empresas españolas son los mismos que financiarán la Catalunya independiente en sus primeros meses...

Tristemente no hay estudios sobre estos escenarios ya que España solo ha perdido energía y tiempo para explicar lo malo que sería para Catalunya. Es posible que no tengan preparado ni un contingente para no perder sus empresas.

Como dijo Albiol: NOS VAMOS A REÍR.

The independence of Catalonia

My article today in the Mon.catentitled "Independence is inevitable".It is not only that the state is unable to stop or prevent it, no. It is inevitable because no one can hinder it, nor the doubts, fears and last-minute hesitations among the indepes. 

In view of how the issue has managed the Spanish national block, Catalonia has no choice but to declare independence tomorrow if it wants to survive. Otherwise, the machinery of 155 will try to crush it (another thing is to get it) establishing the dictatorship. The bloc knows that with a covert state of exception, suppressing thegovernment and Parliament, intervening the Mossos  and controlling the audiovisual media will not have enough. It will be forced to suppress the rights of association, assembly and demonstration and, perhaps, to impose a curfew. It will have to ban independentistas parties and associations. 

To PP this will seem very good because it is in accordance with its spirit and Franco reality. 

And the PSOE? Would it also feel good to have become a fascist party?

And even worse: a fascist party that also serves to cover up the systematic plunder of the country by the band of thieves it supports.

Follow the text in Castilian: 

Independence is inevitable

                                                                                              

If it is already declared as if it is left in the limbo; if it is achieved tomorrow or within a week or a few months or by when Deulofeu announces the end of the Spanish empire, 2029. It does not matter. The next independence of Catalonia is a certainty with which the world in general and Europe in particular have to count and, in fact, are already doing so.

From those distant days of the failed and current Statute of 2006, now violated by this coup d'etat of nineteenth-century matachines, it was clear that Catalonia had no reserve within Spain. And this not because it would collide with the government of the day and, confused by that, as the less bureaucratic Spaniards point out, confused government with the State. Nothing more false.

In Spain it is not necessary to "confuse" the government and the State because all governments are based in the same State and this condition, whatever color they may be. The first attack against the Estatut of Maragall came with the PP and Rajoy collecting signatures "against Catalonia" and in defense of,mirabile dictu , a referendum. It was an attack from the opposition.

The second came from the Spanish Parliament with the brush specialist, Alfonso Guerra, and the pact between Zapatero and Mas to agree on a "brushed", "downgraded" Statute. It was an attack from Parliament and the government.

The third and definitive, after the affirmative vote in Catalan referendum, came from the Constitutional Court, which denied the national condition to Catalonia and unconstitutionalized what seemed good to him. It was an attack from a political body that passes itself off as Court of Justice.

So if something is attacked, rejected, annulled by the government, the Parliament, the opposition and the courts, it does not seem exaggeration to say that it is attacked by the state. Not by this or that government that are essentially transitory but by the State without more, altogether, by the whole State.If Catalonia insists on its national condition, that is, perseveres in its essence and nature, the Spanish State tries to annihilate it.

The past few weeks have been rich in giddiness. The government skips the legality that invokes and decrees a situation of exception in Catalonia and a pseudoconstitutional dictatorship that wants to extend to the rest of the state, at the moment Castilla La Mancha, Basque Country and Navarre. In the 21st century.Sumisa and, basically, an accomplice of this arbitrariness, the socialist left subscribes to the outrage in Catalonia and invents a shameful excuse to justify that the socialists are aligned with the national Catholic right and Franco always, with the PP: that, when it has "pacified" Catalonia, will proceed to a reform of the Constitution that neither they believe.

It is no longer enough to reform this Constitution that no one respects nor respected because it was the umpteenth deception to perpetuate the domination of the traditional Spanish parasitic oligarchy and the subjugation of Catalonia. Now it only remains to accept what a negotiated separation of this, converted into a brand new Catalan Republic, can see and see if the Spanish left is able to impose a referendum on Monarchy / Republic in what remains of Spain.

