Un senador basc recorda a Zoido com els agents orinaven sobre la gent a Calella l’1-O

Iñarritu ha acabat la intervenció dient que era una 'banalització i un sense sentit' parlar d'elements violents, rebel·lió i sedició del poble català

‘Pluja daurada. Sap vostè què és la pluja daurada?’ D’aquesta manera tan contundent ha començat el senador Jon Iñarritu el torn de rèplica en la compareixença al senat del ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, per a donar explicacions sobre l’operatiu policíac del primer d’octubre. El senador basc Jon Iñarritu li ha recordat les situacions viscudes a Calella després del referèndum, amb agents mobilitzats que van orinar sobre manifestants i després, vestits de paisà, els van perseguir amb porres extensibles.

Iñarritu ha recordat el ‘ball de xifres de policies ferits’: ‘Van començar amb dotze i van acabar amb 431 l’endemà. Aclareixin això.’ I Zoido ha posat en dubte el nombre de ferits comptabilitzats pels serveis mèdics catalans arran de les càrregues de l’1-O.

Iñarritu ha acabat la intervenció dient que era una ‘banalització i un sense sentit’ parlar d’elements violents, rebel·lió i sedició del poble català. ‘L’única violència que hi ha hagut durant el procés de Catalunya ha estat la que han exercit les forces i cossos de seguretat de l’estat. Ha estat un procés exemplaritzant.’

En aquest vídeo podeu veure imatges de com agents fora de servei de la policia espanyola van sortir amb porres a agredir veïns de Calella que protestaven per la violència durant l’1-O:

26 eurodiputats constitueixen la Plataforma de Diàleg UE-Catalunya del Parlament Europeu

Per

 Redacció Unilateral a 2 de desembre de 2017

L'eurodiputat Josep M. Terricabres en la presentació de la plataforma | Josep M. Terricabres

Un grup de 26 eurodiputats de sis grups polítics de l’Eurocambra han constituït aquest dimecres la Plataforma de Diàleg Unió Europea-Catalunya. Els integrants, que “representen diverses opinions sobre la qüestió catalana”, segons expressen en el manifest fundacional, es mostren “profundament preocupats per la situació crítica que es viu a Catalunya”. Per això demanen a les institucions europees “un gest de responsabilitat que impulsi el diàleg per arribar a una solució del conflicte”. Les accions que portarà a terme la plataforma tenen aquests objectius principals:

• Reclamar l’alliberament dels polítics i dels líders socials empresonats.
• Sol·licitar l’anul·lació de l’article 155, pel qual s’ha destituït els polítics escollits democràticament i s’ha intervingut les institucions catalanes.
• Instar les institucions europees a intervenir en el conflicte, que té una dimensió clarament europea.
• Insistir en la necessitat d’un acord negociat entre l’Estat espanyol i Catalunya que haurà de concloure en un referèndum acordat.

Així mateix, la plataforma ha dirigit dues cartes als presidents del Parlament Europeu d’aquesta legislatura, Martin Schulz i Antonio Tajani, en què els demanen que expressin públicament la seva opinió sobre el fet que dos ex-eurodiputats, que ells coneixen personalment, Oriol Junquerasi Raül Romeva, estiguin empresonats, i els animen a demanar-ne la posada en llibertat, així com el de la resta de consellers empresonats i dels presidents de l’Assemblea Nacional, Jordi Sánchez, i d’Òmnium, Jordi Cuixart.

Els eurodiputats que s’han afegit des del primer moment a aquesta plataforma són aquests: Martina Anderson (GUE/NGL), Izaskun Bilbao (ALDE), David Borrelli, (EFDD), José Bové(Greens/ALE), Lynn Boylan (GUE/NGL), Matt Carthy (GUE/NGL), Mark Demesmaeker (ECR), Jill Evans (Greens/ALE), Tanja Fajon (S&D), Eleonora Forenza (GUE/NGL), Ian Hudghton(Greens/ALE), Josu Juaristi (GUE/NGL), Sander Loones (ECR), Liadh Ni Riada (GUE/NGL), Lídia Senra Rodríguez (GUE/NGL), Jordi Solé (Greens/EFA), Igor Soltes (Greens/ALE), Barbara Spinelli(GUE/NGL), Bart Staes (Greens/ALE), Indrek Tarand (Greens/ALE), Josep-Maria Terricabras(Greens/EFA), Ramon Tremosa (ALDE), Ivo Vajgl (ALDE), Bodil Valero (Greens/ALE), Marie-Pierre Vieu (GUE/NGL), i Tatjana Zdanoka (Greens/ALE).

