un puto miracle

Un altre puto miracle
«El nou president, convergent!, fent riure el Busqueta i rient amb la Gabriel, però més difícil encara: obrint el riure sincer de l'Iceta i del Rabell. Quina passada: el sentit de l'humor jugant a casa!»


Recordeu aquell gag olímpic dels Monty Python que figura una carrera d’atletes sense sentit de l’orientació? Doncs tres dies enrere l’independentisme anava per aquest camí. Amb el tret de sortida a sobre, ja vèiem la imatge dels parlamentaris indepes a la desbandada: Junts pel Sí campi qui pugui, els independents retirant-se de la competició, mitja CUP fugint cap a una banda, l’altra mitja xocant contra la meitat de l’altra meitat, les entitats civils perseguint-los per tota la pista i, a la graderia, la societat civil reclamant els diners de l’entrada i/o botant foc a l’estadi. A tribuna, l’unionisme bavejava com una presa hidràulica: l’independentisme era a punt de perpetrar el seu últim ridícul històric, perquè després d’allò, coneixent els catalanets, ja no aixecarien el cap mai més.
Doncs quan el públic indepe ja desfilava, que se’n vagin tots a cagar, jo aquest espectacle no el vull veure, la megafonia els va avisar que tornessin als seus seients. Com? Que tornem a seure? Per què? I aleshores, en un tomb insòlit dels esdeveniments, els ulls indepes que ja ho donaven tot per vist van presenciar el miracle: va sonar el pum!, i aquells corredors irreconciliables, els juntaires, els cupaires, els de més a la dreta, els de més a l’esquerra, els de més al mig, van sortir tots a l’una, dispars i disparats, endavant, corrent, volant!, en la mateixa direcció. Els seus seguidors es van alçar a càmera lenta, van aixecar els braços, es van pessigar els uns als altres, van cridar, van aplaudir, mentre els dependentistes i els sí-però-no-istes es deixaven caure a les cadires, les cares a les mans, com és possible, si ja se n’havien repartit els vots!
Després de la corrua de dies agònics, els indepes van tornar riure, i com van riure. No pas tots, perquè els catalanets som els campions olímpics de rondinar, però què coi, un dia és un dia. Durant vint-i-quatre hores, posa-n’hi quaranta-vuit, vam veure anti-Mas feliços per la decapitació de Mas, pro-Mas feliços per la jugada de Mas, indepes bel·ligerants contents pel mal menor, indepes conciliadors contents pel bé de tots. I al parlament, senyores, va passar allò que no s’esperava ningú: en lloc de crispació, en lloc de fúria, la rialla que salva. El nou president, convergent!, fent riure el Busqueta i rient amb la Gabriel, però més difícil encara: obrint el riure sincer de l’Iceta i del Rabell. Quina passada: el sentit de l’humor jugant a casa! Riure eleva l’ànima, riure plegats ens acosta, si no ens iguala. Digueu-me fleuma, però entre aliats i adversaris era necessària aquesta comunicació bàsica, la primera i més directa, que és la rialla.
I així va ser el miracle, un més, d’haver traspassat junts una altra ratlla. Es va sentir pum!, i JxSí i la CUP van sortir alhora, però la carrera tot just acaba de començar, i els tornarà a posar al límit abans no puguin agafar una nova alenada. Per complir un procés constituent en divuit mesos cal que siguin autèntics atletes, però per ampliar la base social de l’independentisme cal, a més a més, fer-ho bé amb TOT en contra. En aquestes condicions, no sé si ens podrem permetre de parar-nos mútuament la traveta una altra vegada, i encara menys d’empènyer en direccions diferents. Cal tenir-ho present perquè el paper galdós que ens hem fet els uns als altres –desafiant-nos, boicotant-nos, equivocant-nos d’adversari– ha estat a punt de costar-nos més car del que mai no podrem pagar.
Pel que fa als indepes de carrer, aquests dies hem recordat als nostres representants els sacrificis que hem arribat a fer per donar-los majoria absoluta al parlament. Cridats per les incansables entitats sobiranistes, hem complert les performances dels 11-S, hem votat a l’insuficient nou 9-N, hem assistit a concentracions sota la pluja, hem convertit l’etiqueta #volemacord en ‘trending topic’. En fi: esforços que ens semblen la repera, però que són un massatge tailandès comparats amb els sacrificis que ens esperen i que tindrem menys ganes de fer. Per respecte a nosaltres mateixos, no tornem a amenaçar amb ximpleries com que si la independència costa massa ens plegarem de braços, farem morros o no sortirem mai més al carrer. Concentrem-nos. Preparem-nos. Arremanguem-nos. Que tants miracles seguits no poden ser.