Remaining lost, Spanish nationalism resorted to its last letter, which is no longer an army whose inclination to military coup is curtailed by NATO, but its captain general, the King. He has taken it twice in a short time, both intransigent, insensitive, threatening, playing the crown with the backing to the most corrupt and illegal party in the history of Spain. A Bourbon that will follow the fate of his great-grandfather.

Because there is no Catalan government or state that can contain it, nor with the help of a PSOE become a diligent lackey of the right more monarchical and reactionary.Its strength lies not in its (non-existent) military power, or in its economic wealth (which is much coveted by the Madrid metropolis), but in the generalized and determined political will to emancipate the people as a whole. It resides in broad mobilization through social organizations and political parties. It resides in the connection between this society and its representative institutions which, having recognized the mandate of the people, execute it.

The Spanish State (the government and its socialist and C's) undergo a state of exception camouflaged under Article 155 of the Constitution, which, not knowing how it is used, judges to give carte blanche to act according to its authoritarian, dictatorial conviction and mood . He believes that censoring, repressing, beating, prosecuting and imprisoning will reduce Catalunya to its status as a colony disguised to date and now has become clear.

In its lack of ethics, principles and respect for the law, the Spanish state, probably with the blessing of the Bourbon, can set a trap for Puigdemont and use any leguleyería of the vice president to arrest and imprison him. A felony of this type (often in Spanish Fascism) would not only solve nothing but speed up the process of independence and the external support that is getting more and more grown up.

Precisely because they know that independence is inevitable, they want their birth as the Bible dictates, with blood. Blood that, spilling (more) will fall on their heads. Especially those of a left that no longer has such a name. 

La independència és inevitable

El meu article d'avui a elMón.cattitulat "La independència és inevitable". No és només que l'Estat sigui incapaç de frenar-la o impedir-, no. És inevitable perquè, arribats fins aquí, ningú pot obstaculitzar-la, ni els dubtes, temors i vacil·lacions d'última hora entre els indepes.

A la vista de com ha gestionat l'assumpte el bloc nacional espanyol, Catalunya no té més remei que declarar la independència demà, si vol sobreviure. D'una altra forma, la maquinària del 155 pretendrà aixafar-(una altra cosa és que ho aconsegueixi) establint la dictadura.Sap el bloc que amb un estat d'excepció encobert, suprimint elgovern i el Parlament, intervenint alsmossos i controlant els mitjans audiovisuals no tindrà prou. Es veurà obligat a suprimir els drets d'associació, reunió i manifestació i, potser, a imposar un toc de queda.Haurà de prohibir els partits i associacions independentistes.

Al PP això li semblarà molt bé perquè està d'acord amb el seu esperit i realitat franquista.

¿I el PSOE? ¿També li semblarà bé haver-se convertit en un partit feixista?

I encara pitjor: un partit feixista que serveix també per a encobrir el saqueig sistemàtic del país per la banda de lladres que dóna suport.

Segueix el text en castellà:

La independència és inevitable

Si es declara ja com si es deixa als llimbs; si s'aconsegueix demà o dins d'una setmana o uns mesos o per quan Deulofeu anuncia la fi de l'imperi espanyol, 2029. És igual. La propera independència de Catalunya és una certesa amb la qual el món en general i Europa en particular han de comptar i, de fet, ja estan fent-ho.

Des d'aquells llunyans dies de l'fallit i vigent Estatut de 2006, avui vulnerat per aquest cop d'Estat de matachines vuitcentistes, va estar clar que Catalunya no tenia encaix dins d'Espanya. I això no perquè xoqués amb el govern de torn i, confús per això, com assenyalen els espanyolistes menys tarugos, confongués govern amb Estat. Res més fals.