La plataforma continua oberta i podria rebre nous membres en les pròximes setmanes.

http://unilateral.cat/2017/12/02/26-eurodiputats-constitueixen-la-plataforma-de-dialeg-ue-catalunya-del-parlament-europeu/

Mites i fal·làcies sobre els impostos i el nostre sistema fiscal No hi va haver més ocupació sinó menys

Que els diners que s'estalvien els rics per no pagar impostos no beneficia la gent comuna ho va demostrar un diari tan poc sospitós d'esquerranisme com The Wall Street Journal. 

El rotatiu financer nord-americà va analitzar el període de la presidència de Bush fill després de rebaixar aquest els impostos a rics i molt rics. La conclusió del diari va ser que aquesta etapa, quan els rics van pagar menys impostos, va ser la de menor creació d'ocupació de la història recent dels EUA.

També és fals que si es augmentessin els impostos als rics a Espanya, s'anirien a un altre país. Difícil, perquè la majoria de països de l'entorn tenen impostos superiors als d'Espanya.

De la mateixa manera és fals que els espanyolets paguem massa impostos. 

Tan fals és que la Unió Europea ha denunciat que les rebaixes d'impostos a Espanya perpetrades des de 1995 no estaven justificades de cap manera i, a més, són causa del quantiós dèficit públic espanyol.

En realitat, Espanya té una pressió fiscal inferior la mitjana dels 19 Estats de l'eurozona de la qual forma part. 

Pressió fiscal és el realment recaptat en impostos, taxes i altres tributs comparat amb el PIB. 

A Espanya la pressió fiscal és 30% del PIB mentre la mitjana europea és gairebé el 39% . Molta diferència. 

Precisament per la menor recaptació d'impostos, el deute públic espanyol no para d'augmentar i avui és una mica més d'un bilió d'euros, que equival al 100% del PIB, la riquesa creada en un any.

A Espanya la pressió fiscal és 30% del PIB mentre la mitjana europea és gairebé el 39%

Del que no hi ha dubte és que el Regne d'Espanya és líder en frau fiscal. 

El volum de la seva economia submergida fraudulenta provoca que l'Estat deixi d'ingressar 90.000 milions d'euros anuals d'impostos, taxes i cotitzacions socials, segons GESTHA.

Per entendre l'estat de la fiscalitat espanyola i global cal recordar el paper dels anomenats paradisos fiscals :  

territoris on el secret bancari i l'anonimat dels propietaris de dipòsits i dels que especulen financerament són totals i on es paguen molt pocs impostos o no paguen. 

Secret, anonimat i impagament d'impostos (o ridículs) converteixen els paradisos fiscals en caus financeres que emmagatzemen una enorme i obscena riquesa oculta. 

I colador per no pagar els impostos que haurien de les grans empreses, multinacionals i grans fortunes. 

A més de màfies, grups organitzats de criminals i de terroristes que també amaguen els seus diners en paradisos fiscals.

Ser ric surt barat a Espanya

Una dada espanyol suggerent de la fiscalitat espanyola és que 34 de les 35 grans empreses i corporacions multinacionals espanyoles, que s'agrupen en l'índex borsari Ibex 35, tenen gairebé nou-centes delegacions o filials en paradisos fiscals. 

¿Per què si no és per evadir impostos? 

A més, a Espanya, com en gairebé tot el món, el capital paga poc o gens en proporció a les seves grans beneficis al mateix temps que multinacionals com Amazon, Google,    Microsoft ,  Nike , Apple, eBay, McDonalds,  Inditex , Facebook ... i fins a tres centenars més eludeixen sistemàticament, quan no evadeixen ras i curt, el pagament de centenars de milers de milions d'impostos.

Una altra fal·làcia fiscal a desmuntar és que el frau fiscal dels autònoms és enorme. No és cert. L'impagament d'impostos d'autònoms, petites i mitjanes empreses (evidentment també il·legal) amb prou feines suma el 8% del total del frau fiscal a Espanya. Els que evadeixen grans quantitats d'impostos són els rics, les grans fortunes i les grans empreses que evadeixen tres quartes parts del frau fiscal del país.

El resultat final és una insuficiència fiscal considerable i preocupant que provoca que els pressupostos generals siguin curts, a més de moure l'Estat a endeutar-se. 

