nervis i molts nervis

És la segona vegada que he de substituir un article mig fet, a causa dels esdeveniments puntuals que havien succeït, durant els més de tres mesos darrers. L’acord de dissabte entre JxSÍ i les CUP, que atorgava la majoria absoluta als parlamentaris independentistes, es mereixia comentar, ja que el diumenge definitivament s’elegiria president del Govern del Principat de Catalunya. Per escriure l’article vaig pensar que el que faria seria veure què passava a una tertúlia televisiva del dissabte vespre, i vaig triar la mig moderada de La Sexta, a la qual vaig assistir amb més satisfacció que altres vegades, perquè es notava que no s’havia pogut preparar massa, encara no havien sortit de l’estupefacció.

            Els tertulians fixos de la cadena, Eduardo Inda i Paco Marhuenda, treien foc pels queixals interiorment, i es contenien així com podien i gràcies al coneixement de com s’ha d’actuar en el medi televisiu. Els del PP repetien les consignes apreses i que els devien haver donat en el darrer moment, però tant els uns com els altres tenien clar que els catalans no farien el que es proposaven. Seguien la consigna de: NO PASSARAN. El que més rebia des de quasi tots els costats era una persona absent, Pedro Sánchez del PSOE, ja que consideraven que ara seria el principal responsable de la desfeta si no s’afegia a la gran coalició PP-PSOE-C’s. Que seria el responsable que a Madrid no hi hagués un govern estable i fort, que era necessari per aturar els catalans. Les pressions a què serà sotmès el candidat del PSOE aquests dies, tant des de fora, com des de dins el partit seran de les més dures que un polític hagi tengut des de l’adveniment d’aquesta democràcia que tenim.

            Els tertulians del PSOE deien que no donarien suport a Rajoy i els de Podemos trobaven que Sánchez cediria davant tanta pressió i que això faria que es retardàs el canvi necessari a Espanya. Els altres tertulians, juntament amb els citats, encara donaven la culpa general a Artur Mas, així com s’havien acostumat a fer. També explicaven que s’havia d’aturar el procés català, perquè no ho agafassin com a model Galícia, Euskadi, les Illes Balears, València, etc. Míriam Noguera i Joan Tardà varen actuar de contrapès, varen manifestar la seva felicitat per l’acord esmentat i varen dir que començava el procés de dir adéu a Espanya. Ambdós varen esser contestats que d’aquí no se n’anava ningú o que no ho podrien fer. La tertuliana Noguera és una dona molt valenta i que actua amb molta tranquil·litat, malgrat les amenaces de mort que ha rebut per assistir i manifestar el seu pensament a aquesta tertúlia de La Sexta.
Inés Arrimadas va intervenir i va usar la metàfora de “los que quieren romper España” i Albiol, moderant el seu llenguatge, va afirmar que el parlament català provocaria el Govern espanyol i que era necessari un gran pacte a Espanya perquè s’acostaven moments molt desagradables.

            Eduardo Inda parlava d’una gran tafarra, d’un acte de corrupció, d’un frau democràtic i de “tamayazo”, com si alguns diputats de la CUP haguessin actuat com a trànsfugues. Volia deixar clar aquests conceptes i també el de desafiament il·legal. Es notava que encara no havia tengut temps de cercar les puces al pròxim president català Carles Puigdemont, i en parlaven poc, estaven massa acostumats a atacar el president Mas. Paco Marhuenda, en la seva línia de bufó de la cort, segons algun mitjà, i de defensor a ultrança del PP i de Rajoy, repetia una i altra vegada que s’havia de fer el gran pacte per aconseguir un govern fort, però en la seva línia habitual de justificar els seus arguments va dir que Convergència havia obligat a dimitir Artur Mas, perquè veien que si hi havia eleccions, el seu partit se’n duria una gran patacada. Va amenaçar amb la suspensió de l’autonomia i va dir que d’aquí no se n’anava ningú. Es va contradir, sense adonar-se’n, perquè quan li va convenir va dir que durant els darrers 200 anys Catalunya s’havia enriquit (va dir “forrado”) gràcies a Espanya, però en un altre moment va afirmar per contradir un altre tertulià, que Catalunya se n’anava perquè no volia pagar a Extremadura, ni a Burgos, ni a Andalusia, ni a ningú. Com quedam?

            En definitiva, una tertúlia sense temps de preparació, amb molta gent nerviosa, que esperava que el Govern de Madrid actuàs amb contundència contra els catalans. Si a això hi afegim els discursos del rei i dels militars a la Pasqua militar, defensant la unitat d’Espanya un i dient els altres que les forces de la guàrdia civil i les militars estaven preparades i disposades a defensar la unitat i la sobirania de la nació espanyola, fa que haguem d’estar preparats per defensar a tort i a dret que el poble i la seva voluntat estan per damunt de qualsevol llei injusta que el vulgui emmordassar. Per ara, només cal manifestar, que la voluntat del poble s’ha duit a terme, perquè Carles Puigdemont ha estat investit president.