Es mereixen perdre Catalunya

 «L’actitud que sovinteja en polítics, periodistes i tertulians espanyols és la del menyspreu, la banalització i l’afany de ridiculització de qualsevol aspecte que afecti la voluntat democràtica de Catalunya»

El judici d’aquests dies a les persones que eren president, vice-presidenta i consellera d’Ensenyament el 9-N de 2014, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, costa d’entendre a qualsevol estranger que s’interessi pel tema. Explicar-los que compareixen davant la justícia espanyola pel delicte d’haver posat les urnes perquè els catalans puguin votar, en plena Unió Europea, provoca la perplexitat pròpia de qui desconeix la història d’Espanya, però en absolut la d’aquells pobles que l’hem patida. La incomprensió és més gran quan segueixen pels mitjans de comunicació l’evolució de la jornada i veuen les persones jutjades com reben el suport del president i el govern actual, la presidenta del Parlament i la batllessa de la capital del país, pertanyents a forces polítiques distintes. I, alhora, desenes de milers de persones de tota condició i procedència que surten al carrer en defensa de la democràcia, amb grans pancartes adreçades a l’opinió pública internacional amb la sentència Love Democracy.

El judici ha anat precedit d’una paradoxalment anomenada operació diàleg, en la qual no es pot parlar d’allò que interessa pel cap baix el 80% de la població: votar el futur de Catalunya en referèndum democràtic. Es redueix a un discurs retòric, simple qüestió d’imatge que, a tot estirar, només permet d’abordar aspectes econòmics, d’inversions, infraestructures, etc., com una manera de dir que, amb quatre rals, es pot comprar la voluntat d’un poble. L’oferta no té la menor credibilitat si es té en compte la manca de paraula del govern espanyol, que incompleix els acords a què arriba, tot deixant reduïts a percentatges mínims l’execució dels pressupostos compromesos i aprovats. Alhora, el missatge que s’envia amenaçant de precintar col·legis, siguin centres educatius o seus electorals, cas que la gent pretengui votar, és d’allò més aclaridor de la cultura democràtica que inspira el govern espanyol actual.

Però, com que les formes sempre formen part del fons, val la pena d’aturar-se uns instants en les formes emprades pels contraris al referèndum. A les xarxes socials, gairebé sempre des de la covardia de l’anonimat, l’absència d’arguments seriosos i raonats és suplerta per l’insult xenòfob, l’amenaça fatxenda, la mentida descarada o la desqualificació més barroera. Però, en la seva immensa majoria, l’actitud que sovinteja en polítics, periodistes i tertulians espanyols és la del menyspreu, la banalització i l’afany de ridiculització de qualsevol aspecte que afecti la voluntat democràtica de Catalunya i el capteniment dels seus dirigents polítics i socials. Es parla d’”urnas de cartón”, ignorant que no són pocs els països democràtics on les urnes estan fetes d’aquest material, d’”unos tipos” en referència a una majoria de diputats del Parlament escollits democràticament, d’”este señor", al·ludint al president de la Generalitat, de “souflé” com si fos una flamarada transitòria el desig sobiranista català, de “día de la marmota” el 9-N, de “numerito” i “romeria” desenes de milers de persones manifestant-se al carrer i així anar fent. Al costat del desdeny permanent, s’hi troba també l’ús de la mentida (“quieren romper la Unión Europea”, “es impossible que ningún país les reconozca”, cosa que també deien de Lituània, Letònia, Estònia, Croàcia, Eslovènia, etc.) o l’ús d’un llenguatge destroyer, perfectament estudiat i constantment repetit, amb mots negatius sempre presents en tot discurs (división, ruptura, ilegal, no democrático, persecución de los no independentistas, nacionalismo excluyente, etc.). De fet, el menyspreu per la diferència ja és característic d’una certa tradició espanyola. El mateix Antonio Machado ja escrivia que “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”.

Sorprèn com en són d’escasses les veus que, d’Espanya estant, procuren raonar, debatre, proposar, en substitució dels procediments més formalment bèsties i irracionals emprats fins ara. Ben mirat, però, potser no hauria de cridar tant l’atenció tenint en compte que aquest comportament infantil de creure’s que, tancant els ulls, la realitat deixa d’existir, ha estat la norma de conducta d’Espanya davant tots els processos de secessió produïts en el seu sí, des dels Països Baixos fins a Filipines i Puerto Rico, passant per tota l’Amèrica llatina de colonització espanyola. No només no s’adonen d’allò que passa, sinó que no volen adonar-se’n. Per això, davant de tanta estupidesa institucionalitzada i permanent, Espanya es mereix perdre Catalunya, com va perdre també Cuba fa més d’un segle. Les paraules de Miguel de Unamuno, en una carta a l’escriptor monover Azorín, ho expressen d’una manera immillorable: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña està haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.  Han passat cent deu anys i tot continua igual.