Aquesta insuficiència és conseqüència de l'actual fiscalitat espanyola injusta i regressiva que gasta en funció del que es recapta i no es recapta prou. 

Però hauria de ser justament a l'inrevés: elaborar els pressupostos i recaptar per satisfer els drets i necessitats de la ciutadania, amb especial atenció als més desfavorits. 

Això significa que els pressupostos generals de l'Estat (PGE) han de ser suficients, a més de progressius i justos.

Mites i fal·làcies sobre els impostos i el nostre sistema fiscal Que el capital pagui com paga el treball

Una veritable reforma fiscal ha de suprimir el tracte de favor a les rendes del capital que poc paguen per la seva acumulació de capital, moviments financers i beneficis. O no paguen. 

Per què han de pagar menys impostos les rendes del capital que les del treball?

Perquè el capital pagui, una autèntica reforma fiscal ha d'establir un Impost a les Transaccions Financeres (ITF), hereu de la Taxa Tobin, proposada per l'economista James Tobin el 1971 per dissuadir l'especulació a curt termini de determinats actius financers.

Lamentablement, un projecte d'ITF per a deu Estats de la Unió Europea, que havia d'estar vigent ja, sembla haver-se anat definitivament en orris després de marejar la perdiu diversos anys en inútils reunions de l'Ecofin (ministres d'economia i Hisenda de la UE).

De confirmar tan mala notícia fiscal caldrà iniciar a Espanya una campanya sine die perquè aquest país, com ja tenen Itàlia i França, estableixi un ITF estatal que, a més de dissuadir part de l'especulació, recapti uns milers de milions d'euros que alleugin la insuficiència pressupostària.

Finalment una veritable reforma fiscal ha de restablir sense embuts ni trucs dels impostos sobre Successions, Donacions i Patrimoni, desapareguts de fet en algunes comunitats autònomes per gracioses bonificacions i exempcions concedides per governs autonòmics. 

Com el del PP de la Comunitat de Madrid, on es deixen de recaptar gairebé 400 milions d'euros anuals per la supressió de fet de l'Impost sobre el Patrimoni.

És possible i necessària una altra fiscalitat, però cal una ferma voluntat política per dotar el sistema fiscal de més progressivitat, donar més pes a impostos directes enfront dels indirectes i que el capital pagui impostos per la seva rendibilitat com el treball paga pels seus ingressos.

En fi, una veritable reforma fiscal ha d'incloure la reducció o supressió d'incentius i deduccions de l'impost de societats. I, per descomptat, ha de suposar la pressió fiscal que els països de l'eurozona. Segons les últimes dades d'Eurostat sobre pressió fiscal a la UE, Espanya té un 34,6%, enfront del 41,4% dels països de la zona euro (de la qual formem part). 

Dit d'una altra manera, si a Espanya la pressió fiscal fos la de l'eurozona, recaptaria 60.000 milions d'euros més a l'any.

I, per descomptat, una veritable reforma fiscal inclouria més personal i més mitjans per a l'Agència Tributària per acabar amb el frau fiscal, sobretot dels grans als quals ni tan sols es molesta, no es vagin a enfadar. 

Però, sobretot, ha d'imperar el principi de suficiència fiscal: no gastar en funció dels PGE aprovats sinó elaborar aquests segons les necessitats i drets de la ciutadania.

Una fiscalitat justa, progressiva i suficient és la millor via per acabar amb la desigualtat i complir els objectius i fins de la Constitució de benestar de la ciutadania. 

Però en el Regne d'Espanya és molt difícil ja que s'ha instal·lat entre nosaltres un regnat d'injustícia fiscal i de corrupció. 

Caldrà fer alguna cosa

Mites i fal·làcies sobre els impostos i el nostre sistema fiscal

• www.elsaltodiario.com
• veure original
• novembre 20 º, 2017
• 
  

Parlar d'impostos és parlar de justícia distributiva. Justícia amb majúscules. La que respecta els drets de la gent, la qual assegura una vida digna a tots i totes. 

Hi ha justícia quan la ciutadania gaudeix dels seus drets. 

Des del dret a un habitatge digne a l'educació, a la salut, la protecció social ... Però perquè sigui possible cal pagar impostos i redistribuir el recaptat atenent necessitats i respectant drets. 

Cal pagar impostos ja que són els mitjans principals de l'Estat per obtenir ingressos. No pagar impostos debilita l'Estat i li impedeix complir la seva ineludible obligació d'atendre a la ciutadania.