A Espanya no cal "confondre" el govern i l'Estat perquè tots els governs tenen fonament en el mateix Estat i aquest els condiciona, siguin del color que siguin. El primer atac contra l'Estatut de Maragall va venir amb el PP i Rajoy recollint signatures "contra Catalunya" i en defensa de,mirabile dictu , un referèndum. Era un atac des de l'oposició.

El segon vi del Parlament espanyol de la mà de l'especialista en raspallats, Alfonso Guerra, i el pacte entre Zapatero i Mas per consensuar un Estatut "raspallat", "rebaixat". Era un atac des del Parlament i el govern.

El tercer i definitiu, després del vot afirmatiu en referèndum català, va venir del Tribunal Constitucional, que va negar la condició nacional a Catalunya i inconstitucionalizó el que li va semblar bé. Era un atac des d'un òrgan polític que es fa passar per Tribunal de justícia.

Així que si alguna cosa és atacat, rebutjat, anul·lat pel govern, el Parlament, l'oposició i els tribunals, no sembla exageració dir que és atacat per l'Estat. No per aquest o aquell govern que són essencialment transitoris sinó per l'Estat sense més, en conjunt, per tot l'Estat. Si Catalunya insisteix en la seva condició nacional, és a dir, persevera en la seva essència i naturalesa, l'Estat espanyol tracta d'aniquilar-la.

Les últimes setmanes han estat riques en esperpents. El govern se salta la legalitat que invoca i decreta una situació d'excepció a Catalunya i una dictadura seudoconstitucional que vol estendre a la resta de l'Estat, de moment a Castella-la Manxa, País Basc i Navarra. En ple segle XXI.Submisa i, en el fons, còmplice d'aquesta arbitrarietat, l'esquerra socialista subscriu l'atropellament a Catalunya i s'inventa una vergonyosa excusa per justificar que els socialistes s'aliïn amb la dreta nacionalcatòlica i franquista de sempre, amb el PP: la que, quan s'hagi "pacificat" Catalunya, es procedirà a una reforma de la Constitució que no es creuen ni ells.

Ja no n'hi ha prou amb una reforma d'aquesta Constitució que ningú respecta ni va respectar mai perquè va ser l'enèsim engany per perpetuar el domini de l'oligarquia parasitària tradicional espanyola i la subjugació de Catalunya. Ara ja només queda acceptar el que una separació negociada d'aquesta, convertida en flamant República Catalana, pugui oferir i veure si l'esquerra espanyola és capaç d'imposar un referèndum sobre Monarquia / República en el que quedi d'Espanya.

Veient-se perdut, el nacionalisme espanyol va recórrer a la seva última carta, que ja no és un exèrcit la inclinació al cop militar està coartada per l'OTAN, sinó la seva capità general, el Rei. Ho ha tret dues vegades en un breu lapse, les dues intransigent, insensible, amenaçador, jugant-se la corona amb el suport al partit més corrupte i il·legal de la història d'Espanya. Un Borbó que seguirà el destí del seu besavi.

Perquè a Catalunya ja no hi ha govern ni Estat espanyols que puguin contenir-la, ni amb l'ajuda d'un PSOE convertit en diligent lacai de la dreta més monàrquica i reaccionària. La seva força no resideix en el seu poder militar (inexistent), ni en la seva riquesa econòmica (que és molta i molt cobejada per la metròpoli madrilenya), sinó en la generalitzada i decidida voluntat política d'emancipació del poble en el seu conjunt. Resideix a l'àmplia mobilització a través de les organitzacions socials i els partits polítics. Resideix a la connexió entre aquesta societat i les seves institucions representatives que, havent reconegut el mandat del poble, l'executen.

L'Estat espanyol (el govern i els seus palafreners socialistes i de Ciutadans) branda un estat d'excepció camuflat sota un article 155 de la Constitució que, no sabent com es fa servir, jutja li dóna carta blanca per actuar segons la seva convicció i tarannà autoritaris, dictatorials . Creu que censurant, reprimint, apallissant, processant i empresonant aconseguirà reduir a Catalunya a la seva condició de colònia dissimulada fins a la data i que ara ha quedat patent.

