Acusar Catalunya ve a ser un recurs facil

Gavroche 
A les barricades No m'agrada que als toros et portis la minifaldilla ...Manolo Escobar @BlackSpartakAmb la demagògica frase d'obertura resumeixo l'actitud de força gent de l'esquerra espanyola que acusa Catalunya d'haver ressuscitat el franquisme zombi per donar suport la independència. El símil ve per l'aparició d'un esperit patriòtic unitari a tot Espanya que en no pocs casos té un tall feixista o almenys franquista. Acusar Catalunya ve a ser un recurs facilón: «amb el bé que estàvem amb un feixisme marginal, ara per la vostra culpa tindrem un feixisme fort com a opció política com a Alemanya o Àustria».

Des de Catalunya, amenaçada amb la suspensió de l'autonomia, veient com creixen els atacs a l'escola pública catalana a la qual acusen de crear independentistes i adoctrinar l'alumnat en el separatisme i veient la probable purga «a la turca» que tindrà lloc aquí a uns mesos de d'aplicar l'article 155, aquest argument ens dóna el riure fluix.«¿Què més exemple de feixisme voleu?» Em ve al cap. Tot i que és cert que el descrit abans més que feixisme és un autoritarisme d'estat.El feixisme vindria amb les masses corejant la repressió.
Veient la que se'ns ve a sobre, a Catalunya l'ambient en els sectors pro-independència o pro-Referèndum és de «¿com no ens hem anat abans d'aquest país?» O de «¿què més ha de passar perquè el Govern proclami la independència unilateral d'una punyetera vegada? ». L'últim cas de detenció dels dos líders del moviment independentista (el transversal) de dilluns ha aconseguit reactivar els ànims que estaven una mica apagats gràcies a la calculada ambigüitat de Puigdemont, capaç d'escriure discursos que puguin ser interpretats d'una forma i de la seva contrària alhora.

Ara bé, el repunt autoritari és per a tot Espanya, que no quedi dubte que un govern lliberticida i corrupte com el de Rajoy no està sol en això i que compta amb el ferm suport del PSOE i dels grans mitjans de comunicació i de les institucions clau de l'estat: Tribunal Constitucional, Suprem, Audiència Nacional, Fiscalia, cossos policials i exèrcit. I per suposat la Monarquia. Davant d'això només s'alça Catalunya, potser Euskadi, i unes quantes desenes de milers de persones valentes que han sortit al carrer a totes les ciutats per solidaritzar-se amb el seu procés d'autodeterminació i protestar per la repressió.

La millor defensa és un bon atac, que es diu. Cal passar d'actituds defensives (la protesta contra la repressió) a una actitud d'ofensiva.No s'entén què estan fent les organitzacions de les Marxes de la Dignitat o dels anomenats fronts socials que no estan convocant a prendre el carrer. Però no per protestar per la repressió si no per exigir la República i la fi de l'antic règim (el de 1978, amb el seu inequívoc origen en 1939).
Les repúbliques espanyoles solen començar per Catalunya, que proclama la seva primer. Això que hauria de ser de primer d'estratègia republicana, sembla que el moviment republicà és incapaç de capitalitzar. I els moviments d'intenció revolucionària els consideren com un pas enrere perquè volem una mica superior. L'experiència històrica ens diu que sense ruptures no hi ha canvi possible. La via social està encallada sense possibilitats de convocar grans vagues (¿no hi ha motius per convocar una a Galícia pels incendis?). 

La via electoral de Podem, el mateix, incapaç de provocar la mínima fissura al règim caient una i altra vegada en el parany d'estèrils guerres culturals que el posen a la defensiva (titellaires, Veneçuela, ETA, okupes ...) i que el derroten a la primera de canvi per flojeras.
Aquella República del 31 va ser provocada per un gran moviment republicà i socialista amb el suport de la CNT. Aquella República va ser proclamada també a Catalunya de forma unilateral, a la seva manera.I a Galícia també es va proclamar la República gallega per unes hores. Va ser el símbol de la caiguda de la dictadura i de la monarquia. Però va ser el primer capítol de l'efervescència popular que va produir una gran politització del país i amb el temps també la seva radicalització política. 


Ara per ara, sigui sota la suspensió de l'autonomia o sota un règim continuista de l'autonomisme català, hi ha per bé o per mal 2,5 milions d'desafectes. Necessitem que la resta de l'Espanya vermella estigui a l'altura i sàpiga llegir els esdeveniments.

És cert que avui no hi ha cap moviment republicà i que la socialdemocràcia està a per raïms.Però l'activació dels fronts d'organitzacions socials en aquest aspecte seria un pas cap a la seva creació. Perquè, ¿què fareu quan divendres o dissabte d'aquesta mateixa setmana se suspengui l'autonomia? Bé, potser no succeeix.Però, hi ha algú a l'esquerra espanyola que estigui estudiant els escenaris possibles?


Perquè la meva sensació és que ens vam quedar paralitzats alegrement llegint articles ideològics on es condemna l'acció d'aquests revolucionaris de Catalunya com titelles de la burgesia (amb munts de compas llibertàries aquí) que avui estan donant suport activament el moviment per la independència entenent des d'una oportunitat de ruptura a una simple forma de no perdre el contacte amb una població en procés de politització que es reuneix en assemblea en els CDRs a la qual mai s'havia arribat abans. 
Font:http://alasbarricadas.org/noticias/node/39082