Els enemics dels impostos (rics o amb vocació de ser-ho) pretenen que els impostos són una càrrega, nocius, i cal reduir-los. Fals. Pagar impostos és contribuir al fet que el país funcioni. Però hi ha organitzar el sistema d'impostos, la fiscalitat, que ha de ser justa, progressiva i suficient on tots i totes paguin segons la seva capacitat econòmica.

Cal pagar impostos perquè les persones som éssers socials. Ens necessitem i depenem els uns dels altres. 

Som interdependents i ens organitzem per ajudar-nos uns als altres. L'Estat és la manera d'organitzar-se les persones d'una zona o territori per assegurar aquesta interdependència que obliga al pagament d'impostos. 

Sense impostos no hi ha justícia ni vida digna. 

Els impostos són el cost per viure en societat, de beneficiar-nos per viure en societat.

mites fiscals

I arribats a aquest punt convé desmuntar algunes fal·làcies fiscals. Com la necessitat de retallar pressupostos socials perquè no hi ha diners per la crisi. Fals. Hi ha diners, però es defrauda molt i es beneficia als que més acumulen i tenen perquè paguin menys tributs. Per això es recapta poc.

Segons GESTHA, sindicat de tècnics d'Hisenda,  els rics espanyols amaguen uns 140.000 milions d'euros en paradisos fiscals . Milions que no paguen impostos; imaginin-se si els paguessin.

Hi ha diners, però gran part està en l'economia submergida. Segons l'informe de GESTHA,  Economia submergida ròssec , aquesta va augmentar en la crisi 60.000 milions d'euros fins a arribar al 24,6% del PIB. 

Són més de 250.000 milions d'euros de diners ocult. Aquesta economia submergida espanyola dobla la mitjana europea, ja que en l'Europa dels 15 l'economia submergida és el 12% del PIB.

Els rics espanyols amaguen uns 140.000 milions d'euros en paradisos fiscals, segons GESTHA

Economia submergida és la d'empreses que no existeixen oficialment, no figuren en registre oficial algun i no paguen impostos. Es submergeixen precisament per no pagar impostos ni cotitzacions socials.

Un altre mite fiscal fals és que rebaixar impostos afavoreix l'economia. El cert i documentat és que rebaixar impostos (gairebé sempre als rics, és clar) afavoreix només els rics. 

I més fals és encara que rebaixar impostos mou els rics a crear ocupació amb els diners que estalvien per la rebaixa d'impostos. No.  Els diners estalviats dels rics per no pagar impostos el dediquen a especular amb variats i retorçats productes financers al casino global en què s'ha convertit el sector de les finances.

Y lo próximo será culpabilizar al procés de la pérdida de la Agencia de Medicamento.

Si la agencia de medicamento no viene a Catalunya es porque el principado forma parte todavía de España, o sea, de Francoland.

Las imágenes de gente emborrachada por el odio, en manifestaciones españolistas, asustan a cualquiera. 
El independentismo convirtió sus reivindicaciones en fiestas, en cambio, el unionismo ofrece una cara de nacionalismo español rancio y ultraviolento.
Es en los desfiles y marchas españolistas donde hemos visto nazis campando a sus anchas.

Marca España...

Son los nazis españoles los que han apaleado a la gente por no decir "¡Viva España!" o por ser extranjero...
Nazis españoles también fueron los que convirtieron en una batalla campal el café Zürich de Barcelona.

La agencia del medicamento conlleva trasladar trabajadores, gente con familia que quieren una sociedad con leyes iguales para todo el mundo.
Y sobre todo seguridad.
Personas que no quieren que les caiga una silla en la cabeza...
Y tampoco ayuda el ver como la policía apaleó a ancianos en un referéndum...

Ninguna agencia del mundo se instalará en una región en la que hay un estado de sitio de facto. Ni tampoco en un país en el que gobierna el partido más corrupto de Europa.

Catalunya no tiene ninguna culpa, es la España de Rajoy, esa que no tiene ningún cargo en la UE, la que ha impedido que esa agencia vaya a Barcelona.
Por cierto, con el 155 y con todo el Govern en la cárcel o en el exilio, la Generalitat no ha podido hacer nada para defender esa candidatura...

