Més enllà dels gestos, que han estat molts, m’agradaria donar un cop d’ull als aspectes centrals que han marcat la política municipal de Barcelona en Comú, una plataforma inspirada en l’experiència grega de Syriza (Sinaspismós Rizospastikís Aristeràs, “Coalició de l’Esquerra Radical”), durant els seus primers dos anys de govern a la ciutat.
Transport públic
Les vagues a TMB estan sent la tònica, deixant de banda les promeses de transparència i justícia social fetes en campanya. L’Ajuntament s’ha convertit en botxí, enfrontant-se als treballadors i treballadores. En el cas de Metro i Autobusos, el govern Colau no ha fet neteja de la voluminosa llista de directius col·locats pel PSC i ICV sinó que s’ha limitat a afegir els seus, de directius. També ha perpetuat l’opacitat dels seus honoraris, incrementats en un 14,27% en el cas de la directiva mentre que, els que tenen el sou marcat per conveni, continuen tenint-lo congelat. Durant la vaga del metro, Ada Colau va arribar a fer xantatge als treballadors -posant com a condició prèvia per a negociar que desconvoquessin la vaga- i en tot moment va intentar enfrontar els vaguistes i la ciutadania.
La unió del Tram
Ada Colau i el seu govern donen suport a un projecte faraònic i de gran complexitat tècnica: la unió dels dos Trams per l’avinguda Diagonal. Aquest projecte, valorat inicialment en 200MEUR que aniran a parar al sector privat. La qüestió semafòrica i què fer amb el trànsit densíssim dels carrers que travessen la Diagonal. Pels carrers Muntaner, Aribau, Balmes o Bailén, per dir-ne només uns quants, cada dia passen centenars de milers de cotxes. Una circulació perpendicular que ja de per sí està congestionada es podria veure agreujada si els semàfors estan en vermell encara més estona per tal de facilitar el pas dels tramvies.Aquest projecte, a més a més, compta amb molts pocs suports tant entre els partits com entre els veïns i veïnes de la zona afectada.
Treball digne als contractes de l’Ajuntament
Durant la campanya electoral, Barcelona en Comú va assumir el compromís de no renovar cap contracte municipal amb cap empresa que no garantís una jornada de 40 hores, dos dies de descans a la setmana i un salari digne als seus treballadors. El “pacte de les escales”, que es va signar amb els treballadors de Movistar, n´és una prova. Actualment Movistar segueix sense complir les condicions mínimes de dignitat laboral amb els treballadors de les seves contractes i subcontractes, que pateixen jornades maratonianes i sous que, en molts casos, són de 700 – 800 euros al mes. Tot i així, un cop Ada Colau va ser investida alcaldessa va renovar el contracte a Movistar per sis mesos més sense incloure les clàusules que havia promés. L’absència de garanties, d’altra banda, no només afecta els treballadors de Movistar sinó al conjunt de contractes de l’Ajuntament, i l’augment de la subcontractació i de la precarietat laboral dels nous treballadors es justifica per “imperatius legals”.
Desnonaments i política d’habitatge
L’habitatge havia de ser la joia de la corona del govern municipal de Barcelona en Comú però s’ha convertit, potser, en la decepció més gran. En una entrevista feta a Vilaweb, l’actual portaveu de la PAH, Carlos Macias, diu que els desnonaments a la ciutat estan augmentant considerablement -8 i 9 desnonaments diaris- i el problema de l’habitatge està entrant en una deriva perillosa. Els preus dels lloguers han augmentat de manera considerable a tota la ciutat i la gestió del govern es dedica a intentar paralitzar l’activitat econòmica en aquest sector i posar sancions administratives sense oferir alternatives.
El top manta
La política municipal envers els col·lectius especialment sensibles i vulnerables, com ara els manters, és un autèntic fracàs. Aquest col·lectiu s’ha organitzat en Sindicat Popular de Venedors Ambulants davant les successives promeses trencades del govern Colau: plans ocupacionals, regularitzacions, fer-los seure a taules de comerç en igualtat de condicions amb els petits botiguers que paguen els seus impostos…  Tots sabem que aquest problema és global però, en comptes d’anar a l’arrel del problema, el consistori s’ha posat de perfil intentant guanyar temps, fent veure que no existeix.
Govern amb el PSC-PSOE
Durant la campanya electoral Barcelona en Comú va humiliar públicament al PSC titllant els seus membres de lladres, corruptes i mafiosos. Actualment són els seus socis de govern i sembla que tots aquells insults i acusacions han desaparegut.  Les derrotes successives en temes municipals han fet que BeC abandoni les pancartes i torni a la realpolitik.
Refugiats
Fins i tot en un afer en què l’Ajuntament apareixia com a punta de llança, el dels refugiats i refugiades, el consistori s’ha limitat a protestes verbals contra Rajoy, a assistir a una manifestació organitzada per entitats socials i a penjar un cartell de “Welcome Refugees” a la façana de de l’Ajuntament d’una ciutat que segueix sense acollir-ne pràcticament cap, de refugiat.
Entrada a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)
Durant la campanya electoral es va prometre una consulta a tots els barcelonins per saber si la ciutat s’havia d’adherir a la AMI. Casualment aquesta qüestió ha estat apartada i més ara, amb el PSC al Govern.
El projecte de les Superilles
El que havia de ser un espai de joc i passeig al mig del Poblenou ha acabat convertint-se en una font de queixes. El perímetre format pels carrers Badajoz, Pallars, Llacuna i Tànger i té com a objectiu la “pacificació dels carrers interiors”, i ha afectat la feina de transportistes, serveis d’emergències com ambulàncies o bombers i també la dels mateixos serveis municipals, com els equips de neteja o els autobusos. Gran part dels comerciants i dels veïns del barri es queixen de les complicacions de trànsit i, en alguns casos, han estat multats per confusions a l’hora d’aparcar. La zona, amb poca població i més aviat industrial, no sembla que tingui gaire sortida com a espai d’oci. El que havia de ser un gran projecte de ciutat ha resultat ser (per culpa d’una mala execució) un fracàs.
Ada Colau domina la comunicació i incorpora emocions i sentiments a la política. Manté la imatge de proximitat amb els ciutadans, però no obstant això, gairebé dos anys després, a mig mandat, veiem que el seu govern municipal no respon a les expectatives que va generat. En la seva actuació no passa de ser un gestor del sistema existent, lluny de ser el motor de canvi i profunda transformació social, política i econòmica que va prometre als barcelonins. L’alcaldessa i el seu govern són incapaços de posar-se a treballar i atacar d’arrel els problemes de la ciutat -contaminació, reactivació econòmica, millora del transport públic, més espais verds, gentrificació– però mantenen política de confrontació i de no-negociació tant amb actors importants de la ciutat, com ara els comerciants, com amb la majoria de l’oposició al Consistori.
El govern municipal intenta dur a la pràctica la teoria econòmica del decreixement, impulsada entre d’altres pel filòsof Serge Latouche, que té com a idea principal disminuir de forma controlada i progressiva la producció. La seva aplicació, al meu parer, està tenint l’efecte contrari: els grans propietaris d’hotels i pisos aprofiten la paralització de l’economia i de la creació d’oferta que han causat les polítiques de l’Ajuntament per apujar preus i especular de manera abusiva, causant un efecte diametralment oposat al pretès.