En la seva falta d'ètica, principis i respecte a la llei, l'Estat espanyol, probablement amb el beneplàcit del Borbó, pot tendir un parany a Puigdemont i valer-se de qualsevol leguleyería de la vicepresidenta per detenir-ho i empresonar-lo. Una traïció d'aquest tipus (freqüent, d'altra banda, en el feixisme espanyol) no només no resoldria res sinó que acceleraria el procés d'independència i el suport exterior que estigui rep cada vegada més crescut.

Precisament perquè saben que la independència és inevitable, volen seu naixement com dicta la Bíblia, amb sang. Sang que, vessar (més) caurà sobre els seus caps. Sobretot les d'una esquerra que ja no té de tal ni el nom.

  Ramón Cotarelo

La independencia de Cataluña es inevitable por Ramón Cotarelo

Mi artículo de hoy en elMón.cattitulado "La independencia es inevitable". No es solamente que el Estado sea incapaz de frenarla o impedirla, no. Es inevitable porque, llegados hasta aquí, nadie puede obstaculizarla, ni las dudas, temores y vacilaciones de última hora entre los indepes. 

A la vista de cómo ha gestionado el asunto el bloque nacional español, Cataluña no tiene más remedio que declarar la independencia mañana, si quiere sobrevivir. De otra forma, la maquinaria del 155 pretenderá aplastarla (otra cosa es que lo consiga) estableciendo la dictadura. Sabe el bloque que con un estado de excepción encubierto, suprimiendo el govern y el Parlamento, interviniendo a los mossos y controlando los medios audiovisuales no tendrá suficiente. Se verá obligado a suprimir los derechos de asociación, reunión y manifestación y, quizá, a imponer un toque de queda. Tendrá que prohibir los partidos y asociaciones independentistas. 

Al PP esto le parecerá muy bien porque está acorde con su espíritu y realidad franquista. 

¿Y al PSOE? ¿También le parecerá bien haberse convertido en un partido fascista?

Y aun peor: un partido fascista que sirve también para encubrir el saqueo sistemático del país por la banda de ladrones que apoya.

Sigue el texto en castellano: 

La independencia es inevitable

                                                                                              

Si se declara ya como si se deja en el limbo; si se consigue mañana o dentro de una semana o unos meses o para cuando Deulofeu anuncia el fin del imperio español, 2029. Da igual. La próxima independencia de Catalunya es una certidumbre con la que el mundo en general y Europa en particular tienen que contar y, de hecho, ya están haciéndolo.

Desde aquellos lejanos días del fallido y vigente Estatuto de 2006, hoy vulnerado por este golpe de Estado de matachines decimonónicos, estuvo claro que Cataluña no tenía encaje dentro de España. Y ello no porque chocara con el gobierno de turno y, confuso por ello, como señalan los españolistas menos tarugos, confundiera gobierno con Estado. Nada más falso.

En España no hace falta “confundir” el gobierno y el Estado porque todos los gobiernos tienen fundamento en el mismo Estado y este los condiciona, sean del color que sean. El primer ataque contra el Estatut de Maragall vino con el PP y Rajoy recogiendo firmas “contra Cataluña” y en defensa de, mirabile dictu, un referéndum. Era un ataque desde la oposición.

El segundo vino del Parlamento español de la mano del especialista en cepillados, Alfonso Guerra, y el pacto entre Zapatero y Mas para consensuar un Estatuto “cepillado”, “rebajado” . Era un ataque desde el Parlamento y el gobierno.

El tercero y definitivo, luego del voto afirmativo en referéndum catalán, vino del Tribunal Constitucional, que negó la condición nacional a Cataluña e inconstitucionalizó lo que le pareció bien. Era un ataque desde un órgano político que se hace pasar por Tribunal de justicia.