Pero, permítanme que les diga otra cosa, y ya sé que no todos estarán de acuerdo, tanto me da esa agencia. Es más, no la quiero en Barcelona, no quiero que los barrios de Sant Martí y Poble Nou sufran gentrificación...
Ya había muchos que esperaban hacerse de oro alquilando oficinas a precios desorbitados. Y evidentemente convertir el coste de la vivienda en imposible para los sueldos autóctonos...

Además, no quiero saber nada de la UE, solo falta que venga esa gentuza a disfrutar de nuestra gastronomía, playas y terrazas... Que marchen a Bratislava...
O a Madrid...

El Govern estudia crear un banc central de Catalunya amb 500 empleats

 El Departament d'Economia argumenta la creació d'una entitat financera pública en un document

 El Govern proposa incentius fiscals per atraure empreses en una Catalunya independent

El Govern preveu la creació d'un Banc central de Catalunya (BCC) en una Catalunya independent, per supervisar la solvència de les entitats financeres. Segons un document del Departament d'Economia de la Generalitat, consultat per l'ACN, aquesta entitat, que comptaria amb uns 500 treballadors, contribuiria a "mantenir l'estabilitat dels preus" i s'encarregaria d'executar la política monetària, supervisar i promoure el funcionament del sistema de pagaments, així com gestionar les divises i la posada en circulació d'euros.

L'àmbit financer d'una república catalana també comptaria amb un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària per finançar projectes clau d'infraestructures, suport a pimes, R+D i iniciatives contra l'exclusió social. El document surt al pas dels temors entorn dels estalvis i argumenta que durant el període transitori cap a la independència tots els dipòsits de les entitats catalanes es mantindran sota el paraigua del Fons de Garantia espanyol.

Dos supervisors pel sistema financer català

El document del Departament d'Economia detalla l'estructura d'un sistema financer en la Catalunya independent. El sistema financer català tindrà dos supervisors; un, el banc central, i l'altre, una autoritat catalana d'inversions i mercats (ACIM), que supervisaria la seva conducta i asseguraria la protecció dels inversors i una correcta formació dels preus.

Les dues institucions "dotarien Catalunya de veu pròpia en organismes monetaris europeus i internacionals", segons remarca el document "La situació de l'economia en un estat català".

El BCC executaria la política monetària, la supervisió micro i macro prudencial i promoure el bon funcionament del sistema de pagaments. També s'encarregaria d'elaborar estadístiques, gestió de divises, posada en circulació d'euros així com serveis de tresoreria i deute públic. Una activitat que exerciria seguint els principis "d'independència, transparència, rendició de comptes, igualtat d'accés professional i eficiència".

Segons els càlculs del Departament d'Economia, la creació del banc "generaria un efecte multiplicador en el PIB resultant de la creació de llocs de treball especialitzats", amb una estructura de 500 empleats que "el situaria entre els bancs centrals més eficients d'Europa". El banc aportaria uns beneficis d'uns "500 milions d'euros anuals nets" a l'economia catalana, que es podrien destinar a "la millora de serveis públics essencials".

D'altra banda, es crearia un sistema de protecció dels consumidors per evitar el "llançament de productes complexos i abusius (com preferents, subordinades o clàusules sol), impedir una situació com la que s'ha viscut recentment a Espanya amb ajudes i "rescats bancaris" dissenyats de manera que era "impossible recuperar els diners", segons un informe del BCE.

L'àmbit financer d'una república catalana també comptaria amb un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària per finançar projectes clau d'infraestructures, suport a pimes, R+D i iniciatives contra l'exclusió social. En aquesta línia, l'Institut Català de Finances té previst demanar l'autorització bancària europea per operar com a banc públic a partir del 2018. El conseller delegat de l'ICF, Isaac Sanromà, va avançar a l'abril que l'entitat es podria dir Banc Públic d'Inversions de Catalunya o Banc Català d'Inversions.

Trasllat de seu de CaixaBank i Banc de Sabadell

El document es refereix al trasllat de seu social de CaixaBank i Banc de Sabadell, unes decisions "legítimes" de caràcter preventiu que responen per una banda a la voluntat "d'evitar fuites de dipòsits no catalans i de tranquil·litzar els seus accionistes", però que també poden ser un "intent" de pressionar el Govern per evitar una declaració d'independència "i també a pressions rebudes per part del Govern espanyol".

