No ho farà Felip VI, almenys públicament, però bé pogués repetir avui sobre Rajoy el que el seu pare, el Rei emèrit Joan Carles I, manifestés al New York Times sobre el president Carlos Arias Navarro a la tensa primavera de 1976: "1 desastre sense pal·liatius ".
Ahir, el conflicte polític residia a la demanda democràtica de la societat espanyola, avui a la reivindicació democràtica de la societat catalana; aquella negada per Arias Navarro, aquesta per Mariano Rajoy, amb idèntica argumentació:
les lleis no permetien, com tampoc ho permeten avui, satisfer aquests objectius populars.
Tot just poques setmanes després, el nou president Adolfo Suárez s'encarregava als enginyers jurídics estatals, trobar el tènue fil capaç d'embastar el referèndum sobre la reforma política en el cabdell dels Principis Fonamentals del Moviment de la dictadura del general Franco.
El fracàs del Govern Rajoy, que ha renunciat a la més mínima iniciativa política sobre Catalunya, agreuja la crisi de l'Estat espanyol fins a tal punt d'amenaçar amb portar-se per davant les més altes institucions estatals. L'Espanya de 2017 no és aquella de 1936, on governaven a Alemanya i Itàlia Hitler i Mussolini; ni tan sols és la que va ser en un 1978 on la guerra freda va marcar els límits que la transició no podia sobrepassar.
Rajoy no només no ha buscat el diàleg amb la Generalitat sinó que, per contra, ha aplanat el terreny per al xoc entre la legalitat constitucional i la clara legitimitat democràtica catalana. Els corbs de la caverna madrilenya, que va alletar fa una dotzena d'anys en la seva campanya contra l'Estatut, l'empenyen avui al precipici de la involució.
La Fidel Infanteria s'ha instal·lat a la Moncloa. La Brigada Aranzadi, la Brunete Mediàtica i la Policia Patriòtica, tenen ja les mans lliures per actuar sense traves contra els separatistes, el 80% de la societat catalana que només demana votar, i la vermella Antiespaña, ara habitada, còmplice del separatisme. Picaplets ensinistrats per la banda de Trillo, tertulians coordinats per Soraya i la Brigada Polític Social de Zoido, es llancen a l'atac amb la vana esperança de liquidar el conflicte territorial de Catalunya el I d'octubre.
Com deia Aznar ja en el 2001, en una revista ideològica del grup Vocento, és hora de recuperar "tot el que es va cedir en 1978 als nacionalistes i esquerra".
La greu crisi catalana és la seva oportunitat perquè la transició acabi sent un viatge d'anada i tornada als temps preconstitucionals d'Arias Navarro.
Qui vegi mesura i proporcionalitat en la resposta de Rajoy, com Pedro Sánchez, hauria de fer-s'ho mirar pel oculista.
La reacció de la Moncloa al seu assenyada proposta de crear una comissió d'estudi constitucional, en què participaran totes les parts en conflicte, és de les manifestament millorables i acabarà sent absolutament reprovable.
No en va el PP compta amb la molt inestimable ajuda del grup parlamentari de Susana Díaz, al voltant d'una quarta part dels que avui se sentin en els escons del PSOE, per tenir lligat i ben lligat a Ferraz.
Res més útil per a la Moncloa que atiar la demagògia anticatalanista a Andalusia per evitar que les classes socials riques paguin almenys el que paguen els territoris més rics com les Balears, València, Madrid o Catalunya.
Com era previsible, tal com analitzàvem el passat dilluns 4 de setembre, a Rajoy li entra per una orella i li surt per l'altre el crit angoixant de la dreta catalana que demana un nou Tarradellas. Ahir dijous 7 La Vanguardia tornava a insistir-que canalitzi el conflicte de Catalunya amb l'Estat.
Comptant amb el suport del sector oligàrquic del PNB, comprat a un preu d'or que nega als catalans, passa olímpicament d'aquest minoritari sector català.
Si Miguel Roca, en la seva qualitat de redactor de la Constitució de 1978, va poder renunciar a una versió catalana del Concert basc, segons explica Xavier Arzalluz, no té sentit que demani ara el que va rebutjar llavors.
Fins que no acabi la batalla judicial contra el dret a decidir es mantindrà tancada la finestreta polonesa de la Moncloa.
Però quan es torni a obrir, Rajoy no estarà a la Moncloa. Serà impossible refer la relació de Catalunya amb Espanya si segueix com a president de Govern.
Tant si perd com si venç en la seva lluita a mort contra el dret a decidir dels catalans.
En ambdós desenllaços, en els quals es juga la seva vida política, morirà matant. És un mort polític que encara no ho sap. Convindria ia anar recuperant un vell costum funeral dels jueus segons la qual, quan un cadàver era conduït al cementiri, els seus coreligionaris de la sinagoga havien de cridar-li a cau d'orella: Fulano, Fulano, assabenta't que ets mort!
No trigaran els que manen després de les bambolines, inquiets per la irresponsabilitat de la Moncloa, a cridar-li a cau d'orella 'Rajoy, Rajoy, assabenta't que ets mort!
Font: Publico.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario
No se admiten comentarios con datos personales como teléfonos, direcciones o publicidad encubierta