Así que si algo es atacado, rechazado, anulado por el gobierno, el Parlamento, la oposición y los tribunales, no parece exageración decir que es atacado por el Estado. No por este o aquel gobierno que son esencialmente transitorios sino por el Estado sin más, en conjunto, por todo el Estado. Si Cataluña insiste en su condición nacional, es decir, persevera en su esencia y naturaleza, el Estado español trata de aniquilarla.

Las últimas semanas han sido ricas en esperpentos. El gobierno se salta la legalidad que invoca y decreta una situación de excepción en Cataluña y una dictadura seudoconstitucional que quiere extender al resto del Estado, de momento a Castilla La Mancha, País Vasco y Navarra. En pleno siglo XXI. Sumisa y, en el fondo, cómplice de esta arbitrariedad, la izquierda socialista suscribe el atropello en Catalunya y se inventa una vergonzosa excusa para justificar que los socialistas se alíen con la derecha nacionalcatólica y franquista de siempre, con el PP: la de que, cuando se haya “pacificado” Catalunya, se procederá a una reforma de la Constitución que no se creen ni ellos.

Ya no basta con una reforma de esta Constitución que nadie respeta ni respetó jamás porque fue el enésimo engaño para perpetuar el dominio de la oligarquía parasitaria tradicional española y el sojuzgamiento de Catalunya. Ahora ya solo queda aceptar lo que una separación negociada de esta, convertida en flamante República Catalana, pueda deparar y ver si la izquierda española es capaz de imponer un referéndum sobre Monarquía/República en lo que quede de España.

Viéndose perdido, el nacionalismo español recurrió a su última carta, que ya no es un ejército cuya inclinación al golpe militar está coartada por la OTAN, sino su capitán general, el Rey. Lo ha sacado dos veces en un breve lapso, las dos intransigente, insensible, amenazador, jugándose la corona con el respaldo al partido más corrupto e ilegal de la historia de España. Un Borbón que seguirá el destino de su bisabuelo.

Porque a Catalunya ya no hay gobierno ni Estado españoles que puedan contenerla, ni con la ayuda de un PSOE convertido en diligente lacayo de la derecha más monárquica y reaccionaria. Su fuerza no reside en su poderío militar (inexistente), ni en su riqueza económica (que es mucha y muy codiciada por la metrópoli madrileña ), sino en la generalizada y decidida voluntad política de emancipación del pueblo  en su conjunto. Reside en la amplia movilización a través de las organizaciones sociales y los partidos políticos. Reside en la conexión entre esta sociedad y sus instituciones representativas que, habiendo reconocido el mandato del pueblo, lo ejecutan.

El Estado español (el gobierno y sus palafreneros socialistas y de C’s) blande un estado de excepción camuflado bajo un artículo 155 de la Constitución que, no sabiendo cómo se emplea, juzga le da carta blanca para actuar según su convicción y talante autoritarios, dictatoriales. Cree que censurando, reprimiendo, apaleando, procesando y encarcelando conseguirá reducir a Catalunya a su condición de colonia disimulada hasta la fecha y que ahora ha quedado patente.

En su falta de ética, principios y respeto a la ley, el Estado español, probablemente con el beneplácito del Borbón, puede tender una trampa a Puigdemont y valerse de cualquier leguleyería de la vicepresidenta para detenerlo y encarcelarlo. Una felonía de este tipo (frecuente, por lo demás, en el fascismo español) no solo no resolvería nada sino que aceleraría el proceso de independencia y el apoyo exterior que esté recibe cada vez más crecido.

Precisamente porque saben que la independencia es inevitable, quieren su nacimiento como dicta la Biblia, con sangre. Sangre que, derramarse (más) caerá sobre sus cabezas. Sobre todo las de una izquierda que ya no tiene de tal ni el nombre