El Govern creu que es tracta d'un "moviment transitori i reversible" tenint en compte que "el 70% del benefici de tot l'estat de CaixaBank el realitza a Catalunya". Pel que fa al Banc de Sabadell, es tracta d'un banc "més orientat a empreses que a particulars, el que implica que tampoc no pot (ni vol) renunciar a Catalunya". Els responsables de les finances catalanes admeten que "certa incertesa en el període transitori cap al nou estat és inevitable", especialment en l'àmbit financer i a les respostes dels mercats a "qualsevol incertesa". I creuen que aquest sector "ha deixat de ser un escenari improbable a un de probable i les reaccions que observem responen a aquest canvi d'escenari i de probabilitats".

Garantia de dipòsits

El document surt al pas dels temors entorn dels dipòsits bancaris i remarca que els dipòsits de totes les entitats catalanes estan "plenament garantits". Les entitats financeres que canvien de seu ho fan per "blindar-se" i seguir sota el paraigua del fons de garantia de dipòsits espanyol, un fons actualment de 1.022 milions d'euros. Tenint en compte que Catalunya compta amb el 26% dels dipòsits bancaris de l'Estat, un fons català de garantia de dipòsits hauria de tenir un volum aproximat de 270 milions d'euros, argumenta l'informe.

Aquest fons es crearia per llei en el nou marc d'una Catalunya independent i es començaria a constituir amb les aportacions de les entitats de crèdit catalanes. Tot i això, es deixa la porta oberta a la creació d'un "fons de garantia català-espanyol administrat conjuntament per les autoritats dels dos estats", emparant-se en la legislació europea. Això és així perquè una declaració d'independència "no implica immediatament" una Catalunya independent ni la seva continuïtat o no dins la UE.

En tot cas, assegura el Govern en aquest document, "en el període de transició els dipòsits de tots els bancs amb domicili fiscal a Catalunya hauran d'estar coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits espanyol, que alhora compta amb una garantia europea que els garanteix en la seva totalitat, fins a 100.000 euros per dipositant i entitat financera" i continuaran coberts per la normativa financera europea, i sota el paraigua del banc Central Europeu, que continuaria sent el "supervisor únic" del sistema europeu, inclòs el català "i seguiria aportant "tota la liquiditat necessària" als bancs.

NacióDigital

Carta de una abogado a Mariano Rajoy sobre el tema de la independencia de Catalunya y la corrupción del PP

Joan Ballana Ahir a les 14:12 · Vic, Catalonia · 

CARTA A MARIANO RAJOY

Buenos días Sr. Mariano Rajoy. Soy uno más de esos separatistas a quién usted quiere robarle la dignidad. Le escribo en castellano no para que me entienda, sino porqué así me apetece hacerlo, pues tengo muchos amigos y amigas con quienes suelo entablar apasionadas conversaciones en castellano, aunque mi acento catalán obviamente me delate.
Entonces, pues, le envio esta humilde carta para ponerle las cosas fáciles y evitarle ridículos mayores, a usted y al gobierno que preside.

Usted sabe como yo que no va a poder impedir el referéndum de autodeterminación de mi país. Lo sabe, pero necesita hacer creer lo contrario. Usted, su gobierno y su variopinto círculo de amigos (incluso los que tiene en la cárcel) se han creído su propia mentira. Déjeme, con la máxima humildad de quien no debe lo que tiene, hacerle un poco de memoria:

-Usted que tan solo vio unos hilillos de plastilina saliendo del mar cuando se perpetraba la peor catástrofe ecológica de España –y precisamente en su propia tierra-, nos quiere hacer creer que ahora es capaz de impedir el referéndum?
-Usted que según parece ha recibido sobres con dinero negro del partido que preside y que alienta sin escrúpulos a quienes meten la mano en la caja con SMS de ánimo y apoyo (sé fuerte, Luís!), mientras la mayoría de la ciudadanía de España no podía pagar la hipoteca o malvive con una pensión indigna, se erige ahora como garante de la legalidad ?
-Usted que permitió la mayor aberración de recursos públicos con fines privados rescatando a la banca privada de España con más de 77.000 millones de euros públicos -que en buena parte sirvieron para negociar las jubilaciones de incompetentes y farsantes directivos, algunos de los cuales se jactaron de no tener conocimientos contables y todavía pasan las vacaciones en lujosos yates al mismo tiempo que jodían a miles de personas con las preferentes o que echaban de sus casas a familias enteras (vergüenza!!!)- persigue ahora de forma obsesiva los euros que se destinan a dar la voz al pueblo de Catalunya mediante un referéndum? 

-Usted que según parece manosea sin escrúpulos la fiscalía, jueces y tribunales a su antojo y que aprueba reformas express del TC dilapidando la separación de poderes que exige todo estado democrático, afirma que son inconstitucionales las leyes aprobadas en el Parlament o incluso que se han aniquilado los derechos de la oposición ? 

-Usted que se codea con el jefe del estado y la monarquía española, asignándoles un presupuesto anual de escarnio de 8 millones de euros que proviene del sudor de los trabajadores y trabajadoras y que había servido para matar elefantes o pagar la limpieza de la casa de una infanta, pone ahora en duda la autoridad y rigurosidad de la Presidenta del Parlament? 

-Usted que tiene muchos amigos y cargos políticos que hasta hace poco gritaban el cara el sol -alguno de los cuales le “anaranjan” su gobierno-, o otros que lideran sin escrúpulos operaciones contra Catalunya des de las cloacas del estado, se atreve ahora a decir que mi Presidente y Vicepresidente, así como todos los diputados y diputadas independentistas quieren imponer un régimen dictatorial en Catalunya? 

-Usted que ha condenado a 6 millones de ciudadanos/as a postrarse en el paro con la reforma laboral más indigna de la historia, se atreve a afirmar que una Catalunya independiente provocará más paro y menos oportunidades a la gente?

-Usted que preside el país más infractor de las leyes de la Unión Europea y que registra el mayor número de resoluciones condenatorias por parte de su Tribunal de Justicia, cree que le queda credibilidad alguna frente a Europa?

-Usted que lleva años ninguneando mi nación, arrebatándole derechos y dinero a manta, despojándola de toda inversión, torpedeando nuestra lengua y cultura, no le da vergüenza erigirse ahora como la solución a todos los problemas?

-Usted y su caverna mediática solo esperan que en los próximos 19 dias mi país, nuestro gobierno, nuestros Mossos d'Esquadra, nuestros alcaldes o alcaldesas o cualquier ciudadano de pie -los del Sí y los del No- cometamos algun tipo de error para devorarnos en directo en sus vomitivos informativos. Pero nadie cometerá semejante idiotez!

-Usted cree que ordenando al fiscal general del estado la busca y captura de los alcaldes y alcaldesas de mi país por facilitar ejercer la "dignidad" en centenares de pueblos y ciudades a todos sus conciudadanos, va a impedir el referendum?Acaba de cometer un nuevo y grave error.

A usted, señor Rajoy, que habla el inglés como yo el mandarín y que ha perdido los papeles, sé lo diré bonito. La independencia solo la podrán impedir los ciudadanos/as de Catalunya que legítimamente voten No en el referéndum. Su voto podrá hacerlo. Y si su voto gana, seremos los primeros en felicitarlos. El voto que precisamente, usted, quiere impedir. No se engañe señor Rajoy. Usted ya no tiene legitimidad para impedir nada. Ni tan siquiera la corrupción que le ha desquebrajado su partido. Por primera vez en la historia, el tiempo juega a nuestro favor. Y cada día que pasa, el referéndum está más cerca.

Por último, para ahorrarle tiempo y esfuerzo, le diré que soy abogado y de Vic, una de las mejores ciudades del mundo y le dejo mi dirección y teléfono (Rambla Montcada, 28. 08500 Vic. Móvil 630980904) para que usted no tenga que buscarla o mandar a la Guardia Civil (por cierto, deje de ordenarles -por medio del fiscal- que hagan el ridículo, ellos también tienen su dignidad!) por si decide empapelarme!

Mi voto, es mi dignidad. Y ni usted ni nadie, me la va a socavar. Que le vaya bonito, Sr. Rajoy !

Joan Ballana
Vic, 12 de septiembre de 2017.

*aquesta carta ha estat enviada al senyor Mariano Rajoy a través del portal de La Moncloa. S'adjunta fotografia i acús de rebut.

Corrupción,política y amenazas, quién da más?

Pablo Iglesias, el PP, Cataluña y la corrupción ocultada

Rosa Guevara Landa
Rebelión




(...) els espanyols me repugnan com la pudor del peix. I si suspenen l'autonomia hi haurà una guerra civil (los españoles me repugnan como el mal olor del pescado, y si suspenden la autonomía habrá una guerra civil).
Pilar Rahola (2017)

Les recuerdo lo que comentaba Francesc Valls hace un par de meses, el 21 de mayo de 2017, en el global-imperial.
Hay fuerzas políticas conservadoras, señalaba, que cuando pierden peso no dudan en emplear “todas las herramientas posibles para sobrevivir aun a costa de desacreditar a las instituciones que aseguran defender.” En Madrid se están impartiendo lecciones magistrales del género. “Fiscales y ministros son incapaces de dar explicaciones convincentes sobre actuaciones con las que, presuntamente, pretendían proteger a corruptos en el caso Lezo. El Congreso de los Diputados los reprueba, pero nada obliga al Gobierno a destituirlos”.
En este contexto, reconocía sorprendido (mi sorpresa coincide con la suya), “la Guardia Civil, nacida para combatir a bandoleros y salteadores, se ha revelado tremendamente incómoda y subversiva”. El Instituto “se antoja de lo más sólido en esta lamentable sociedad líquida, aunque ahora son las gentes presuntamente de orden las que la ponen en tela de juicio”. Los registros de la Unidad Central Operativa, la UCO, “a las sedes del PP no son paseíllos que gocen del favor del tendido de autoridades”. Tampoco aquí, en Cataluña,. cuando los registrados son otros.
Cataluña también está contaminada por virus tan hispánico, proseguía Valls. La derecha nacional, la nostra, la ex CDC, PDeCat y afines, “se comporta como cualquier asiduo al taurino palco de notables, mientras afirma que prepara el alumbramiento de la república ideal. Y como el roce hace el cariño, ya son varios los asuntos relacionados con la corrupción en los que el PP y la exCDC, solidariamente, han decidido no pisarse la manguera”. Los ejemplos de Valls: el relevo de los incómodos dos fiscales del caso 3%, que investiga la financiación ilegal de CDC en base a adjudicación de obra pública; “la ausencia de los representantes del Gobierno central en la reunión del consorcio del Palau de la Música permitió por tres votos contra dos que el organismo no acusara a la vieja CDC y que el PDeCAT se saliera con la suya”. Hay más.
Por eso, y por muchos ejemplos complementarios, cuesta mucho entender las declaraciones de estos días pasados del secretario general de Podemos. Le preocupa Cataluña, ha dicho, porque oponiéndose al referéndum y centrando la atención de la ciudadanía en este tema, el PP logra desviar la atención de su tema estrella: la corrupción.
Vale, admitamos que sea así, el PP usa Cataluña para tapar sus numerosas miserias y vergüenzas. Sin duda. Juegan a todo sin importarles nada.
Pero, ¿y los de Junts pel sí al 3%? Estos últimos, los señores, muchos señores, y algunas señoras de CDC y no sólo de CDC, ¿no usan el referéndum, el secesionismo, el antiespañolismo más zafio, el falso dret a decidir, para señalar con el dedo la luna de la nueva República catalana de las sonrisas, mientras esconden en los bolsillos, en sus masías, en sus Ferraris, en sus instituciones (que son de todas), en sus cuentas en Andorra, en Suiza y en otros paraísos fiscales,, toneladas de corrupción, engaño y manipulación? ¿Un dirigente de la izquierda española no debería pensar en términos más globales? ¿La derecha es el PP o hay más derecha en España? ¿O se está pensando en términos de futuras alianzas? ¿Todos contra el PP y pelillos a la mar con todo lo otro?
Está mejor que bien que se critique al PP pero lo de PdeCat y el clan Pujol-Ferrusola no tiene comparación posible. Ni siquiera Bárcenas ni siquiera Rato ni siquiera González. La manipulación y engaño a millones y millones de ciudadanos, envueltos en supuestas banderas de emancipación, no tiene el mismo alcance. Para aquellos, todo vale; para estos, vale todo (con el añadido: España nos roba y oprime).
Por cierto, el congreso de Diputados ha dictaminado que el PP montó una política política. Seguro. El Parlamento de Cataluña no puede dictaminar, no puede hablar porque los de la CUP y Junts pel sí se apoyan en todo. La Patria está por encima de pequeñas diferencias. Si el Parlament pudiera hablar, nos quedaríamos mudos. A la altura del PP o incluso un poco peor.
En síntesis: también aquí Cataluña se usa para desplazar la atención. También el PDeCat, la ex CDC, es una organización corrupta.
Nota
1) “Corrupción y descrédito institucional”. https://elpais.com/ccaa/2017/05/20/catalunya/1495297122_580669.html
Rebelión ha publicado este artículo con el permiso de la autora mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.